dijous, 31 de desembre de 2009

Pep Guardiola


Es plora després, i no abans. Es plora i es descarrega l’estrès un cop s’ha fet la feina i s’ha plantat cara, i no quan es veuen les dificultats o quan tot sembla perdut. Fins i tot, en el cas de Guardiola, es plora només quan s’ha complert amb la perfecció. Molta tertuliana ha vingut a dir-nos aquests dies que l’escena dels plors la va entendrir perquè és bonic veure que un home no s’avergonyeix de plorar: com si al darrera de tota la temporada no fos prou notori el constant sentiment que hi ha deixat en Pep. Com si en cada pla, en cada estratègia, en cada declaració i en cada entrenament no hi hagués deixat l’ànima tant o més que els desconsols d’Abu Dhabi. Com si plorar com un home no fos, precisament, esclatar després i no abans d’una batalla ben lliurada. Després d’haver-nos demostrat l’immens poder esportiu, filosòfic i plàstic del “per sis Team”.
I bé, ningú no havia aconseguit aquesta fita i encara n’hi ha que proclamen que aquest país no pot aconseguir qualsevol cosa que es proposi. Una altra cosa és que sigui fàcil, en futbol i en tot: no ho és. Una altra cosa és que calguin cops de sort i alguna confluència dels astres: calen. Però si alguna característica especial s’ha destacat per a explicar la totalitat aconseguida per en Pep és la de la humilitat i la de l’esforç, i això significa que quan un sap en quina direcció va tots els vents li són favorables. Aquest Barça sabia on anava. I una altra cosa molt important, que s’encarrega de destacar molt en Pep: aquest Barça s’ho passava bé. És fonamental que en allò que fas t’ho passis bé, i en prenguin nota tots els responsables o els líders de qualsevol equip en aquest país: l’ambient, la motivació, la injecció constant de confiança i la creació d’un esperit tan ambiciós com emocionant, allò que se’n diu la existència d’una ànima rere de qualsevol empresa, és un element indispensable per a qualsevol possibilitat d’èxit. “Si perdeu aquesta final sereu els millors del món: si guanyeu, sereu eterns”. Ni powerpoints de postgrau ni hòsties. Tan simple i tan sincer, i tan carregat d’emoció com això.
Procureu dedicar el vostre temps a coses que estimeu, que alhora us transcendeixin i en les quals pugueu vessar la sang, la suor i les llàgrimes. Prohibit creure que no podrem. I prohibit creure que ho fem només per a nosaltres mateixos. En Pep ha acabat sent metàfora d’allò que aquest país por arribar a fer, però sobretot de les formes elegants de viure. De com val la pena fer les coses. El millor reconeixement no li vindrà d’articulistes, ni d’homenatges ni d’elogis: el millor reconeixement és el que et fas a tu mateix, al mig del camp, amb els ulls inundats. Acte seguit, un somriure. I tornar amb els altres.

Publicat a Elsingulardigital el 30 de desembre del 2009

diumenge, 27 de desembre de 2009

Postals de Krypton



El dilema de Superman contra Clark Kent ha estat una de les meves constants, en l'imaginari i en la creació ("Postal de Krypton" es deia el meu primer llibre publicat), així com en molts dels articles a la premsa: la forma com ambdós personatges topen i es complementen alhora, i resideixen dins de cadascun de nosaltres. Molts es refugien rere les ulleres i l'oficina, rere l'anar tirant burocràtic i calçasses, perquè resulta més fàcil. De vegades preferim ignorar o oblidar que Clark Kent és, de tots dos, l'únic personatge de ficció. L'únic personatge inventat per a dissimular.

La nostra realitat, la que duem sota la camisa, és súper. És voladora, és invulnerable, és totpoderosa. El que passa és que de vegades fa mandra, i ens abracem a Clark i a Lois perquè ells es limiten a viure i a conviure. Ens fa por volar perquè no volem quedar-nos sols al Pol Nord, parlant amb Marlon Brando: i aquesta por pot ser molt raonable, ben sovint. És raonable creure que Pedro i Messi no faran el miracle de marcar i dur-nos a la sisena. Però de vegades deixem enrera allò que és raonable i aleshores sí que ho fem. Despleguem la capa. I quan ho sabem fer, som reals de debò: som nosaltres mateixos.

El genial amic de l'ànima Guille Milkyway ha volgut parlar precisament dels superherois en la cançó que ha regalat a RAC1 pels seus 10 anys. Que bonic, quan tot al teu voltant coincideix en la mateixa metàfora. En la mateixa (i complexa, i sovint dramàtica) obvietat.

Tot això és a banda que Supergirl és la meva fantasia sexual preferida.
Bon Nadal a tothom i prometedor 2010!

dimecres, 23 de desembre de 2009

Sentència positiva


Madrid (l’Estat, per entendre’ns) té un últim as a la màniga. Una possibilitat de marcar gol en l’últim minut, un Pedro, un Bakero, un Iniesta. No em queda cap dubte, sobretot després de llegir algunes cròniques periodístiques els últims dies, que aquesta carta es jugarà i que es jugarà per a evitar mals majors. El TC ja no té la funció exacta de decidir si l’Estatut és constitucional o no, sinó la missió suprema de conservar l’ordre constitucional. I els referèndums del 13-D i l’auge sobiranista a Catalunya està deixant amb pocs arguments els partidaris de qualsevol via autonomista o federalista, de tal manera que a qui pertoca moure fitxa és a Madrid. I el TC mourà la fitxa letal. I la fitxa letal es diu abraçada d’amics.
No hi haurà grans retallades estatutàries. No hi haurà cap sentència explícitament agressiva, ni cap ofensa, ni cap xoc directe: hi haurà interpretacions dels articles, i algun petit ensurt. Tot plegat poca cosa comparat amb la magnitud de la tragèdia que entre tots hem anat anunciant. De manera que s’evitarà l’esquerdament definitiu del nostre sistema polític, s’enfonsaran anhels de fer fugides endavant i s’apaivagarà la indignació creixent a Catalunya. Aquest serà el gol que ens fotran i aquesta serà la cara de pòquer que se’ns quedarà. I el pitjor és que haurem d’estar contents d’haver salvat un text com l’Estatut, que ja de tant que l’hem marejat ningú no se’l sent prou propi. Haurem de brindar amb cava per un Estatut d’Autonomia retallat i reinterpretat.
La pregunta del milió és en què quedaran aleshores els grans moviments sorgits els darrers mesos: confio que, malgrat tot, l’onada no s’aturi. I confio que siguem prou madurs com per veure la jugada, com per ser capaços de persistir en el nostre objectiu final. I com per veure que en tot cas estaríem davant d’un empat: encara ens quedaria la pròrroga i encara ens quedaria Messi. Si ho sabem veure.

Publicat a Catalunyaoberta.cat el 22 de desembre del 2009

dissabte, 19 de desembre de 2009

Estimat Mario


Estimat Mario: tantes coses que ens uneixen (un cognom, una terra, una fascinació per Hollywood) i tantes coses que ens separen (ni som família ni m’agraden els toreros). Avui te’n faries creus, avui no podries marcar paquet dins la imaginació d’aquella guiri de Tossa que diu que és una actriu tan coneguda. Avui a Catalunya comencen a prohibir-se les corrides de toros perquè hem descobert la nostra vena sensible, o la nostra part femenina, o la nostra consciència compassiva, vés a saber què. O fins i tot potser es tracta d’un tema de consciència nacional i res més, com de ben segur subratllaran a partir de demà tots els diaris de Madrid. “El próximo paso será prohibir el castellano”: no dubtis que aquestes seran les portades. I ens les clavaran com banderilles, Mario, com ja tantes vegades s’han costumat a torejar-nos. I una part de la culpa serà nostra.
No crec que prohibir sigui la millor de els solucions. No em molesta la prohibició però només perquè els toros em molesten només una mica: vaig anar-hi una vegada i em va semblar un espectacle molt depriment, molt primari i molt hortera. Però no considero que sigui escandalosament immoral, senzillament un insult al bon gust i fins i tot a la intel•ligència. Aquesta xuleria que tu vas fer servir per a clavar l’estocada ben fins al fons d’Ava, jo no la suporto enmig d’una plaça: aquesta inferioritat de condicions amb què juga el toro em sembla que fa dels gestos del “diestro” una cosa patètica. Però bé, el cas és que malgrat tot jo no hauria apostat per la prohibició. Crec que les societats han d’evolucionar cap a la major civilització per si soles, sense l’ajut constant de l’autoritat legal i del prohibicionisme. No m’agrada que la gent fumi, però tampoc no crec que un racó per als fumadors als restaurants o als bars sigui ofensiu. A mi no m’ofèn. I una plaça de toros a la Gran Via no m’agrada, però em molesta poc. No calia prohibir res. Hauríem crescut tot sols, ja sigui per raons de sensibilitat o per una simple qüestió de manca d’identificació col•lectiva.
Estimat Mario, la teva figura desapareix d’aquest país. Potser amb tanta sensibilitat ens estem perdent alguna cosa important, potser està desapareixent del mapa una forma de ser atàvica, primària, humana, que és absurd que vulguem ocultar. Però noi, els espectacles taurins no ens agraden prou. I, en general, no ens agraden gens. I en aquest país allò que no agrada es prohibeix. Crec que ho pagarem car. I et parla un Cabré, i et parla un antitabaquista i un antitaurí. Fem pena.

Publicat a El Punt el 19 de desembre del 2009

dimarts, 15 de desembre de 2009

"No we can't"?


En primer lloc, estic disposat a confessar que no sé si estem preparats per a la independència. Ni tampoc tinc cap certesa sobre el que succeiria en cas de referèndum oficial sobre el tema, tot i que per a mi la seva simple celebració ja seria un avenç. No sé si Artur Mas té raó quan ens parla d’uns estudis que certifiquen el fracàs de l’eventual iniciativa: de fet, és possible que tingui raó i que parli amb ple coneixement de causa. Tampoc no sé si la consulta popular celebrada el passat diumenge serveix com a indicador demoscòpic de cara al futur, ni si un 30% és una participació massa baixa com per a fer extrapolacions. Tot això ho desconec, se m’escapa, no tinc els mitjans tècnics (tot i tenir nas) per a carregar-me de raons a favor o en contra de l’èxit d’un hipotètic referèndum d’autodeterminació.

Però la veritat m’importa poc. Tenir la raó m’importa poc i certificar dades objectives no crec que sigui l’única missió que se’ns demana. El que més es valora en moments com aquests no són les certeses ni les xifres incontestables, sinó l’actitud. I sobretot la forma de comunicar i de transmetre. Això és el que pot ajudar a reforçar i compartir una il•lusió, o bé el que pot contribuir a desinflar-la. L’actitud d’alguns dels organitzadors de la proesa de diumenge, l’endemà de la consulta, és una actitud que destrueix i desmotiva: m’és ben igual si Alfons López Tena té raó o no, i segurament la té. Però sé que la divisió i l’enfrontament, amb raó o sense, és absurda i destructiva encara que d’altres hagin estat maldestres o sectaris. Quan es deixa una cosa a l’espontaneïtat popular, no es pot pretendre un resultat professional ni previsible ni perfectament ordenat. Ni es pot evitar que de sobte sorgeixin iniciatives legislatives populars que emboliquin més la troca, afortunadament o per desgràcia. El que està succeïnt en aquest país és el desordre que acompanya qualsevol revolució, encara que sigui una revolució limitada i pacífica. I en moments així és quan les actituds, i no les raons, són les que compten.

Sobre la viabilitat de la independència de Catalunya hi ha una veritat enfrontada a una altra, i que ara mateix no m’interessa gens. Però sí que m’interessa observar i jutjar una actitud enfrontada a l’altra, perquè és d’aquesta actitud que es poden alimentar o esberlar els somnis. I no és el moment per a dir que els partidaris del “sí” no arribaríem a guanyar un referèndum. Per veritat que sigui, per estudis que hi hagi, per certeses que puguin presentar-se. No és el moment de comunicar que aquest país no podrà fer amb el seu futur allò que es proposi. No és el moment del “No, we can’t”. Refugiar-s’hi podria tenir conseqüències terribles per a aquell qui l’abanderi, no perquè no sigui sincer o raonable, sinó perquè la sinceritat i l’objectivitat tenen altres moments. Ja sé que és dilluns al matí. Ja sé que és hora d’apagar la música. Ja sé que sense seriositat no farem res. Però ara no hi ha res més seriós en aquest país que la il•lusió que s’ha creat, la música que hem improvisat i el precedent que hem establert. Vostès mateixos.

Publicat a Catalunyaoberta.cat el 16 de desembre del 2009

dissabte, 12 de desembre de 2009

Obama i el destí


“Malgrat totes les crueltats i penúries del nostre món, no podem ser presoners del nostre destí”. Ho ha dit el president Obama en el seu discurs d’acceptació del premi Nobel i em sembla una exactíssima i oportuna fixació de fronteres. El món es divideix entre aquells que confien en el destí i aquells que el desafien. Fa temps que hi rumio, i ara ha hagut de ser Barack Obama qui em faci companyia en la tesi favorable al segon grup. Hi creiem, en el destí, en efecte. No tothom hi creu: jo sí, i sembla obvi que Obama també. Però creiem més en el poder de l’home i de la seva determinació. Estaria quasi d’acord amb aquells que diuen “vés amb compte amb el que desitges perquè podries aconseguir-ho”, però jo més aviat dic “vés amb compte amb el que desitges perquè sens dubte que ho aconseguiràs”.
La frase d’Obama connecta amb moltes coses, d’entrada amb un altre president americà, J.F. Kennedy, que va dir allò de “we choose to go to the moon”. Una frase que no parlava de la predestinació de la tècnica i de la pàtria a arribar a la lluna, sinó que subratllava la voluntat col•lectiva. Anirem a la lluna perquè ho hem decidit nosaltres. I en segon lloc, evidentment, la frase del president desafiant el destí em porta (de nou) fins a Beethoven. Aquell que va dedicar tota una Cinquena Simfonia a provar que es pot vèncer aquell destí que s’entesta a trucar-nos a la porta. L’home que va fer una música que no allibera, sinó que convida a alliberar-se. Aquell que ens parla de l’home, i del seu poder, fins a uns límits gairebé sacrílegs per a la seva època. El que avui anomenem destí, en aquella època sovint s’associava als designis de Déu.
Tenim alguna responsabilitat molt superior al signe de cranc, de balança o de peixos. Tenim la temptació de defugir aquesta responsabilitat i de pronunciar “potser així havia de ser”, o “estàs predestinat a ser això”, o “deixa que les coses flueixin de forma natural”. Consells que de vegades són bons, però només en part. Perquè posen la responsabilitat en una altra banda, en “el entorno” que diria Cryuff, en els astres, en allò que (se suposa) està escrit. L’única cosa que està escrivint-se ara mateix sobre el destí és aquest article. Puc acabar-lo com cregui oportú. El destí depèn de nosaltres i aquest diumenge, per exemple, podem donar-ne mostres. Un deixeble de Beethoven va anotar sobre una obra acabada “acabat amb l’ajuda de Déu”. Beethoven hi va afegir, l’endemà: “Home, ajuda’t a tu mateix!”.

Publicat a El Punt el 12 de desembre del 2009

dimecres, 9 de desembre de 2009

Codorniu

Nova demostració que encara hi ha classes. Codorniu torna a passar la mà per la cara a Freixenet, pel que fa als anuncis de Nadal. Enguany és un tema de Queen, però sense purpurina ni famosos, sinó anant a les persones i a l’alegria de les festes. Codorniu sempre ens ha parlat de Mediterrani, de la terra, fins i tot del país. En els seus espots nadalencs ens ha mostrat la millor manera de ser globals, que és no avergonyir-se de ser locals i de marcar caràcter. No vol dir que hagin fet anuncis de la ceba, ni molt menys: el que han fet són apel•lacions clares al sentit de comunitat, al sentit d’identificació geogràfica i al sentit de celebració en societat. Amb un bon gust que sempre és superior al dels seus competidors, parlant-nos de nosaltres i del millor de nosaltres. Amb tanta humilitat com orgull. Que sí, són termes compatibles.

Res a veure amb les absurdes bombolletes daurades, amb l’estúpid somriure de periquito de la nedadora, amb els actors i actrius de Hollywood, amb els directors d’orquestra mediàtics, amb els brindis artificials i els ballets d’opereta. Res a veure amb l’espanyolitat profunda, amb aquesta arrogància dels grans festivals, amb aquest to de programa de José Luis Moreno els dissabtes, amb aquest raphaelisme, aquest divisme, aquesta ànima d’hostessa de saló de l’automòbil. Freixenet diu que aquest any, per això de la crisi, repeteix l’anunci de l’any passat: tot plegat una enèsima horterada. Ens prenen per imbècils com han fet cada Nadal, ens volen fer veure que rere la seva superficialitat de decorat del Molino hi ha algun backstage moral.
Alguna cosa que s’acosti al missatge nadalenc, o a una certa profunditat, a una sensibilitat major. No cola. Rere dels anuncis de Freixenet només hi ha la vaporositat frívola de les bombolletes, aire que balla i que puja i que fa pessigolles.

Mirin-se ambdós anuncis i, de nou, comprovaran que no hi ha color. No perquè Cordorniu sigui massa transcendent, sinó perquè ens diu alguna cosa més que “compra’m, imbècil”. Contra les seleccions espanyoles de natació, les platges de la Costa Brava. Contra Norma Duval, el “hey” sempre oportú de Freddie Mercuy. Contra les llumetes de cabaret, la posta de sol a l’horitzó i el somriure dels amics. Bones festes: i prenguin nota a Luz de Gas.

Article publicat a Elsingulardigital el 9 de desembre del 2009

El presoner Lluís


Ja volia escriure aquest article abans que en Lluís sortís de la presó: volia fer saber que es trobava bé. Vaig tenir l’oportunitat de visitar-lo la setmana passada a la presó de Can Brians II, que per cert és un racó de món quasi impossible de trobar, mal senyalitzat i entaforat en un maleït final de polígon. Ara ha sortit d’allí i tothom pot comprovar que fa bona cara, i és el que més em va sorprendre en la meva visita d’advocat (no sóc el seu advocat però amb el carnet del Col·legi tenia l’accés a una visita llarga): m’havien advertit que feia mala cara i no m’ho va semblar gens. Sí que és especialment emocionant haver de no tocar-li la mà a través del vidre, i haver de sentir-lo per l’intèrfon. Però conservava l’humor, i la mirada trapella, i molta esperança. A banda, evidentment, d’una clara tranquil·litat de consciència.

Impacten els murs altíssims, impacten les xarxes espinoses, les portes blindades, el silenci, la solitud, les barreres, els accessos, els llargs passadissos, les distàncies... Però es veu que a la presó madrilenya la cosa era infinitament pitjor. I no parlem del trasllat. Però no em correspon parlar de coses que tenen més a veure amb la causa jurídica, jo només els volia explicar que en Lluís està bé. I que ha escrit, i que escriu. I que ha tingut de vegades dubtes de si ell era en Lluís, i en efecte li vaig confirmar que era en Lluís i que a més era molt Lluís. Quasi diria que ell em va tranquil·litzar a mi. Li vaig donar els records i les abraçades de part de les persones corresponents i vam parlar poc del fons del seu assumpte. Una mica de broma i una sòlida esperança en menjar-se els torrons a casa. Així serà.

Sí que afegiré, però, que una fiança d’1 milió d’euros és quasi tan escandalosa com el tracte rebut ja des de l’inici. És quasi un advertiment de desconfiança extrema, un recordatori que un determinat jutge la hi té jurada i s’esforçarà en demostrar culpabilitats. De fet, una quantia així ja és una forma de voler indicar a tothom que hi ha tema. Com sempre, un judici prematur i paral·lel. En Lluís i en Macià ja són fora i diu que no poden marxar de l’Estat... bé, aturin-se a observar diumenge 13. I veuran que no són en absolut els únics que volen marxar-ne.

Publicat a Catalunyaoberta.cat el 9 de desembre del 2009

dissabte, 5 de desembre de 2009

Les coses ben fetes


Escoltes John Lennon i tornes a sentir el plaer de les coses ben fetes, la simpatia que desperten les cançons fetes amb elegància, amb delicadesa, amb sentit de la perfecció i del "jo només passava per aquí". La millor cançó per quan amaina una tempesta. I un dels millors videoclips que he vist, acabant en un dels meus indrets preferits del planeta. Aquí (només aquí) Yoko va encertar.

dimarts, 1 de desembre de 2009

La gran notícia

Circulant en moto per Barcelona. Carril-bus (que en el futur hauria de ser també carril moto). Aturat rere els fums calentets del número 34 que passa per la Diagonal. Cartell publicitari. Ventura Durall, amistat de tota la vida. Les dues vides d'Andrés Rabadán. Per fi als cinemes. Càmera de l'Iphone per a immortalitzar-ho. Som immortals. Som una generació que quan clava la banya, tot acaba sortint!