dimecres, 19 de setembre de 2007

Entre homes

Encara quan et miro em pregunto quan va començar aquesta inèdita fascinació cap a algú del mateix sexe. No m’havia passat mai. Entre tu i jo al principi hi havia poques paraules,de fet no arribàvem a creuar-ne cap ni una. Només hi havia aquelles teves mirades negres, vertiginoses, que des de l’absència de diàleg em duien a imaginar les coses que devien passar-te pel cap o pel cor. Recordo que hi endevinava la ferma determinació de menjar-te el món i tal vegada de conquerir-me l’ànima, però només podia fer que suposar-ho. Encara vaig trigar unes setmanes a reconèixer que alguna cosa nova brollava dins meu, i a preguntar-me de forma quasi natural on t’havies ficat durant aquesta trentena d’anys. Al principi només et coneixia de borrosos retrats en blanc i negre. Però després va arribar-me aquesta mirada teva, mig d’enfadat mig de trapella, i aquests gestos bruscos, com de bosc, com de qui no s’atura massa a pensar el rumb que pren. Mica en mica i amb paciència vaig anar descobrint-te, fins que allò que havia començat com un aprenentatge mutu, subtil i silenciós, va anar esdevenint una cosa molt més important. I, per a alguns, difícil d’entendre.

No em fa cap vergonya dir que m'agraden els teus cabells rossos ben suavitzats i com et queda el nou xandall, que llueixes amb tanta satisfacció. El teu talent per a la música, el teu ritme davant d’un piano, i també la teva habilitat amb el pinzell o simplement amb un bolígraf de despatx. Allò que més ens diferencia és aquesta incorregible dèria de córrer, d’agafar les cames i posar-les a treballar, ja sigui per les voreres de Barcelona o pels camins de pedra més costeruts. Tens aquesta constitució, d’esquena ampla i cuixes fermes, que és el que et deu empènyer a cremar tanta energia a cops de carrera o a agafar la bici sempre que t’és possible: cosa d’esportistes. L’altre dia et mirava mentre dormies i m’adonava que també ho fas amb ganes, amb presència, amb masculinitat, com si qualsevol persona que dormís al teu costat pogués tenir la intensa sensació de trobar-se ben protegida i resguardada. Respires sense contemplacions, absorbint el somni com si t’hi anés la vida, que és la mateixa manera que tens d’estar despert. T’abraço com si et fes una pregària, com si abracés la bellesa del món. De gustos cada dia ens posem més d’acord, mai no hauria dit que vibraries amb els Franz Ferdinand. I amb la resta de la gent ets simplement encantador, guardes les formes, coneixes els límits, tens un sentit de l’humor finíssim que és una de les coses que més t’envejo i que més et transformen en una gran promesa. No és estrany que parli de tu amb qualsevol persona que em trobo. I això que són molts els qui, fins que t’arriben a conèixer, se sorprenen que això m’estigui passant precisament a mi.

Ara que has decidit que ja tens prou pèls a la cara com per afaitar-te un cop per setmana, ara que sovint ja ens afaitem al mateix temps (amb l’orquestra de Benny Goodman als altaveus) i que fins i tot ens dutxem junts i ens ensabonem l’un a l’altre, ara que em pentines i m’esculls les sabates, m’adono de com necessitava estimar algú com tu. Això dels sentiments és complicadíssim, un veritable maldecap, vas i véns i tornes i tot sembla fràgil i a punt d’esfondrar-se. Però tu, amb aquests fonaments musculars més ben posats que els meus i amb aquesta rialla inabastable, has aconseguit que se m’hagin trencat tots els esquemes i que hagi pogut conèixer una nova dimensió de l’amor. Si tu respires pel món com si t’hi anés la vida (cosa que hauria de ser norma universal), a mi la vida m’hi va amb el teu benestar i amb la teva simple presència. L’amour est un oiseau rebelle.

To això ho reconec ara, passats tres anys del dia que et vaig conèixer, quan ja no hi ha gaires misteris però quan el futur encara és gran per a nosaltres. Aquest món necessita homenots com tu i tinc la sort de poder considerar-me el teu millor amic per ara. I que duri.No fa gaire era en Francesc Orteu qui en aquest diari afirmava que tenir fills pot canviar el cos de la dona, però que sens dubte canvia l’ànima de l’home. Potser no arribaràs mai a saber com era jo, Xavier, abans que nasquessis. Abans que em portessis a la vida.

Publicat al diari AVUI. 19-09-2007

dimecres, 5 de setembre de 2007

12/9/2014

O bé hauria de titular, més aviat, 12/9/2007. No hi ha cap mena de dubte que la data de l’11 de setembre conté més simbolisme, més transcendència històrica,més caràcter: però això no treu que la del 12 de setembre sigui fins i tot més valuosa. Com succeeix amb les persones, allò que compta d’un país no és la crisi o la ruïna en què pot caure sinó la manera amb què ho ha afrontat i la capacitat que ha tingut per aixecar-se, la qual cosa només s’aconsegueix fent coses, fent feina. De forma tan universal com la derrota dels catalans de l’11 de setembre del 1714 és coneguda l’actitud amb què l’endemà els tallers van funcionar, les botigues van obrir i la societat va conjurar-se per a no perdre l’oportunitat de progressar amb les eines de què bonament disposés. Avui dia hi ha més eines que aleshores i, malgrat tot, l’autoestima nacional ha caigut als nivells més baixos desde la transició democràtica. Davant d’això hi ha líders polítics que han optat per posar un horitzó, el 2014, potser aprofitant la proximitat de la Diada o potser amb una voluntat de catarsi tan psicològicament necessària com pragmàticament perillosa. Artur Mas, a diferència de Carod-Rovira, prefereix posar més l’accent en el 12 de setembre d’enguany que no pas en l’11 de setembre del 2014 i, sense tampoc concretar gaire, aposta per una refundació del catalanisme des d’ara mateix.

És difícil determinar fins a quin punt les proclames d’ambdós líders han vingut influïdes per la irrupció de plataformes, corrents crítics, grups d’intel·lectuals o pluja d’articles en favor d’una reformulació del discurs del catalanisme envers Espanya i envers Catalunyamateix. El cas més públic és el de Joan Carretero, líder d’un corrent que no només reclama el retorn d’ERCa l’eix nacional sinó que, amés, s’ha proposat no tornar a casa sense dipositar damunt la taula del menjador els caps de tots els membres de l’actual direcció del partit. Fins i tot vam poder veure com Carod-Rovira aplaudia la creació d’un think tank d’intel·lectuals entre els quals, de forma molt destacada, hi ha un Hèctor Bofill que també ha reclamat la necessitat de posar els dirigents republicans als peus de la republicaníssima guillotina. Possiblement aquestes aparicions han estat purament circumstancials, i tant el plantejament de Carod com el de Mas són sinceres propostes de reacció davant dels incessants abusos de l’Estat i davant de l’evidència que la plurinacionalitat (en el cas de CiU) i el federalisme (en el cas d’ERC) han estat apostes estrepitosament fallides. En termes de la pel·lícula Braveheart, seria com si el nostre Eduard I particular hagués restablert el ius primae noctis (el dret de cuixa) i ja ens haguéssim pintat la cara de blau amb la paciència vessada per totes bandes.

El temor dels qui més o menys podem ser víctimes d’alguns il·lusionismes és la figura de Robert Bruce. Ara que representa que el catalanisme es vol rearmar, el que cal esperar és l’aparició d’aquest tipus d’hereus del tron escocès que es debaten entre el pacte amb Anglaterra i els seus desigs de seguir les passes de William Wallace, fins al punt que fan malbé tota l’operació.Com es detecta un Robert Bruce? És més fàcil del que sembla: cavalcarà al costat dels guerrers més valents i farà discursos abrandats sobre la llibertat, especialment sobre la llibertat futura.Però paral·lelament, de millor o de pitjor grat, contribuirà a la perpetuació del jou a través de pactes de completa submissió al bàndol contrari. Per això, la millor manera d’evitar aquests miratges és pensar més en avui mateix i no tant en horitzons més fàcils d’imaginar que de construir. I és que a Espanya mai no s’han fixat dates: van per feina.

El moment actual del catalanisme s’assembla moltíssim al del moment cinematogràfic en què s’ha consumat el suborn i la traïció interna i William Wallace ha hagut de fugir malferit d’una derrota humiliant. És en aquest moment que Robert Bruce, tot recorrent el camp de batalla ple de cadàvers, assumeix el seu error i promet no tornar-se a equivocar de bàndol. Aquest és el gest que caldria esperar, si volem viure algun 12 de setembre de victòria. En tenim un ja aquí. No el 2014: sinó la setmana que ve.

Publicat al diari AVUI. 5-09-2007