divendres, 30 de setembre de 2005

Torna a l'escola

Agafa qualsevol dia, posa’t malalt, aprofita un descans: però acosta’t fins a la teva escola. Fes-ho de matí, a primeríssima hora. No tinguis pressa per arribar-hi, imagina’t que no existeixen les presses. Vés-hi a peu, sense corbata i sense equipatge. Respira l’aire, reconcilia’t amb la mesura del carrer, torna a familiaritzar-te amb els sons i amb les olors. Queda’t en un racó discret, amb una bona perspectiva. Si l’escola et porta mals records,no els defugis: planta-t’hi impassible. I deixa, tranquil·lament, que les parets i els patis t’observin. Primer arribarà la previsible nostàlgia: crits i corredisses amb bata, tacte de plastilina o de Dacs, primeres nocions de geografia i història, dies llargs, la noia que t’agradava, la por o la fascinació per un mestre, els còmics de la biblioteca, la derrota del cervell a la classe de gimnàs, el dia de les notes, les excursions a la farga de Capellades o a les mines de Cardona, la capsa de cucs de seda, els pronoms febles, tres i tres i tres fan nou, les integrals amb límit a l’infinit, Ausiàs March, el teu estoig. Primeres sensacions de cortesia, la fugissera síndrome de Peter Pan. Però després vindrà la rèplica, s’invertiran les mirades. Res que t’hagi d’espantar, l’edifici està a favor teu: però vol saber fins a quin punt t’has mantingut fidel al que aquí hagis evocat. No cal que ho responguis, només que ho afrontis. Els psiquiatres en diuen teràpia de regressió, però és més simple: en aquells anys et protegia una xarxa, el temps era infinit, no tenies por, ni compromisos sentimentals ni laborals, ni cap altra vocació que assaborir el dia. Saps íntimament que només dins d’aquests murs has arribat a ser tu. Recorda-ho.

Publicat al diari AVUI. 30-09-2005

divendres, 23 de setembre de 2005

Possibilisme

Reconec que ara voldria poder escriure sobre altres coses, però assegut davant l’ordinador no puc evitar de mirar-me el meu fill de quinze mesos i pensar que el que surti ara del Parlament de Catalunya haurà de viure-ho ell, o sofrir-ho, durant ben bé trenta anys. És per això que cada article i cada esmena esdevenen crucials en aquest moment, i no només perquè determinaran si som una nació o una casa de nines, sinó també perquè cada renúncia impedirà reivindicar greuges durant un bon grapat d’anys. Tot el que no escrivim ara no ho podrem plantejar en el futur per pur sentit de la vergonya i de la lleialtat al Parlament. O sigui que, més que mai, té sentit que els escriptors parlem de política i d’Estatut. Perquè tenim una mica de legisladors, perquè tot allò que posem en un llibre és llei dins del seu propi univers, i perquè té vocació de perdurar. Un escriptor sap més bé que ningú el risc vertiginós que hi ha en cada paraula.

I, en el fons, la setmana que ve tot es reduirà a una sola equació: o tenim un Estatut digne, blindat, justificat en drets històrics i que ens doni sobirania (no només resultats a llarg termini, sinó sobirania) en la recaptació i gestió dels nostres impostos, o bé tenim un text escrit a conveniència del PSOE. Doncs bé: en aquesta dinàmica hi ha un partit que té (per segona vegada, tot sigui dit) la responsabilitat històrica de decantar els nostres destins cap a un costat o cap a l’altre. M’atreveixo a pensar que ningú no ha votat mai ERC perquè faci d’àrbitre amb camisa negra, sinó perquè jugui i marqui gols, si és possible, en porteria contrària. Com bé va dir el seu líder, en cas de no ser constitucional tot plegat, la culpa no seria de la voluntat del poble de Catalunya, sinó de la mateixa Constitució. Tot això deixant de banda que no hi ha cap article que prohibeixi a Catalunya disposar d’un concert econòmic. I que el govern “amic” de Madrid ja ha deixat clar que en el fons només es tracta de si el text estatutari els agrada o els desagrada. Amb tot això, amb les màscares ja fora, no hi ha cap excusa ara per no fer l’Estatut que ens cal. Aquest és el veritable possibilisme, el d’aprofitar les possibilitats que ens dóna la composició parlamentària d’avui i que no es donaven l’any 1979. Com deia aquell, pitjors que els Estatuts retallats són les ànimes retallades.

Militants d’ERC em vénen amb l’argument que no es pot fer un Estatut sense el PSC. Sí, és cert (i hom es pregunta si aleshores potser, amb la lògica d’abans, el problema no seria Catalunya, sinó el PSC). Però, tot i així, ningú no s’imagina el principal partit del govern votant “no” contra el seu principal projecte de legislatura. És a dir que l’opció per un bon Estatut, l’opció de la no- renúncia als propis principis ideològics, no faria inviable l’aprovació del text. Ben al contrari: és l’única forma de fer-la viable. Dit d’una altramanera, CiU es pot permetre perfectament votar en sentit negatiu i poder defensar aquesta posició davant les urnes i la història. El PSC, en canvi, no. Aquí, doncs, no hi ha cap àrbitre que hagi de posar pau entre dos bàndols (ni amenaçar amb reformes electorals: representa que això és una negociació i no un atracament amb navalla). El que hi ha són dues opcions contraposades, dues maneres d’enfocar el nostre futur a 30 anys vista. L’únic que ha de fer ERC és triar en quina de les dues opcions es troba més còmoda. La setmana que ve sabrem si el nostre Parlament es decanta per una claudicació en tota regla o bé pel veritable possibilisme.

Publicat al diari AVUI. 23-09-2005

divendres, 16 de setembre de 2005

Preàmbul

Mentre altres discuteixen sobre si tenim els mateixos drets econòmics i nacionals que el poble basc, i en definitiva sobre si tenim dret a recaptar i gestionar des de Catalunya mateix els diners que paguem els contribuents, el president Maragall té un interès molt especial a redactar un preàmbul que sigui ben vistós i que es pugui aprendre a totes les escoles del país. Tractant-se de l’home més entusiasta i més optimista amb això de l’Estatut, l’home que a més a més sap identificar bé el líder que el nacionalisme necessitava, penso que podria donar-li un cop de mà. Amb la màxima humilitat de què sóc capaç, diré que d’idees no me’n falten.

Per començar, busquem un antecedent que pugui trobar semblança amb el que suposaria aquest text estatutari si s’aprovés tal com està. Un text que en la història hagi tingut la mateixa vocació d’encaixar definitivament Catalunya dins d’Espanya (que si he sentit bé d’això es tracta), i que diria més o menys “Por quanto por Decreto de nueve de octubre del año próximo, señalado de mi Real mano, he sido servido de decir, que haviendo con la asistencia Divina, y justicia de mi causa, pacificado enteramente mis armas ese Principado, toca a mi Soberanía establecer Gobierno en él, y a mi Paternal Dignidad dar para en adelante las más saludables providencias”. Però potser l’estil de Felip V pot semblar massa antic, massa ampul·lós, i més aviat llunyà a la vocació republicana de la federació ibèrica que estem engendrant.

D’acord, anem-nos-en a abans-d’ahir. Tinc a les mans un text fantàstic, que suposo que el govern compartirà perquè prové del dictamen del Consell Consultiu, amb allò tan bonic que diu “ni Catalunya és titular de drets històrics que permetin establir un règim diferenciat de competències, ni gaudia d’un règim singular de finançament mantingut al llarg del temps en el moment d’aprovar-se la Constitució”. No els sembla insuperable, aquest text com a preàmbul? Fa un repàs exacte de la nostra condició de província orgullosa de no haver estat mai res més que això. I també podríem afegir-hi un altre apartat del dictamen, i deixar palès d’entrada que “la determinació de la participació en els impostos cedits afecta el conjunt de finançament i haurà de ser fixada d’acord amb els criteris generals establerts a la LOFCA”. Així, quan arribem a l’article 1 que ens assegura que Catalunya és una nació, ja sabrem perfectament que estem parlant en broma.

La tercera opció és adaptar-nos directament al destinatari del text: el president Zapatero, que és tan bona persona que sempre em sembla que d’un moment a l’altre mirarà a la càmera i dirà “dibuixa’m un xai”. De manera que podríem posar al preàmbul aquella frase del ministre Sevilla quan deia, aquesta mateixa setmana, que “la diferència no pot donar dret a privilegis. Per tant, el nostre sistema de finançament de les comunitats del règim comú, les que no són forals, que tenen constitucionalment un altre sistema, ha de ser el mateix per a totes”. No hi pot haver preàmbul més obert, universal, cosmopolita i igualitari.

De totes maneres, l’objectiu principal era aconseguir que el text del preàmbul fos fàcil de recordar i que guardés una musicalitat. Home, aleshores s’ha acabat el problema, amb la quantitat de poetes que tenim! En concret, hi ha uns versos que sens dubte li queden molt propers al president Maragall i que, a més retraten perfectament la gestió sota el seu mandat. Li garanteixo que tots els nens aprendran fàcilment a recitar-ho cada matí a l’escola. I quin goig que farà: “Topant de cap en una i altra soca...”

Publicat al diari AVUI. 16-09-2005

divendres, 9 de setembre de 2005

Tothom al Fossar



Cadascú té la seva raó, començant per aquells que apostaven per un país en canvi i no per un país en crisi; també aquells que saben detectar els perills que ens envolten, els més evidents i els més subtils; els qui s’estimen la llengua i la cultura, però també els qui comprenen que en tot plegat ens hi va la butxaca; els qui de cap manera no consideren que els drets històrics d’aquest país siguin un acudit, i molt menys sota la torxa encesa; els qui han llegit una mica d’història i saben que només hem progressat quan hem tingut les mans lliures; els qui es van il·lusionar amb la creació de TV3 i Catalunya Ràdio i ara han de veure-les deliberadament devaluades; tots els qui hem estat alumnes del professor Marc Carrillo, aleshores un expert en les interpretacions més generoses de la Constitució, i que ara es posa a votar com el PPSOE; fins i tot aquells pobres innocents que s’havien cregut que tenim els mateixos drets que el poble basc; molt especialment els qui des del primer dia van lamentar que al balcó aparegués una ombra de Ferraz; els qui havien proclamat “hem de salvar el PSC” i ara corren a provar de salvar els pocs mobles que ja teníem; els qui van xiular el govern sortint a la plaça Sant Jaume, convençuts que l’anomenada esquerra donaria una lliçó de governar; també tota la classe periodística atenta a les promeses d’independència informativa del Maragall candidat, però que com a president van quedar matisades en autonomia i gràcies; els qui esperaven allò de la paritat de sexes i que el govern no seria una escandalosa oficina de col·locació familiar; els qui van viure, en directe, com el conseller en cap de tota una nació era destituït per instruccions d’un fax madrileny; aquells que encara esperen el CAT a les matrícules, que la senyora Tura donava per fet; els que no van llegir en cap programa electoral la pujada de la gasolina, i en canvi sí que hi van llegir la promesa d’eliminar peatges; els veïns del Carmel que encara resideixen en hotels, i aquells que senzillament encara esperen els dòlars promesos; els reporters que van rebre instruccions de com filmar i com cobrir la catàstrofe; tot el col·lectiu de dones maltractades; el poble israelià i la comunitat cristiana, encara estupefactes per l’escena de la corona d’espines; els qui van anar a aplaudir la gesta de Macau i van rebre de premi la bufetada de Fresno (gentilesa del “gobierno amigo”); els qui van assistir a alguna representació del Festatut i encara es pregunten com és que al conseller roig-verd li aguanta la cara; els qui guarden alguna esperança que a Frankfurt no hi anem com a simpàtica i peculiar regió espanyola; aquells que al seu dia van saludar la creació de l’Institut Ramon Llull; aquells que van detectar un exercici de sobirania en les avui desmantellades oficines catalanes a l’exterior; els qui van protestar al seu dia pel túnel de Bracons i els qui encara volen saber què passarà amb la connexió elèctrica; els promotors i constructors que van haver de sentir-se dir lladres i corruptes al bell mig del Parlament per tot un president; les famílies (o nuclis de cohabitació) que volen poder escollir a quina escola porten els seus fills, si no és massa demanar; els qui van arribar a somniar en la unitat nacionalista; els qui diumenge no aniran al Parc de la Ciutadella o bé hi aniran a xiular, i no precisament contra la cantaora...


Tots ells haurien de passar demà a la nit pel Fossar de les Moreres. Està previst que s’hi pronunciï un molt honorable discurs.

Publicat al diari AVUI. 9-09-2005

divendres, 2 de setembre de 2005

Cultureta

Fa unes setmanes la Fundació Catalunya Oberta va convocar alguns autors, editors i persones del ram per reflexionar sobre la política cultural del govern, sobretot al voltant de la Fira de Frankfurt. Les conclusions van ser poques, però les intervencions van ser apassionades, i em guardaré de reflectir-les aquí. El que és important és que per primera vegada vaig ensumar, en una reunió que era fruit de la iniciativa privada però també de l’angoixa acumulada durant dos anys de govern (és un dir) tripartit, una atmosfera d’incipient clandestinitat. Perquè vostès em comprenguin, jo no he viscut mai en la clandestinitat i mai no he sentit la por, ni la més petita sospita (només faltaria!) de veure perseguides les meves idees. I si bé era reconfortant comprovar que veus autoritzades compartien diagnòstics, i feien esclatar una indignació fins aleshores potser reprimida o modulada, al mateix temps la sensació d’orfandat era absoluta. Però era més que simple desemparament o solitud professional: per primera vegada vaig experimentar clars indicis de persecució, símptomes creixents de cacera de bruixes. El fet que visquem en democràcia no oculta ni evita que els qui tenim una mateixa sensibilitat puguem trobar-nos ara mateix molt propers a la lluita privada, clandestina. Per això aquest article va dirigit a cridar el mal temps.

Mirin: que la llengua catalana recula al carrer és un fet incontrovertible, palpable, notori. És cert que el marge de la política lingüística és petit, però evidentment el prestigi d’un país va lligat al prestigi i la solidesa del seu govern, i això incideix en el prestigi de l’ús de la llengua, i sobretot en l’autoritat que caldria poder aplicar. Autoritat civil, però sobretot moral: i apunto a tall d’exemple que havíem tingut un president que ens esbroncava per no reclamar menús en català. El tracte que rep la llengua als mitjans de comunicació públics també hi té alguna cosa a veure (fa poc en Manel Fuentes va haver de saltar davant la insistència d’en Pellicer d’anomenar-lo Manuel), així com el tracte dels símbols i les referències nacionals: s’ha escrit molt sobre això i no insistiré sobre el llenguatge dels informatius, que a més de propagandístic és netament regionalista. Que TV3 hagi perdut prestigi i audiència no és només cosa de professionals, que encara n’hi ha de molt bons: és un afer de paràmetres, de política en majúscules, de concepció del país al qual es dirigeix (en Francino deu saber de què parlo, ara que torna a casa). Que la literatura catalana no tingui el prestigi que sens dubte es mereix avui dia no és només atribuïble als editors, distribuïdors i escriptors, que evidentment hi ha de tot: és també una opció presa per altes instàncies empresarials, mediàtiques i administratives, amb l’inestimable suport de la nostra conselleria de Cultura, entestada a perpetuar la diglòssica realitat. Que a la propera celebració oficial de la Diada s’hi canti flamenc no és res que guardi relació amb la qualitat de la cantant: és una decisió política, decidida a col·locar expressions de la identitat forana fins i tot en aquells indrets on és innecessari, en una jornada d’afirmació patriòtica. Que la majoria de joves es riguin de la sardana o passin del rock en català (ocupats com estan amb el reaggeton), no és res que no es pugui provar de corregir amb una decidida aposta a favor del que és autòcton. M’imagino en Lluís Gavaldà estirant-se els cabells cada vegada que sent dir que, si el rock català fos prou bo, no viuria aquest aparent declivi: que li ho preguntin a ell, si convé o no convé una política nacionalista. Que ho preguntin a lingüistes, a editors, a periodistes, a escriptors, o senzillament als ciutadans amb una certa consciència dels perills que ens amenacen.

Si bé aquesta reflexió pot anar més enllà de la cultura, he volgut parlar bàsicament de cultura per anar a l’essència. I perquè hem vist aparèixer alguns membres d’ERC, amb un somriure d’orgull i satisfacció, proclamant que ells no són nacionalistes perquè no volen fer cultureta retrògrada. Suposo que encara pretenen que els aplaudim.

Publicat al diari AVUI. 2-09-2005