Rainy day in New York

Vista fa uns quinze minuts, dia gris a Barcelona. "Rainy day in New York" venia de gust, i crec que és el millor que se'n pot dir, i crec que no és poc. Woody Allen fa de vegades pel·lícules com bombons, com capricis, que vénen de gust i ja està. I és tot, i no és poc, i el seu retorn a Manhattan resulta que és amb un prisma jove, al contrari que a "Mahnattan", on el prisma era el d'una crisi dels quaranta. No hi ha crisi dels vuitanta, amb Woody: ha tornat als vint-i-un, a l'època univeristària. I si és per parlar de la gent més madura, ara és per parlar-ne vistos des de fora. Vistos des de l'angle d'una jove amb la triple "R": rossa, rica i ruca. 

El millor són sens dubte els detalls, que per això és un bombó i no una obra amb grans aspiracions. Democràtica, planera, fins i tot tonta. Allen ens ha regalat una tonteria amb una delicada banda sonora (en aquest aspecte Allen es repeteix una mica, excepte que ens descobreix "Everything happens to me", originalment cantada per Sinatra), un excés de casualitats pel meu gust, un passeig pels quadres francesos del MET, un inevitable passeig amb carrossa pel Central Park i (aquí m'ha sorprès i emocionat) un sopar al restaurant més bo i de murals més impressionants de Manhattan, l'antic Café des Artistes, que ara no sé com es diu però que em consta que hi fan cuina més italiana. A mi se m'ha començat a guanyar aquí, no només per la sorpresa, sinó perquè a partir de la meitat de la pel·lícula la cosa agafa molt més ritme i interès. L'esnobisme, les preocupacions dels artistes, la societat sense problemes econòmics però amb grans problemes amorosos, són una constant en Allen i a mi no em molesten: ell vol parlar de l'amor romàntic (ell en diu "el sexe"), i no dels problemes més punyents del món. En aquest aspecte m'ha agradat com parla dels bohemis que van ocupar el barri de Soho, després Tribeca, ara mateix Brooklyn "i suposo que aviat tornaran a casa dels pares". Bravo.

Una tonteria bonica, amb un bon càsting i una bona intenció de postal. Sí a Elle Fanning com a rossa, i sí a Selena Gómez com a morena, i a Jude Law com a guionista cornut. De la resta d'actors no me'n recordaré, crec. El final que semblava, el retorn de la parella jove després d'haver-se perdut sota una Nova York plujosa i massa plena d'aventures i de la miserable "vida dels adults", acaba amb la constatació que no és la gran ciutat ni la pluja allò que els ha separat: sinó el fet que busquen coses diferents, o especialment ell s'adona que connecta més amb un altre tipus de persona. Menys voluble, menys "rossa" i menys enlluernable per les suposades perfeccions de la ciutat. Algú que té el cap en ell, i no tant en ella mateixa. Ho deixen estar, val a dir-ho, d'una forma neta i esportiva: al capdavall, hi ha molt poc dolor en aquesta pel·lícula, Al capdavall no és culpa de ningú i tothom es construeix i reconstrueix el seu Manhattan. Al capdavall, és una tonteria bonica i dolça. Com un bombó.