dimecres, 31 de maig de 2006

Beatles contra Stones




Diu que tota la gira dels Rolling Stones per Europa es veurà capgirada, amb el drama que això comporta per als seguidors, per la senzilla raó que en Keith Richards va prendre mal en voler enfilar-se a un cocoter. Em sap greu i tot plegat, no és bo alegrar-se de la desgràcia dels altres, especialment quan jo també tenia previst assistir (amb més o menys entusiasme) al concert programat a Barcelona. Però confesso que no vaig poder reprimir un somriure: caure d’un cocoter és el primer senyal d’alerta que han tingut aquests vailets de seixanta anys, després d’haver passat per una extensíssima llista de vicis, excessos, addiccions i pactes diversos amb el diable.


És realment paradoxal que la conegudaA rivalitat estètico-musical entre els Beatles i els Rolling Stones, malgrat haver-se resolt indiscutiblement a favor dels primers (comprovaré de demostrar), hagi tingut una conclusió tan desequilibrada en termes de supervivència física: John Lennon assassinat i George Harrison mort de càncer. Ja només queda el testimoni dels dos restants, mentre els de la banda fosca i canalla encara campen tots ben vius i en forma. Ni tan sols un cocoter ha pogut encara amb el cadàver ambulant que és el guitarrista de Ses Satàniques Majestats. Són les contraprestacions que té, suposo, l’opció d’haver-se venut l’ànima.



Als anys seixanta (i encara ara) es va voler plantejar el tema com una mena d’enfrontament entre la classe mitjana i la classe obrera britànica, com si els Beatles fossin al capdavall un grup per a petit burgesos. Mai no estarem prou agraïts que els de Liverpool ignoressin aquests arguments miserables, producte de la rebequeria, la impotència i l’enveja. Hi ha una diferència fonamental entre Beatles i Stones, i que sí que té a veure amb la lluita de classes: senzillament, els Beatles van canviar el móni els Stones no. Musicalment van decidir anar molt més enllà dels compassos clàssics del rock’n’roll i vanposar-se a fer una música nova.Van experimentar després, i no abans, d’haver demostrat ser uns experts en el que ja hi havia. Per això tothom sap enumerar deu o quinze peces seves, i dels Stones poca cosa: tres o quatre a tot estirar. Més enllà de la música, van saber suggerir a l’ansiosa joventut d’aleshores el veritable camí cap a la revolució tot demostrant que la clau no era transgredir per transgredir, ni fer llengotes i espasmes pelvians amb la il·lusa pretensió de provocar les àvies: no es tractava de trencar-ho tot, sinó de millorar-ho. Fer una proposta nova, perfeccionada, encetar un camí, fer escola.Tot això mentre en Jagger s’esgargamellava i es recreava en la lascívia sense poder entendre, lògicament, perquè no aconseguia cap satisfaction.



Defensar els Beatles no és defensar cap actitud naïf, endolcida i suavitzada davant la vida. Tota persona amb oïdes en lloc de sabates sap adonar-se que la seva intensitat melòdica és tan important, que fins i tot allí on semblen posar més caramel hi ha sempre amagada una veritable i profunda foscor. Sí, evidentment un pare ha de preferir mil vegades que la seva filla s’emboliqui amb un Beatle que no pas amb un Stone. Però no perquè el Beatle sigui cap garantia de formalitat, de bon comportament ni de contenció: no oblidem que d’ells van sortir idees com Come Together, marrana perquè sí, que les referències psicotròpiques hi són constants (però molt) i que van acabar prop de l’hinduisme, dels mantres i dels ukeleles. Poca broma. Però vostè tindrà una mínima garantia, com a pare, que la seva filla no l’està magrejant un qualsevol amb ganes de gresca.Perquè fins i tot a l’hora de fer un himne anarcocomunista, en Lennon va i ens compon l’Imagine i amb això passa automàticament a fer història.


Potser ens robaran i tocaran les filles, però de ben segur que ho faran amb elegància. I amb la intel·ligència suficient per posar-se tot pare a la butxaca. La veritable genialitat pensa en positiu: construeix, proposa. Créixer en lloc de lamentar-se, evitar caure en la frustració i el camí fàcil. És el que ens va resumir en Harrison: Be ware of sadness/ It can hit you/ It can hurt you/ Make you sore and what is more /That is not what you are here for.

Publicat al diari AVUI. 31-05-2006

dimecres, 17 de maig de 2006

Ara, Catalunya!


“Dins la nostra nau, tan tempestejada i tan mal governada com es vulgui, encara hi resta l’ànima i la bandera”. Em permetran que reprodueixi avui la frase de Josep M. de Sagarra, escrita arran dels lamentables fets de l’octubre del 1934 i on alertava de la necessitat de defugir tot fatalisme. No cal dir que ara mateix les circumstàncies del país són afortunadament millors.

Però sens dubtes correm el mateix risc que en aquells dies, un alt risc de desencís i de cansament. Això s’alimenta també d’un tipus d’articulisme que en aquest sentit no ha variat gens des d’aleshores, lleuger, apassionat i irresponsable: que es creu clarivident, instal·lat en el plany esmolat.

Però també avui, com aleshores, els fets són molt més complexos del que poden semblar; i les responsabilitats són molt més complicades. I per això avui, com aleshores, no som unes simples víctimes del destí. Per molt que així ho sembli des del Compromís de Casp. De nou convé dir que alguns no estem disposats, malgrat la tristor del paisatge, a abandonar la nau ni el timó.

Tenim una terra immensa, poderosíssima, prodigiosa. Un racó de Mediterrani on val la pena néixer i viure, ric en la seva disposició geogràfica i humana. Som hereus d’una cultura ja assentada pels grecs i forjada pel feudalisme, embrions del nostre propi sistema civil. Disposem d’aquesta llengua amable, rústega i delicada alhora, envejable en registres i en riquesa, d’una musicalitat modesta i subtil. Hem tingut la major part de genis per metre quadrat de tot el planeta, i nostres són Llull, March, Pla, Miró, Dalí, Gaudí, Casals, Granados i etcèteres. El millor club de futbol delmón és de casa, i en el melic del món occidental, que és la pista de gel del Rockefeller Center, les pintures dels sostres propers són de Josep Maria Sert.


Hem sobreviscut guerres, dictadures i genocidis amb exemplaritat. Tenim una història intensíssima, i llegenda per a la bandera i per al patró. Som els de la venjança catalana d’Atenes, els de l’avalot dels Segadors, els de l’Onze de Setembre, els de les Bases de Manresa, els dels governs a l’exili i els dels molt honorables màrtirs. En un sol cementiri hi tenim tres cites anuals en deure d’homenatge, i per diada nacional hem adoptat el dol de qui no oblida.

Hem tingut polítics de l'alçada d'un campanar, impensables en la major part d’Estats sobirans. Sabem corglaçar-nos, endiumenjar-nos i encaterinar-nos. Per a qui ho vulgui oferim una dansa en cercle, lluminosa i festiva, que convida a l’optimisme. Hem estat els pioners de la industrialització peninsular, de la democratització peninsular, de l’europeïtzació peninsular.


S'ha dit solemnement que el món serà talibà o bé com nosaltres. Hem sabut progressar en l’adversitat sense renunciar a allò que som, hem donat proves de la nostra realitat irreductible, i per això després d’un Prat de la Riba vingué un Cambó, i després un Macià, i després un Pujol.

Tenim creativitat i l'esperit lliure, i també sabem que res no ens vindrà regalat. Hem tingut la virtut de donar tanta importància al continent com al contingut, hem demostrat la solidesa i la utilitat de la nostra existència. Hem estat sempre conscients de la fragilitat de tot, del valor que té qualsevol guany, perquè hem viscut en carn pròpia l’espoli i la derrota. Hem sabut no menysprear cap brisa que ens afavorís, per lleu que fos.


Els propers mesos hi haurà ocasions per demostrar que la nau encara avança. Que encara som aquí i que, conscients dels nostres errors, no deixem d’aprofitar les oportunitats. Que no ens dediquem a destruir-nos els uns als altres, a expedir certificats de mort o de puresa, sinó a construir tossudament. Que, com que tenim pressa, sabem esperar. Que no som fum, ni il·lusió, ni posat. Que sabem governar-nos seriosament i prestigiar les nostres institucions. Segar, però també llaurar.


Ho escric des del meu confessat independentisme: aquest nou Estatut no ens allunya de la llibertat, sinó que ens hi apropa. Com totes les coses sòlides, reals, palpables. Aquest és el veritable patriotisme, la veritable revolució: accions en positiu. Sense cap tipus de renúncia, i amb orgull. Jo vull creure, més que mai, en aquesta ànima i en aquesta bandera.


Publicat al diari AVUI. 17-05-2006

dimecres, 3 de maig de 2006

Parlar de mi

La setmana passada em van fer una operació de cervell. Una intervenció petita, però és clar que altament perillosa. Ajustar una peça que havia quedat fluixa. En termes mecànics, cosa del misteriós cigonyal. De vegades algun lector em demana que parli més sobre mi mateix, a la qual cosa jo sempre responc que la literatura que més m’interessa és aquella que s’aguanta tota sola. Que no necessita la realitat i ni tan sols té referència directa amb l’autor, que el transcendeix de manera absoluta i des del primer moment, com la bona música.

Però de forma excepcional, avui, confesso la meva última intervenció quirúrgica i ja els avanço que no hi ha motiu d’alarma. S’ha de reconèixer que no és qualsevol cosa, però hem superat el perill. Fins ara el metge sempre m’havia prescrit coses més òbvies per a la salut, fer més esport, ser multimilionari, però aquesta vegada resulta que va fer-se urgent intervenir sobre l’òrgan rei, danyat a cops d’usar-lo. No ho ha sabut quasi ningú: dos àngels propers. Ha anat com una seda i, afortunadament, avui emveig en condicions de parlar de mi mateix (sense que serveixi de precedent) i del que faci falta.

Usar massa el cervell pot ser dolorós, en efecte. Mirin, és descaradament fals que ser més culte o més savi o més sensible faci més feliç. Quan escolto propostes com la de suprimir el departament de Cultura, a banda de sorprendre’m perquè jo ja el donava per suprimit, penso que no és del tot mala idea: la cultura pot ser altament perjudicial per a vostè i per als que l’envolten. I crea addicció. I impotència i mals dolents.

D'acord, també pot ser un niu de satisfaccions:especialment quan s’assaboreix de forma passiva, com qui s’enfila als cavallets de fira deixant que girin i facin llums. Però només que traspassem aquella línia invisible, només que sentim l’anhel de saber què hi ha al darrere d’una obra o d’una idea o fins i tot d’una frase, ens assetjarà la part fosca i turmentosa de l’acte creador.

Podem comprar llibres que simplement ens entretinguin (cosa que jo faig més cap a l’estiu) o bé podem comprar-ne amb tota la intenció que ens punxin les neurones i ens retorcin la vida. Desconstruir l’obra, copsar-ne l’estructura i el to,morir de ràbia perquè aquella idea havia de ser teva, lamentar una inesperada inconsistència global o quedar atrapat per sempre entre les pàgines. Provar, en definitiva, de comprendre. D’abandonar el purgatori. Ah, aleshores tot és diferent.

Aixeco el cap un instant, immers en el meu iPod perquèm’havien assenyalat Haydn com a barreja exemplar entre clàssics i romàntics, i escolto que les converses que funcionen són més aviat entre partidaris de Laporta i partidaris de Rosell. La qual cosa és molt més recomanable per a la salut, espiritual i corporal.

I no és que jo no sàpiga vibrar amb un best seller, o somriure davant dels espasmes melòdics de Britney Spears, però de forma automàtica i inevitable em poso a valorar el grau de perfecció que hi ha en aquells xiscles rossos, lascius, femenins, insuperats en el seu gènere.

No, jo no sóc un retrògrad ni un setciències: al contrari, em fascina el pop i devoro les bondats del meu segle. Però noi, tendeixo sempre a prendre-hi part activa. A provar d’entendre el misteri, d’endevinar-ne la tramoia, de ser-ne partícip i no espectador, d’explicar-me’l i explicar-lo. Tot això és el mal que ens fa la cultura, mentre la sensata majoria gaudeix de l’espectacle.

Una operació de cervell, així la va definir la infermera mentre m’entraven al quiròfan. I ara penso que potser no era cap ironia: aquests dies de primavera per l’avinguda Gaudí passegen melics i malucs que si no són obra de Déu provenen directament de les perfídies de Llucifer. La morenor del temps, la jovialitat en ulls i llavis, la faldilla que frega el genoll, les corbes de la bona línia i l’harmonia amb la naturalesa.

I una cosa és mirar-s'ho, aplaudir, comentar-ho. Però una altra cosa és aquesta altra mirada: implicar-s’hi. Viure-ho. Provar d’entendre-ho, engegar la fantasia i el realisme al mateix temps. Celebrar-ho i sofrir-ho alhora. I sí, admeto que davant d’un d’aquests casos tot d’una vaig arribar a sentir la fiblada. Just a la punta de mi mateix.

Publicat al diari AVUI. 3-05-2006