dimecres, 28 de desembre de 2005

Sortilegi nadalenc

A casa començarem l’any com sempre,connectats al Musikverein de Viena perquè Strauss ens marqui el ritme de l’esperança a cops daurats de batuta. Tot i així, aquesta vegada serà inevitable recordar que poc sdies abans l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya va ocupar el mateix lloc físic, sota les cariàtides i llàgrimes de vidre, que sempre adjudiquem mentalment a la Filharmònica. Va ser el 18 de desembre, dirigida per l’Ernest Martínez-Izquierdo: en el programa figuraven els Sortilegis de Monsalvatge, El amor brujo de Falla i Romeo und Julia de Prokófiev. La interpretació, segons les cròniques, va tenir un èxit aclaparador. Un servidor es va sentir orgullós de llegir que tota unaOrquestra Nacional triomfava a la catedral de la música, i que passejava el seu nom (llarg, institucional, catalaníssim) davant l’entusiasme dels distingits súbdits de Sissi.Tornàvem a exhibir talent i personalitat entre els palaus d’hivern, demostràvem a l’imperi austrohongarès que encara havíem sortit nacionalment vius d’aquella batalla de fa tres segles.

Més endavant, però, les cròniques ho posaven tot al seu lloc. L’orquestra, sens dubte, va fer un paper superb: però al capdavall una orquestra només pot fer que interpretar.Què és el que va commoure la Viena d’aquell vespre?On va recaure la clau profunda de l’èxit? Qui va ser el veritable triomfador artístic? D’on va venir l’autèntic embruix?Tots els enviats especials hi coincidien sense excepció: el rei del concert va ser Falla.Passió flamenca, sorra, sang, foguera i castanyoles, veu esgarrapada de la cantaora Ginesa Ortega. Els sortilegis musicals de Montsalvatge van merèixer, és clar, uns aplaudiments respectuosos; però el negre i vermell de Falla, el cant gitano i l’atmosfera goyesca, i el bis en forma de jota d’El sombrero de tres picos (del mateix autor), van ser els qui es van imposar com una alenada de vigor, com un veritable Anschluss,als cors rendits de la pàtria del vals.

Diuen que el públic del MusikVerein és extremadament conservador. No sé si això va jugar en contra de Montsalvatge.Però tot plegat fa pensar sobre la nostra incapacitat per exportar creacions pròpies, cultura nacional. Es veu que fins i tot el mateix Falla, que havia escrit originàriament l’obra per a cantaora i gran orquestra simfònica, la va adaptar per a mezzosoprano per tal de poder-la exportar el món: però que no pateixi Don Manuel, que aquí estem nosaltres (i la senyora Ortega) per salvar les essències foranes. Només per si de cas se m’atribuís algun odi íntim al flamenc o a altres cultures peninsulars, assenyalaré la crònica de l’AVUI, que va resumir perfectament la vetllada amb la declaració d’un dels espectadors: “Poder tornar a escoltar música espanyola interpretada per una orquestra espanyola”.És a dir, que tota l’ampul·lositat nostrada del nom de l’orquestra es desfeia com un dolç Strudel entre les anònimes impressions vieneses.

Coincidint amb la mateixa època nadalenca, hem pogut observar el canvi profund en la manera que tenen les nostres empreses de cava per exportar els productes a l’Estat. Em refereixo, en concret, a Codorniu. Així com els músics de l’OBC van brindar per l’èxit amb aquell vi calent anomenat Gluwein, per combatre el fred del carrer, Codorniu ha optat aquest any per transformar radicalment els seus tradicionals anuncis de cava (per pal·liar el fred del boicot, suposo).És cert que mai no ha caigut tan baix com la seva principal competidora,ni ens ha insultat mai el bon gust ni la intel·ligència. Però el canvi ha estat notori: així, allí on abans apareixien vinyes i campanars, o costes delMediterrani i referències explícites a “la terra”, ara surten jardins de xiprers, girafes perdudes i follets màgics que semblen sortits d’un embruix de Falla.

Som un país atrapat en un sortilegi ibèric. Encaparrats a dir-nos nació i a semblar autors del que fem, quan només som simples intèrprets de partitures alienes.Somniant, sí,sempre i fins l’inimaginable. Dormint com princeses conjurades en la nostra torre, esperant que arribi el primer petó d’amor. Quan el que ens cal és un bon raig de bufetades. Feliç any a tothom.

Publicat al diari AVUI. 28-12-2005

dimecres, 14 de desembre de 2005

A l'alternativa

M’han proposat de dur al cinema una novel·la i la idea m’està resultant reveladora. Com diu en el seu últim llibre en Jaume Cabré (que per ami és lo rei en Jacme, i a qui ningú no hauria de confondre amb un aprenent com jo), la literatura és concebuda a partir del dubte i mai des de l’arrogància. Doncs bé: això del cinema et fa topar amb conceptes tan crus i explícits com pressupost, comercialitat, durada, clímax.Un monarca absolut com és un novel·lista se sent òbviament ofès davant d’aquests termes, ja que ell és el déu creador del seu món i no tolera tantes dosis de realitat en el procés. Però precisament això fa més gran el repte, fa més gran el dubte, i per tant fa més inofensiu qualsevol brot d’arrogància creativa. Això de la democràcia és cansadíssim, però encara n’aprendrem alguna cosa.

Com que ser un sol individu entre la multitud és tan motiu d’orgull democràtic com de vergonya aristocràtica, més enllà de les normes del mercat sorgeix sovint el gust per les coses alternatives. Són aquelles formes d’art que es consideren inclassificables, lluny de les tendències generals i fins i tot de les normes. Deixant de banda posats esnobs o elitistes, el cert és que la majoria dels qui fan coses alternatives ho fan des de la més pura de les actituds: obrint dubtes, experimentant, transgredint.

La vida de l'art alternatiu, de la música alternativa odel cinema alternatiu (encara no he sentit a parlar de cap exemplar de literatura alternativa) és d’una tristesa infinita. Perquè sovint topa amb l’èxit.De vegades una obra amb vocació alternativa comença a ser coneguda i a tenir un cert ressò, és comentada i mereix bones crítiques; en aquest estadi, la millor carta de presentació comercial de l’obra serà precisament la seva condició alternativa. Sortirà al programa Silenci? i serà objecte de conversa en els sopars i tertúlies que estiguin més à la page. En tot cas, perquè l’espectador sàpiga perfectament davant de quin tipus de creació es troba, anirà sempre acompanyada de la corresponent etiqueta.

L'exmple seria un grup com The Strokes, que després de ser un mite indie (independent) va resultar ser profitós des del punt de vista comercial. Es va arribar a posar de moda. El dilema va esdevenir, aleshores, si era correcte considerar encara com a alternatiu quelcom que gaudia d’un èxit rotund i acreditat i que, a més,movia masses. Masses borregues, estúpides, vulgars. O sigui, l’antítesi del que havia donat un sentit a la seva existència.

El contacte de l'obra amb el món és un terreny perillosíssim: “No et vaig dir que seria fàcil; et vaig dir que seria la veritat”, diu Morpheus al protagonista de Matrix quan aquest decideix prendre la pastilla vermella que li dóna la benvinguda al món real (el qual, recordem-ho, no deixa de ser un món imaginat per l’autor del guió). És evident que un creador desitja arribar al públic, però tant o més important que això és la manera d’arribar-hi.Tots tenim al cap la història de l’artista turmentat perquè l’èxit li arriba arran de la seva peça menys estimada. És el preu de la democràcia,o més ben dit del mercat, on el que compta és vendre.De manera que l’important per al creador no ha de ser només arribar, sinó (en paraules de Sinatra) fer-ho my way. Amb les mínimes interferències entre la corda invisible que uneix la composició amb la recepció. L’etiqueta, el prestatge de la FNAC, el rumor. Fins i tot la coberta d’un bon llibre pot arribar a desvirtuar-lo de forma fulminant.

Per sort, en el nostre món de pastilla vermella les monarquies absolutes van camí de l’extinció. I també és bo que la dictadura dels autors tingui avui més consciència del públic, del receptor, una certa consideració cap al destinatari.Però l’actual sobredosi de realitat i de pragmatisme té uns efectes nefastos enels esperits creatius, i parlo de totes les disciplines.Dit d’una altra manera: esteu convidats al meu món si us sembla prou atractiu.Però hi mano jo.O sigui que no hi vingueu si és per dir-me que dos i dos fan quatre, ni que la terra és rodona, ni sobretot se us acudeixi repetir-me aquella retorçada i absurda fantasia sobre la llei de la gravetat.

Publicat al diari AVUI. 14-12-2005

dimecres, 30 de novembre de 2005

Strawberry fields



Benvolgut John Lennon: No emsap greu ser un més entre la multitud que t’adora. Si defenso sempre que puc la cultura pop deu ser que tinc alguna cosa de vulgar.En tot cas,no més vulgar que aquest llatí amb quèt’escric. Ho faig des de Strawberry Fields, aquest bocí de Central Park que fou batejat arran del teu assassinat a la cantonada del carrer 72. Avui hi ha un parell de roses posades damunt del mosaic Imagine, com quasi cada dia. Fa una tardor luxosa a Nova York, plena de llum, que ha disposat unes perfectes tonalitats caducifòlies. La ciutat ha recuperat l’ordre i la racionalitat gràcies a Mike Bloomberg, i torna a aparèixer gentil i optimista com una christy girl o com la bona cal·ligrafia.
Precisament volia parlar-te d'Imagine, aquesta peça musicalment perfecta i políticament emblemàtica. 1971. No fa gaire que els Beatles han publicat el seu últim (i millor) àlbum, tu ja fas concerts amb la patètica Plastic Ono Band i ets un agitador de masses capaç de dividir tot un exèrcit nord-americà en guerra. Compons un cant a la utopia, una cançó impecable, però un himne anarco-comunista al capdavall. Imagines que no hi ha propietats des del teu piano de cua i dins d’una mansió descomunal, mentre la bruixa de blanc va obrint persianes i finestres en estat de total alienació psicotròpica. No és que no tinguessis dret a ser ric i al mateix temps pensar com pensaves,només faltaria: però, francament, quan emposo a imaginar que no hi ha propietats finalment sempre m’adono que tu no hi ets i que NovaYork s’assembla molt a Vladivostok. Pregunta ara a laYoko si és important o no el dret a la propietat.Sobretot la intel·lectual. Pregunta-ho als dos supervivents, Paul i Ringo.O més a prop, un dia provem d’entrar a casa d’en Jaume Sisa a veure si ens deixa fer-hi una copa. Jo prefereixo prendre’m la teva lletra com un agradable somni surrealista, i no com una utopia: no sé si m’entens, s’assembla massa a la utopia immobiliària del conseller Milà.Potser la manca de propietats ens estalviaria molts problemes, és cert. I transformar-nos tots en buguenvíl·lees silvestres també.
Imagina que no hi ha cel, ni religions. No, ho sé, John: et parla un mal creient, però a qui la mort d’un germà (i el recent perill de mort d’un fill) porta sovint cap a la frontera entre la psicologia i la teologia. El gran interrogant. Sí, potser si tots fóssim moros o tots ateus, hi hauria menys guerres. Però tu mateix saps que molta gent creia en tu, i que encara et té com un profeta. I això els ajuda a anar tirant. I potser també saps que creure en alguna cosa que ens transcendeix és un bon antídot contra la temptació egocèntrica. La pau, la llibertat, els ideals, sí: però per què no el més enllà d’un mateix i d’aquesta vida? Sovint penso que tu hauries pogut aplegar una manifestació mundial contra la mort, John. Hauria estat un esdeveniment preciós, la cosa més pop i més vitalista que ens podríem haver tirat a la cara.També la més humana.
Imagina que no hi ha països. Aquí topes amb un nacionalista identitari, que no només creu que el seu país té dret a un Estat propi sinó que es confessa admirador de la capacitat artística, econòmica i política que ha demostrat històricament un petit tros d’illa com és el teu país natal. O em diràs que no és bonic que al sostre de l’aeroport de Liverpool hagin pintat “Above us only sky?”.O és que les teves cançons no deuen res de res a una ancestral arrel anglosaxona?Els d’Amnistia Internacional, que han adoptat la cançó com a himne oficial, ja ho saben que la nacionalitat (com la seguretat) també és un dret humà?I en Gurruchaga i en Maragall ja ho saben, que la teva cançó també imagina un món sense Espanya?
Com et deia, aquests dies he redescobert una Nova York neta i cívica. De somni. No tinc cap dubte que Barcelona anirà per aquí quan hi hagi el canvi, quan deixi de ser tan frívola.Tu ens has posat música a un somni que ens iguala, que esborra les diferències. Gràcies per fer-ho.Però a la meva generació li pertoca construir ambels ulls oberts, sense confondre sempre desigualtat amb injustícia, sense haver d’obeir lliçons ni dogmes. I no us demanarem ni perdó i permís.
Publicat al diari AVUI. 30-11-2005

dimecres, 16 de novembre de 2005

Joves perfectes

La crisi dels trenta és allò que et passa quan t’adones que ja és impossible que siguis astronauta, ni futbolista, ni concertista de viola. Hi ha moltes maneres de definir-la, sobretot un cop ja creus que l’has superada. En una de les darreres sobretaules sobre el tema, un dels presents va arribar a la conclusió que els trenta són com el joc de les cadires: tant si t’agrada com si no, la música ha deixat de sonar. Bé, la metàfora podria funcionar, però caldria matisar que prendre seient no consisteix sempre en una sola manera de situar-se, d’asseure’s. Ja no tot passa per contraure, consumar i fertilitzar un matrimoni, sinó que ens trobem amb noves figures sociològiques que mai no havien existit. Una d’elles és la dels joves perfectes.

Els veureu de totes les edats, a partir dels 27 o 28. Apareixen quan tenen una feina més o menys estable,un nivell adquisitiu més que digne i una edat encara puixant. Per molt que puguin semblar superficials, estan tots ells compromesos en una causa noble, difícil i costosa. Tenen una gran responsabilitat adquirida, perquè saben que ningú no els farà segons quina feina. Els joves perfectes estan sols, i només poden comptar amb ells per esdevenir els impulsors de la seva pròpia causa.

Ser un jove perfecte es presta a caricatures, però no és segur que sigui una sort. Fins i tot de vegades no és una opció. El corrent de xats,mails, mòbils i presses que existeix avui convida a deixar-se d’històries i concentrar totes les energies en un mateix. El jove perfecte és solter (o soltera), per descomptat, i té un bon nivell d’estudis. Està obsessionat per allò que anomenem “realitzar-se” o “viure”, i sovint ho enfoca quasi tot al voltant de la seva professió o del seu hobby. Té temps per acabar de saber si és hetero, homo, metro o über. Decora casa seva de forma estudiada, mirant de semblar el més“autèntic” possible. Està allunyat de tot projecte de vida en família i encara més de qualsevol idea de descendència.Fins i tot és contrari a comprometre massa els seus sentiments, perquè ja se sap: adoptar un compromís pot posar-te algun dia en una situació compromesa. Dedica una o dues hores diàries al gimnàs, pot llegir tots els llibres del món,s’ocupa d’anar a totes les festes i de conèixer tothom.Procura forjar-se una imatge impecable i té la dèria del triomf i de l’èxit, ja que sap molt bé que en aquest món, si no aconsegueixes brillar entre els altres, acabes brillant per la teva absència. És un jove segur d’ell mateix, decidit a invertir-ho tot en una nova idea de felicitat que ja fa temps que no s’associa a la convivència familiar. De fet, a res que s’hagi de conjugar en plural.

Ja he dit que això es pot veure amb bons ulls i amb simpatia: però el que és inquietant és l’última parada d’aquest projecte (suposem) de vida. Convindria preguntar-se si l’ego d’una persona té límit, si la perfecció és sempre perfectible i si realment és només tasca d’unmateix. Aquesta nova espècie social no és necessàriament feliç, és clar: tot plegat porta molt de temps i molta feina. A més, el fet de tenir aquesta única responsabilitat fa que el fracàs sigui jutjat de forma molt severa. Però més enllà d’això, cap a on porta l’actitud d’escepticisme envers tot el queno sigui la pròpia persona?No em refereixo només al solter o soltera vocacional, sinó a l’egocentrista vocacional. No sé si es tracta d’una actitud que pugui aguantar tota una vida, i en qualsevol cas els sociòlegs haurien de seguir-los ben de prop i comprovar-ho. El que tinc una mica més clar és que el sistema no pot aguantar la generalització d’aquest model.

L'individualisme és l'origen de molts drets,i el resultat de moltes lluites encapçalades pels liberals i humanistes de tots els segles. Ha obert la persona al món i l’ha protegida dels intervencionismes sovint totalitaris, posant-la al bell centre del sistema de valors. Però tot i així, encara no sabem si tants individus aïllats són viables.Dubto que ho siguin, si volem mantenir una mínima estructura del que entenem com a comunitat social. Tendeixo a pensar que el sistema no serà capaç d’aguantar l’expansió d’aquesta nova figura, i no només parlo en termes sociològics: certament, la majoria d’ells acaben sent senzillament inaguantables.

Publicat en el diari AVUI. 16-11-2005

dimecres, 2 de novembre de 2005

Homes interessants

És absolutament impossible conversar amb una noia sobre bellesa masculina. Fins i tot si t’ofereixes a participar i dir-hi la teva, qualsevol nom que aparegui a la conversa sempre mereixerà el matís ambigu de sempre.És a dir que sí, d’acord, posem que un actor determinat els sembla guapo (normalment això va directament associat al nombre de cabells blancs), i fins i tot posem que tu hi estàs força d’acord: però a l’hora de provar d’explicar què hi troben per merèixer figurar a la llista, indefectiblement sortirà la paraula interessant.Amb aquest adjectiu enigmàtic pretenen ventilar-ho tot, demostrar que són éssers més cerebrals que els homes i sobretot, m’imagino,no exhibir públicament les seves debilitats. Doncs bé: l’última conversa que vaig tenir d’aquest estil es va resoldre a cop de diccionari.

Interessant és una cosa que interessa, i no hi ha més. Ras i curt, sense donar-hi més voltes. Però es pot fer servir una paraula tan crua, freda i maquiavèl·lica per expressar atracció física? A la propera noia que em parli d’homes interessants, li diré que l’interès és allò que afecta algú pel profit que en treu, o bé (segona accepció del diccionari de l’IEC) un sentiment egoista que empeny a cercar el profit, la utilitat. És a dir, que el teu únic sentiment envers aquest cos atlètic i aquesta carona suggeridora ha de passar per un càlcul de beneficis: com si mai t’hagués d’arribar l’oportunitat de conèixer Brad Pitt, casar-t’hi i sobretot divorciar-te’n oportunament. És notòriament inferior a la dels homes la capacitat femenina per venerar la imatge, la figura, l’ésser físic per si sol. Això, que de cap de les maneres no és un defecte, pot ser la base de molts dels desajustos i malentesos en la parella heterosexual: perquè no és que els gais siguin frívols o promiscus, sinó que simplement s’entenen a la perfecció a l’hora del físic estricte. Sí, és clar, també existeixen algunes dones capaces de commoure’s amb alguna cosa més que l’interès i d’admetre que molts homes simplement fan patxoca. Però aquestes excepcions acostumen a ser, per desgràcia, dones més interessants que atractives.

No ens enganyem: resultar interessant no costa gaire, ja que molt o poc tothom pot despertar alguna mena d’interès encara que sigui científic.El que és realment difícil i meritori és ser guapo. Ser-ho de debò.Per tant, no entenc per què costa tant a les dones parlar amb els termes justos. Si el problema és que volen evitar semblar panteres afamades, o que els sap greu haver de jutjar-nos com a simple matèria, aquest repàs pel diccionari els farà veure que és molt més ètic parlar en termes de bellesa i de lletjor que no pas en altres termes més inquietants.Arribaran ràpidament a la conclusió que, al capdavall, dir que un home és interessant és la millor manera de reduir-lo a home objecte. I valgui la redundància, si volen.

Recordo encara amb tota nitidesa el viatge preuniversitari a Florència, on fa molts anys que hi ha instal·lada la confirmació universal que la bellesa no és exclusivament femenina.És com si encara pogués veure aquelles companyes de classe, admirades als seus divuit anys davant d’un home comme il faut, fins i tot ruboritzades davant la impossibilitat d’amagar l’evidència, encara no sé si agraïdes per la contemplació d’un tros de meravella com el del David de Miquel Àngel, o bé ofeses per haver perdut la màscara de la innocència.Que no em diguin que aquesta mena d’astorament tenia alguna cosa a veure amb res més que la pura bellesa. Ningú no podia pretendre establir conversa amb David, ni esperar-ne un ram de flors o un somriure seductor, ni que es posés a fer flexions, ni que les convidés a un restaurant i els declarés l’amor etern i esposés a fer-los fills de marbre de Carrara. I, tot i així, estic segur que encara alguna d’elles respondria a la pregunta tot dient que el David de Miquel Àngel es troba a la seva llista d’homes interessants. La sublimació de l’absurd.

Hom acabaria arribant a la conclusió que, o bé el llenguatge que parlem no és el mateix, o senzillament la bellesa masculina és un concepte altament relatiu i discutible. Però serà millor que no juguem amb aquestes teories, que si no algun dia ens acabaran deixant sols en aquesta banda de la vorera.

Publicat al diari AVUI. 2-11-2005

divendres, 30 de setembre de 2005

Torna a l'escola

Agafa qualsevol dia, posa’t malalt, aprofita un descans: però acosta’t fins a la teva escola. Fes-ho de matí, a primeríssima hora. No tinguis pressa per arribar-hi, imagina’t que no existeixen les presses. Vés-hi a peu, sense corbata i sense equipatge. Respira l’aire, reconcilia’t amb la mesura del carrer, torna a familiaritzar-te amb els sons i amb les olors. Queda’t en un racó discret, amb una bona perspectiva. Si l’escola et porta mals records,no els defugis: planta-t’hi impassible. I deixa, tranquil·lament, que les parets i els patis t’observin. Primer arribarà la previsible nostàlgia: crits i corredisses amb bata, tacte de plastilina o de Dacs, primeres nocions de geografia i història, dies llargs, la noia que t’agradava, la por o la fascinació per un mestre, els còmics de la biblioteca, la derrota del cervell a la classe de gimnàs, el dia de les notes, les excursions a la farga de Capellades o a les mines de Cardona, la capsa de cucs de seda, els pronoms febles, tres i tres i tres fan nou, les integrals amb límit a l’infinit, Ausiàs March, el teu estoig. Primeres sensacions de cortesia, la fugissera síndrome de Peter Pan. Però després vindrà la rèplica, s’invertiran les mirades. Res que t’hagi d’espantar, l’edifici està a favor teu: però vol saber fins a quin punt t’has mantingut fidel al que aquí hagis evocat. No cal que ho responguis, només que ho afrontis. Els psiquiatres en diuen teràpia de regressió, però és més simple: en aquells anys et protegia una xarxa, el temps era infinit, no tenies por, ni compromisos sentimentals ni laborals, ni cap altra vocació que assaborir el dia. Saps íntimament que només dins d’aquests murs has arribat a ser tu. Recorda-ho.

Publicat al diari AVUI. 30-09-2005

divendres, 23 de setembre de 2005

Possibilisme

Reconec que ara voldria poder escriure sobre altres coses, però assegut davant l’ordinador no puc evitar de mirar-me el meu fill de quinze mesos i pensar que el que surti ara del Parlament de Catalunya haurà de viure-ho ell, o sofrir-ho, durant ben bé trenta anys. És per això que cada article i cada esmena esdevenen crucials en aquest moment, i no només perquè determinaran si som una nació o una casa de nines, sinó també perquè cada renúncia impedirà reivindicar greuges durant un bon grapat d’anys. Tot el que no escrivim ara no ho podrem plantejar en el futur per pur sentit de la vergonya i de la lleialtat al Parlament. O sigui que, més que mai, té sentit que els escriptors parlem de política i d’Estatut. Perquè tenim una mica de legisladors, perquè tot allò que posem en un llibre és llei dins del seu propi univers, i perquè té vocació de perdurar. Un escriptor sap més bé que ningú el risc vertiginós que hi ha en cada paraula.

I, en el fons, la setmana que ve tot es reduirà a una sola equació: o tenim un Estatut digne, blindat, justificat en drets històrics i que ens doni sobirania (no només resultats a llarg termini, sinó sobirania) en la recaptació i gestió dels nostres impostos, o bé tenim un text escrit a conveniència del PSOE. Doncs bé: en aquesta dinàmica hi ha un partit que té (per segona vegada, tot sigui dit) la responsabilitat històrica de decantar els nostres destins cap a un costat o cap a l’altre. M’atreveixo a pensar que ningú no ha votat mai ERC perquè faci d’àrbitre amb camisa negra, sinó perquè jugui i marqui gols, si és possible, en porteria contrària. Com bé va dir el seu líder, en cas de no ser constitucional tot plegat, la culpa no seria de la voluntat del poble de Catalunya, sinó de la mateixa Constitució. Tot això deixant de banda que no hi ha cap article que prohibeixi a Catalunya disposar d’un concert econòmic. I que el govern “amic” de Madrid ja ha deixat clar que en el fons només es tracta de si el text estatutari els agrada o els desagrada. Amb tot això, amb les màscares ja fora, no hi ha cap excusa ara per no fer l’Estatut que ens cal. Aquest és el veritable possibilisme, el d’aprofitar les possibilitats que ens dóna la composició parlamentària d’avui i que no es donaven l’any 1979. Com deia aquell, pitjors que els Estatuts retallats són les ànimes retallades.

Militants d’ERC em vénen amb l’argument que no es pot fer un Estatut sense el PSC. Sí, és cert (i hom es pregunta si aleshores potser, amb la lògica d’abans, el problema no seria Catalunya, sinó el PSC). Però, tot i així, ningú no s’imagina el principal partit del govern votant “no” contra el seu principal projecte de legislatura. És a dir que l’opció per un bon Estatut, l’opció de la no- renúncia als propis principis ideològics, no faria inviable l’aprovació del text. Ben al contrari: és l’única forma de fer-la viable. Dit d’una altramanera, CiU es pot permetre perfectament votar en sentit negatiu i poder defensar aquesta posició davant les urnes i la història. El PSC, en canvi, no. Aquí, doncs, no hi ha cap àrbitre que hagi de posar pau entre dos bàndols (ni amenaçar amb reformes electorals: representa que això és una negociació i no un atracament amb navalla). El que hi ha són dues opcions contraposades, dues maneres d’enfocar el nostre futur a 30 anys vista. L’únic que ha de fer ERC és triar en quina de les dues opcions es troba més còmoda. La setmana que ve sabrem si el nostre Parlament es decanta per una claudicació en tota regla o bé pel veritable possibilisme.

Publicat al diari AVUI. 23-09-2005

divendres, 16 de setembre de 2005

Preàmbul

Mentre altres discuteixen sobre si tenim els mateixos drets econòmics i nacionals que el poble basc, i en definitiva sobre si tenim dret a recaptar i gestionar des de Catalunya mateix els diners que paguem els contribuents, el president Maragall té un interès molt especial a redactar un preàmbul que sigui ben vistós i que es pugui aprendre a totes les escoles del país. Tractant-se de l’home més entusiasta i més optimista amb això de l’Estatut, l’home que a més a més sap identificar bé el líder que el nacionalisme necessitava, penso que podria donar-li un cop de mà. Amb la màxima humilitat de què sóc capaç, diré que d’idees no me’n falten.

Per començar, busquem un antecedent que pugui trobar semblança amb el que suposaria aquest text estatutari si s’aprovés tal com està. Un text que en la història hagi tingut la mateixa vocació d’encaixar definitivament Catalunya dins d’Espanya (que si he sentit bé d’això es tracta), i que diria més o menys “Por quanto por Decreto de nueve de octubre del año próximo, señalado de mi Real mano, he sido servido de decir, que haviendo con la asistencia Divina, y justicia de mi causa, pacificado enteramente mis armas ese Principado, toca a mi Soberanía establecer Gobierno en él, y a mi Paternal Dignidad dar para en adelante las más saludables providencias”. Però potser l’estil de Felip V pot semblar massa antic, massa ampul·lós, i més aviat llunyà a la vocació republicana de la federació ibèrica que estem engendrant.

D’acord, anem-nos-en a abans-d’ahir. Tinc a les mans un text fantàstic, que suposo que el govern compartirà perquè prové del dictamen del Consell Consultiu, amb allò tan bonic que diu “ni Catalunya és titular de drets històrics que permetin establir un règim diferenciat de competències, ni gaudia d’un règim singular de finançament mantingut al llarg del temps en el moment d’aprovar-se la Constitució”. No els sembla insuperable, aquest text com a preàmbul? Fa un repàs exacte de la nostra condició de província orgullosa de no haver estat mai res més que això. I també podríem afegir-hi un altre apartat del dictamen, i deixar palès d’entrada que “la determinació de la participació en els impostos cedits afecta el conjunt de finançament i haurà de ser fixada d’acord amb els criteris generals establerts a la LOFCA”. Així, quan arribem a l’article 1 que ens assegura que Catalunya és una nació, ja sabrem perfectament que estem parlant en broma.

La tercera opció és adaptar-nos directament al destinatari del text: el president Zapatero, que és tan bona persona que sempre em sembla que d’un moment a l’altre mirarà a la càmera i dirà “dibuixa’m un xai”. De manera que podríem posar al preàmbul aquella frase del ministre Sevilla quan deia, aquesta mateixa setmana, que “la diferència no pot donar dret a privilegis. Per tant, el nostre sistema de finançament de les comunitats del règim comú, les que no són forals, que tenen constitucionalment un altre sistema, ha de ser el mateix per a totes”. No hi pot haver preàmbul més obert, universal, cosmopolita i igualitari.

De totes maneres, l’objectiu principal era aconseguir que el text del preàmbul fos fàcil de recordar i que guardés una musicalitat. Home, aleshores s’ha acabat el problema, amb la quantitat de poetes que tenim! En concret, hi ha uns versos que sens dubte li queden molt propers al president Maragall i que, a més retraten perfectament la gestió sota el seu mandat. Li garanteixo que tots els nens aprendran fàcilment a recitar-ho cada matí a l’escola. I quin goig que farà: “Topant de cap en una i altra soca...”

Publicat al diari AVUI. 16-09-2005

divendres, 9 de setembre de 2005

Tothom al Fossar



Cadascú té la seva raó, començant per aquells que apostaven per un país en canvi i no per un país en crisi; també aquells que saben detectar els perills que ens envolten, els més evidents i els més subtils; els qui s’estimen la llengua i la cultura, però també els qui comprenen que en tot plegat ens hi va la butxaca; els qui de cap manera no consideren que els drets històrics d’aquest país siguin un acudit, i molt menys sota la torxa encesa; els qui han llegit una mica d’història i saben que només hem progressat quan hem tingut les mans lliures; els qui es van il·lusionar amb la creació de TV3 i Catalunya Ràdio i ara han de veure-les deliberadament devaluades; tots els qui hem estat alumnes del professor Marc Carrillo, aleshores un expert en les interpretacions més generoses de la Constitució, i que ara es posa a votar com el PPSOE; fins i tot aquells pobres innocents que s’havien cregut que tenim els mateixos drets que el poble basc; molt especialment els qui des del primer dia van lamentar que al balcó aparegués una ombra de Ferraz; els qui havien proclamat “hem de salvar el PSC” i ara corren a provar de salvar els pocs mobles que ja teníem; els qui van xiular el govern sortint a la plaça Sant Jaume, convençuts que l’anomenada esquerra donaria una lliçó de governar; també tota la classe periodística atenta a les promeses d’independència informativa del Maragall candidat, però que com a president van quedar matisades en autonomia i gràcies; els qui esperaven allò de la paritat de sexes i que el govern no seria una escandalosa oficina de col·locació familiar; els qui van viure, en directe, com el conseller en cap de tota una nació era destituït per instruccions d’un fax madrileny; aquells que encara esperen el CAT a les matrícules, que la senyora Tura donava per fet; els que no van llegir en cap programa electoral la pujada de la gasolina, i en canvi sí que hi van llegir la promesa d’eliminar peatges; els veïns del Carmel que encara resideixen en hotels, i aquells que senzillament encara esperen els dòlars promesos; els reporters que van rebre instruccions de com filmar i com cobrir la catàstrofe; tot el col·lectiu de dones maltractades; el poble israelià i la comunitat cristiana, encara estupefactes per l’escena de la corona d’espines; els qui van anar a aplaudir la gesta de Macau i van rebre de premi la bufetada de Fresno (gentilesa del “gobierno amigo”); els qui van assistir a alguna representació del Festatut i encara es pregunten com és que al conseller roig-verd li aguanta la cara; els qui guarden alguna esperança que a Frankfurt no hi anem com a simpàtica i peculiar regió espanyola; aquells que al seu dia van saludar la creació de l’Institut Ramon Llull; aquells que van detectar un exercici de sobirania en les avui desmantellades oficines catalanes a l’exterior; els qui van protestar al seu dia pel túnel de Bracons i els qui encara volen saber què passarà amb la connexió elèctrica; els promotors i constructors que van haver de sentir-se dir lladres i corruptes al bell mig del Parlament per tot un president; les famílies (o nuclis de cohabitació) que volen poder escollir a quina escola porten els seus fills, si no és massa demanar; els qui van arribar a somniar en la unitat nacionalista; els qui diumenge no aniran al Parc de la Ciutadella o bé hi aniran a xiular, i no precisament contra la cantaora...


Tots ells haurien de passar demà a la nit pel Fossar de les Moreres. Està previst que s’hi pronunciï un molt honorable discurs.

Publicat al diari AVUI. 9-09-2005

divendres, 2 de setembre de 2005

Cultureta

Fa unes setmanes la Fundació Catalunya Oberta va convocar alguns autors, editors i persones del ram per reflexionar sobre la política cultural del govern, sobretot al voltant de la Fira de Frankfurt. Les conclusions van ser poques, però les intervencions van ser apassionades, i em guardaré de reflectir-les aquí. El que és important és que per primera vegada vaig ensumar, en una reunió que era fruit de la iniciativa privada però també de l’angoixa acumulada durant dos anys de govern (és un dir) tripartit, una atmosfera d’incipient clandestinitat. Perquè vostès em comprenguin, jo no he viscut mai en la clandestinitat i mai no he sentit la por, ni la més petita sospita (només faltaria!) de veure perseguides les meves idees. I si bé era reconfortant comprovar que veus autoritzades compartien diagnòstics, i feien esclatar una indignació fins aleshores potser reprimida o modulada, al mateix temps la sensació d’orfandat era absoluta. Però era més que simple desemparament o solitud professional: per primera vegada vaig experimentar clars indicis de persecució, símptomes creixents de cacera de bruixes. El fet que visquem en democràcia no oculta ni evita que els qui tenim una mateixa sensibilitat puguem trobar-nos ara mateix molt propers a la lluita privada, clandestina. Per això aquest article va dirigit a cridar el mal temps.

Mirin: que la llengua catalana recula al carrer és un fet incontrovertible, palpable, notori. És cert que el marge de la política lingüística és petit, però evidentment el prestigi d’un país va lligat al prestigi i la solidesa del seu govern, i això incideix en el prestigi de l’ús de la llengua, i sobretot en l’autoritat que caldria poder aplicar. Autoritat civil, però sobretot moral: i apunto a tall d’exemple que havíem tingut un president que ens esbroncava per no reclamar menús en català. El tracte que rep la llengua als mitjans de comunicació públics també hi té alguna cosa a veure (fa poc en Manel Fuentes va haver de saltar davant la insistència d’en Pellicer d’anomenar-lo Manuel), així com el tracte dels símbols i les referències nacionals: s’ha escrit molt sobre això i no insistiré sobre el llenguatge dels informatius, que a més de propagandístic és netament regionalista. Que TV3 hagi perdut prestigi i audiència no és només cosa de professionals, que encara n’hi ha de molt bons: és un afer de paràmetres, de política en majúscules, de concepció del país al qual es dirigeix (en Francino deu saber de què parlo, ara que torna a casa). Que la literatura catalana no tingui el prestigi que sens dubte es mereix avui dia no és només atribuïble als editors, distribuïdors i escriptors, que evidentment hi ha de tot: és també una opció presa per altes instàncies empresarials, mediàtiques i administratives, amb l’inestimable suport de la nostra conselleria de Cultura, entestada a perpetuar la diglòssica realitat. Que a la propera celebració oficial de la Diada s’hi canti flamenc no és res que guardi relació amb la qualitat de la cantant: és una decisió política, decidida a col·locar expressions de la identitat forana fins i tot en aquells indrets on és innecessari, en una jornada d’afirmació patriòtica. Que la majoria de joves es riguin de la sardana o passin del rock en català (ocupats com estan amb el reaggeton), no és res que no es pugui provar de corregir amb una decidida aposta a favor del que és autòcton. M’imagino en Lluís Gavaldà estirant-se els cabells cada vegada que sent dir que, si el rock català fos prou bo, no viuria aquest aparent declivi: que li ho preguntin a ell, si convé o no convé una política nacionalista. Que ho preguntin a lingüistes, a editors, a periodistes, a escriptors, o senzillament als ciutadans amb una certa consciència dels perills que ens amenacen.

Si bé aquesta reflexió pot anar més enllà de la cultura, he volgut parlar bàsicament de cultura per anar a l’essència. I perquè hem vist aparèixer alguns membres d’ERC, amb un somriure d’orgull i satisfacció, proclamant que ells no són nacionalistes perquè no volen fer cultureta retrògrada. Suposo que encara pretenen que els aplaudim.

Publicat al diari AVUI. 2-09-2005

divendres, 26 d’agost de 2005

Botiffara



Durant els últims dies d’agost,que he viscut sota els cels immensos del Pallars, un grup d’homes d’edat venerable han tingut la bondat de convidar-me a la taula on es desenvolupava una partida de botifarra. Es tractava d’un antic cinema transformat en bar, on cada dia una munió d’ancians fan una mitjana de sis o set hores de cartes. El resultat és que tenen inserida dins del cervell tota la mecànica del joc, com és natural. Compten les cartes jugades o descartades a una velocitat extrema, digna del millor software, mentre en tot cas un servidor provava de defensar-se amb les quatre normes que amb prou feines recordava. I si bé la meva dissortada parella, d’escuradents perpetu i boca torta, va perdre un bon grapat de punts per culpa de tanta cortesia, el cert és que va ser un plàcid retrobament amb les normes no escrites del joc de taula nacional. I vaig pensar en la quantitat de vegades que hem dit i escrit que això de l’Estatut és una immensa partida de pòquer. Quan és molt clar que és de botifarra.

Va obrir joc el PSC, que se sabia en possessió d’un parell de trumfos importants: d’entrada, el PP governava i havia de governar Espanya, de manera que jugar a l’Estatut no tenia cap possible perjudici ni per a ells ni per al seu alter ego espanyol (o sense l’alter); el segon trumfo consistia precisament a tenir ERC d’aliat, la qual cosa els atorgava una pàtina catalanista en contraposició a la parella contrincant, que lògicament eren “les dretes”: CiU i PP. Aquest era el punt de partida, que tenia la imprescindible i discutida benedicció (amb perdó) republicana. El que ha passat durant aquests dos anys ha estat d’una evidència clamorosa per a tots els qui s’asseuen a la taula, inclosos els espectadors i el mateix Heraclio Fournier: que aquells dos trumfos han desaparegut. El socialisme català (i ja m’entenen vostès) veia com a Madrid es posaven a governar precisament els seus, i que per tant calia que la seva parella de joc deixés de jugar temeràriament. Així doncs va derivar cap a un estil conservador, va recordar al seu soci que juguem a l’Estatut però que la baralla és espanyola, va apel·lar a una normativa antiga i finalment va decidir que a partir d’aleshores jugarien al mus o no jugarien. És aleshores quan qui porta la direcció de la partida passa a ser el nacionalisme, és a dir CiU. Perquè si bé ERC ja notava les greus conseqüències d’haver escollit aquella parella, que la sotmetia al seu propi joc, el que ja no podia fer era arrossegar al fracàs tota la partida. I el que ha quedat palès per a escàndol de tota la cafeteria és que hi havia algú que anava de catxa, o, cosa molt més greu, que jugava a l’Estatut fent trampes i que ara pretén que es jugui a la seva manera. És allò tan antic de “és que a casa sempre hem jugat així”. Per sort, li han respost que el bar no és casa seva.

Atès que ara és el nacionalisme qui té la veu, qui decideix el pal dominant i qui té un millor joc, caldrà saber si en matèria de finançament els republicans voldran fer-hi parella o bé fer un solitari. L’equip de l’Artur Mas ha comptat les cartes jugades fins ara i ha fet càlculs, com aquells homes de la conca d’Isona, i la sensació general és que pinten bastos. S’especula sobre si la seva única intenció és desgastar els adversaris, i s’ha comentat que els nacionalistes només van a rebentar. Però ja els ho avanço, per si no havia quedat prou clar els últims dies: CiU va d’oros. Aquesta última partida va d’oros, la decisiva, la que decidirà si hi sortim guanyant o perdent tots plegats. En aquests paràmetres, n’hi ha que tenen un joc més fluix i d’altres que juguen fort des de ja fa molts anys. Podríem dir sense por d’equivocar-nos que aquí els nacionalistes tenen el trumfo, i que els republicans poden ajudar a arreplegar el màxim en una partida que està guanyada d’entrada. O bé posar-se a dir que, home, és que al capdavall les cartes són del local, i que el local avui dia el porta un tal Zapatero, i d’acord amb això treure la carta més baixa, no fos cas. Però és clar, això ja no seria jugar una botifarra. Seria una cosa molt més semblant a una podrida.

Publicat al diari AVUI. 26-08-2005

divendres, 19 d’agost de 2005

Idolatria


A banda de ser el pecat original del poble d’Israel, i de sonar com la cosa més lletja que puguis cometre –i en què puguis pensar– durant unes vacances d’agost, aquests dies m’he convençut que la idolatria pot ser un costum altament saludable. Sí: com tot, té les seves derivacions perverses i excessives. I com tot, portat a l’extrem, ens pot complicar les vides i les societats. Però observin per uns instants com vibra un nen pels tocs de pilota del seu futbolista; amb quina cura extrema penja el pòster signat a la paret de l’habitació. Com somriu aquell passatger de metro que s’acaba d’empassar un glop de talent del seu escriptor més admirat. Com es fon com un gelat la noia a qui el cantant acaba de treure a ballar davant de tot el Camp Nou, però molt especialment davant de les seves amigues. No hi ha res de pervers i negatiu en tot això. Fins i tot recomano no refiar-se de la gent que no té ídols, que és incapaç d’apreciar la perfecció en obres humanes o fins i tot ’il•lusionar- se en una simple il•lusió. El veritable pecat, tal vegada, seria el d’un malaltís escepticisme sobre les oportunitats que tenim de veure bocins de Déu al nostre voltant. Creure que tot plegat és tan relatiu com mundà, inconsistent, ridícul o simplement fals.

Aquest agost he tingut l’oportunitat de conèixer un dels meus ídols més recents, la cantant Mariza, que vostès poden identificar com l’artista que ha revolucionat i rejovenit el món del fado portuguès. Sóc molt conscient que potser es tracta d’una idolatria temporal, una marea que tendirà a estabilitzar-se, però davant la invitació a Portugal –derivada d’un dels meus últims articles, i d’un mitjancer tan casual com eficient– només podia respondre amb un sí impulsiu. Vol d’anada i tornada només per assistir al fabulós concert de Santa Cruz i gaudir de la forma que té Mariza d’homenatjar l’emoció de viure. Aquell cant descarat, aquella forma de gesticular: en un moment donat la mà es planta davant de la cintura, com si posés una muralla al pas de l’aire i li digués que ara m’escoltaràs tu a mi. En fi, el luxe que sempre suposa veure-la en acció sumat al privilegi de saludar-la rere l’escenari. Quan això et succeeix a l’adolescència, quasi sempre l’ídol comença a desintegrar-se: o sigui que era una persona com jo, ves. Però la maduresa fa que els ídols escollits siguin cada vegada més sòlids i consistents, i només capaços d’esfondrar-se si realment et fa un lleig o simplement demostra no estar a l’alçada del que havia aconseguit ser dalt de l’escenari. Per sort, Mariza es va fer carn i ossos amb la mateixa humilitat i generositat amb què ens havia aixecat els cors feia només cinc minuts. I és que també, amb el pas del temps, ja no et construeixes cap ídol si el seu art no guarda una important dosi de senzillesa. D’aparent senzillesa. Em pregunto si en això consisteix precisament la modernitat.

La majoria dels ídols són fugissers, marees i febres que pugen i baixen en la mesura en què els nostres gustos van canviant –o sofisticant-se–. De vegades, en canvi, se’ns queden ancorats en l’ànima i ens marquen el caràcter, l’estat d’ànim, fins i tot la identitat. Mai no sabem si ens trobem en una marea alta o si és que en l’escalfament del nostre planeta s’ha desglaçat l’Antàrtida irreversiblement. En qualsevol dels casos, és bo que ens fem il•lusions i que ho fem sense por de veure-les desaparèixer com focs artificials, com una ficció, com un truc d’il•lusionisme. Normalment, les perfeccions humanes no aguanten tota una vida i rares vegades aguanten més d’una obra. O una part d’una obra. Però és d’una evidència total que existeixen, i que davant d’elles només té sentit apassionar-se. L’ídol que has pogut saludar aquest vespre i que t’ha signat la pilota o el disc morirà de dues maneres: o bé pel destí marcat en les seves limitacions humanes, o bé perquè dins nostre ha desaparegut la fascinació, l’ideal creat, l’àngel anunciador que venia a enlluernar-nos. No hi ha univers personal que valgui si no hi brillen impúdicament algunes estrelles.

Publicat al diari AVUI. 19-08-2005

divendres, 22 de juliol de 2005

Aquests radicals

Mira, Josep-Lluís: de tot plegat, el que més em rebenta és que uns marrecs m’esguerrin les vacances. Adéu a les migdiades a Rupià i als passeigs amb tu per la federalista platja de Cambrils per culpa d’una colla de radicals que últimament ens fan anar a tots marejats. Si no fos per ells, estic segur que amb dues trucades a la persona adequada ja ho tindríem solucionat, això de l’Estatut. I després de les vacances podríem posar-nos a fer obra social, és a dir, Fòrums, universitats progressistes i túnels del Carmel. Allò que realment interessa la gent del carrer.

Sí, no cal que m’hi insisteixis, ja sé que aquest no era el pla. En teoria l’Estatut ens l’havia de retallar el govern del PP, i no els amics socialistes. Així ho vam escriure al saló del Tinell, recordes? Eren uns altres temps, de ser rebels, de ser valents, de ser el Front Obrer, tots tres units contra els hereus de Franco i contra els poderosos. Ara fixa’t, els poderosos som nosaltres tant aquí com a Madrid. Tu mateix ho vas poder comprovar, que en José Luis no està per bromes i que haurem de menjar-nos algunes pàgines de la proposta inicial. Els fulls amb rúbrica del Parlament són especialment indigestos, perquè a cada full et menges quinze competències i un bon grapat de dòlars a transferir.
Però tot sigui per la causa que compartim, oi? El meu monument a la plaça Espanya i la teva esperança de supervivència política. Val la pena l’esforç, això ens salvarà la pell a tots dos. Si no fos per aquests joves talibans, és clar.

D’on punyetes han sortit, aquests nois? I què vénen a ensenyar-nos, si ni tan sols han corregut davant dels grisos, ni han viscut cap guerra mundial, ni han tastat el flamChino Mandarín? I si em fas parlar, ¿en el fons quin sentit té fer un Estatut sense caputxinades, sense concerts d’en Raimon, sense amnistia per a Xirinacs? De fet, com es pot gosar fer política sense haver viscut el franquisme i la Transició, sense saber-se la lletra de la Internacional i sense saber valorar el mal menor de la LOAPA? Creu-me, Josep-Lluís, que aquesta generació ens vol eliminar a tu i a mi. Ens vénen amb concerts econòmics i amb competències exclusives, i qui són ells per parlar-me amb aquest to. Aquest jovent ja no respecta res, m’entens? Ni el marc constitucional ni la gent de més edat. Te’n recordes, quan hi havia en Roca? Ah, allò eren altres temps: aleshores els nacionalistes eren una minoria minoritària, bona gent però sense força. Ah, aquell any 78, quan podíem fer l’Estatut que ens donés la gana sense haver de regatejar massa. Tant de bo tornés aquella CiU, pactista, però sobretot testimonial. I vosaltres, Josep-Lluís... veus, ara no me’n recordo ni de si existíeu, vosaltres.

I aquests brètols no sé què volen, la veritat. Ja comencen a entorpir massa la tasca de normalitzar el país, de dur-lo a la normalitat òptima, que vol dir obrir-nos al món i posar Espanya al mapa del temps de TV3: deixar de ser una anormalitat, vaja. Però en canvi ens proposen sistemes fiscals que només existeixen allà al nord, no, Finlàndia no, tu ja saps què vull dir quan dic el nord. Una mica de calma, els aconsellaria jo. Calma i maduresa, perquè per progressista que siguis, hi ha algunes coses que sí que convé deixar iguals. No hi ha res dolent en ser conservador quan del que es tracta és de no fer enfadar els amics veïns. Hi ha coses que no poden ser, perquè no i punt. Però què t’he de dir, a tu, si ja saps quines són les ordres.

Uns desagraïts i uns radicals, això és el que són. Ni la més mínima consideració a la gent honorable d’edat venerable, a la gent que fa trenta anys que ostentem càrrecs públics, al màxim representant
del poble de Catalunya. Ni una mica de por de quedar-se sols en els seus plantejaments, ni tan sols tu no els has pogut convèncer. Sort en tinc, noi, de la teva fidelitat. Aviat, si ens deixen una mica tranquils, tornarem a fer un passeig per la platja per arreglar el futur. Sí, t’ho prometo. I ara, si em disculpes, el que Catalunya necessitaria urgentment és anar al lavabo.

Publicat al diari AVUI. 22-07-2005

divendres, 8 de juliol de 2005

Moment històric

Ens diuen que vivim un moment històric. Ja a l’entrevista que en Xavier Bosch li va fer la setmana passada a RAC 1, el president Maragall va admetre que està en el seu càrrec “Perquè la història l’ha posat aquí”: com tots sabem no va ser pas gràcies als resultats electorals sinó per una històrica carambola, un àrbitre a favor, un dau que cau borratxo. Però no és l’únic polític que últimament ens parla de la història, de la gran transcendència històrica dels dies que vivim. I és cert: sens dubte, d’aquest estiu se’n parlarà molt en el futur. Però l’enigma és saber què en diran exactament, d’aquí a uns anys, els llibres d’història.

No tinc cap dubte que el juliol del 2005 serà un mes que entrarà a examen. I atesa la seva profunda complexitat, serà per nota. Encara tenim present com fa només uns dies els republicans avisaven que, si no hi havia un Estatut potent respectat a les Corts, a can ZP podien oblidar-se dels pressupostos generals. Tot això ho deien quan els socialistes es posaven a “compactar” textos i a fabricar “ulleres d’entendre-hi”, en el seu genuí estil de dir imbècils als seus aliats. I atès el rebombori republicà, el ministre Montilla va venir a deixar ben clar com funcionaran les coses: si ERC es porta bé amb l’Estatut i obeeix com ha fet fins ara, potser els permetran ser socis preferents en la negociació dels pressupostos. És a dir, totalment a l’inrevés. I aquesta ha estat lògicament la tesi vencedora, com acrediten els recents sopars a la plaça Molina amb indigestió patriòtica inclosa. Per tal de no veure complerta l’amenaça ministerial, han sacrificat les claus, l’equidistància i el “saltar la paret”. Tot això sí que ja és història.

Hi haurà una altra matèria interessant per a l’anàlisi dels futurs investigadors: la deriva indesxifrable i cada dia més críptica dels articulistes propers a la formació republicana. Ens parlen de possibilisme”, de “guanyar temps” i d’enigmàtics “processos subterranis”. Han escrit que algunes eventuals rebaixes són perfectament admissibles, donat que l’Estatut és un text que no és estàtic, i que no té per què quedar petrificat per trenta anys. L’historiador de l’any 2030 els ho tindrà molt en compte, això, mentre declari la renda o esperi l’arribada del TGV. Seria bo repassar el que s’escrivia ja l’any 78, també amb aquella candidesa d’imaginar que un Estatut no paralitza les reformes institucionals per més de dues dècades. En tot cas, si ha de ser per aquests opinadors, Zapatero tindrà un text fet a mida. Ja és una evidència clamorosa que per a Maragall i Carod-Rovira l’Estatut ja no és una eina, sinó un objectiu en si. Creuen que en depenen les seves apostes polítiques i, obretot, personals. Per això des d’aquí envio una resignada salutació als estupefactes historiadors del futur. I una súplica de perdó.

De fet, i com a última esperança, l’Estatut no l’ha d’aprovar cap govern sinó el Parlament de Catalunya. Si fos pel govern, això ja estaria llest fa mesos i només hauria fet falta transcriure els designis del carrer Ferraz, punt per punt, amb un text que no fes enfurismar gaire els escons del PP. Però resulta que encara hi falta la decisió sobirana (és un dir) del nostre Parlament, i que en aquesta cambra existeix una majoria nacionalista: és a dir que, posats a ser “possibilistes”, és encara possible aprovar una norma amb ambició. Els líders polítics encara poden aspirar a més sobirania i no només a avorrir-nos sobiranament. Els diputats tenen ara tres opcions: continuar amb el seguidisme governamental, rebutjar la proposta per poc ambiciosa o bé provar de redreçar-la. Hi ha qui pensa que, davant d’aquesta triple possibilitat, qui ens observa són els electors. Però no podria ser, perquè havíem quedat que estem en un moment històric: o sigui que qui ens observa els moviments ara mateix és la història. Sí, fill meu, jo sóc aquell que va votar no al concert econòmic: però si no hagués estat per mi, oblida’t de tenir reconegut el dret a la felicitat. De res.


Publicat al diari AVUI. 8-07-2005

divendres, 24 de juny de 2005

Fado

No sé quants de vostès hi van ser, la setmana passada, al concert de Mariza al Palau de la Música. Quants van poder tenir el privilegi, el luxe. No acostumo a destacar esdeveniments culturals en els meus articles, però davant d’aquest veritable fenomen he de traslladar-los una espurna de la meva pròpia sorpresa. Ser present en aquell concert va ser fruit d’una sort rara i exquisida, com una atracció cega. Aquesta dona nascuda a Moçambic però bressolada a Lisboa, aficionada a l’art dels fados des que tenia només cinc anys, ha posat colors i llum a una música que fins avui ens imaginàvem només en forma de plany. Però més gratificant que el concert en si, que va ser un èxit inapel·lable, va ser la fortuna de la descoberta. La satisfacció de trobar una perla sense haver-la buscada, com si l’atzar de les onades volguessin posar-te-la en el camí. I també una inesperada invitació a les sensualitats de l’estiu que arriba.

Fa temps que tinc una passió estranya pels fados, una marea que em puja o em baixa segons els mesos. Però la màgia i l’embruix de Mariza, de qui lògicament ja persegueixo tota la discografia, és una força de la naturalesa que desconeixia. Va ser un simple pressentiment de mitja tarda, comprar les entrades, seure en una llotja i rendir l’ànima des del primer minut. Aquí tenim una concepció del fado encara molt folklòrica i afectada. Veiem Portugal amb aquesta enganxosa melangia portuària, de tramvies rovellats i ciutats ancorades, i en aquest seu cant sempre hi reconeixem lament i enyor. Mariza, que té una base evident i que per tant domina el vessant més típic de l’art, hi ha volgut posar una alegria descarada. Alguns crítics diuen que són pessics de la seva Àfrica natal, arranjats a través de la percussió; jo penso, més aviat, que Mariza ha posat una mica de vi negre al fado. Una feminitat generosa, cordial, jove. Si aquest tipus de cant és líquid com el curs d’un riu, ella hi ha posat cabal i cascades. Amb aquell concert (més que no pas amb els seus discs), se’ns va fer present un estil de fado que ha sabut deixar l’hivern enrere. Fins i tot ens va descobrir notes que mai no hauríem esperat, però que embellien audaçment les frases. Se’ns va endur arran de mar dalt d’una veu de lleugeresa sobrehumana. Però sobretot, mai no havia sentit cantar fados amb el cap tan alt ni amb un somriure tan impúdic.

Fou envejable la connexió entre ella i la part portuguesa del públic que contribuïa a exigir més bisos. Mariza va saludar-los efusivament i va llançar constants referències patriòtiques. Portugal ha sabut mirar cap a l’Atlàntic per no haver de respondre a les seculars provocacions de la raça veïna, tan inherents, al final tan previsibles. És un poble que ha sabut mantenir-se digne i protegir les essències, encara que hagi estat a base de tapar-se les orelles i girar-se d’esquena. Un divorci preventiu. Per això els portuguesos no s’avergonyeixen de geminar la ela, ni d’exhibir arreu el seu folklore, ni de les seves limitacions com a país. Tot i així Mariza, entre els seus constants balanceigs de faldilla, va saber tenir l’amabilitat de dir que, per ella, tots els qui estimem la seva música som compatriotes seus. Compassiva mentida.

I en un dels crits més ben refilats de la cançó Primavera, just en aquell instant en què la veu es fa enfiladissa i es perd enmig del silenci del Palau, en aquell moment de tensió musical on saps que la melodia ha de tornar però només quan decideixi tornar l’ànima de Mariza, en aquell punt exacte i culminant dels múltiples virtuosismes de la nit, enmig de la muda expectació del públic de Barcelona, va sentir-se una veu des de les últimes files de platea. Una veu de noia segurament estrafeta i amb tanga fúcsia, l’anònima expressió de la vulgaritat que envolta aquesta ciutat que se suposa més europea (i en aquell moment més portuguesa) de la península, un baix impuls que va abocar damunt del vol de Mariza un bàrbar i incivil “¡ole!”.

Aquest país no té cap solució possible.

Publicat al diari AVUI. 24-06-2005

divendres, 10 de juny de 2005

Ai, Titot!

Quan a TV3 no fan propaganda socialista hi fan un programa ben pensat, educador i alhora entretingut que es diu El favorit. O el feien, perquè ahir van emetre’n l’última edició. La circumstància m’ha agafat llegint el llibre L’últim Cambó, del professor Borja de Riquer, que tracta l’època més discutida d’aquest líder catalanista de principis de segle: uns anys tan controvertits que avui li han valgut l’última posició al rànquing del programa (fins i tot per darrere de la quota femenina d’Ermessenda de Carcassona o d’un tèrbol Roderic de Borja). Vaig restar atent el dia que anunciaven que la següent emissió es dedicaria a la figura de Cambó. Aquell dia tocava Serrallonga i hi va haver l’actuació musical d’un home amb cara de nyerro trabucaire que es diu Francesc Ribera, àlies Titot. En sentir anunciar qui seria el protagonista de la propera setmana, el líder dels Brams va fer una ostentosa ganyota. Un gest de clara desaprovació, de mal d’estómac, de vísceres alterades. Un reflex automàtic, un rot de l’ànima executat davant del mateix presentador. L’instant televisiu, que fou pagat per tots nosaltres, aconseguí trasbalsar-me.

D’entrada, criticar la ganyota del músic seria fàcil. M’hi podria recrear molta estona: Cambó va ser successor directe de Prat de la Riba, pare ideològic del nacionalisme català; va dirigir la Lliga i la va convertir en referent del catalanisme polític; fou el millor orador de l’època, com Pla es va encarregar d’acreditar; entre moltes altres coses, sense el seu mecenatge mai no hauria existit el Diccionari de Pompeu Fabra; va ser el primer diputat al Congrés a deixar clar que el nostre problema no és de descentralització administrativa, sinó d’identitat nacional; tot això, que correspon als anys més brillants del personatge, és suficient per reclamar menys ganyotes i més respecte. Una carta de serveis que d’entrada haurien d’envejar molts dels qui tant enarboren l’estelada, sobretot els qui quan escriuen “independència” sempre hi han d’afegir “i socialisme” (i així ens va). En aquest país de viscamacians i moricambons està sobrevalorada l’estètica, el petard i el renec. La façana. Tot això ho dic en contra del gest d’en Titot, que penso que es podria haver estalviat. Ara bé: i el mateix Cambó? Ell no en té cap mena de culpa?

La Lliga va pagar car el seu excés d’intervencionisme en política espanyola: d’aquí l’escissió d’Acció Catalana i els desastres electorals. Per rematar-ho, durant la guerra molts lliguers van posar-se al cantó dels “nacionals”. Se’ls ha defensat dient que es pensaven que la dictadura seria breu; que en una guerra cal prendre bàndol sense mitges tintes; que s’escollia entre la dictadura dels militars o la del proletariat; que si el sentit de l’ordre... Però si volem saber què és el que ha dut Cambó a la cua del nostre rànquing mitològic (a anys llum de Macià), no podem negar que aquesta deriva dretana, mancada d’èpica, ultraconservadora i contrària a la tradició liberal i catalanista de la Lliga hi ha jugat decisivament.

L’esquerra té una gran tradició populista i agitadora. Per això el missatge musical d’en Titot té èxit i mou masses: ho envejo de debò. Però ara és l’hora de preguntar-se si el desprestigi que va patir Cambó per participar en política espanyola, o –salvant les grans distàncies– les crítiques que va rebre Pujol per donar suport a qualsevol partit destinat a governar l’Estat, si totes aquestes abrandades condemnes que es van fer són aplicables o no a ERC. No només pel seu suport a Zapatero, que de moment s’ha fet notar més a Iraq que no pas a Catalunya, sinó per deixar que el PSOE marqui la pauta del nostre govern i de l’elaboració del nostre Estatut. Què en dirà la història, de tot això? Fem una juguesca? Jo dic que el rànquing de l’any 2050 posarà Pujol per sobre de Macià i de Cambó junts; que el premi Nobel Sala i Martín estarà a la llista; i que, per descomptat, no hi haurà cap referència a la parella de la corona d’espines.

Publicat al diari AVUI. 10-06-2005

divendres, 27 de maig de 2005

Pasqual & Maragall

D’entrada vull deixar clar el meu absolut respecte per la figura institucional del president de la Generalitat, com no pot ser d’altra manera. Els personatges que han encarnat el càrrec podran ser molt, poc o gens honorables, però la figura té prou història, prou sang i prou llàgrimes al darrere per merèixer veneració i reverència. Darrerament, arran de l’espinós viatge a Terra Santa i la simpàtica manera de retratar-se –en tots els sentits– dels nostres representants, amb somriures federals inclosos per a més inri, molts s’han plantejat si s’havia aconseguit desvirtuar i degradar definitivament la molt honorable figura institucional. Penso que no hi havia pas aquesta intenció. Em consta, a més, que el mateix Pasqual Maragall té un profund respecte per la figura del president de la Generalitat. Però aquest és, precisament, el problema. Vejam si em sé explicar.

Alguns de vostès ja ho hauran copsat durant les últimes setmanes, i potser n’hauran pres nota. Jo m’hi vaig fixar en les seves últimes aparicions televisives, i observo que el tic s’ha anat repetint: Pasqual Maragall parla del president de la Generalitat en tercera persona. Sí, com Juli Cèsar. He parat l’orella atentament i he pogut confirmar que cada vegada se li escapen més frases de l’estil “el president de la Generalitat opina” o “el capteniment del president de la Generalitat serà”. I em ve al cap una de les seves primeres intervencions en el torn de preguntes al Parlament: “Jo no tinc per què respondre”. És clar, per què dimonis havia de respondre, si ell només és en Pasqual. No sé si aquestes observacions psicològiques expliquen molt o poc del drama que vivim i d’aquest govern que topa de cap en una i altra soca, però segur que una part sí que l’expliquen. Que no pateixin les comunitats religioses ni la ciutadania que simplement espera ser ben representada: en el fons, qui anava en aquell viatge no era el president de la Generalitat sinó en Pasqual i els seus amics. És completament just, doncs, que es facin unes fotos de broma amb uns souvenirs, que juguin a futbol i que vagin al barber. És hora que ho comencem a entendre tots plegats. Pel bé de tothom.

És clar que tard o d’hora l’estil s’encomana i el govern en bloc sofreix crisis de personalitat. Així, l’helicòpter esdevé l’atracció privada de la família d’un conseller perquè es tracta d’en Salvador, o el conseller primer –en Pep– pot vestir- se com li doni la federal gana: aquell despatx no és una dependència de Palau, sinó casa seva. A casa, per descomptat, no decidirem sobre Bescanó. La pobra Caterina no té cap deure de conèixer cap obra de teatre estrenada l’últim mes ni llibres publicats l’últim any, donat que el seu càrrec d’honorable quota no té adscrites aquestes obligacions. En Quim té tot el dret que no l’emprenyin amb més demandes de dimissió, per un simple sfondrament que s’ha produït ben lluny del seu barri. Sort que sempre té sortides per a tots els problemes, en Pasqual. És el líder de la colla, el que planta cara amb fermesa i originalitat: la Guerra Civil, el suflé, la vaselina, el Fòrum, els dòlars, el Prestige, les dones maltractades, el tres per cent. Si no fos per ell, el desprestigi recauria sobre els seus indefensos col·legues amb cartera. Poden estar-li ben agraïts.

No provin d’explicar-los que el país se’n ressent, de tot això. És inútil. L’obsessió de provar de castigar CiU els impedeix percebre si castiguen tota la ciutadania. Ho he provat amb alguns coneguts meus però no hi ha manera. Jo els recomano a vostès que pateixin aquesta legislatura en silenci, per molt que el lema del “canvi” hagués estat més ajustat amb l’eslògan “crisi” (que no són ben bé sinònims). No emprenyin gaire, no delatin la malaltia governamental més del necessari. Cal tractar-ho amb discreció, i que el subjecte no se senti amenaçat en qualsevol de les seves personalitats. Quan aparegui una nova ocurrència, riguin. Davant del ridícul dins i fora del país, aplaudeixin i mostrin la seva joia complaguda. I mentrestant, si cal, que els professionals s’ocupin del que s’han d’ocupar. Ràpidament.

Publicat al diari AVUI. 27-05-2005

divendres, 13 de maig de 2005

Federaquè?

Va ser interpretant els sentiments i els anhels del poble que Macià va proclamar la República Catalana integrada dins la Federació Ibèrica. S’acostaven, com ara, moments de negociació. El president va fer bé de negociar l’Estatut del 32 malgrat les limitacions imposades per Madrid, on el govern ja no era tan autonomista com prometia l’eufòria inicial. El resultat va ser un Estatut massa prim que a Macià li va valer moltes acusacions de traïdor: però, malgrat tot, va fer bé de negociar. I va fer bé perquè ho va fer amb actitud ferma, perquè el diàleg va ser inequívocament bilateral, perquè la retallada va venir després (i no abans) de presentar la proposta catalana i perquè comptava amb persones de clar signe nacionalista al seu darrere. Els temps han canviat i, no cal dir-ho, ERC ha canviat. Radicalment, si se’m permet la ironia. També els balcons han canviat: avui Zapatero presideix de facto la Generalitat de Catalunya i les seves propostes estatutàries. Zapatero negocia, doncs, amb ell mateix. Només podem dir-li que guanyi el millor.

És hora d’afirmar sense cap vergonya i amb la força dels fets, diguin el que diguin els republicans per justificar-se, que el PSC no és un partit catalanista. Encara que tingui afiliats que sí que en són. Tirant d’hemeroteca, cap socialista no va contradir Zapatero quan va aclarir (dia 7-2-2004) que “el PSOE és el PSC i el PSC és el PSOE”. D’això ja no en queda cap dubte: malinterpretant els sentiments i els anhels del poble, l’actual ERC va donar les claus de la Generalitat al PSOE. Ho va fer, a més, just en la legislatura en què més calia un govern amb actituds fermes i amb propostes desacomplexades per al nou Estatut. Hom es pregunta què se n’ha fet de les exigències republicanes sobre el concert econòmic, tant en els programes electorals de sempre com en els abrandats discursos. La recent conferència del líder ens diu que ara cal estendre la mà a una Espanya federal. Però tornem a les hemeroteques: el dia 2 de novembre del 2003, el candidat Carod acusava el candidat Maragall de “ser l’únic federalista d’un partit que encara es defineix amb aquest adjectiu quan en realitat s’oposa radicalment a qualsevol mesura federal”. Caram. O sigui, que no li venia de nou. Però encara sobta més llegir-li, el mateix dia, que “el projecte nacional d’ERC a mig termini és l’Estat lliure associat, amb un finançament basat en el concert econòmic”. On ha quedat aquest projecte a mig termini, em pregunto? On apareix en la seva actual proposta de finançament? On ha quedat aquella defensa del concert que van compartir CiU i ERC en el debat estatutari del 1979? Aleshores ambdues forces no tenien majoria parlamentària: quina excusa hi ha per no emprar-la ara que existeix?

Observem un moment la definició de CiU que fa el mateix Carod, el 12 de novembre del 2003: “CiU és la suma de dos factors: Jordi Pujol i poder polític”. I aquesta és la mare dels ous de tot plegat: que sense Pujol i sense poder, CiU s’enfonsaria. És avui d’una total evidència que aquesta fou l’aposta, com és cada dia més evident l’error del càlcul. Però l’important està en el preu que ha hagut i que haurà de pagar el país per aquesta (diguem-ne) gran ingenuïtat. L’independentisme mateix ho està pagant amb renúncies diàries, quan fins i tot el meu estimat Hèctor Bofill arriba a afirmar per escrit que “en acabat l’Estatut no importa tant pel seu contingut concret”. Em temo que ni Zapatero ni Rajoy, ni molt menys Francesc Macià, no hi estarien d’acord. Els catalans que paguem, tampoc.

Pitjors que els Estatuts retallats són les ànimes retallades, deia Rovira i Virgili. Jo espero encara que el nou Estatut sigui digne d’aprovar-se. Però demano que, en temps d’eleccions, es tingui sinceritat i valentia. Que ens diguin que podem passar de concert econòmic a simples ajustos de l’Espanya multilateral segons convingui als dirigents de torn. I si no, tant se val: nosaltres ja ho hem entès perfectament. Au. Salut i federalisme.


Publicat al diari AVUI. 13-05-2005

divendres, 29 d’abril de 2005

Cafres

Sí, vostè. Vostè que ara em llegeix. El més probable és que vostè sigui, com jo i com la majoria de la població d’aquest país, un autèntic cafre. No se sorprengui. Abans d’ofendre’s, si és el cas, faci el favor d’agafar el diccionari. Si ja fa alguns articles que reivindico la necessària supremacia del diccionari per sobre de totes les lleis i estatuts que es facin i es desfacin, i aquesta vegada la llengua em va tornar a sorprendre mentre li fullejava les paraules. Per tant, ja li explico jo, benvolgut lector, el veritable origen del mot: a l’Islam, cafre és el nom aplicat a aquells que no són musulmans. Els kafir. Els infidels, en definitiva. En el sentit més despectiu del terme, amb ganyota i escopinada inclosa si pot ser. És bo saber-ho per aprendre un nou insult, però també ajuda a demostrar que la topada entre religions no és només cosa de la moguda inquisidora cristiana sinó d’un menyspreu rotundament mutu. Que sempre hi ha paraules rudes per llançar damunt l’heretge. I que, per tant, no hi ha només una reconquesta, ni només un diable, ni només una guerra santa. Ni abans, ni ara.

La fumata blanca de fa unes setmanes va anar seguida d’una pluja d’articles d’opinió que denunciaven el que titllaven de “l’última monarquia absoluta”. Mare de Déu. Es tractava majoritàriament d’articulistes que saben prou bé la quantitat de dictadures, tiranies o pseudodemocràcies que encara campen per aquests mons d’Al·là. Ja sigui a través del fanatisme religiós (quasi sempre islàmic), o de la simple putrefacció del poder públic, o de deliris ideològics (comunistes o no), el planeta encara va farcit d’absolutismes destructors de l’individu que no tenen punt de comparació amb les enveges i les puntades sota la sotana dels panxuts cardenals catòlics. Amb tots els defectes de l’Església, que són molts. Però, si volen exemples de veritables monarquies absolutes, els tenim molt més a prop que això. Mirin els consells d’administració de les grans empreses, o de les petites, tant se val. Mirin amb quin estil genuïnament feudal, a través del pur dret sanguini i sense cap queixa per part de ningú (ni de cap empleat, és clar), el fill de l’amo assoleix sovint el poder de tota l’estructura. Diguin-me si les empreses d’aquest país tenen governs escollits democràticament i aleshores parlem de democràcia papal. Com va dir un gran polític, en aquest país hi manen de veritat sis persones, i només dues d’elles són polítics. No formulo aquí cap queixa. Però intento apuntar que el poder va molt més enllà de la tan adorada sobirania popular.

I, d’acord amb això, és cert que l’Església té un poder immens. Em preguntava també què passaria si, tot imitant alguns dels imams de la línia dura, Benet XVI cridés tots els seus fidels a la guerra santa. Segur que cap poder públic no podria aturar la barbàrie de bona part dels seus propis ciutadans, per molt democràticament representats que estiguessin pel seu govern. Cap de les línies dures religioses no m’atrau en absolut, tot sigui dit, però convé també jutjar la duresa de cada línia. Al capdavall, l’Església és un club de creences i d’opinió que té dret a organitzar-se com vulgui i a dir la seva en els afers quotidians, i també a ser escoltada. No és que hagi de tenir més veu que els altres grans lobbies, però sí la mateixa. Si ens posem les mans al cap perquè Ratzinger condemna els homosexuals, també hauríem de fer-ho amb els imams que prediquen a les mesquites d’aquí i d’allà. I aquest és el punt més curiós del cas: que, en una societat profundament liberalitzada com aquesta, les religions comencen a trobar punts de connexió. A unir-se per plantar cara a Salman Rushdie, a Dan Brown o a Zapatero. Al final succeirà que les diverses esglésies deixaran de combatre entre elles i declararan la guerra als homes i dones
malalts de fer el que ens dóna la gana. Sí, no els estranyi que la propera topada universal sigui precisament entre religiosos i ateus, entre creients i pagans. Intueixo, doncs, que no trigarem gaire a veure una solemne proclama interreligiosa incitant a la sagrada guerra contra el cafre.

Publicat al diari AVUI. 29-4-2005

divendres, 15 d’abril de 2005

Estatut

Preàmbul: Després d’una història mil·lenària plena d’anormalitats, un gran dia Catalunya va arribar a ser governada pels normals. Aquest fet la va convertir per fi en un país normal a tots els efectes. Per la qual cosa es redacta el següent Estatut.

Article primer: Catalunya és una noció, que només es revela autèntica quan hom decideix enfilar-se a la talaia del Tibidabo.

Article segon: La normalitat predominarà en les relacions entre Catalunya i tots els altres pobles normals de l’Estat. Aquí s’acaba el capítol referent a política exterior.

Article tercer: Les llengües de Catalunya són dues: el català i el normal.

Article desè: És cultura catalana tota aquella feta a Catalunya en qualsevol idioma del món, si bé es reservarà un lloc preeminent als escriptors normals.Tot aquell o aquella que no vulgui participar en aquest nou patriotisme, serà considerat individu o indivídua anormal o potencialment perillós o perillosa. A aquests efectes es promouran polítiques de normalització en general i estades a Madrid per als malalts de no viatjar.

Article quinzè: El territori de Catalunya està habitat principalment per arbres, ocells i peixos. Els seus drets fonamentals estan reflectits a la disposició addicional primera, amb les excepcions que al govern li puguin convenir. Els consellers del ram procuraran fer sempre cara de lluç de palangre.

Article setzè: Es garanteix la llibertat de vot entre dues opcions: esquerra o dreta. S’estableix que els vots de la província de Barcelona, pel seu caràcter olímpic i cosmopolita, valdran el doble que els de les comarques suburbials.

Article vintè: Tota persona o persona que opti a un càrrec públic de certa importància haurà de presentar, juntament amb la seva disponibilitat, la del seu germà o germana. Es decreta la importància de dir-se Ernest.

Article vint-i-dosè: Tot conseller en cap de la Generalitat perdrà el càrrec, i en el seu cas l’honorabilitat, si així ho disposa el secretari general del PSOE via fax urgent.

Article vint-i-sisè: El finançament de Catalunya serà el que decideixin les comunitats germanes, després de deliberar-ho en les habituals reunions de cafè. Queda prohibit demanar infusions de menta. Queda tipificat com a delicte demanar la lluna.

Article trentè: No s’acceptarà cap dimissió per ensorrar cases amb línies de metro, ni per enviar circulars orientatives a la premsa. Qui pretengui forçar cap dimissió serà acusat de corrupte i investigat d’ofici pel fiscal. Als damnificats, en compensació, se’ls reconeixerà el dret a la felicitat.

Article trenta-vuitè: S’instaura la SER com a ràdio pública catalana. L’antiga televisió nacional passa a anomenar-se televisió autonòmica amb tota normalitat. La vida es llegeix al Periódico Oficial de la Generalitat.

Article quaranta-cinquè: Qualsevol traspàs de competències, cessió de papers o delegació de funcions seran gestos sempre agraïts com a regals que són i com a mostres de l’amistat eterna que sempre ens ha volgut mostrar l’Espanya plural.

Article cinquantè: Tot aquell que no sigui agnòstic serà considerat heretge.

Article cinquanta-dosè: Queda prohibit maltractar les dones. Especialment maltractar el president de la Generalitat, tenint en compte que la Guerra Civil ja es va fer contra ell.

Article seixantè: Prohibit dir comportament o actitud. Sempre direm capteniment.

Article vuitantè: Serà benvingut a la normalitat tot republicà que així ho desitgi i esculli, sempre que guardi un bon capteniment. Se li permetrà dir de tant en tant que els seus objectius van més enllà i amenaçar amb eleccions anticipades.

Disposició final: Demanem un exercici de responsabilitat a totes les forces polítiques normals i anormals perquè aprovin el present Estatut i ens permetin continuar gaudint del carrilló de Palau i de tot aquest dolce far niente. Ara és l’hora del patriotisme.


Publicat al diari AVUI. 15-04-2005

divendres, 1 d’abril de 2005

La mesura de les coses

Les hores d’espera en aquests aeroports deficients, sempre amb retards i sempre en vaga de neteja, obliguen a acabar passant revista als llibres del quiosc. Aquesta Setmana Santa vaig poder fer una ràpida ullada als bibelots que s’exposen als seus prestatges, i vaig comprovar una curiosa constant en molts best sellers: el nom de l’autor apareix damunt de tot, abans que res, amb lletres immenses que ofeguen tot l’interès que pugui tenir el títol de l’obra. Queda clar que la qualitat del llibre és avalada per una signatura, i no per la invitació que pugui contenir el seu títol. I quan no és així, quan hi ha excepcions, aleshores en tot cas el nom de l’autor ostenta la mateixa mida que el títol del llibre. Mai ni un mil·límetre menys. Es tracta, suposo, d’evitar que l’ego de l’autor quedi eclipsat –només faltaria!– pel contingut de la seva pròpia obra. Quantes coses que hi tindria a dir Freud, a tot això.

Sovint la mesura de les coses, de la importància de les coses, és una mesura física. Centímetres, mil·límetres, metres quadrats, grams i quilos. Aquest fenomen dels best sellers em va recordar l’estupor que sempre m’ha provocat llegir un programa d’òpera o de música clàssica: què vol dir, Lorin Maazel per sobre de Txaikovski. On s’és vist. Què hi fa, José Carreras per damunt de Mozart. O la Caballé per damunt del pobre i indefens Verdi. Ja em perdonarà l’amic de la família Bruno Gelber, però em fa mal a la vista que tot un Beethoven aparegui agenollat sota les seves indiscutibles virtuts pianístiques. Totes aquestes dissonàncies es fan, suposo, amb el pretext que uns són vius i els altres són morts, i que la importància que té el concert és la manera d’interpretar un clàssic ja consagrat. Home, això és com si el meu admiradíssim Joan F. Mira hagués col·locat el seu digne nom per damunt de Dante Alighieri en la traducció de la Divina Comèdia. Sovint he mirat el programa d’un concert i m’he sentit com si em trobés davant d’un sacrilegi, d’una apropiació indeguda, d’una profanació de les tombes dels mestres. Una obra la pots fer teva, sí, però o bé pagues uns royalties o bé promets no enfilar-te al pedestal del seu autor amb aires d’haver-lo reencarnat. Però queda clar, tot i així, que avui els cartells de concerts pretenen atreure el públic més per la figura viva de Daniel Barenboim que per la ja enterrada figura de Johannes Brahms. No deixa d’intrigar-me què és exactament el que vol escoltar el públic, quin percentatge exacte de Brahms i quin de Barenboim volen sentir. Estic convençut, i fermament, que la proporció desitjada no és la que queda reflectida en el cartell.

També en cinema. Des dels anys del No-Do, les bombetes que presentaven una nova pel·lícula destacaven clarament Clark Glable abans de res, i fins i tot s’hi va arribar a escriure coses com Clark Gable ¡En Vivo! per humiliar definitivament guionistes, directors i altres bons actors condemnats a ser secundaris. Cada dia m’atreuen menys els intèrprets de les obres, em fixo menys en els actors, evito més aquella manera de jutjar les obres en funció de com treballa, aquest. Potser per vocació professional, me’n vaig directe al guió. Que és la idea, al capdavall. L’origen. Els intèrprets que interpretin, però la veritable màgia resideix en la nit de lluna plena que va impregnar els dits de Debussy. Aquí és on volem anar. Donem la mida exacta a les coses, els mil·límetres adequats, les negretes i cursives rigorosament merescudes. Posem una avinguda als molt honorables presidents i un carreró sense sortida als presidents no honorables. Posem la quantitat justa de tinta als titulars dels diaris, posem en portada el veritable autor de l’Estatut –el PSOE– i després en un racó que parli en Saura. Posem l’autenticitat per damunt de les veus dels intèrprets, i així ens podrem acostar al missatge original, el que és important i universal. Tots tenim nocturns com els de Chopin, tots hem viscut històries d’amor dignes de pel·lícula, tots hem volgut immortalitzar un instant. Posem les lletres més grosses, doncs, a les obres i als autors de debò. En ells recau la nostra immortalitat.

Publicat al diari AVUI. 1-04-2005

divendres, 18 de març de 2005

Plaques

En aquest llit Yoko Ono va demostrar que no hi ha geni que no pugui caure en les urpes d’una bruixa lletja i malvada. Aquesta esplanada amb arbres i gronxadors havia estat abans una plaça dura d’en Bohigas. Dalt d’aquesta cadira de rodes Cristopher Reeve va plantar cara a la kryptonita en nom de tota la humanitat. En aquesta taula el senyor Pla va obrir la llibreta i va concloure que la mediocritat s’assembla molt al cafè amb llet. Amb aquest pot de sopa el senyor Warhol va posar un mirall al món, a desgrat dels miops. Amb aquest premi Sebastià Alzamora va descobrir que només ens agrada quan és en Sebastià Alzamora. Davant d’aquesta cabina de telèfons la noia va acceptar tenir cura, almenys per uns dies, d’un escriptor disfressat d’advocat. En aquest plató de televisió Mikimoto va fer el millor programa que s’ha fet mai en aquest país. Dins d’aquest taxi el senyor Salvador Sostres, dit alçat i verb irreprimible, va llançar la solemne proclama en contra dels finals tristos i a favor de l’alegria. En aquest balcó un senyor lleonès va sortir investit, per primera vegada a la història, president de la Generalitat de Catalunya. Dalt d’aquest turó va néixer una idea de país que el va salvar de les ruïnes. En aquesta platja Charlton Heston va condemnar-nos per haver derruït la llibertat. En aquest piano Debussy hi va aconseguir atrapar la lluna. Mirant aquesta constel·lació en Jaume Cabré va començar una de les millors novel·les de la literatura catalana del segle. Per aquest passadís del Palau de la Música va poder passar una senyora amb bastons, amb tota la seva família, mentre els Petits Cantors de Viena estaven encara en calçotets. Assegut en aquest banc, enmig d’un entorn profundament pessimista, Johan Cruyff va decidir que el Barça guanyaria el Ligo. Dalt d’aquest escenari Lluís Llach va demostrar que ens domina les ànimes però també que no dominarà mai la política. Aquesta enquesta del nostre diari és gentilesa dels nostres més honorables subscriptors. Québec: Je me souviens. A bord d’aquest transatlàntic abandonat als molls de l’oblit va navegar Grace Kelly fins a Montecarlo per convertir-se en princesa. En aquest despatx es va fer un jurament pel futur Estatut sense saber que es podria estar cometent perjuri. Al fons d’aquest restaurant del passeig de Santa Mònica es reuneixen tres amics, un cop al mes, pel plaer de parlar sense màscares. Per aquesta avinguda mitja ciutat va sortir a saludar el Caudillo, serveixi aquesta placa com a etern recordatori. Sota aquest firmament inabastable es va decretar que la nit només existeix a les latituds polinèsies, i que la resta són escenaris i attrezzos. Aquest palau fou pagat i construït pel senyor virrei sense imaginar-se que acabaria sent per sempre el Palau de la Virreina. Amb aquesta camisa de dormir Audrey Hepburn podria haver ballat tota la nit. En aquest camp de futbol es van arribar a aplegar cent mil persones per cridar que som una nació, per molt que avui sembli mentida. En commemoració del dia que el RCD Espanyol va canviar de nom per sempre. Al Fossar de les Moreres hi he clissat més d’un traïdor. Prohibida l’entrada a tota persona que prefereixi Stones que Beatles. Avinguda Pujol, abans ronda del General Mitre. Avinguda Maragall, abans carretera del Carmel. Plaça Clos, pròximament plaça Tortell Poltrona. En el dia d’avui s’obrí la nevera no-frost on reposa Walt Disney. En reconeixement de tots els qui han lluitat per nosaltres sense que haguem sabut estar-hi a l’alçada. En aquests estudis va existir, al seu dia, una ràdio líder i nacional. En aquesta escola d’elit hi estudien els fills d’un polític d’esquerres: governem, però encara hi ha classes. Per aquí va passar Woody Allen. Monument al patiment de totes les àvies. Amb les restes d’aquest cor trencat vas poder començar a sentir-te reina de debò. Primera pedra de l’ambaixada catalana a Madrid. En aquesta habitació de Viladrau va tancar els ulls un àngel que mai no ens perdonaria la nostra tristesa.

Publicat al diari AVUI. 18-03-2005

divendres, 4 de març de 2005

Tripartit a l'ombra

Els governs a l’ombra es fan quan s’està a l’oposició. Vostès ja ho saben, es tracta d’una mena de ficció en què hi ha uns hipotètics consellers que exposen de tant en tant allò que hipotèticament farien si hipotèticament governessin. Aquestes últimes setmanes el tripartit ha demostrat ser exactament això. No només perquè la imatge d’absolut desgovern fa posar la pell de gallina, tant en la crisi del Carmel com en el dia i dia de ja fa més d’un any, sinó perquè l’única obsessió consisteix encara a atacar els seus adversaris. Estem davant d’una irremeiable vocació d’oposició, congènita i malaltissa. I avalada, tot sigui dit, per uns resultats electorals que ja ho advertien.

Al ple del Parlament en què Maragall va perdre els bolquers, els ciutadans vam poder veure amb claredat meridiana que tenim un personatge agre, fràgil, insegur i irascible assegut a l’escó de la suposada primera autoritat del país. Des d’aquella humiliant derrota dialèctica, des d’aquella incapacitat per contenir-se, des d’aquelles acusacions sense proves i sense venir a tema de res, sabem que ja no tenim un president honorable. Ni molt, ni gens. L’honorabilitat no va implícita en la cadira sinó en la persona. Ens governa una mena de Neró incendiari que prefereix cremar la ciutat abans que li prenguin la lira, abans que demanar disculpes. Disculpes clares al país, i no suflés. Aquest episodi potser no li costarà el càrrec, però li ha costat l’honorabilitat. Sens dubte.

La frase del polític Maragall que passarà a la història serà la següent: “Aquest país no el reconeixerà ni la mare que el va parir”, pronunciada en els seus dies de candidat. És de les poques profecies encertades que se li coneixen. La irresponsabilitat presidencial ha transformat Catalunya en una gran Marbella de segona divisió on podem llançar qualsevol acusació i així provar de sortir del pas. “Com que vosaltres em critiqueu (i això és en si mateix una ofensa), proclamo solemnement que sou uns corruptes”. Aquesta és la mena de gestos desesperats que marquen la qualitat exacta d’un polític, i ja no diguem d’un president. Però també indiquen que aquest govern està més enfeinat a fer d’oposició que no pas a governar res. Els socialistes actuen sota el lema de “la millor defensa és un bon atac”, sense amagar-se’n, o fins i tot el del “vostè no em cridi” que va deixar anar la consellera Tura a una veïna del Carmel; els republicans (ho sé per experiència) actuen sota el de “cap agressió sense resposta”, de tradició paramilitar i enfocat a no acceptar ni una sola crítica, i els ecosocialistes proclamen la cultura de la pau en veure que podrien veure trontollar els seus càrrecs. És amb aquesta arrogància explícita, amb aquest esperit destructiu i ofès amb tothom, és així com s’ha gestionat el desastre del Carmel. I com es gestiona el país.

En la crisi del Carmel s’hi engloba tota la manera de fer d’un any i escaig de tripartit: improvisació, manca d’idees pròpies, ceguesa en la continuació de l’obra feta, censura i manipulació informativa, nomenaments d’arrel familiar, descoordinació departamental, humiliació davant del govern de Madrid, desconfiança interna... Si bé el principal responsable n’és el president, també hi tenen una alta responsabilitat les forces que el van votar i que el voten. El president ens representa a tots quan fa el ridícul que fa, però sobretot representa les opcions que el recolzen. Aquest és el president del govern d’ERC i d’ICV. Això és el que ens tenien preparat per quan les sumes sumessin.

Davant d’aquests atacs de l’oposició, vull dir del govern, és lògic que el partit calumniat es defensi amb totes les seves armes. CiU fa bé de no abandonar la ponència de l’Estatut, però no acabo d’entendre que no demani la dimissió del president. Acusar sense proves és més que un delicte: és una demostració d’indignitat per ostentar el càrrec. Que avui hi hagi algú que encara discuteixi la reacció del calumniat, és intolerable però també és lògic: tota força de govern té la seva legítima oposició. Encara que aquesta s’assegui als escons d’un govern a l’ombra.

Publicat al diari AVUI. 4-03-2005

divendres, 18 de febrer de 2005

Viure i/o escriure

Amb la mort d’en Miquel Bauçà, s’ha creat un mite comprensible però també aberrant: certament, l’actitud reclosa i anticonvencional del poeta és digna d’un personatge de novel·la. A mi, per exemple, m’ha evocat lleument el protagonista d’Els treballs perduts d’en J.F. Mira (obra impecable, per cert). La seva vida i la seva mort conviden a reflexionar sobre l’actitud de l’escriptor davant la societat, davant dels mitjans, davant del paper en blanc i d’ell mateix. Sí, i és lògic que sigui notícia. Però a partir d’aquí, i un cop admès tot plegat, el millor que podem fer és posar-nos a examinar l’obra que ha deixat i no recrear-nos en un estil de vida que no és ni lloable ni menyspreable. Que és simplement una actitud diferent, curiosa, fins i tot cinematogràfica, però que no té per què ser exemplar de res. Demano, doncs, que es deixi de lloar allò que no és digne de lloança. Em nego a sumar-me a un elogi frívol, quasi desconsiderat, d’una malaltia com és l’esquizofrènia. Aquest país ens apareix, de vegades, ple de bocamolls irresponsables.

Sí que voldria parlar de l’actitud davant de l’escriptura. Fa uns dies vaig coincidir amb diversos joves escriptors a les jornades Sota Quarantena, fantàsticament organitzades per Biblioteques de Barcelona, dirigides a donar a conèixer l’obra i l’actitud literària d’autors menors de 40 anys. Doncs bé, entre d’altres coses se’ns va demanar que ubiquéssim la nostra pròpia obra dins l’univers literari nacional i internacional. Això se’ns demanava, pobres de nosaltres. Alguns escriptors s’hi van atrevir: van citar escoles i corrents i influències, des de Quim Monzó fins a Txékhov, de vegades amb sinceritat i de vegades amb una clamorosa actitud de senyoreta Pepis. És molt fàcil: fas una obra profundament mediocre però t’arrapes a la cuixa de James Joyce o de Truman Capote perquè ells et defensin, i de pas esmentes l’ajut directe (i desinteressat) que has rebut de Schopenhauer, i quedes com un rei. Després encara hi afegeixes que l’escriptura d’aquest país és massa vulgar i quotidiana, i que no eleva, i signes un manifest que et posi al capdavant d’una avantguarda mai prou valorada. Poden imaginar que jo vaig desistir d’ubicar-me en cap univers literari, potser per evitar aquestes sospites, potser perquè ja tinc prou feina a crear el meu propi univers.

Podria dir-los a vostès que m’he llegit quasi tot Pla i bona part d’Ibsen, i no tindrien per què creure’m. O sigui que vaig optar per furgar en el meu subconscient, fer un exercici de sinceritat amb els altres i amb mi mateix. Vaig provar de despullar-me del tot per arribar a la conclusió que no sé si en la meva obra hi té més influència Gustave Flaubert o John Lennon. Vivint com visc al segle XXI, entre cinema i televisió i ordinadors, no m’ha de fer cap vergonya reconèixer que potser, vull dir que segur, que en el meu subconscient hi pesa més Mickey Mouse que Ramon Llull. I tinc els meus dubtes que la maduresa, la lectura, l’aprenentatge, puguin posar-hi massa remei. El meu entusiasme per la literatura dels grans autors no pot esborrar, de cap de les maneres, la meva irrenunciable àncora en el segle que visc. Perquè vostès estaran d’acord que l’escriptor ha de viure, a banda d’escriure. Pla deia que “l’escriptor té una responsabilitat total davant l’època que li ha tocat viure”. Cert. Jo hi afegeixo que l’època en què vivim té una gran responsabilitat sobre nosaltres. I que no hem d’amagar-ho, ni renunciar-hi: vivim en una societat i no en una bombolla de bibelots amb pols. Som hereus de l’art pop, de Hollywood, de la cultura de masses. I ens agrada. I també ens iguala. Per tant, mentre el jove escriptor Francesc Serés es duia les mans al cap quan em sentia parlar, en veritat dins del seu cervell (i per molt que ell ho negui) Shakespeare mantenia una batalla mortal amb els Beatles. La diferència entre en Serés i jo és que jo no vull prendre partit per cap dels dos. Que cap dels dos no em fa vergonya. He arribat a la conclusió que els autors no hem d’enfrontar la nostra literatura amb la nostra vida, i, si això mai em succeís, demano als qui m’envolten que em rescatin immediatament de l’Olimp. O del bar de la cantonada

Publicat al diari AVUI. 18-02-2005