dimarts, 16 de febrer de 2016

Diàlegs constructius


-Miri, jo li explicaré per què és un fet incontestable que Catalunya esdevindrà un país independent.
-Això mai no serà un fet incontestable.
-Escolti'm i després en parlem. A veure: suposo que estarem tots dos d'acord, jo des de Barcelona i vostè des de Madrid, que fins ara mai ningú no ha aconseguit fer desaparèixer la cultura i la identitat catalanes, ni tampoc la seva vocació d'autogovern. Cert?
-Cert.
-I d'intents d'eliminació n'hi ha hagut uns quants, oi?
-Jo crec que aquesta ja és una apreciació exagerada.
-D'acord, d'acord, no discutim sobre això doncs. Posem simplement que la cultura i la identitat catalanes han sobreviscut moments molt difícils, convivint amb identitats molt més poderoses com la castellana o la francesa, vivint segles de falta de projecció oficial i havent de limitar-se a un espai molt limitat del planeta. Correcte?
-Fins aquí, sí.
-Bé. Doncs si han sobreviscut fins aquí, després de dictadures i de prohibicions o en tot cas d'obstacles molt grans, significa que són una cultura i una identitat que segurament no poden desaparèixer. Que no desapareixeran fàcilment. O mai. I això, si ens posem darwinistes, assimilaria aquesta cultura a una espècie adaptable a entorns adversos. Diguéssim que no s'ha fossilitzat, sinó que ha evolucionat i ha crescut quan ha pogut.
-Encara no sé què té a veure això amb la independència.
-Doncs que l'evolució natural de les cultures és com la de les plantes o els camps o els mars, que quan se'ls dóna espai tendeixen a omplir-lo. Quan se'ls garanteix la supervivència, tendeixen a voler viure i créixer. És a dir que, com diu Prat de la Riba, quan les cultures viuen una primavera l'aprofiten per fer un salt.
-Molt bonic.
-Molt bonic però molt veritat. El que vull dir és que si no s'ha pogut matar el gos no s'ha pogut matar la ràbia, i que si s'hi fixa les primaveres sempre acaben arribant. Les branques i les flors aprofiten qualsevol escletxa, sigui l'any 1900, sigui els anys trenta, o l'any 78, o ara. En conclusió, ara que ja van quaranta anys de democràcia i d'autonomia la tendència natural és a voler més. A voler-ho tot. I com que aquesta pulsió no es pot aturar perquè és un fet natural contrastat, no cal ni tan sols comptar 18 mesos. Pot arribar en 18 anys, si cal. Però arribarà.
-Bravo. Em permet a mi ara?
-Sí, i tant.
-Jo també li parlaré de naturalesa, eh?
-Sí, és clar, endavant.
-Espanya, o la cultura castellana, també és un fet natural. També té molt segles i també ha demostrat fortalesa, resistència i poder. Vostè diu que no ha tingut prou poder per eliminar les forces centrífugues o les cultures perifèriques, o els ànims separatistes, com li vulgui dir. D'acord. Però convindrà vostè que aquesta perifèria no ha pogut igualar-se en potència a la cultura central, que Espanya no ha perdut mai en aquestes batalles i que no es pot menystenir un estat com l'espanyol.
-Bé... sí, això és cert.
-I ha estat una nació expansiva, ultraoceànica, una gran potència militar en el seu temps. També cultural i literària, per cert. La monarquia espanyola, que tant fa riure a alguns, s'ha mirat de tu a tu amb Anglaterra i amb França i amb l'Imperi Austrohongarès. La castellana és una de les llengües més parlades del món. Vostè no pot ignorar que en aquestes disputes la matriu castellana també va guanyar sempre, que va conquerir Amèrica en nom de Castella, que va derrotar la revolta dels segadors, que va vèncer a la perifèria la guerra de Successió, que va vèncer a la Guerra Civil davant del risc de disgregació republicana, i que fins i tot l'any 78 va saber tenir-ho tot lligat i ben lligat. Vostè no pot menystenir el poder de la cort, ni de la Zarzuela, ni de la Moncloa, ni dels ambaixadors, ni dels serveis secrets i la jerarquia militar, ni el fet de tenir el finançament autonòmic pel mànec, ni el poder que té el BOE per revisar compromisos d'infraestructures o per imposar una línia educativa i lingüística. També és un fet natural, tot això. La llengua espanyola també aspira a créixer, a ramificar-se i a guanyar terreny, ho entén? Amb tot el dret. La nació castellana té també, com vostè anomena, una “pulsió”. Per tant la seva anàlisi es desfà quan oblida que ells també aspiren a créixer, i a guanyar espais, i a vèncer. Per tant, la seva conclusió és errònia. Perquè no és tan fàcil. Perquè menysté l'altra part en conflicte. Passa per alt massa coses massa importants, massa evidents.
-M'ha convençut.
-Ho veu?
-Li dic que m'ha convençut: serem independents perquè vostè té tanta raó com jo.

Publicat a El Punt/Avui el 16 de febrer el 2016