dimecres, 17 d’abril de 2019

Glòria incerta



La frase clau i antològica de la pel·lícula és "tus ojos son los que han cambiado, la película es la misma". El protagonista, en efecte, ha oblidat qui era. I, per tant, qui és. No un gran director de cinema (la intenció autobiogràfica és evident), no un home molt famós i reconegut, sinó qui és ell de debò: els amors, la mare, les amistats, les manies, les pors, les addicions. Almodóvar se'ns obre en canal, en un procés on el protagonista anirà retrobant la capacitat de tenir "els mateixos ulls de sempre" (com li acaba dient el seu ex-amor) i per tant la força per a dirigir una nova pel·lícula. Res que valgui la pena no és realitzable si no surt de tu mateix, amb tots els teus defectes, i mirant la vida de cara.

És un guió impecable, el millor que ha escrit. No em pensava que hi hagués tanta droga a la seva vida. Adoro que Banderas i Penélope s'estimin tant tot el que fan amb ell, i en aquest cas la mirada de Banderas ja no és de latin lover sinó tota la força (també sexual) que dóna la maduresa. I Penélope fa de mare, evidentment, l'encarnació de la "madre coraje" espanyola o de la verge de Guadalupe o de totes les dones sofertes del país. Estan tots dos insuperables i és commovedor veure com sembla que hagin treballat gratis, per pur amor al director.

Un home que es retroba a si mateix després d'haver passat olímpicament d'ell mateix: la història va d'això. I també sobre viure intensament, i sobre la pèrdua, i el retrobament, i agafar la vida per les solapes, i evidentment sobre la passió. Chavela. Alaska. Aigua. Sol. Parets blanques de calç amb cinema projectat al damunt. Dificultats, incomoditats, superació. Vestits estampats i llavis vermells. Sexe. Bellesa. Art.

He fet tard en veure-la. No ho feu vosaltres.

dimarts, 2 d’abril de 2019

Viure d'escriure


Aquestes setmanes (i mesos) que visc presentant la meva novel·la arreu del país com si fos un circ ambulant, passin i vegin, he pogut comprovar que hi ha una gana i una set de “coses especials” molt generalitzada. No només de cultura i de coneixement, que per cert he de dir que qui llegeixen més són clarament les dones (de totes les edats i condicions), sinó una set i una gana de bones notícies i de fe en alguna cosa i de bellesa que possiblement havíem abandonat. Som un país segrestat per un pragmatisme mal entès, on hem caricaturitzat la màgia. En parlàvem fa poc dinant amb l’Estel Solé: la gent va de la feina a casa sense passar gaire per la zona perillosa de la creativitat, com si la cultura fos un complement per a consumir, com si els llibres només fossin per a ser llegits (com a màxim), i no per a ser viscuts. Com si no ens hi anés la vida.

Escolto les preguntes i observacions dels lectors i noto aquesta angoixa. Angoixa sobre quin sentit té fer tot el que fem si no ens permetem deixar volar el cap, de si tanta apel·lació a la ficció (la meva novel·la va sobre això) no serà massa bonic de dir i massa difícil de fer, sobre si això del procés ha estat “independentisme màgic”... I he arribat a la conclusió que al mateix temps la gent desconfia de la màgia, però la necessita. Se’ls veu als ulls que saben que res no val la pena sense aquest esperit del Club dels Poetes Morts, però alhora s’ensorren de seguida en una llei de la gravetat que els torna cínics, i desconfiats, i sarcàstics envers l’actitud més desenfadada o ingènua. Jo ho dic molt sovint, a les presentacions: quan s’acaben les vacances d’estiu no és que “tornem al món real”, sinó que llavors és justament quan comença la comèdia. La ficció. Allò que ja no som nosaltres mateixos, sinó el que representa que es vol de nosaltres. En definitiva, un estil de vida molt poc interessant.

Comprovar les dificultats de les coses, que hi són, ens aporta dutxes d’aigua freda que ens poden endurir la pell però que no haurien mai d’arribar-nos dins les venes. La por no ens hauria de fer decidir. Els anys 70 són interessants justament no perquè tot fos possible, sinó perquè com a mínim tot ho semblava: ara les coses ni ho són, ni ho semblen, i això porta al conformisme més empobridor. Com deia David Trueba fa poc en una entrevista, en les nostres ficcions o desitjos és on hi ha segurament més sinceritat: la vida que voldríem viure, la persona amb qui voldríem estar, el país que voldríem tenir. En canvi és quan ens posem autobiogràfics, a explicar qui som com si fos una entrevista de feina, o fins i tot quan diem “seré molt sincer”, és en aquests moments quan en el fons ens cobrim de més màscares. No perquè siguem uns mentiders, no: sinó perquè normalment, admetem-ho, no en tenim ni idea, de qui dimonis som. Com carai vols explicar-ho, si no ho saps ni tu. Millor explica-m’ho a través dels teus somnis, i t’entendré millor. Seràs més tu.

Si realment no cal prestar atenció a allò que no és “tangible” i “efectiu” i “segur” i “reconegut per la llei”, aleshores la realitat vigent s’imposarà pels segles dels segles. Si tot allò que es considera difícil es caricaturitza com a “màgic”, no caldrà ni que jo faci presentacions del llibre ni que ningú escrigui res ni que ens plantegem coses sobre la nostra vida i el nostre entorn. Si no ens encomanem els uns als altres una mica d’il·lusió, fins i tot d’il·lusionisme, de relat espurnejant, de salsa de la vida, fins i tot de cert carnaval o de joc de miralls on tot com a mínim sembli possible, o plantejable, aleshores sempre acabarà guanyant el BOE i les coses tal com estan configurades. Allò tan vulgar que anomenem realitat. Si ho preferiu, comencem les presentacions de llibre dient “al capdavall és cert que tots ens hem de morir” i ens recreem en aquesta evidència. Allò que anomenem “realitat” és, en efecte, molt sovint la cosa més vulgar del món. Per exemple, això de morir-se. És tan vulgar, si ho pensen bé, que ho fa tothom.

Si estàs amb mi, no m’empenyis cap avall tota l’estona. Si volem la llibertat, deixeu de dir que és impossible i que no ens deixaran o que ens han mentit i que no ha servit absolutament de res. O que ha estat una ficció. Per favor, nois. Noies. Hola. Avui estem vius. Avui no m’expliquis com estàs. Avui explica’m com vols estar, i si podem fer-hi alguna cosa. I somriu una mica, va. No llegeixis el llibre, devora’l. No escriguis el llibre: viu-lo.


Publicat a El Punt/Avui el 2 d'abril del 2019

dimecres, 13 de febrer de 2019

Digues un desig

Crítica de l'Anna Carreras a la revista Núvol sobre la novel·la premi Sant Jordi "Digues un desig":

https://www.nuvol.com/critica/jordi-cabre-deixar-deu-amb-la-paraula-a-la-boca/



13 dies d'octubre


L’emetien per televisió (TV3) dissabte a la nit: el judici a Lluís Companys explicat per Carlos Marqués-Marcet, any 2015, una bona pel·lícula. Afortunadament també inclou alguna referència a l’anterior judici pels fets del 1934, que ens diu encara més sobre avui, i sobre el poc que pot oferir l’Espanya “democràtica”. No tant les brutalitats del franquisme (que, al capdavall, havia guanyat una guerra) ni Vox, que és el mateix tipus de reacció o de rabieta. La pel·lícula té una escena impagable, com aquell cara a cara amb el Capità General: “Nos parecemos más de lo que usted se piensa. Usted se llama Lluís, yo me llamo Luis. Usted ama a Cataluña, yo amo a España.” A la qual cosa el president respon: “Creo que tenemos formas demasiado diferentes de amar.” I fins aquí la història del conflicte Catalunya-Espanya des de fa més de 300 anys.

És inevitable anar posant el mirall entre aleshores i ara, sobretot per la terminologia feta servir: rebel·lió, sedició, desordres públics, “unidad”, separatisme, traïció a la democràcia “que usted decía defender”, colpistes, presó, judici amb garanties, magnanimitat o càstig, soc el president de Catalunya, “coño, mi General, que es el presidente”. Només hi ha la diferència de la guerra pel mig, però insisteixo que en el judici del 34 no hi havia franquistes i tot i així el govern català fou sentenciat a 30 anys per rebel·lió (amb una amnistia de conveniència política al cap de dos anys). La resta, l’“alzamiento”, seria com l’actual Vox només que sense sabre: és a dir, més inofensiu i titacurta del que sembla. Enric Vila, en el seu llibre Lluís Companys. La veritat no necessita màrtirs rellegit fa uns dies, assenyala el rerefons poc o gens nacionalista del polític i com el seu assassinat el va cobrir de glòria quadribarrada. Tot i així, és més important el que un polític representa que no pas allò que és. Per això costa tant saber el punt exacte on esdevé el representant just d’una causa o bé el representant d’ell mateix. Segons la pel·lícula, el president sembla preferir la dignitat a la vida. Potser sí que ser afusellat servia a Companys per expiar alguns pecats, però m’inclino a pensar que a partir d’un cert moment Companys ja no decidia absolutament res. Ni tan sols el 6 d’octubre.

La part interessant de la història de Catalunya és veure com, de manera natural, tot acaba succeint sense remei i sense gaire variacions: pensin com pensin els presidents, i facin el que facin, un dia les dues nacions tornen a topar. L’atmosfera acaba netejant el cel de núvols i els fets acaben “passant-los per sobre”, decidint per ells. Com una dolça condemna a la llibertat. Catalunya està condemnada a ser lliure, i, quan s’entén això, tots els errors que es puguin cometre són salvables. La qüestió és no perdre de vista aquesta veritat, i navegar-hi amb eficàcia.

Nosaltres hem de jutjar el nostre octubre del 2017. Nosaltres, i no l’Estat ni Estrasburg, hem de fer el paper de defensor i d’acusador i fer-ho amb intenció guanyadora. No podem delegar-ho al judici de la història, que serà bo si la cosa acaba bé. Per a alguns, els nostres presos polítics i exiliats són símbol de derrota (llegir Junqueras, francament, hi convida). Per a altres, la presó i l’exili poden ser i són eines d’alliberament (escola Cuixart). Jo mateix soc molt sever jutjant els dies 10 i 27 del 2017, però el resultat pot compensar quan recordem Companys: hi ha un moment en què els polítics, en el fons, perden el comandament. Miren a banda i banda, miren al seu darrere i proven de fer un (inútil) càlcul de probabilitats i de forces, però ja no tenen l’última paraula. Allò que va entendre Villarroel el 1714, acudint al front de batalla malgrat haver dimitit perquè veia que les forces no eren suficients, s’assembla molt al dia 27 del president Puigdemont (sentit del deure per damunt del càlcul) i molt poc al dia 28 (no saber navegar més d’un dia en la tempesta).

La bona notícia és que els encerts i errors sempre sobreviuen a qui els comet: els llaços grocs serveixen perquè, malgrat tot, sumen relat. Si es llegeixen en clau de futur poden, com les amenaces d’un nou 155, ajudar a detonar la “causa justa” (molt més que una simple llei de contractes de correu, per entendre’ns). Al punt on som, i amb una DUI proclamada, Espanya ja només té un autoritarisme sense sabres com a eina per frenar o retardar allò inevitable. Sense comptar, és clar, els nostres bandolerismes i rancúnies interns. Que la història es repeteix per a tots.

Publicat a El Punt Avui el 22 de gener del 2019