dilluns, 17 de juny de 2019

El divan



Una bona entrevista a "El divan" de Sílvia Coppulo, sobre la novel·la i sobre mi( valgui la redundància):


https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/el-divan/jordi-cabre-vull-transmetre-ganes-de-vida/audio/1036929/




"Un món real"



Vista Aladdin. A veure: Disney ha compensat el seu incomprensible error de “Dumbo”, i ara confio que es calmin. De ben segur que la propera arribada de “El rei lleó” ens traurà les actuals pors a aquesta fal·lera de fer remakes “en persones” (que és com molts nens anomenen el pas al 3D de pel·lícules de dibuixos), que convé que es faci amb molta més paciència i no amb aquesta ansietat bulímica. 

En el cas d’Aladdin, el resultat és una mica tebi però tirant a calent: han modificat una mica la història, li han posat els imprescindibles contraforts de feminisme (ara Jasmine esdevé sultana i és ella qui pot canviar la llei que obliga les princeses a acceptar matrimonis imposats), i han acumulat massa focus damunt de Will Smith (que en tot cas doncs mira, va, funciona). El resultat és bo, als nens els agrada i als adults ens dona prou elements nous. Detallada escenografia, insuperable cova del tresor, considerable encert en el càsting. Innecessari bis final amb el Bollywood més artificial, però deixarem passar això per aquesta vegada. No hi ha errors de ritme, l’argument no fa panxa i la música aràbiga i la sorra del desert se’ns fiquen dins la camisa. 

En el meu cas, commogut (cosa que no esperava) en l’escena de la catifa voladora. S’hi han matat de forma especial, diguéssim: quasi val per tota la pel·lícula. “Un món ideal” és un videoclip que funciona a la perfecció, que supera la versió inicial i que transforma el que era una simple escena musical en un recorregut vivencial. En resum: que els ideals estan per viure’ls. No tant per a realitzar-los, que normalment és impossible, però sí per a viure’ls. Potser Aladdin i Jasmine mai no viuran en “un món ideal”, però tenir il·lusió vol dir no menysprear el vol en catifa voladora. La “factura” posterior (que sempre arriba), i que en el nostre cas és l’acceptació de cada un dels dos tal com és i sense màscares, és impossible (com saben tots els creadors) sense un previ vol per la lluna. Inestable, insegur, amb turbulències potser, sense certeses, sense hostesses tranquil·litzadores, però una de les comptades raons que existeixen per viure. Això si saps volar, és clar. Fins i tot encara que es pensin que no tens ales. No és ben bé si “confies en mi”, com li diu Aladdin, sinó si confies en tu, i aquesta és la gran novetat d'aquesta versió. Que sembla mentida que s'hagi d'explicar tot. Que ja no estem parlant de dibuixos animats. Que ara ho fem tot "en persones"!


dimarts, 11 de juny de 2019

Això és la guerra!


Una persona meravellosa em va fer descobrir fa poc l’escena de Duck Soup (traduïda a Espanya com a Sopa de ganso), dels germans Marx, en què Groucho s’ha de reunir amb l’ambaixador de Freedonia pendent d’una conversa que eviti una guerra. Abans de la reunió, Groucho estudia l’estratègia de donar-li la mà, però després l’envaeix el famós “i si...”. En aquest cas, ell imagina l’ambaixador rebutjant-li de males maneres la mà. La simple projecció d’aquesta idea fa que, quan tot just apareix, Groucho li propini un cop de guant que aleshores sí que inicia la guerra. És el que té el pensar massa o, més ben dit, fer hipòtesis sempre negatives: quan són sempre negatives, és que no són reals. M’ho explicava fa poc una professional del tema, que normalment tots els “i si...” que ens fem acostumen a ser negatius o pessimistes o trencadors d’expectatives. Tots. Mai no donem gaire espai per als “i si...” en positiu o amb possibilitats l’èxit, i aquest és el senyal més inequívoc de la seva falsedat i toxicitat: perquè és impossible, del tot impossible, que tot surti malament. És una hipòtesi, de fet, altament improbable. Però sembla mentida com ens hi agafem, normalment a causa de la por o bé del desconeixement.

No sabíem com seria, això de proclamar la independència. No sabíem si teníem prou forces, però sabíem que volíem fer-ho i per això molts vam escriure a favor de tirar endavant: diria que els fets ens han acabat donant la raó, no perquè la victòria estigués garantida, sinó perquè la derrota segura era la por. Sempre? Sí, sempre. Alguna cosa hi guanyaràs, si ensenyes les dents. O si com a mínim te les ensenyes a tu mateix i et demostres que tens la determinació d’intentar-ho, fins i tot a risc de no guanyar. Si com a mínim evites la derrota, o permets assegurar que amb tu no es pot fer broma, que no t’amagues dins la closca, que no gires cua a l’últim moment. Tenir por, però, és la cosa més humana del món: per això tampoc no he escrit en contra de la reculada posterior, de la manca de valor per arriar la bandera. Perquè quan un no està o no se sent preparat, ha de ser per alguna raó. I el temps haurà de dir si estarem preparats quan torni a arribar l’onada, l’alineació dels astres, l’esperit de victòria, el momentum, el màgic dilluns (per dir un dia). Les coses importants mai no s’aconsegueixen a la primera, sobretot quan s’ha intentat o s’està intentant. I podem assegurar, o jo puc assegurar, que els passos que s’han fet han estat molt i molt importants. Els respecto i els reconec.

He escrit diverses vegades sobre la necessitat de ser fidel als desitjos més que a la realitat (tan vulgar, tan poc escollida, tan argument de mediocres). Però, tot i així, sé que canviar les coses costa molt. I diversos intents, i canvis de pell, i ensopegades contra una ombra absurda i misteriosa que de vegades no saps d’on ve. Els nostres “i si...” són tan irracionals com els desitjos que tenim, que sovint provenen d’emocions, i no de raons. Per sort. En el cas de Catalunya, emancipar-se significava culminar tot un repte generacional i jo penso que s’hauria pogut aguantar molt més la pugna. Però el simple fet d’expressar la voluntat en seu parlamentària, de formular una idea, d’assumir fins i tot les conseqüències del fracàs (com estan assumides), ja demostra que a partir d’ara res no serà igual. Ja només per això, ho compro. Els veritables il·lusos són els que creuen que no ha servit per a res, o que ridiculitzen el capítol. Això és com el noi que diu “em sento dona” però encara no ha materialitzat ni socialitzat del tot el canvi. Però ho ha dit, i ho ha compartit encara que sigui amb el mirall, i ho ha afirmat amb total contundència, encara que sigui per un moment. Encara fins i tot que reculi. Ho ha dit, li ha sortit de dins, i a partir d’ara tot ha canviat.

“I si...”, en tot cas, acostuma a ser una trampa. Necessària, normal, fins i tot sana, però en el fons mentida perquè mai no acostuma a ser tot tan dramàtic. No som nosaltres els que vam anar de catxa: és la por, la que va de catxa. L’adversari no té tan bones cartes. Entre d’altres coses perquè, a cada carta bona nostra, ell en perd una. I la millor carta que podem tenir és la seguretat en nosaltres mateixos, aquell “apujo l’aposta” encara que no les tinguem totes. La carta que demostra que estem vius i que guanyarem encara que perdem. Perquè no és que tinguem un pòquer d’uns: és que tenim un pòquer d’asos. Encara que l’u i l’as siguin exactament les mateixes cartes, mai de la vida no han estat les mateixes cartes.


Publicat a El Punt/Avui l'11 de juny del 2019




Realisme


Això és el que hi ha. Siguem realistes. No es poden creuar els semàfors en vermell. No es pot nedar contra corrent. No es pot matar tot el que és gras. No es poden tallar els espaguetis abans de menjar-los. Bé, en tot cas és pecat. No em pots dir això que em dius. Perquè no, perquè no m’ho pots dir. D’això no se’n pot parlar. Això no es toca. Això és impossible. Cal assumir la realitat. Cal tocar de peus a terra. Cal complir sempre la llei. Espanya és una, gran i indivisible. Què diu el teu DNI? Aquesta és la realitat, i el que tu sentis sobre la teva identitat és pura ficció. Superman no existeix, desenganya’t: Clark Kent és el personatge real. La Catalunya real és la que diguem nosaltres, la resta són relats romàntics i nacionalistes. Nosaltres som la Catalunya real, nosaltres som la Barcelona real. Disney no et parla de la vida real, ni de fer-te gran, ni de vèncer els teus límits: només princeses. En poden dir matrimoni, però en veritat dos homosexuals no fan un matrimoni: va, per favor. Siguem realistes. El toro no pateix. El dret a l’autodeterminació no existeix. L’eutanàsia és matar, i matar és matar. Si la noia no s’hi va negar, potser és que era consentit. No hi ha més cera que la que crema. No es pot estirar més el braç que la màniga. No pots anar així per la vida.


Aquests pits no són reals. Sí, ja sé que puc tocar-los i que són aquí mateix, però no són reals. Els llibres de ficció no són reals, haurien de dir-se llibres de mentida. La ficció no és real. La ficció no serveix de res. Si a partir dels 35 escrius novel·les és que no vius en aquest món. Mira’m a mi, a mi dona’m coses tangibles, coses segures, coses de dret a llei. El més important de la nostra parella és que tenim un projecte. Bé, ja ho sé, això és el que diria un enginyer industrial, però ja se m’entén. Espanya és un estat social i democràtic de dret. La realitat és que t’has de dedicar a allò que et doni diners, deixa’t d’històries. Sentit pràctic, nano. Sentit pràctic, noia, el món no està fet per a dones astronautes. Sentit pràctic, queda’t amb allò que tens, no val la pena mirar més enllà. On estaràs millor que on has estat sempre? Ets massa gran per a mi. Ets massa jove per a mi. Sigues realista, hi ha coses que no poden ser. Hi ha coses que no pots canviar. Hi ha coses que són com són i ja està. Jo et diré el que et convé, que és el que ha convingut a tot el món durant segles. Sigues realista, capità Colom, més val que tornem perquè això de les Índies sembla que no arriba. Sigues realista, Vaiana, com a la teva illa no estaràs enlloc. Sigues realista, la teva mare no podrà tornar a caminar. Sigues realista, la llei de la gravetat no es pot vèncer. Sigues realista, Jules Verne, no podrem mai volar fins a la Lluna. Espanya no s’ho pot permetre, aniria contra les seves pròpies lleis. Europa no ho permetrà, aniria contra els seus propis tractats. La llei és igual per a tothom. Els tribunals espanyols són imparcials, així ho diu la llei. I si no ho són, amic meu, sigues realista i assumeix-ho: sí, això és el que hi ha. T’ho vinc dient des del principi d’aquest article.

Catalunya no és una nació, perquè no ho diu cap llei. El valencià i el balear són les llengües de València i de les Balears, com a Suïssa es parla el suís. Això no es fa. Això no es diu. Això no s’ha fet mai. I per alguna raó no s’ha fet mai, i per això no cal provar-ho. Fes-me cas a mi. Fes cas a la veu de l’experiència, mira que bé que m’ha anat. No, pare, no m’agraden els homes. No, mossèn Joan, no ha passat res. Ha estat tot culpa meva. Són coses que passen, o que no passen, perquè no han passat. No he vist res. Això de la Sagrada Família jo ja no ho veuré. Això de la independència jo ja no ho viuré. Feu-ho vosaltres, que sou joves. Siguem realistes: no es pot ser superwoman, algú ha de tenir cura dels fills. Siguem realistes, el món està muntat així des de fa massa segles. No és bo assumir riscos. Els amors difícils només acaben funcionant a les pel·lícules. No es pot esprémer llimona damunt d’una paella, és pecat. Sí, com allò dels espaguetis, però pitjor. Si no fos pel context, seria capaç de més coses. Però el context és el context, i el meu Show de Truman és perfecte. No discuteixis la meva bombolla, no toquis el meu Matrix. Aquí tot és com ha de ser, com diu el guió. Aquí tenen cura de mi, aquí res no pot anar malament. Desenganya’t d’una vegada: això és el que hi ha. Aquest és el món real.


Publicat a El Punt/Avui el 7 de maig del 2019

dimecres, 17 d’abril de 2019

Glòria incerta



La frase clau i antològica de la pel·lícula és "tus ojos son los que han cambiado, la película es la misma". El protagonista, en efecte, ha oblidat qui era. I, per tant, qui és. No un gran director de cinema (la intenció autobiogràfica és evident), no un home molt famós i reconegut, sinó qui és ell de debò: els amors, la mare, les amistats, les manies, les pors, les addicions. Almodóvar se'ns obre en canal, en un procés on el protagonista anirà retrobant la capacitat de tenir "els mateixos ulls de sempre" (com li acaba dient el seu ex-amor) i per tant la força per a dirigir una nova pel·lícula. Res que valgui la pena no és realitzable si no surt de tu mateix, amb tots els teus defectes, i mirant la vida de cara.

És un guió impecable, el millor que ha escrit. No em pensava que hi hagués tanta droga a la seva vida. Adoro que Banderas i Penélope s'estimin tant tot el que fan amb ell, i en aquest cas la mirada de Banderas ja no és de latin lover sinó tota la força (també sexual) que dóna la maduresa. I Penélope fa de mare, evidentment, l'encarnació de la "madre coraje" espanyola o de la verge de Guadalupe o de totes les dones sofertes del país. Estan tots dos insuperables i és commovedor veure com sembla que hagin treballat gratis, per pur amor al director.

Un home que es retroba a si mateix després d'haver passat olímpicament d'ell mateix: la història va d'això. I també sobre viure intensament, i sobre la pèrdua, i el retrobament, i agafar la vida per les solapes, i evidentment sobre la passió. Chavela. Alaska. Aigua. Sol. Parets blanques de calç amb cinema projectat al damunt. Dificultats, incomoditats, superació. Vestits estampats i llavis vermells. Sexe. Bellesa. Art.

He fet tard en veure-la. No ho feu vosaltres.

dimarts, 2 d’abril de 2019

Viure d'escriure


Aquestes setmanes (i mesos) que visc presentant la meva novel·la arreu del país com si fos un circ ambulant, passin i vegin, he pogut comprovar que hi ha una gana i una set de “coses especials” molt generalitzada. No només de cultura i de coneixement, que per cert he de dir que qui llegeixen més són clarament les dones (de totes les edats i condicions), sinó una set i una gana de bones notícies i de fe en alguna cosa i de bellesa que possiblement havíem abandonat. Som un país segrestat per un pragmatisme mal entès, on hem caricaturitzat la màgia. En parlàvem fa poc dinant amb l’Estel Solé: la gent va de la feina a casa sense passar gaire per la zona perillosa de la creativitat, com si la cultura fos un complement per a consumir, com si els llibres només fossin per a ser llegits (com a màxim), i no per a ser viscuts. Com si no ens hi anés la vida.

Escolto les preguntes i observacions dels lectors i noto aquesta angoixa. Angoixa sobre quin sentit té fer tot el que fem si no ens permetem deixar volar el cap, de si tanta apel·lació a la ficció (la meva novel·la va sobre això) no serà massa bonic de dir i massa difícil de fer, sobre si això del procés ha estat “independentisme màgic”... I he arribat a la conclusió que al mateix temps la gent desconfia de la màgia, però la necessita. Se’ls veu als ulls que saben que res no val la pena sense aquest esperit del Club dels Poetes Morts, però alhora s’ensorren de seguida en una llei de la gravetat que els torna cínics, i desconfiats, i sarcàstics envers l’actitud més desenfadada o ingènua. Jo ho dic molt sovint, a les presentacions: quan s’acaben les vacances d’estiu no és que “tornem al món real”, sinó que llavors és justament quan comença la comèdia. La ficció. Allò que ja no som nosaltres mateixos, sinó el que representa que es vol de nosaltres. En definitiva, un estil de vida molt poc interessant.

Comprovar les dificultats de les coses, que hi són, ens aporta dutxes d’aigua freda que ens poden endurir la pell però que no haurien mai d’arribar-nos dins les venes. La por no ens hauria de fer decidir. Els anys 70 són interessants justament no perquè tot fos possible, sinó perquè com a mínim tot ho semblava: ara les coses ni ho són, ni ho semblen, i això porta al conformisme més empobridor. Com deia David Trueba fa poc en una entrevista, en les nostres ficcions o desitjos és on hi ha segurament més sinceritat: la vida que voldríem viure, la persona amb qui voldríem estar, el país que voldríem tenir. En canvi és quan ens posem autobiogràfics, a explicar qui som com si fos una entrevista de feina, o fins i tot quan diem “seré molt sincer”, és en aquests moments quan en el fons ens cobrim de més màscares. No perquè siguem uns mentiders, no: sinó perquè normalment, admetem-ho, no en tenim ni idea, de qui dimonis som. Com carai vols explicar-ho, si no ho saps ni tu. Millor explica-m’ho a través dels teus somnis, i t’entendré millor. Seràs més tu.

Si realment no cal prestar atenció a allò que no és “tangible” i “efectiu” i “segur” i “reconegut per la llei”, aleshores la realitat vigent s’imposarà pels segles dels segles. Si tot allò que es considera difícil es caricaturitza com a “màgic”, no caldrà ni que jo faci presentacions del llibre ni que ningú escrigui res ni que ens plantegem coses sobre la nostra vida i el nostre entorn. Si no ens encomanem els uns als altres una mica d’il·lusió, fins i tot d’il·lusionisme, de relat espurnejant, de salsa de la vida, fins i tot de cert carnaval o de joc de miralls on tot com a mínim sembli possible, o plantejable, aleshores sempre acabarà guanyant el BOE i les coses tal com estan configurades. Allò tan vulgar que anomenem realitat. Si ho preferiu, comencem les presentacions de llibre dient “al capdavall és cert que tots ens hem de morir” i ens recreem en aquesta evidència. Allò que anomenem “realitat” és, en efecte, molt sovint la cosa més vulgar del món. Per exemple, això de morir-se. És tan vulgar, si ho pensen bé, que ho fa tothom.

Si estàs amb mi, no m’empenyis cap avall tota l’estona. Si volem la llibertat, deixeu de dir que és impossible i que no ens deixaran o que ens han mentit i que no ha servit absolutament de res. O que ha estat una ficció. Per favor, nois. Noies. Hola. Avui estem vius. Avui no m’expliquis com estàs. Avui explica’m com vols estar, i si podem fer-hi alguna cosa. I somriu una mica, va. No llegeixis el llibre, devora’l. No escriguis el llibre: viu-lo.


Publicat a El Punt/Avui el 2 d'abril del 2019

dimecres, 13 de febrer de 2019

Digues un desig

Crítica de l'Anna Carreras a la revista Núvol sobre la novel·la premi Sant Jordi "Digues un desig":

https://www.nuvol.com/critica/jordi-cabre-deixar-deu-amb-la-paraula-a-la-boca/



13 dies d'octubre


L’emetien per televisió (TV3) dissabte a la nit: el judici a Lluís Companys explicat per Carlos Marqués-Marcet, any 2015, una bona pel·lícula. Afortunadament també inclou alguna referència a l’anterior judici pels fets del 1934, que ens diu encara més sobre avui, i sobre el poc que pot oferir l’Espanya “democràtica”. No tant les brutalitats del franquisme (que, al capdavall, havia guanyat una guerra) ni Vox, que és el mateix tipus de reacció o de rabieta. La pel·lícula té una escena impagable, com aquell cara a cara amb el Capità General: “Nos parecemos más de lo que usted se piensa. Usted se llama Lluís, yo me llamo Luis. Usted ama a Cataluña, yo amo a España.” A la qual cosa el president respon: “Creo que tenemos formas demasiado diferentes de amar.” I fins aquí la història del conflicte Catalunya-Espanya des de fa més de 300 anys.

És inevitable anar posant el mirall entre aleshores i ara, sobretot per la terminologia feta servir: rebel·lió, sedició, desordres públics, “unidad”, separatisme, traïció a la democràcia “que usted decía defender”, colpistes, presó, judici amb garanties, magnanimitat o càstig, soc el president de Catalunya, “coño, mi General, que es el presidente”. Només hi ha la diferència de la guerra pel mig, però insisteixo que en el judici del 34 no hi havia franquistes i tot i així el govern català fou sentenciat a 30 anys per rebel·lió (amb una amnistia de conveniència política al cap de dos anys). La resta, l’“alzamiento”, seria com l’actual Vox només que sense sabre: és a dir, més inofensiu i titacurta del que sembla. Enric Vila, en el seu llibre Lluís Companys. La veritat no necessita màrtirs rellegit fa uns dies, assenyala el rerefons poc o gens nacionalista del polític i com el seu assassinat el va cobrir de glòria quadribarrada. Tot i així, és més important el que un polític representa que no pas allò que és. Per això costa tant saber el punt exacte on esdevé el representant just d’una causa o bé el representant d’ell mateix. Segons la pel·lícula, el president sembla preferir la dignitat a la vida. Potser sí que ser afusellat servia a Companys per expiar alguns pecats, però m’inclino a pensar que a partir d’un cert moment Companys ja no decidia absolutament res. Ni tan sols el 6 d’octubre.

La part interessant de la història de Catalunya és veure com, de manera natural, tot acaba succeint sense remei i sense gaire variacions: pensin com pensin els presidents, i facin el que facin, un dia les dues nacions tornen a topar. L’atmosfera acaba netejant el cel de núvols i els fets acaben “passant-los per sobre”, decidint per ells. Com una dolça condemna a la llibertat. Catalunya està condemnada a ser lliure, i, quan s’entén això, tots els errors que es puguin cometre són salvables. La qüestió és no perdre de vista aquesta veritat, i navegar-hi amb eficàcia.

Nosaltres hem de jutjar el nostre octubre del 2017. Nosaltres, i no l’Estat ni Estrasburg, hem de fer el paper de defensor i d’acusador i fer-ho amb intenció guanyadora. No podem delegar-ho al judici de la història, que serà bo si la cosa acaba bé. Per a alguns, els nostres presos polítics i exiliats són símbol de derrota (llegir Junqueras, francament, hi convida). Per a altres, la presó i l’exili poden ser i són eines d’alliberament (escola Cuixart). Jo mateix soc molt sever jutjant els dies 10 i 27 del 2017, però el resultat pot compensar quan recordem Companys: hi ha un moment en què els polítics, en el fons, perden el comandament. Miren a banda i banda, miren al seu darrere i proven de fer un (inútil) càlcul de probabilitats i de forces, però ja no tenen l’última paraula. Allò que va entendre Villarroel el 1714, acudint al front de batalla malgrat haver dimitit perquè veia que les forces no eren suficients, s’assembla molt al dia 27 del president Puigdemont (sentit del deure per damunt del càlcul) i molt poc al dia 28 (no saber navegar més d’un dia en la tempesta).

La bona notícia és que els encerts i errors sempre sobreviuen a qui els comet: els llaços grocs serveixen perquè, malgrat tot, sumen relat. Si es llegeixen en clau de futur poden, com les amenaces d’un nou 155, ajudar a detonar la “causa justa” (molt més que una simple llei de contractes de correu, per entendre’ns). Al punt on som, i amb una DUI proclamada, Espanya ja només té un autoritarisme sense sabres com a eina per frenar o retardar allò inevitable. Sense comptar, és clar, els nostres bandolerismes i rancúnies interns. Que la història es repeteix per a tots.

Publicat a El Punt Avui el 22 de gener del 2019