dilluns, 21 de desembre de 2015

La corbata (IV)



Un cop s'ha acabat el cicle electoral, toca configurar governs i oposicions i que cada partit se situï. Vindran congressos on es parlarà d'ideologia, d'encerts i d'errors, de cares velles i noves, de projecció a deu anys vista i de refundacions. En el cas de CDC ja ha començat el debat sobre la marca, sobretot després de dues experiències “híbrides” com la candidatura de Junts pel Sí i la de Democràcia i Llibertat. En poc temps CDC ha trencat amb Unió, ha fet una evolució del sobiranisme a l'independentisme, ha arribat a aliances amb ERC i ha impulsat un procés polític històric. Però tot això no és de franc, i també ha rebut cops de puny d'origen intern i d'origen extern que deixen ferida. Un canvi així demana respirar i agafar forces. Girar full o obrir un llibre nou, ho veurem aviat. No és pas el mateix canviar de capítol que canviar de títol, d'autor i d'argument. De “relat”, que en diuen els
experts en màrqueting (en un clar intrusisme professional envers els escriptors). Story-telling i story-making. En fi.

Què tindrà a veure això amb les corbates?: doncs que el relat de CDC, que ja s'ha vist que no és un relat immobilista, és i ha de ser un relat d'ordre. Desenganyin-se: el procés no anirà (ni hauria anat enlloc) sota el lideratge d'esperits massa descamisats, si viu només d'interpretar els anhels, de fer balconings compulsius o de proclamar a qualsevol preu el misteri de la Fe. Quan Macià surt al balcó ho fa, en primer lloc, amb el bigoti repentinat i amb la corbata presidencial a lloc. He dit presidencial? Perdó: en aquell moment Macià no és president de res, només és el guanyador d'unes eleccions municipals encapçalant un partit de nova creació. No presideix res, la Generalitat no existeix. Però en canvi sap perfectament que ha de tenir una imatge ordenada i honorable, i aprofitar el moment just i adequat per saltar el mur. Fa poc el conseller Germà Gordó, a banda de ser (diuen molts) un possible líder del futur partit, m'argumentava que si ell és tan autoexigent (i exigent) amb la corbata és per una qüestió de respecte als altres. I, també, per una reivindicació de l'ordre i la centralitat. Entendran vostès que, en aquest tipus de reflexions, la peça tèxtil és el menys important. La qüestió és que es pot ser un revolucionari, i un trencador de sistemes efectiu, des del manteniment d'un ordre personal. Mas n'ha estat un exemple clar, i per això l'Estat espanyol l'ha posat en el punt de mira: perquè simbolitza el centre ordenat.

La independència és la primera porta per a la solució de bona part dels problemes del país, n'estic convençut, i a més és una qüestió de dignitat i de justícia. Però mentre Panoramix guarda la fórmula de la poció màgica, la resta del llogaret viu i treballa i menja senglars en harmonia. Un altre exemple: Clark Kent és un home seriós i professional, encara que tingui sempre el vestit d'heroi sota la camisa. Catalunya ha demostrat de quina fusta està feta quan se l'emprenya massa o quan no se li deixa sortida. Perquè convenia, perquè convé, perquè abans del “seguem cadenes” hi ha un “quan convé” que no és gens casual. Que és la corbata de l'himne. La gent de CDC, la nova i la no tan nova però en tot cas reforçada, haurà de demostrar al Cèsar que el problema no el té amb cap poble bàrbar. Que el té amb gent civilitzada, ordenada i moderna. Gent que, justament perquè està fent història, sap vestir-se per a les grans ocasions. Ells en diran “seny”, o “señ”, o “seni”. Nosaltres en diem sentit d'estat.




Publicat a El Punt/Avui el 21 de desembre del 2015

dilluns, 23 de novembre de 2015

La corbata (III)




Disculpin aquest cicle de reflexions tèxtils, però és important. Parlàvem de l'independentisme amb corbata, del que significa portar corbata, sigui per Baños o per Mas. I dèiem que el codi estètic ens indicaria que una revolució no vol corbata, però no he conegut cap polític més revolucionari que Artur Mas durant els últims anys. Tot i que ell no se sent còmode amb el terme transgressió (“home, Jordi, vols dir?”), la veritat és que ha estat un gran transgressor. En el millor sentit de la paraula. Ha trencat inèrcies i tabús, ha desafiat covardies, i ha facilitat un moviment pacífic i alhora revolucionari. La qual cosa em porta, en aquests moments de negociacions amb la CUP per culminar el procés, a parlar de quatre grans encorbatats (i quatre revolucionaris) universals: els Beatles.

L'any 1968 (l'any de les revoltes estudiantils a França i de les protestes més violentes contra la guerra del Vietnam), els Beatles van treure el gloriós The White Album, que incloïa la cançó Revolution (ja editada uns mesos enrere). En aquells anys els Beatles ja no duien gaire la corbata, més aviat venien de la meditació transcendental a l'Índia, però sens dubte posaven encara corbata en les seves cançons (aquest criteri m'ha valgut discussions amb l'amic Sebastià Alzamora, més partidari de majestats satàniques que treuen la llengua). El cas és que la lletra de Revolution és tota una protesta contra la protesta, o més ben dit, contra la protesta estúpida. Si miren la lletra comprovaran que Lennon exigia, als revolucionaris, “veure el pla” abans de res (“we'd all love to see the plan”). “Tots volem canviar el món, saps? Però quan parles de destrucció, treu-me de la llista.” I hi afegeix que si ha de contribuir a la revolució, per exemple donant diners “per a persones amb ments que odien”, ja poden anar esperant. “You say you'll change the constitution”, però potser que abans alliberem les ments i, si es tracta de portar retrats de Mao, no arribarem gaire enlloc. La recorrent tornada “it's gonna be alright” respon més aviat a una mentalitat zen, a un prendre-s'ho amb filosofia, a una influència Yoko si volen, però és tota una declaració d'intencions: amb ràbia i sense un pla no hi ha cap revolució possible.

Que jo digui ara que els Beatles tenien raó és absurd, perquè els Beatles sempre tenen raó, però val la pena només repassar la història per veure que, si bé una revolució no es fa només amb una corbata, tampoc no es fa cremant corbates o menyspreant-les. Evidentment l'extrema esquerra va dir que era una cançó petitburgesa i plena de covardia, i es van agafar més a l'Street Fighting Man dels Stones (“my name is called disturbance; I'll shout and scream, I'll kill the King, I'll rail at all his servants”). I els trotskistes, leninistes i maoistes evidentment van tractar Lennon d'ingenu cap amunt. Però què va dir el conservadorisme americà? Va dir que compte. Que això era molt més perillós. Que amb Revolution s'evidenciavoa que els Beatles eren uns subversius moderats que indicaven als comunistes com fer les coses perquè la “revolució” triomfés. Hi havia, en efecte, més perill en les formes moderades que en les violències estudiantils. Eren el triple d'efectives. Jo espero que tot plegat acabi bé. I acabar bé vol dir no acabar en una competició de puresa on només compti la trencadissa urgent i les coherències impermeables. Tots volem canviar les coses: que cadascú hi posi el millor, i tot anirà bé. “It's gonna be alright.”



Publicat a El Punt/Avui el 23 de novembre del 2015

divendres, 20 de novembre de 2015

dilluns, 9 de novembre de 2015

La corbata (II)



No fa gaires anys, molts es van alegrar perquè l'independentisme s'havia “posat corbata”. Era quan Artur Mas sortia de l'armari i quan l'independentisme sortia dels ambients d'esquerres o d'extrema esquerra on sempre havia estat associat. Apareixia allò que s'anomenava l'“independentisme de corbata”: i quan es deia això es pensava en Mas, però també en un grup social format per gent tradicionalment moderada, professionals de prestigi, empresaris, classes mitjanes, liberals, fins i tot conservadors... Tot un món “d'ordre” que podia semblar al·lèrgic a la independència, però que per dins ja feia anys que esperava el moment d'esclatar. Com a mínim, una bona part d'aquest món. Com a mínim, la part convergent d'aquest món. És així: si el procés ha anat de baix a dalt no ha estat en el sentit “de la classe treballadora cap a la classe benestant”, sinó “del poble cap a la política”, i el poble ho inclou tot. També la gent propera a Mas. La presa de consciència va envair progressivament la militància i la direcció del seu partit, com a mínim des de l'any 92. Mas només va haver d'observar si la cosa estava prou madura, i relligar la pulsió latent en totes les capes socials per transformar-la en acció política. Es va aplaudir molt que ho fes. Que, al procés, s'hi sumés l'“independentisme amb corbata”, recorden? Es va dir que era una cosa bona, un avenç definitiu.

Ara resulta que la corbata molesta. Fins i tot sembla que, fora de la puntual abraçada de David Fernàndez amb Artur Mas (avui fa exactament un any del 9-N), en el fons l'independentisme de corbata no ha estat mai benvingut per alguns. Que tingui un veto d'entrada, o que es consideri que ja ha fet la feina, que gràcies, que cap a casa. Seria un error colossal: el món de Mas no ha acabat ni de bon tros el seu paper en el procés que vivim, i de fet és més necessari que mai. Això que dic també va per als convergents: és importantíssim que el món de Mas, es digui com es digui en el futur, i fins i tot vagi com vagi el procés, no deixi de ser el que és en essència. No cal que dugui corbata si no vol, però tampoc cal que en deixi de dur perquè a d'altra gent això no li agrada. O per prejudicis, o per moda. O per acomplexament. El món de Mas ha de mostrar-se orgullós del que és i del que representa, i de la feina que encara ha de fer, a banda dels errors que pugui haver de corregir. I aquell independentista de debò (d'esquerres o no) que vulgui que el procés se salvi, comprendrà que aquest sector polític és imprescindible. Que ho és més que mai. Que no ha de plegar cap vela, ni suïcidar-se, ni passar a segon pla, ni disfressar-se. Al contrari, ha de donar garanties al trajecte, garanties “de corbata” que altres no poden donar, i al mateix temps enfortir el seu propi espectre polític. Que canviïn el nom o que millorin allò millorable, però que siguin ells mateixos. Què vol dir, que ara tothom s'ha de treure la corbata excepte Antonio Baños? Què vol dir, demanar perdó per allò que ets o que representes? Què vol dir, que abans eren tan imprescindibles i ara només compten els punys alçats?

Aconsellaria, humilment, el mateix a la CUP: si el procés s'encalla per falta de pacte al Parlament, després serà molt més difícil diferenciar Baños de Rabell. Perquè molta gent els veurà quasi iguals, per necessitat, i això no hi haurà cap corbata ni cap puny que ho arregli. Si hi ha eleccions al març, no es premiarà la coherència estètica sinó la coherència pragmàtica. Els fets. I els no fets, és clar.




Publicat a El Punt/Avui el 9 de novembre del 2015

El Canvi Cultural




dilluns, 26 d’octubre de 2015

La corbata


“La major desobediència en aquest procés l'hem feta els que portem corbata”, va dir el president Mas fa uns dies a RAC1. Per altra banda Joaquim Coll, el vicepresident de l'entitat anomenada Societat Civil Catalana, va afirmar gairebé el mateix dia que “la CUP investirà Mas a canvi de la seva corbata”. Eren dies en què els nous diputats i diputades es feien la foto a les escales del Parlament i es podia contrastar l'encorbatament convergent de fa quatre anys amb la moda més esportiva o “casual” d'ara, que s'ha encomanat a gairebé totes les formacions. I després ve el curiós cas d'Antonio Baños, destacada veu dels cupaires, que no dubta a posar-se corbata segurament perquè li dóna la real gana però que, vist des de fora, sembla que estigui fent “transgressió de la transgressió” o trencant qualsevol codi inclòs el dels seus. L'estètica no té a veure amb la façana, té a veure amb l'ètica i amb l'actitud, i per això aquest dilema corbata sí-corbata no (disculpin-me les senyores) parla molt del canvi de cicle que vivim. De què volem dir quan apostem per una cosa o altra.
Normalment s'argumenta que no dur corbata fa semblar més de carrer, més normal, diguem-ne més “proper” o més “autèntic”. Evidentment això és ben discutible, ja que l'autenticitat és autèntica si és de debò, perdonin-me si semblo repetitiu. Una corbata pot definir una actitud estètica molt sincera, molt expressiva i molt creïble si es porta perquè hom considera que és una peça necessària en el seu vestuari. Què expressa una corbata? Una barreja d'ordre, d'etiqueta, de punt de color, de detallisme i de coqueteria. Alguns es fixen més en els valors d'“ordre” o de formalitat, i en fan una caricatura negativa (com si tots els que de vegades en duem fóssim tallats d'un mateix patró), i d'altres es fixen més en l'aportació personal o en la preferència en gustos tèxtils. En tot cas no es pot negar que la corbata té càrrega simbòlica, que en duen els notaris i els advocats i els enterramorts, i també la clàssica caricatura de l'empresari amb cigar i barret de copa. Ho entenc: perquè no dur corbata expressa, o vol expressar, tot allò que no és el món dels despatxos. Ser més “propers a la gent”, com si pel fet de ser polítics ells no fossin “gent”, però bé. Sens dubte la intenció és bona: trencar les barreres creades avui dia entre els polítics i la resta de la ciutadania. Però Macià no necessitava ni treure's la corbata ni despentinar-se el bigoti per ser proper, per ser revolucionari, per ser l'Avi. Perquè duia la seva etiqueta amb autenticitat. I perquè duia l'autenticitat als ulls.
A l'hora de jutjar l'autenticitat dels nostres líders polítics, en definitiva, caldrà mirar els seus gestos. No si porten corbata, sinó què en fan. Quins actes revolucionaris concrets ha fet Artur Mas des de fa quatre anys i quina coherència té el seu discurs amb aquests actes. Fins a quin punt ha arriscat el seu partit i el seu govern per un objectiu que en principi és noble, complicat, únic i perillosíssim. Fins a quin punt, també, ha rectificat errors i ha pres mesures per superar llastos del passat. Quin grau d'autenticitat, de sinceritat, s'endevina avui sota la seva corbata. Un dia vaig conèixer algú que sabia veure a través de la meva corbata, i així li ho vaig fer saber. Amb el temps he acabat aprenent que no era que aquesta persona tingués raigs X, sinó que era jo que emetia bé la meva essència. Fixem-nos en això. Per pactar i per fer el que convingui, que ja tothom sap què és.


Publicat a El Punt / Avui el 26 d'octubre del 2015

dimarts, 13 d’octubre de 2015

Carrer Salvador Dalí

Una de les primeres mesures del govern municipal d'Ada Colau va ser la de retirar el bust del rei Joan Carles I del Saló de la Reina Regent (que, en canvi, conserva el seu nom i el quadre de Maria Cristina me quiere gobernar amb el seu fill Alfons XIII). Res a dir sobre la retirada de bustos o elements anacrònics, sempre que no atempti innecessàriament contra el patrimoni artístic comú. Tampoc res a dir sobre aquesta voluntat de “neteja” de 12 noms borbònics en el nomenclàtor dels carrers de la ciutat, “atenent a l'opinió dels veïns i les veïnes”: noms com ara avinguda Maria Cristina (suposo que també es canviaria el nom de la parada de metro), passeig d'Isabel II, passeig Joan de Borbó (imposat per Maragall en època olímpica), plaça de Joan Carles I (o del llapis o del Cinc d'Oros o de la República o de Pi i Margall o de tots els etcèteres). Cap problema. Renovar-se o morir, damnatio memoriaeadequada si es fa bé, i per tant ho entenc i ho puc fer meu. Com a veí, en aquest cas.
Però hi ha un monàrquic universal, no en el sentit polític sinó en el sentit metafísic de la paraula, que és Salvador Dalí. Encara orfe de qualsevol carrer, plaça, estàtua, carreró o simple raconet fosc en tota la nostra immensa i universal Barcelona. Val a dir que més que monàrquic jo el qualificaria de monarca, però em temo que això no l'afavoriria davant del consistori actual. Vaig provar de corregir aquest dèficit incomprensible, vergonyós i insultant amb l'anterior consistori, però són coses (es veu) molt lentes. Ho tornaré a provar amb el govern de Colau, confiant sincerament que en aquest aspecte sigui més modern i menys dogmàtic del que a molta gent li sembla. Salvador Dalí no pot quedar arraconat a Figueres i Portlligat. Crec que hi havia la idea del govern anterior de batejar la plaça de l'estació de la Sagrera com a plaça Salvador Dalí, i ja seria alguna cosa, però no sé si la iniciativa es va confirmar mai: jo, en canvi, proposaria que tota l'estació tingués el nom de Salvador Dalí. Com l'aeroport de Liverpool està dedicat a John Lennon; el de Nova York, a J.F. Kennedy, o el de Venècia, a Marco Polo. La Sagrera és, a més, l'estació de la qual sortiran els trens en direcció al “centre còsmic de l'univers”, que (com tothom sap) és l'estació de Perpinyà. Considerin la idea, si us plau, o pensin en algun monument o placa molt daurada. Però no permetin que això s'allargui ni un segon més.
No se m'acudeix cap argument en contra, com no sigui l'aversió ideològica d'alguns benvolguts veïns i veïnes amb un sentit del cosmopolitisme francament particular. Va costar molt que Josep Pla tingués carrer o que Winston Churchill tingués monument, i ben segur que la connotació ideològica influïa en algunes resistències municipals. Però Pla té carrer malgrat tantes acusacions, i també té monument Cambó, per sort, i no vull fer una llista. Convindran vostès que en el cas de Salvador Dalí la discussió hauria de ser mínima. No caldria enumerar res, però som-hi: per visionari, per pintor, per escriptor i filòsof, per sentit de la universalitat dins l'estricta catalanitat, per personatge, gairebé gosaria afirmar que pel simple fet d'existir. Si des de fa pocs anys tenim (i està bé que tinguem) una plaça Salvador Seguí, hem de tenir també una plaça Salvador Dalí. O algun espai destacat a la capital. Admetem-ho: treure bustos i noms borbònics no era cap urgència veïnal, però ho puc assumir. Que Barcelona oblidi Dalí, en canvi, crec que és un pecat de correcció urgent.

Publicat a El Punt Avui el 12 d'octubre del 2015

dilluns, 28 de setembre de 2015

Catalanisme post 27-S


No puc saber resultats ara que escric, però sé el que ha passat aquesta nit mentre dormíem: que el catalanisme ja ha esdevingut una altra cosa. Hagi guanyat per molt o per una diferència insuficient, el catalanisme ha posat tota la carn a la graella i quan dic tota la carn no em refereixo a una campanya electoral sinó a tot el seu passat: ha posat a la graella els seus inicis, de la mà de les associacions culturals i excursionistes; les seves primeres passes polítiques amb la Lliga i la Mancomunitat; la seva primera crisi de creixement amb Macià i la República; les seves nits de resistència durant les dictadures; el seu pas a la modernitat i la consolidació de l'autonomia; la constatació del fracàs del federalisme i de l'autonomisme, i la progressiva generalització de l'independentisme; i finalment la celebració del plebiscit que vam fer ahir. Ahir es va culminar tot això, vam creuar una barrera que semblava infranquejable. A banda dels resultats, ara som un grapat de rius antics que ens hem unit i hem desembocat al mar en un sol dia. Toca nedar en aquest mar desconegut. I quin mar ens trobem?
En primer lloc: el catalanisme té encara molt de futur. No s'ha acabat res, ni en cas d'èxit ni en cas de fracàs. El que sí que és cert és que haurà de canviar el seu to, i que haurà de rebaixar els memorials de greuges. Aquest cap de setmana s'ha demostrat que a partir d'ara el nostre futur el decidim nosaltres, i que per tant ara ja tot el que ens passi és (en molt bona part) responsabilitat nostra. Si hem decidit no ser independents, ja no serà per culpa de cap Franco ni de cap Felip V ni exclusivament de Madrid, sinó sobretot per culpa nostra. I si hem decidit ser-ho, serà principalment responsabilitat nostra afrontar-ne totes les conseqüències i consolidar-ho davant del món i de nosaltres mateixos. Feina n'hi ha per parar un tren, en definitiva. Molta. També feina per configurar un catalanisme nou, encara més positiu, encara més desenfadat (mirin la calma i la ironia en l'estil comunicatiu de la CUP) i encara més autoresponsable del seu futur. Perquè ara ja sabem que el nostre futur el decidim només nosaltres. Ho ensumàvem, però ara ho sabem.
En segon lloc, la unitat. Jo no sé si CDC i ERC continuaran juntes en endavant, però sí que sé que de cara a les eleccions generals em costa d'imaginar un escenari de retorn a la divisió. Massa recent l'estratègia d'unió, massa fructífer el resultat (tant si ha estat millor o pitjor), massa aviat per trencar una dinàmica de “Solidatitat Catalana” que com a mínim entenc que ha de durar més d'un any. Sense que calguin coalicions eternes ni casaments sòlids, però diria que la unitat ha creat il·lusió i aquesta carta és massa preuada per perdre-la. Si la cosa no ha sortit com volíem segur que estem desil·lusionats, però haurà estat perquè abans havíem aconseguit capitalitzar la il·lusió. Hem estat els únics capaços de dir que tot és possible, i creure'ns-ho. No com a eslògan, sinó tocant-ho amb els dits i amb els fets. Crec que això no s'ha de perdre, com a mínim a curt-mitjà termini.
I en tercer lloc, els protagonistes. Gràcies a Raül Romeva, a Oriol Junqueras i molt especialment a Artur Mas. Trobar aquest moment dolç ha estat cosa de la gent i de les entitats i potser dels astres, però sens dubte també de la tenacitat, la paciència, l'astúcia i la intel·ligència dels líders polítics d'ara. Ens han fet fer història, sí o sí, i també han retornat la dignitat a la política. Gràcies. De debò.

publicat a El Punt/Avui el 28 de setembre del 2015

dilluns, 21 de setembre de 2015

De què serveix



No serveix de res, però havia d'existir. Com una obra d'art, com una història d'amor, no hi ha gaire més explicacions a donar. Ni hi ha gaire raons. Un dia de l'any passat vaig decidir muntar una trobada cultural al jardí de Viladrau i ara ja n'hem fet la segona edició. I el més plaent de tot és veure com la gent marxa amb un somriure immens, amb ganes que sigui l'any que ve, profundament feliços per haver format part d'una cosa estranya, sense sentit, sense utilitat definida, però bonica i necessària. El més semblant, suposo, a formar part d'una obra d'art.

Gaudí deia que tota obra d'art neix de l'amor, i que després ja pot venir la tècnica. Suposo que aquest és el sentit de tot plegat, creadors i gestors i productors i comunicadors que pateixen per coses semblants i s'entenen en llenguatges semblants, i que són capaços de compartir unes hores en un àpat al mig de les muntanyes. Volia fer això. Volia fer això com a la vida he volgut fer altres coses perquè sí, i les he fetes. Perquè sí. Volia fer-ho i sabia, estranyament, que funcionaria i que tenia algun sentit. Estic segur que al principi de tot Déu no sabia per què feia les coses, però alguna cosa l'empenyia a fer-les. Com quan la música sona i el savi de Cadaqués es posa a ballar els Beach Boys com si fes surf damunt l'herba del jardí, amb un nen desconegut, perquè sí, perquè aquell moment havia d'existir. Bang. Big Bang.

Com va escriure el mateix savi a a"La revolta poètica":


"Érem una ciutat de cultura vivaç amb teatre independent sense teatres; art d’avantguarda i conceptual sense museus; llibres als bars, sense biblioteques; festes al carrer sense carnaval i músiques laietanes al subsòl. [...] No teníem casa, però havíem salvat els llibres, la llengua familiar i els valors de la tribu. Érem alhora el nord del sud i el sud del nord".

Ha valgut la pena. Val la pena. Valdrà la pena cada any que pugui. Merci a tots per venir.

dilluns, 14 de setembre de 2015

"Un acte de força"


El que més agrada a Jordi Serrano, rector de la Universitat Progressista d'Estiu, no és cap moment de balcó: és quan Macià, aquell abril de 1931, posa la mà sobre l'espatlla de Joan Maluquer i Viladot (aleshores president de la Diputació de Barcelona) i el convida a considerar aquell gest com “un acte de força”. El que excita de debò Serrano, si hem de fer cas del seu article “Hi ha un balcó esperant” (diari Ara, 9 de setembre) és “la fi de l'hegemonia de la burgesia, en el marc del projecte fallit de la Mancomunitat”. Afirma Serrano que, just després, Macià va sortir al balcó a proclamar “la República Catalana com a estat integrant de la federació ibèrica”. Això també li deu agradar, encara que no sigui ben bé cert: Macià, aquella primera vegada, proclama l'Estat català, “que procurarem integrar a la Federació de Repúbliques Ibèriques”. L'ordre dels factors. L'ordre dels factors i l'ús de llenguatge.
Però el que dèiem: el que més excita Serrano, fent cas del seu article, és la frustració de Cambó i que “les classes populars agafessin el relleu”. Això l'entusiasma. Per això li deu semblar incòmode, estrany, incomprensible, que avui la tan temuda “dreta conservadora catalana” estigui fent justament el contrari del que va fer Cambó: escoltar el desig popular, provar de vehicular-lo políticament, desfer-se de Duran i fer una aliança amb ERC. El que hauria hagut de fer Cambó ho fa avui Mas, tan dretà i tan conservador que és l'únic president que en democràcia intenta omplir el balcó de raons i de fets consumats. El que més deu desconcertar Serrano és que el plebiscit del 27-S el promogui una aliança independentista d'ampli espectre, i no pas només els representants dels rabassaires. Li deu doldre que es plantegi la independència com una idea prioritària a l'esquerra i la dreta i dirigida, precisament, a tenir més eines per afavorir la justícia social. Això li sembla tan poc Cambó, tan poc conservador, tan neorevolucionari, que no pot explicar-se que ho estigui articulant algú de CDC. Quines coses. Quina “dreta”.
Serrano compara Ada Colau amb Lluís Companys, Gerardo Pisarello amb Andreu Nin i Jaume Asens amb Layret. Buf. Saben què hauria fet el president Companys amb la votació sobre la incorporació de Barcelona a la AMI? Hi hauria votat a favor. De fet, posant-nos històrics, aquell 14 d'abril de 1931 una de les idees per gestionar el resultat electoral era la de Ventura Gassol, que proposava convocar una “assemblea d'ajuntaments catalans” i proclamar directament la independència. Una assemblea d'ajuntaments catalans, ves per on. Quines coses (bis). Avui dia Barcelona no hi seria, i de fet no hi és en absolut, gràcies al partit d'Ada Colau. I saben què hauria fet Lluís Companys amb la manifestació de la Meridiana? Hi hauria anat. Al davant. Sobretot si ja s'hi hagués compromès públicament (encara ressona als murs del Saló de Cent aquella frase de l'alcaldessa: “Si no complim els nostres compromisos, feu-nos fora.”). En fi.
Que Pi i Margall és un monument a la ingenuïtat. Que el federalisme ha estat sempre una enganyifa, tant quan l'invoca Felipe González com quan ho fan Pablo Iglesias o Albert Rivera. Que el que fa el “federalisme” amb Macià és profanar el seu monument amb un improvisat “monument a Durruti” durant les manifestacions dels indignats. Prou d'enganys, prou de fer-nos perdre el temps i estiguin atents al plebiscit del 27-S. Ah: i no pateixi gaire pel resultat, senyor Serrano. Prengui-se'l com “un acte de força”.

Publicat a El Punt/Avui el 14 de setembre del 2015

dilluns, 31 d’agost de 2015

Dismaland


Sense Disney no hi ha Banksy. La genial idea de Dismaland, aquest parc temàtic d'art que espero poder visitar aviat, no és cap crítica a Disney sinó tota una reivindicació de Disney. No podria descarrilar la carrossa de la Ventafocs si abans Walt Disney no n'hagués creat la icona, no podríem dir que “la vida no és sempre un conte de fades” si mai no ens haguessin explicat contes de fades, ni podríem proclamar que “a Dismaland els somnis no es fan realitat” si abans un grill no ens hagués ensenyat una estrella. Podem fer aquest tipus d'art adult si abans hem estat nens, de la mateixa manera que podem tenir desenganys si abans hem tingut il·lusions. Per això prendre's Dismaland com una crítica cap al món de Disney em sembla tan absurd com dir que Warhol criticava Marilyn Monroe o la sopa Campbell's, o que Dalí es fotia d'Abraham Lincoln, o que Damien Hirst odia les papallones.
Però hi ha gent que sí que neix desenganyada. Que ja té la decepció incorporada de fàbrica, abans d'haver-se il·lusionat en res. O això sembla: he llegit ja dos articulistes que aprofiten la fantàstica idea de Dismaland per treure els seus traumes d'infantesa i renegar de Disney, com si li passessin la factura, com si fos un estafador, un farsant que els posava el caramel a la boca i ara mira que complicada que és la vida. I aprofiten, de passada, per esmentar la seva suposada relació amb els nazis, que és quan jo els recomanaria obrir Youtube i veure Education for death, propaganda antinazi en format Walt Disney Pictures, o bé Der Fuehrer's face, una hilarant caricatura del món hitlerià protagonitzada per l'ànec Donald. Però bé, el que dèiem: que si has tingut una infantesa difícil, o no has tingut infantesa, o encara pitjor, si renegues de la teva infantesa perquè la maduresa t'ha pegat i ara vas a la senyu, fes-ho tot sol i sense tocar-me en Walt. Gairebé totes les peces d'art de Dismaland són reflexions sobre la dura realitat social, sí, i ho fan basant-se en el referent de Disney. Això al meu entendre no l'acusa, sinó que l'eleva encara més. Fins i tot si és una paròdia, el que segur que no es busca és que denunciem el petó del príncep, ni reclamar danys i perjudicis per les cançons enganxoses i els finals amb perdius, ni cremar a la foguera les varetes màgiques, ni renegar de Peter Pan perquè et deia que podies volar. Burro.
Walter Elias Disney ha creat el gran cànon estètic del segle XX i és normal que l'art de protesta s'hi arrepengi. És cert que hi ha molta ficció en un film o en un parc temàtic de Disney, i molta comèdia, i molta màgia exagerada, però només un imbècil hi aniria per veure les lletjors del backstage i no la brillantor del resultat. No se li diu, a un nen, que tot és mentida, no per res, sinó perquè no és mentida. Entendre l'art, estimat infeliç, és entendre que sovint hi ha més realitat en una ficció que en la realitat mateixa. Quan miris uns pits operats no diguis que no són reals, vés i toca'ls i parlarem de com construïm realitats. Si has estat pare, saps que els Reis Mags són la cosa més real del món. Un bon pare, vull dir. I deixa per favor de repetir-me que Déu no existeix i que els mags tenen truc, que ja sé què vols dir, i és molt vulgar, i t'equivoques. Dismaland ha fet la seva pròpia ficció, el seu propi relat, la seva pròpia mentida. Han escollit la cruesa però han fet realitat els seus somnis, i fan lletjor perquè saben què és la bellesa, i coneixen molt bé Disney, i saben que en el fons tots podem volar. No. Tu, no.

Publicat a El Punt/Avui el 31 d'agost del 2015

dilluns, 17 d’agost de 2015

Política de principis


També és una declaració de principis guardar una pedra de la platja. Una qualsevol, que serveixi d'amulet del retorn a la sensualitat. Ha estat prou important. Hi ha agostos on viatges lluny o acumules moltes experiències per poder fer enveja a la gent, i d'altres, no planificats ni hiperanunciats, on és impossible perdre cap vol perquè el vol el fas tu mateix. No pateixin: no els parlaré del meu agost, que no interessa a ningú, però estic segur que a tothom li interessa l'art i la vida. I la política. Hi ha una declaració de principis polítics en una pedra collida a l'atzar o pintada per Antoni Pitxot, un Opus Dei de la pintura i de la vida, que es basa a saber que ets d'aquí i que una sola d'aquestes pedres diu molt més que cap paisatge. L'ultralocalisme, la cosa concreta que et defineix, la vigatana amb texans, la sempreviva que penja del llum del sostre, la poesia escrita al mur del carrer, la casa plena d'art i de rebel·lió però també la rialla dels antics amics, i un petó de punt i a part. Tot sense esperar, sense ruta, ni guia, ni guió. Hi ha aquest racó de món, Cadaqués, la concentració total de l'estimulació dels sentits, la clarividència, la pinzellada d'amor adolescent, el país moderníssim que va magnetitzar Hamilton o Duchamp o Picasso o Lorca o tants universals però que al capdavall s'explica i es concentra, com l'Univers, en l'espardenya que penja de la punta del peu del iaio que mira el futbol al Casino.
Comprens que hi ha una política que no es fa des de les idees, sinó des del que ets i seràs sempre. Com l'art. Hi ha aquest mètode més universal, més obert, més complex i més modern del que els adversaris imaginen i del que tu imaginaries. El nacionalisme de la pedra i del carreró empedrat, de l'anxova per netejar, del retaule barroc català amb mariners i pelicans, del gintònic pecaminós de la terrassa del Marítim i de la serenor santa de Portlligat. El nacionalisme essencialista, i tant que sí, les essències com a part essencial de tot el que fas. Una sinceritat de la qual no pots escapar ni que ho vulguis, perquè ja saps el que ets. I se't nota. No et calen idees prestades de l'est o de l'oest per definir-te. Monarquia? República? El far del cap de Creus, reinando doña Isabel Segunda i alhora balcó perfecte per a proclamacions. Socialisme? Capitalisme? La sardana a Portbou, però també a Cerbère, i acompassar-te amb el company que t'hagi donat l'atzar. Conservadors? Liberals? El cartell de la plaça de toros de Figueres anunciant l'actuació de Dalí amb cadillac. I pel que fa a la independència o l'unionisme, el debat s'acaba amb l'estàtua de la llibertat amb dues torxes alçades, declaració total de principis en una rotonda sense pal.
El procés? El que deia. El millor procés d'aquí fins al setembre serà el de saber mirar-nos al mirall, de dalt a baix, sense roba, com si tot el nostre cos estigués fet de pedres properes. Aconsello també retrobar els sabors d'infantesa, el pinyó que ha caigut d'un pi i obres d'un cop sec, o els anissos, o el cap de gamba que et regala xuclar el mar sencer. Aconsello parlar el francès o l'anglès que et surti de la punta, amb catalanades, sense estudis ni diplomes. Llegir un llibre no recomanat, perdre't, observar futur i passat i no dir res. Riure, fer l'amor, passejar. Salar i daurar la pell. Ser una pedra. El procés polític et posarà davant del que ets i has estat, davant del mirall més bèstia. Pots fugir, és clar. Sabent, és clar, que no pots fugir.

Publicat a El Punt/Avui el 17 d'agost del 2015

dilluns, 3 d’agost de 2015

El teu reflex


Posant-me a la pell d'Espanya, o de l'Estat, o dels espanyols, o com li vulgueu dir: l'opció A, la més òbvia, és negar la major. Argumentar que tot és ficció, que el procés sobiranista és artificial i instigat, que els greuges són inventats i que (per descomptat) la independència és impossible. Tot molt legítim, molt bé. Ho entenc molt i molt bé i és una opció que podria arribar a funcionar. Però hi ha una altra opció, que és la més sana quan una cosa et falla (encara que creguis que és una injustícia): “Què he fet jo malament?”
Què ha fallat? Què falla? Es podria haver fer millor? I davant això hi ha els partidaris del federalisme, o de les terceres vies, que encara argumenten que tothom s'ha equivocat radicalitzant les seves posicions. Que hi ha una via del mig, una entesa possible. Jo confesso el meu escepticisme respecte a això, no perquè cregui que no es puguin proposar fórmules federals o confederals o mixtes que siguin ben vàlides i raonables: sinó perquè crec que el problema és un altre. Jo sóc un determinista. Defenso les tesis de Prat de la Riba, de Gaudí i de Pujols, i per tant crec (vull dir sé), i ho he provat d'expressar en diversos articles, que el problema no té a veure amb finançament ni amb competències. Ni amb fórmules d'estat originals, o concòrdies i reformes constitucionals que puguin durar (no ho nego) molts i molts anys. No té res a veure amb això, que ja admeto que està molt bé. Però és que ni tan sols té a veure ben bé amb la independència, mireu què us dic. Crec de debò que el problema és que Catalunya i Espanya no estan fetes l'una per l'altra. Tant si conviuen com si decideixen deixar de conviure.
Hi ha coses que no són racionals, ni negociables. Poden amagar-se o negociar-se o gestionar-se durant un temps, però no tota la vida. La unió és impossible si només es basa en el que toca, en les lleis, en la planificació, en el que convé a les dues parts perquè l'alternativa és massa incerta o massa dolorosa. Crec sincerament que Catalunya i Espanya no tenen el que han de tenir entre elles. I encara diré més: que tots els convidats a la festa ho veuen. No ja per cap greuge o error, sinó per naturalesa. Per manera de ser. Perquè ser d'una manera i no d'una altra no és una cosa que es pugui corregir prometent la lluna o la comoditat o fins i tot la fidelitat eterna. Un és com és. I si aconsegueixes veure-ho, i mirar-te al mirall i saber com ets, encara que siguis un boig o un sentimental, o algú que “es muy suyo” (com diuen), en aquest moment en què ho veus, aleshores t'ho perdones tot i ho perdones tot. Crec que és el que Catalunya ha vist ara, malgrat els dubtes i el dolor i els vaivens: que en veritat vol fer una altra cosa. Que en veritat sempre ho ha volgut. I que, a més, no pot evitar voler-ho.
Va succeir fa un segle i aflora sempre que pot: la veritat no sempre triomfa, és cert, però sí que sempre acaba sent veritat. I per tant quan hi ha les condicions adequades, és a dir quan arriba la primavera i el desglaç, la tendència natural és ser com un és i no d'una altra manera. No parlo només de llengua i banderes sinó també de manera de fer, de viure, de sentir i de compartir. Vull dir que no sé què esperem. No sé què esperes. No sé de què tens por. Ara ja saps que fracassar no hauria d'espantar-te, perquè qualsevol hivern, per dur que sigui, tornarà a passar. I tard o d'hora ens tornarem a trobar cara a cara. Toparàs amb el teu mirall. I et veuràs capaç de qualsevol cosa per aconseguir ser qui ets.

Publicat a El Punt/Avui el 3 d'agost del 2015


dilluns, 20 de juliol de 2015

La bellesa d'un somni



“El futur pertany a aquells que creuen en la bellesa dels seus somnis”, va dir Artur Mas fa pocs dies i Eleanor Roosevelt fa mig segle. A la neboda i esposa de president americà se li atribueixen també frases de l'estil “cap persona no pot fer-te sentir inferior sense el teu consentiment”, o “de què seríem capaços si sabéssim que no podem fracassar?”, o “fes cada dia alguna cosa que t'espanti”, o “has de fer el que creus que no pots fer”. Patapam. La majoria d'elles, i no són poques, són sentències que pretenen fer fora el bloqueig causat per la por. Són frases que persegueixen una catarsi, o agafar aire abans de prendre una decisió difícil, o adonar-se del molt que es pot perdre quan es renuncia massa a viure. “No tens cap seguretat mentre no puguis viure amb valentia, de forma emocionant i imaginativa.”

Som a molt pocs dies del primer plebiscit d'autodeterminació legal que es farà a Catalunya, per molt que s'hi hagi hagut d'arribar prenent la forma jurídica d'unes eleccions regulars. La frase que va fer servir Mas pretenia precisament justificar per què hem arribat fins aquí, què motiva una empresa tan arriscada i per què pagarem un preu tan alt en desgast, en recerca de la unitat, en elaboració de llistes conjuntes, en aprofitar una convocatòria autonòmica, en divorcis de federacions de partits, en incertesa, en fulls de ruta plens d'obstacles i en un desafiament tan gran a un poderós estat com és l'espanyol. Tot això, per què? Per la bellesa? Quina poca cosa, diran alguns: tot això per fer una cosa bonica? Un somni bell? Això és el futur que ens descriu un líder polític, un estadista?

El que passa és que la bellesa no és només bellesa, no és només és una cosa que entra pels ulls. Sí, hi ha coses que només per plaer estètic valen la pena viure o morir, però no va per aquí la cosa, en absolut: no estem pas provant de fer bonic. Ni tan sols les manifestacions i les cadenes humanes van per aquí. Deia Antoni Gaudí que la bellesa és la resplendor de la veritat. Això ja canvia les coses, oi? És a dir, tots sabem reconèixer una cosa bella i sabem reconèixer quan una cosa és veritat de debò, de la mateixa manera que sabem distingir entre erotisme i pornografia de forma intuïtiva, quan en teoria la frontera no és tan clara. Hi ha coses que són veritat, i que per això són belles. I viceversa. Mas i Roosevelt en el fons estan dient que quan un somni és tan bell vol dir que té un grau important de veritat, i que per tant probablement val la pena prendre el risc. És veritat que tenim dret a l'autodeterminació i és veritat, o té molta part de veritat, que la independència ens pot fer progressar a tots. I no té res a veure amb la utopia, o sí, és clar, una mica sí que hi té a veure, però no pas amb la idealització d'una mena de paradís o de terra promesa. No, no és això: és la sensació ferma, constant, acreditada i repetida que ha arribat el moment de fer el pas i que ja estàs preparat per lluitar-hi de forma decidida. Amb dubtes i pors, però sabent que el que abans era utòpic ara ho és menys. Justament perquè ho tens a tocar. Menys ideal, més real.

Estàs preparat quan estàs cansat de somniar. De repetir el mateix somni. De frustrar-te. De no trobar cap sortida positiva en la por o la renúncia. Això s'aprèn a cops d'errors i de fracassos, i de perseverança en el somni. De sobte, encara que sigui tard o malament o amb ferides que semblaven irreparables, arriba l'hora de l'acció. I ens ha arribat l'hora de la bellesa. L'hora de la veritat.

Publicat a El Punt/Avui el 20 de juliol del 2015

dilluns, 6 de juliol de 2015

"De", "amb", "sense" polítics


De ser tan postmoderns, tan postnacionals, postporno i posttot, potser acabarem fent un invent estrany. No passa res. La causa és prou important, el concepte, Ítaca per entendre'ns. Tot i així, jo crec que els polítics no hi han de tenir un paper gens secundari. Algun paper determinant van tenir en el seu moment el caràcter de Churchill, les paraules de Martin Luther King, els gestos de Gandhi o l'audàcia de Juli Cèsar, i com que sé que de seguida algú es riurà d'aquestes comparacions, ho “rebaixaré” (entre cometes) perquè se m'entengui: la força presencial de Macià. Ara sí? La visió estratègica de Prat de la Riba. Ara anem bé? El carisma de Pujol. Exemple desafortunat? La càrrega simbòlica de Companys. Se m'entén ja? Puc rebaixar una mica més, eh? La capacitat mobilitzadora de Lerroux (innegable) o, el que és exactament el mateix, el personalisme demagog d'Ada Colau. Un moviment pot necessitar que els líders polítics siguin generosos, però no invisibles. No tot ha de tenir forma de V vista des de l'helicòpter, de gigafoto o de gigacatàfora, o de sardana on la política activa no destaqui gens.
En la llista o llistes del 27-S hi ha d'haver representants de la societat civil, un bon nombre de cares compromeses “no militants”. S'ho val la importància de l'emplaçament plantejat per Artur Mas: un plebiscit sobre la independència. Cares identificables. Persones. Rostres. Fa poc llegia un interessant estudi de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, sobre els noms dels carrers del país. Companys superava Macià i Gaudí, imagineu-vos quina mena de jerarquies fem, però aquest no és el tema: el tema és que Companys era el primer polític del nomenclàtor, amb 250 carrers. Per damunt d'ell hi havia el poeta Maragall (254), Pompeu Fabra (260) i... atenció, estrelles indiscutibles del firmament, Jacint Verdaguer (396 plaques) i Pau Casals (400). Els pobles i ciutats de Catalunya, de manera natural i amb varietat de colors polítics als consistoris, premiaven més els músics i escriptors que els polítics. Una altra demostració de les “simpaties populars” cap als nostres grans personatges van ser els resultats del programa El favorit de TV3, l'any 2005, presentat per Toni Soler i Oriol Junqueras (sí, ell), que va tenir com a finalistes en votació un home del món de la cultura (Pau Casals), dos polítics (Macià i Companys) i, atenció, un bandoler (Serrallonga) i un rei (Jaume I). Va guanyar el rei, seguit de l'incombustible violoncel·lista.
Però Pau Casals no guanya (en carrers i en votacions televisives) només per ser músic. O Jaume I només per ser rei. O Jacint Verdaguer només per ser poeta. Assoleixen els nivells d'acceptació popular més alts per la seva implicació nacional, per la transcendència de la seva acció en l'afirmació o el reconeixement de Catalunya. El mateix val per Companys o Macià. I dir-nos que ara mateix no hi ha polítics que estiguin determinant, amb la seva acció, el futur del país és perdre cartes massa valuoses, referents indispensables. A banda que és mentida. Estic segur que Junqueras, historiador conscient de la importància dels rostres i els líders (de banda i banda), hi estarà d'acord. Si cal que no estiguin en primera línia, com suggeria el mateix president Mas, que no hi estiguin. Però compte a fiar-ho tot a un plantejament sardanasense cap polític actiu: sí, la sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan... i també de les que es desfan.

Publicat a El Punt/ Avui el 5 de juliol del 2015

dilluns, 22 de juny de 2015

27S i nova política



O et creus que és un plebiscit, o no t'ho creus. L'aposta del president Mas és arriscada, però convida a ser coherent fins al final amb els plantejaments dels últims quatre anys: primer s'intenta negociar amb Madrid per enèsima vegada, després s'intenta aconseguir la competència per convocar referèndums, després se celebra el 9-N i finalment es planteja el 27-S com a única sortida legal per fer que el poble es pronunciï. Quan veus aquesta seqüència, és impossible titllar la proposta de radical. Sí que és cert, però, que és arriscada. És temps de prendre decisions arriscades, per bé que pensades a consciència, escollint els companys de viatge més adequats (i descartant-ne d'altres) i determinant les eines més útils. No sembla un moviment temerari ni inconscient, però sí arriscat. No tothom ha pres els mateixos riscos en política catalana, tampoc des d'altres formacions independentistes. Mas ha agafat la iniciativa i, pagant algunes factures (el divorci amb UDC, l'aposta d'ERC per marcar perfil, la presentació d'una querella amb risc d'inhabilitació...), l'ha aconseguida mantenir fins al dia D. Setembre. Un plebiscit en tota regla.

N'hi ha molts que no volen participar-hi, o que volen participar-hi a mitges. Em permetran que jo els posi al mateix sac: tan clara és la posició contrària del PP o de Ciutadans, posem per cas, com ho és ara mateix la de Podem o de Barcelona en Comú o fins i tot de Procés Constituent. Un plebiscit és un plebiscit, un sí o un no a la independència, sense que hi puguin cabre frases com “obertura d'un espai de diàleg per a un conflicte territorial que s'ha de resoldre”, de l'estil de les que pronuncia el líder de Podem a Catalunya, Albano-Dante Fachin, quan se li pregunta sobre el tema. Benvinguts siguin el diàleg i la legalitat i l'arribada d'una hipotètica Tercera República Espanyola si això acaba succeint (cosa que dubto), però el 27-S no decidim això. El 27-S cada formació s'ha de mullar sobre si vol la independència o no, i els que desvien el tema en el fons neguen (com el PP, com C's, com el PSOE) el caràcter plebiscitari d'aquests comicis. En el fons, el que estan dient és “no volem votar sobre això” o “no així”, “no ara”, “no se puede”. Afirmen que estan a favor del dret a decidir, i benvingut sigui perquè aquí no estem jutjant pureses ideològiques, però em sap greu: el 27-S és el que és, un plebiscit sobre la independència de Catalunya. En segon terme es pot parlar de tot, d'esquerres i de dretes i d'Eurovegas i d'Aliances per la Igualtat i la Justícia, sí, però Mas ha convidat tothom, esquerra i dreta, a posar per un moment al davant la qüestió nacional. Per una vegada, significar clarament el vot sobre el sí o el no a ser un estat independent. I dir que “vull parlar d'una altra cosa” equival a un no tan clar i tan cristal·lí com el que pugui pronunciar Mariano Rajoy en una pantalla de plasma.

O ens ho creiem o no ens ho creiem. Que Arcadi Oliveres o Teresa Forcades o Ada Colau o Albert Rivera o Alícia Sánchez-Camacho o Josep Antoni Duran i Lleida no vulguin entrar ara a votar sobre la independència em sembla legítim: cadascú amb les seves raons. Però caldrà que expliquin quina alternativa real plantegen perquè Catalunya pugui decidir algun dia sobre això. I quan, i com. I caldrà que els partits que sí que han apostat per aquest procés no el desvirtuïn prioritzant altres debats, si realment hi creuen. El 27-S, trencament històric o autonomisme de sempre. Nova o vella política.


Publicat a El Punt/Avui el 22 de juny del 2015

dilluns, 8 de juny de 2015

Els "processos" de CDC



La pregunta del milió és si tindrà sentit el catalanisme polític tal com l'hem conegut fins ara. Per tant un partit com CDC haurà de preguntar-se, més que ningú, quin paper vol desenvolupar (com a marca ja postpujoliana) més enllà del procés d'autodeterminació engegat per Artur Mas. Aquest canvi ja va significar molt, i va sintonitzar CDC amb els temps actuals: però els fets demostren que la reflexió haurà d'anar més enllà, i que un procés, per important que sigui, només és un procés. Que comença i acaba. I mentrestant, què? I després, què?

Hi ha qui diu que el catalanisme mor amb la independència, i que per tant CDC en bona part, també. Ja en les eleccions municipals hem vist com aquest debat no respon a totes les angoixes ciutadanes, i que en tot cas ha de ser compatible amb altres debats: l'estat del benestar, la participació democràtica, els drets socials, l'impuls econòmic, etcètera. I és cert que CDC és una convergència de sensibilitats (liberal, socialdemòcrata, socialcristiana...) que li fa difícil alinear-se en l'eix esquerra-dreta clàssic. Crec que CDC faria bé de no alinear-s'hi. No per no mullar-se, que ho ha de fer, sinó per reclamar justament un abandonament de la “vella política”. La modernitat passa (n'estic segur) per fórmules híbrides i flexibles, d'acord social i econòmic, de solucions imaginatives i no encasellades. Problema: i com es pot explicar
això a una ciutadania que demana claredat? Doncs caldrà trobar una fórmula genuïna de claredat. És a dir: que les demandes socials no tinguin una resposta ni de dretes ni d'esquerres, sinó catalana. I contundent, i intel·ligible. Una “tercera via catalanista”, com ja va augurar Bill Clinton quan va dir que el món podia ser talibà o català. És a dir, dogmàtic i atrinxerat, o bé flexible i integrador. El catalanisme pot plantejar solucions autòctones que poden ser més eficaces que les de tota la vida. I explicades amb claredat, i ben demostrades amb fets. Mullant-se, sí: però a la seva pròpia piscina, no a la dels altres. Confeccionant la seva pròpia etiqueta.

Segona reflexió: CDC, amb el procés sobiranista, ha desafiat (com és palès) interessos conservadors de grans empreses i de grans estats. La independència obre la possibilitat de fer valer la veu del poble en tants temes com el medi ambient, els drets laborals, les infraestructures, etcètera, davant de poders supranacionals invisibles que ja són massa visibles, i que limiten massa el poder públic. L'autodeterminació, doncs, avalaria CDC com a opció de radicalitat democràtica: la sobirania popular davant de certs abusos corporatius. No veig per tant aquí un partit conservador, sinó dinàmic, que corre riscos, i de base popular. Aquí topa amb la part d'UDC més conservadora, però la meva opinió és que el conservadorisme obcecat no té futur. Sí que en té la prudència i el fer les coses bé. Ni Unió ni ERC sinó, de nou, una tercera via que demostrés ser més eficaç i real que les altres dues.

Per últim, les cares. El relleu generacional (ja engegat) haurà de ser encara més visible i mai més CDC no hauria de deixar-se dir casta ni coses pitjors. És injust que les noves cares paguin certs errors del passat. Però així és la vida i només hi ha una solució: trobar la pròpia manera d'acreditar una “nova política”. Sense caure en l'etiquetatge clàssic, i demostrant capacitat de regeneració. Procés sí: però també processos. Acabar de refundar-se del tot. Si és així, no hi ha independència que aturi cap catalanisme.


Publicat a El Punt/Avui el 8 de juny del 2015


Al votant d'Ada Colau



Volia escriure't amb serenitat, i no des del soroll de la campanya. Per cert, a l'hora d'escriure aquest article no sé qui ha guanyat, i només sé que la cosa va frec a frec. Per tant, m'estic situant per sobre de la dialèctica electoral i intento reflexionar sobre el que ens ha succeït. Sobre el que succeeix. I, molt concretament, sobre tu.

Sé que tu no em respectes a mi. En primer lloc perquè segur que deus pensar que sóc el nebot del meu oncle, però deixa'm començar dient que a mi mai no se m'acudiria jutjar cap idea, cap candidat, cap polític ni cap opinador pels seus oncles o nebots. Estic acostumat que hi hagi un tipus de gent que ho faci, i ja fa temps que no m'afecta. Noblesa obliga. En segon lloc, també sé que no em respectes perquè has dut el debat a la “màfia” i la “gentussa”, que són termes que ultrapassen de llarg el que podríem anomenar la convenció de Ginebrade la guerra electoral. Sobretot si es pronuncien referint-se a un alcalde que, precisament, va haver d'acreditar la seva innocència arran de l'acusació falsa d'un diari. Per tant deixa'm dir-te que ho sé, sé que no em respectes. Probablement, fins i tot m'odies. Volia començar comunicant-te que jo et respecto a tu, tant si has guanyat com si no. I que he provat d'entendre't.

He entès moltes coses sobre els errors propis, sobre els mals comportaments en política, i com això contamina la imatge d'una marca. Per molt que un partit es trobi en plena refundació i purga interna, és cert que hi ha comportaments del passat que embruten el present. Cert. També he entès l'atmosfera actual, la crisi econòmica, la indignació. Ho he entès perquè també m'ha afectat a mi, a la gent que tinc a prop, a treballadors i empresaris i botiguers i membres d'entitats. La crisi l'hem patida tots, en tots els barris. I tots els barris tenen un bar, saps?, un bar on la gent es posa a parlar de política i a desfogar-se, a dir que aquell és un lladre i aquest és un xoriço, a lamentar-se que tot va molt malament, a carregar-se tot el sistema i a dir-la més grossa. Tots els barris el tenen, també l'Eixample, també Sarrià. No em preocupa això, jo també ho he fet, i he proclamat revolucions i independències molt ben raonades i amb la ment dalt d'una tarima. Però el cas és que he preferit fixar-me en què fem després. Com ens comportem després, al carrer, amb la família, amb la parella, amb l'exparella, amb els veïns, a la feina, els dilluns, dimarts, dimecres i etcètera. I saps? He observat una cosa: hi ha gent que en aquests contextos encara continua al bar. Encara insulta i proclama, encara està en guerra. Té clavat l'odi i l'amargor a les pupil·les. No els jutjo, els puc arribar a entendre; potser realment estan al límit de les seves possibilitats. A la vida tots ens podem trobar en situacions així, i hem d'ajudar aquell que s'hi troba. El que segur que no faré és creure'm que ells són “el carrer”. Ni de bon tros. Ni tampoc hi confiaré perquè liderin la meva escala de veïns, o governin la meva ciutat. Amb tot el respecte.

Volia dir-te que t'entenc i que et respecto. Que de vegades també comparteixo la ràbia i la impotència, perquè hi ha moltes coses a millorar. Que jo també sóc carrer, tingues-ho en compte. Que també sé criticar i queixar-me. En sé molt, i a més tinc raó en moltes coses, també en coses que penso de tu. Però podem posar-nos a construir o posar-nos a odiar, saps? I això no sé si ve a la sang familiar... però sí que sé que marca la diferència. Hagis guanyat o hagis perdut.


Publicat a El Punt/ Avui el 25 de maig del 2015

dilluns, 11 de maig de 2015

El radicalisme moderat



L'astúcia d'Albert Rivera ha estat la de la impostació. La dissimulació. En resum, camuflar una visió nacionalista espanyola (innegable, acreditable) amb una moderació en les formes. Disminueix el discurs bel·ligerant amb la immersió lingüística, es fa ambigu en l'eix esquerra-dreta i prima la imatge de “nous contra vells”. A més, des del seu anunci per presentar-se a les eleccions estatals, els altaveus i mitjans a la seva disposició s'han multiplicat i això repercuteix també en el seu èxit a Catalunya. Ciutadans ha fet la següent reflexió: “Sota una aparent moderació, hi ha molts nacionalistes catalans que en realitat són independentistes radicals. Oi? Doncs bé: nosaltres farem el mateix però a la inversa.” I s'ha dirigit a buscar el centre, però el centre en clau espanyola. Ben jugat.

Crec, però, que l'invent es desinflarà. Per fràgil i artificial, però sobretot per prematur. Espanya o l'espanyolisme mai (i quan dic mai vull dir mai) no ha tingut partits moderats i centristes. No n'hi ha tradició. Espanya beu més aviat de partits fortament marcats ideològicament, és el país del dogma i de l'honor, de les coses clares, del guanyar deu a zero si pot ser. La tradició moderada no existeix, no de forma clara i explícita, i això no vol dir que no pugui existir ara i créixer molt: el forat electoral hi és, i estic segur que molta gent trobava a faltar una opció així. Però crec que té un sostre molt clar per aquesta falta de tradició centrista, tant en els partits com en la ciutadania espanyola en general. Li faltaria força. Potser m'equivoco, però sense sentit de l'heroïcitat hi ha un sostre massa baix en un electorat tan místic, tan temperamental, com el castellà.

A Catalunya hi hauria més forat de centre: més tradició de pacte i de grisos. L'esperança que aquí s'obriria a Ciutadans seria que, segons ells, CDC hauria “renunciat al centre” i s'hauria “radicalitzat”. I aquesta és la clau avui: saber si realment Mas va encertar-la en veure que la centralitat catalana havia canviat cap al sobiranisme o si s'ha passat de frenada. En la segona tesi trobaríem Duran i Lleida, que es mostrava disposat a omplir aquest espai, ja fos dins de CiU o (segons sembla) fora de la federació, però li hauria sortit ara un competidor: Albert Rivera. Amb totes les diferències del món en el tema identitari, tots dos anirien a buscar el forat “perdut” o “orfe” que invocaria llei, l'ordre, el famós “seny”.

Tot i que entenc l'intent, la meva opinió és que aquest espai no està gens orfe. Que l'independentisme de CDC no és el d'ERC o la CUP. És més recent, tal vegada menys “pur”, menys “a qualsevol preu” i menys “ara o mai”. CDC, per molt independentista que s'hagi tornat, és i serà sempre el partit del “tot i que...” L'opció del matís, de la complexitat, de la moderació en les formes, del provar diàlegs abans d'emprendre mesures dràstiques. CDC arriba a l'independentisme d'esglaó en esglaó, i els esglaons es poden baixar o pujar d'un en un. És, per dir-ho d'alguna manera, un “independentisme prudent”. No sempre el més brillant i èpic... però sí crec que el més fiable i sòlid. A parer meu, el que faria més falta en el moment actual del procés és un independentisme capaç de mesurar bé cada passa que fa, recular una mica i tornar-hi sobre segur. Sense crits. Racionalitzant. Estil Alex Salmond. Una opció tan radical, tan efectiva i autèntica, tan decidida a anar de debò amb l'objectiu final, que decideix ser radicalment moderada. Per mi, la clau de l'èxit.




Publicat a El Punt/Avui l'11 de maig del 2015



dilluns, 27 d’abril de 2015

Els nous taulers



Jordi Amat explica molt bé en el seu llibre El llarg procés. Cultura i política a la societat contemporània els taulers per on s'ha mogut el debat ideològic aquests últims quaranta anys, i fent un cafè vam coincidir que el que vivim avui és una certa “mort d'èxit” del projecte de Jordi Pujol: un cop reconstruïts nacionalment, afloren els altres debats: “I després de reconstruir-nos, què?”. Durant els anys 80 aquell debat a mort de nacionalisme versuscosmopolitisme, manifestament provocat per Pasqual Maragall i els antipujolistes, en el fons ja venia a anticipar que la idea de Pujol només podia desembocar en un plantejament independentista. I això ho consideraven massa provincià, massa petit o, en tot cas, molt conflictiu. I aquí ens trobem ara, en ple conflicte i sense terceres vies viables. Els Jocs Olímpics van ser, políticament, unes olimpíades entre l'agosarament (per mi, lleig i mentider) del Cobi i l'agosarament del Freedom for Catalonia dels joves activistes. El futur era Mariscal? O eren les pancartes i estelades durant el trajecte de la torxa? Què era més futur? Al final hem vist que la candidesa cosmopolita-federal de Mariscal no podia superar, ni negar, un conflicte que s'havia de produir inevitablement.

Aquest era un debat dins del famós eix nacional, contraposat al tauler de debat esquerra-dreta. És a dir, era un debat sobre la solució al problema català: l'han guanyat els nacionalistes i falta per veure si se'n surten o no, si ens en sortim o no. Però en cap cas era un debat dreta-esquerra o conservadors contra progressistes, sinó un tauler de debat de tipus identitari. Pel que fa al tauler dreta-esquerra, crec que en aquest tauler ha guanyat la dreta per incompareixença de l'adversari. Simplement, no hi ha solucions d'esquerres que semblin prou vàlides avui. Quan Podemos o Guanyem es presenten a les eleccions, no parlen tant d'esquerres i de dretes sinó de casta i no casta. El PSOE no planteja grans canvis en política socioeconòmica. El debat ideològic esquerra-dreta ha passat a ser, fins i tot, poc interessant i poc profund. Segurament té a veure amb el fet que no respon a la complexitat del món d'avui.

El tercer tauler de debat, el de conservadors contra progressistes, crec que l'han guanyat els progressistes. No per res, sinó perquè la rapidesa dels canvis tecnològics i culturals afavoreix més les actituds més obertes i dinàmiques que no pas l'immobilisme conservador (d'esquerres o de dretes). Aquest debat l'han vençut els progressistes sense baixar de l'autobús, tot i que podria donar pas a una certa llei del pèndol si tanta obertura acaba en desconcert i en desordre. Que és el que busca el PP, per cert.

Però ara hi ha un eix de debat nou, que volen fer destacar partits tan diferents com Podemos o com Ciutadans (generalitzant molt, comunistes disfressats i lerrouxistes disfressats): és el debat del nou contra el vell, el poble contra la casta. És un debat que podria semblar que guanyen els nous, per allò de l'evolució natural de les espècies, però que té tres problemes: el primer, que no són tan nous. No diuen res de tan original, i a la seva manera també són casta. El segon, que ningú no aposta per res de nou que, a més, sigui millor. Millor per a tothom, compte. I el tercer, més important: que hi ha opcions velles que s'han regenerat i rejovenit. Hi ha vells que estan molt nous. De fet, com dèiem al principi, han matat el pare i es troben davant d'un segon origen.




Publicat a El Punt / Avui el 27 d'abril del 2015

dilluns, 13 d’abril de 2015

Fòbies

Espanya sap de què va ser gran. S'ha tutejat amb els més grans, va ser una potència mundial durant com a mínim quatre segles, cosa que no tothom pot dir. Té una de les llengües més importants del món i a més és una llengua accessible, poc complexa, i que no es passa el dia demanant ajuda i protecció i comprensió i que l'estimin. A Espanya l'estimen pel que és i no pel que pretén ser, ni pels greuges o pels drames de la història. De ser un conjunt de regnes dispersos va formar una gran corona europea i, simultàniament, va conquerir bona part d'Amèrica. Espanya és marca identificable arreu del món, encara que sigui tirant de tòpic. És reconeguda a primera vista, no cal més explicacions. En la seva millor versió, Espanya és un concepte alegre i expansiu que s'associa mundialment al color i a les ganes de viure. Al caràcter, a la personalitat, a l'autoafirmació rotunda.
Madrid té la immensitat d'avingudes i de banderes que es demanaria a qualsevol gran capital europea, cosa que no tothom pot dir. I a més té vida nocturna, que molts encara poden dir menys. Espanya té una vasta cultura pop, cosa que poden dir comptadíssimes cultures. Ha tingut l'atreviment de la movida i d'Almodóvar o dels Truebas, ha fet universalisme modern. Tenir cultura pop requereix ser espontani i tenir pocs complexos, cosa que tampoc tothom pot dir, i d'aquí surt des de la lleugeresa de l'admirat Julio Iglesias (sí, ho reconec) a la profundíssima superficialitat d'Alaska. La cultura espanyola ha tingut en la seva millor versió un grandíssim sentit de l'humor, una gran intel·ligència. Altres cultures més torturades no n'han sabut, no tenen tant de swing, no acaben de viure del tot. El castellà és una llengua que diu les coses a la cara, que quan insulta ho fa sense mitges tintes, joder, que mira als ulls i no se l'agafa amb paper de fumar. El castellà és veritat, és de debò. És una llengua crua i sense disfresses, sense vocals neutres ni consonants imparcials. Se apagaron los faroles y se encendieron los grillos, Lorca. Quemaba sus inciensos de púrpura el verano, Neruda. Tierra nervuda, enjuta, despejada, Unamuno. El duende, el poder misteriós que tots senten i que ningú no explica. Cinc de la tarda en una plaça de toros, i jo que encara dubto de l'encert de la prohibició. Melodies agitanades de Falla, laments de Camarón, la concentració de bellesa al paisatge. Espet fregit amb canya, uns ulls negres, un xerès, unes alegries, un treure ferro. El sentit castellà de la monarquia, de la noblesa, de les coses que estan per sobre dels mortals però alhora dins de cada mortal. La dignitat. L'honor. L'orgull. El fins aquí. La religiositat honesta fora de Rouco Varela, els retaules, els místics, la mística. Castells penjats del cel i pernils penjats del sostre. El lideratge del barroc en totes les disciplines. El sentit del poder. El Segle d'Or. Els quadres del Prado i les esglésies i palaus i jardins reials. Les grans infraestructures culturals, les grans infraestructures de tot tipus, cosa que no tothom pot dir. La Transició permanent, la capacitat per provar d'oblidar el pitjor passat. L'anar a la seva, el digan lo que digan, cosa que no tothom pot dir. Deu copes d'Europa, deu. Cosa que... deixem-ho aquí.
I malgrat tot això, molts ciutadans d'Espanya prefereixen una altra cosa. Volen marxar-ne, per sentiments i per raó. Espanya podria ser molt millor que el que proposa, i per això té un problema seriós. Greu, etern. Cosa que tampoc tothom pot dir.

Publicat a El Punt/Avui el 13 d'abril de 2015

dilluns, 30 de març de 2015

Som millors



“Ui, no és que siguem millors, és que som diferents.” Potser que ja parem de la broma, no? La llista dels nostres defectes és interminable, des de l'últim capítol d'autocensura al Macba fins a la comparació de Puigcorbé amb Connery, passant per les incògnites del cas Pujol o els anuncis de Freixenet o la nova plaça major de Viladrau. Sabem perpetrar errors i horrors com qui més, però això ja ho sabíem. El que no té cap sentit és infravalorar-se: comptat i debatut, som millors. “Ui, però no, tampoc no cal dir aquestes coses.” Sí, sí que cal dir aquestes coses. I, en el cas hipotètic que fos cert que no som millors, seria un problema. Seria una vergonya.

Per començar, el nostre himne té lletra. I el candidat a substituir-lo, també. I també és l'himne de l'Orfeó Català. Nosaltres tenim un nacionalisme (sí, he dit nacionalisme, ui, ai, oi, uix) tan inclusiu que el president Bill Clinton va venir a Barcelona a dir-nos que el món pot ser “catalan or taliban”. D'acord? D'acord. Nosaltres no fem espanyofòbia per Twitter si moren passatgers madrilenys en un accident d'avió, o si passa cap desgràcia com pot ser l'atemptat d'Atocha. Ni se'ns passaria pel cap. D'acord? D'acord. I sí, proposem votar, plantegem un plebiscit, la lògica de les democràcies modernes. I si hem desafiat l'Estat el 9-N, ha estat sense ni un disturbi al carrer. Som la gent que fem diades com la de Sant Jordi. Nosaltres. Ells no. Ells passegen una cabra amb militars durant la diada nacional. Tenim una densitat de genis per metre quadrat infinitament superior, històricament i en l'actualitat. Espanya té el millor barroc, nosaltres tenim tota la resta: des del romànic i el gòtic fins a Dalí i Ferran Adrià. Madrid és la immensitat d'El Prado, nosaltres acabem d'obrir la Casa Ametller i el Museu de les Cultures del Món i un gran mecenes ha posat dos fabulosos Opissos més a l'hotel Astoria. Nosaltres tenim moderats. I ofici a fer negociacions. Es parla castellà al nostre Parlament i som els primers a legislar sobre el matrimoni homosexual, la mort digna o els toros. No som un país ultraconservador, ni retrògrad. Fins i tot Cambó era un revolucionari al costat dels seus homòlegs al Congrés. D'acord? D'acord. Nosaltres hem fet uns Jocs Olímpics, sense café con leche, i dues exposicions universals. Tenim una capital on tothom vol venir a invertir o a viure, i que està situada entre les quatre més creatives del món després de San Francisco, Londres i Nova York. Madrid no hi surt. Hem estat modernistes, noucentistes, avantguardistes. Nosaltres. Ells no. D'acord? D'acord. Estem fent l'única gran catedral que avui es fa en tot el món. Hem aconseguit fer entitats, empreses, fàbriques i infraestructures malgrat no tenir estat ni autogovern. Nosaltres no hem comès cap intent de genocidi cultural. No hem prohibit llengües. No hem prohibit banderes. No ens ha fet res que el nostre president es digués Alberto o José. No hem provocat el desig d'independència de totes les colònies de l'Amèrica del Sud i Àfrica, i la indiferència total de Portugal. Que ja té mèrit. Nosaltres no hem parlat d'españolizar els alumnes. No hem construït AVE irracionals des del punt de vista econòmic i social. No hem creat un estat artificial basat en una cort, un empresariat del BOE i una tribuna del Bernabéu. “Puertos del Estado, dígame”. Nosaltres no hem dut Espanya a la vora del rescat econòmic i el ridícul internacional. Sí, som millors o, almenys, tenim el deure de ser-ho. D'acord? D'acord.




Publicat a El Punt/Avui el 30 de març del 2015

dilluns, 16 de març de 2015

Tic tac



Un altre “tic-tac” és possible. De fet, ja existia molt abans que el famós discurs de Pablo Iglesias. És un compte enrere que va començar el 2007, amb la manifestació Som una nació i diem prou!, i que es va accelerar amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut. És un compte enrere que finalitzarà el 27 de setembre amb les eleccions al Parlament de Catalunya: serà la primera vegada que els catalans podrem decidir, de manera legal i oficial, sobre si apostem per un camí d'independència o no. Tant que hem parlat i discutit sobre el “dret a decidir”, un dret negat pel PP i el PSOE i Ciutadans però també relativitzat i condicionat pels portaveus de Podem o de Guanyem, i ara aquest setembre el podrem exercir de totes totes. No en forma de referèndum, com hauria estat desitjable el 9-N, però sí en forma de plebiscit. Tic-tac.

Aquest “tic-tac” inclou, però, altres coses. És el compte enrere per a un sistema vell, basat en la Transició del 1978, al qual devem molts progressos però que ja fa anys que ensenya els seus monstruosos defectes, el seu estancament, la seva perversió. És el compte enrere per a un sistema d'interessos que abraçava també la política catalana, i que avui necessita morir. Els que hem participat o participem en política i ara tenim 35, 40 o 45 anys no mereixem una herència corrupta: i quan dic corrupta vull dir en el sentit més etimològic del terme, vull dir podrida, rovellada, en procés de descomposició. Els que vam néixer en democràcia o autonomia no mereixem carregar amb aquest mort: ni amb el mort d'un Estat trampós i oligàrquic i cínic i cruel, ni tampoc amb el mort d'una política catalana petita, sense múscul i amb massa coses per amagar. Mereixem fer net. “Tic-tac” per renéixer, “tic-tac” per refundar-nos, compte enrere per promoure canvis, per refermar noves apostes estratègiques, per consolidar sortides de l'armari, modernitat, obertura dels partits i creativitat en els governs. Trencament amb aquest Estat, però també amb allò de nosaltres mateixos que no sumi o no multipliqui. Tic-tac.

Un compte enrere, també, per als acomodats en les velles ideologies: “tic-tac” per als que ens parlen de “los de arriba” i “los de abajo”, per als que ofereixen renovació però es fan acompanyar de vells governants de vells governs i de vells partits, per molt que es diguin Iniciativa. Compte enrere per als manipuladors, per als que oculten la seva pròpia bombolla d'interessos assenyalant qui és i qui no és casta, compte enrere per als qui es consideren amb el dret de jutjar tothom però que mai no han hagut de demostrar res. Un compte enrere molt especial, dedicat amb molta precisió, per als que parlen d'“odi” contra Artur Mas i els que van canviar el monument a Macià de la plaça Catalunya per un singular “monument a Durruti” durant les acampades. Compte enrere per als que no van a pit descobert, els que fan servir llenguatge ambigu i disfressen el seu comunisme o el seu anarquisme o la seva antiquada lluita de classes amb màscares de bondat, de doctorat universitari, de cueta de bandoler o d'entitats cíviques amb interessos també molt particulars. Tic-tac.

El 27 de setembre s'acaba un compte enrere, i l'ha iniciat Catalunya. L'ha iniciat el catalanisme. La meva generació és la de la regeneració, la del capgirament, la del trencament necessari amb la por i amb els antics règims. Tic-tac. I sí, podria dir-se que aquest és un discurs molt arrogant. Doncs en efecte. Nosaltres també... podem.

Publicat a El Punt/Avui el 16 de març del 2015

dimarts, 3 de març de 2015

Patrimoni



Mentre que Barcelona obre un Museu de les Cultures amb una espectacular col·lecció de peces d'arreu del món, els gihadistes d'Estat Islàmic destrossen desenes de figures del Museu de la Civilització de Mossul. Hem pogut veure a la xarxa com aquests deficients mentals amb barba de cabra fan caure estàtues a terra i les destrossen a cops de mall, tot argumentant que els assiris i accadis adoraven uns déus pagans que no eren Al·là sinó la pluja, la collita o la guerra. Afegeixen que, com que sembla que Mahoma mateix va destruir estàtues (“Els va reduir a miques”, diu l'Alcorà 21:58), així creuen que han de fer ells amb les figures i esfinxs de valor incalculable del museu.

Evidentment, no pretenen només purificar el seu patrimoni cultural. Com que les peces són a més patrimoni de la humanitat, el que volen és bàsicament provocar-nos. Ho certifiquen els discursos arrogants, els ulls embogits i tota l'exageració gestual del vídeo de Youtube. Volen que ens posem les mans al cap i que sentim por, com quan tallen colls a periodistes o cremen pilots en gàbies i vés a saber quin serà el proper nivell del circ. No gaire lluny d'Iraq, a Dubai, estan construint en canvi el districte cultural de Saadiyat, on hi haurà un museu Guggenheim i un Louvre, amb peces de tot tipus, paganes, religioses, occidentals i orientals. Parlem de Dubai, un emirat governat de forma monàrquica sota els preceptes de l'islam, però en canvi amb una actitud diametralment diferent envers el patrimoni, la cultura, la divulgació i l'obertura cap a altres identitats. I també amb una sensibilitat envers el patrimoni del passat, per pagà que sigui.

Hem escrit molt sobre Charlie Hebdo, sobre la forma que tenen els radicals islàmics d'entendre la llibertat d'expressió, i sobre si no hauríem de respectar una mica els seus límits. S'ha escrit sobre si tal vegada no tenim dret a sentir-nos més civilitzats, més moderns i més humans, pel simple fet de no tenir una determinada interpretació de la Bíblia com a pauta de conducta social. S'ha dit, s'ha escrit, que hauríem de tenir més tacte, que si nosaltres fem caricatures de Mahoma no ens hauria d'estranyar que ells destrossin estàtues. No és que ells odiïn el cristianisme, és que odien Occident, que és diferent: no suporten que per nosaltres la religió sigui una qüestió més, un afer íntim, un aspecte secundari en el nostre dia a dia. No suporten el nostre paganisme, la nostra laïcitat, el nostre laïcisme. I ens hem preguntat si això ens dóna el dret a sentir-nos superiors, perquè hauríem de tenir més respecte.

Però cal dir-ho: som més civilitzats.
I tant que ho som. Ho som nosaltres i ho és Dubai. Ho som en la mesura que tenim cura del patrimoni comú, per exemple. Preservem la història de la humanitat en museus, més enllà de les destrosses que en l'època medieval es van fer sobre temples romans, més enllà de les persecucions de les bruixes, que tot això també va existir, sí. Però ho hem superat. Fins i tot Napoleó va decidir col·leccionar mòmies egípcies, més que cremar-les. Som més civilitzats perquè, més enllà del damnatio memoriae que executa qualsevol règim victoriós, en general Occident ha decidit sumar més que restar i construir més que destruir. Barrejar i conviure i saber. Senyors de la barba de cabra, no tornin a posar les urpes sobre cap deessa de la pluja. És a través d'ella, de l'art i de la cultura i el coneixement, que Déu i Al·là tenen alguna esperança d'entendre's.




Publicat a El Punt/Avui el 2 de març del 2015