dilluns, 29 de juny de 2009

Doncs sí senyor

No te quedes inmóvil
al borde del camino
no congeles el júbilo
no quieras con desgana
no te salves ahora
ni nunca
no te salves
no te llenes de calma

no reserves del mundo
sólo un rincón tranquilo
no dejes caer los párpados
pesados como juicios

no te quedes sin labios
no te duermas sin sueño
no te pienses sin sangre
no te juzgues sin tiempo

pero si
pese a todo
no puedes evitarlo
y congelas el júbilo
y quieres con desgana

y te salvas ahora
y te llenas de calma
y reservas del mundo
sólo un rincón tranquilo
y dejas caer los párpados
pesados como juicios
y te secas sin labios
y te duermes sin sueño
y te piensas sin sangre
y te juzgas sin tiempo
y te quedas inmóvil
al borde del camino
y te salvas
entonces
no te quedes conmigo.

Mario Benedetti

dijous, 25 de juny de 2009

Per al Marc Viñas


Un bon amic meu se'n va de viatge espacial a Mart, durant 6 mesos. Bé: vet aquí el meu homenatge. I per a tu també, Dani.

No és que no tingui ganes d'escriure, és que tinc alguns imputs audiovisuals molt potents últimament.

dilluns, 22 de juny de 2009

Monstruosa especialització


No en perdeu detall. Amb raó ell mateix (en una de les seves últimes entrevistes) va parlar de la "monstruosa especialització" que se'ns vol promoure avui dia.

Això sí: afortunadament, no va tenir dubtes en classificar-se com a ésser humà. Em temia qualsevol resposta.

dijous, 18 de juny de 2009

dimecres, 17 de juny de 2009

Josep-Lluís Carod-Rovira


No sempre demano permís per a fer aquests retrats a “la Catalunya real”, però en aquest cas ho vaig fer. Més que res perquè em sembla que en Carod és una figura que pot semblar bona o dolenta a la majoria, i de la qual tinc la meva pròpia imatge, però que en qualsevol dels casos es tracta d’una figura delicada. O que ha quedat col•locada en una foto fixa molt delicada personalment, molt contradictòria, massa misteriosa i evidentment molt incompresa. De vegades s’exposa la figura de l’incomprès com si la incomprensió fos un martiri, una injustícia: en aquest cas penso que hi ha incomprensió excessiva, però també incomprensió merescuda. Res no és sempre culpa dels altres.

Crec que en Carod és persona: d’entrada he de dir que no tots podem dir això, ni òbviament es pot dir en el mateix grau de tots els polítics. Ni vull dir bona persona ni vull dir un sant, sinó persona: la gent que se sap expressar, i que gaudeix en l’expansió de la seva cultura, sembla més humana. També la gent que riu amb la boca ampla. L’oratòria d’en Carod respon (sobretot responia fa uns anys) a un humanisme inconfusible, murri, inquiet, cultivat i generós. A partir de Perpinyà vam anar descobrint que tot aquest vitalisme era dèbil, que tenia poca estructura sòlida i que era més inconstant del que semblava. Més solitari i més aguantat per un fil molt prim. Ja abans, amb algunes expressions justificatives del primer tripartit, molts ens vam sorprendre de l’elevat grau de cinisme que sortia (intencionadament o no) d’aquell bec d’or. En primer lloc, i el que més em va indignar intel•lectualment: la seva forma de renegar del nacionalisme i de divorciar-lo de l’independentisme. El temps ha desemmascarat l’argument, amb un elevat preu per a ERC. Però el divorci ideològic va ser traumàtic, sobretot per les contradiccions profundes que promovia.

En segon lloc, Carod va ser dels qui van asseverar que CiU s’esfondraria sense Pujol: “CiU és poder polític i Pujol”, venien a dir, de manera que sense Pujol i sense poder el projecte convergent quedava aniquilat. Hi va haver un ànim d’aniquilació en aquella època, expressat de diverses maneres més o menys eufemístiques, però crec que innegable. I imperdonable. I amb un preu, també cada dia més evident, per a ERC i per al país: no perquè CiU hagi de governar sempre, sinó perquè a banda de dur-la a l’oposició hi havia una intenció destructora, mai positiva per a ningú. Dit i escrit està en diversos dels meus articles.

Tot i així, crec que en Carod és un projecte que se li ha anat de les mans a ell mateix. No sé si pels altres, pel seu partit, per la seva pròpia vanitat o per una barreja de tots. Evidentment ell és molt més bon candidat per a ERC que no pas en Puigcercós, ja que abasta més sensibilitats (dins de l’error general del partit). Però sí que crec que, amb idees equivocades com les que he plantejat (i me’n deixo algunes), es tracta d’algú que ha posat una passió especial en una política, la catalana, que sovint és massa grisa i quadriculada. Massa noucentista, per entendre’ns: per això parlo de passió i no d’eficiència. Amb en Carod hem dinat junts algunes vegades i hem arribat, des de camins diferents, a la conclusió que tal vegada el país no vol fer el pas que hauria de fer. Després evidentment em pertoca cantar-li les quaranta sobre les seves apostes estratègiques i les seves contradiccions, però sé que en el fons aquesta és la clau de la qüestió. Els errors d’ERC són errors a pagar, però els defectes crònics del país són la base del problema. Ens falta talent, ens falta valor. Ens falta unitat i sentit de país, i ens falta astúcia. En general. Potser és que som un país també humà.

Article publicat a Elsingulardigital.cat el 17 de juny del 2009

dilluns, 15 de juny de 2009

Un bon estiu


Aquest estiu Formentera s'omplirà d'homes que, en desembarcar a l'illa, desplegaran un mapa. Després només es tracta de buscar dues noies de molt bon veure, que el puguin dur al seu destí en un jeep taronja. L'impecable anunci d'Estrella Damm continua amb un llarg ménage à trois de platja, festa i alegria, amb cantants panotxes vestits amb camisa de dormir de l'àvia, banys de fang estil Lucía y el sexo i impúdiques dutxes a l'aire lliure. Enyorança dels estius irrepetibles, segurament dels estius mai viscuts. Res mai s'acaba si alguna cosa t'ho recorda. Per això cada cop que prenem una cervesa Estrella podrem, també, fugir de la miserable pluja d'articles que ja ha començat a caure sobre la immoralitat de l'anunci: venen il·lusions impossibles, diuen. La frivolitat com a filosofia de vida, manca de responsabilitats, obsessió pel sexe i sensualitat sobrevalorada. No sé quins missatges estem inculcant a les noves generacions, mare de Déu. Etcètera. Em pregunto quina idea tenen del que és un bon estiu, si no ha de passar per deixar enrere les responsabilitats, posar-se a mercè dels sentits i riure sota la lluna. Tal vegada la cosa passaria per una plàcida visita al museu del Louvre amb la canalla i la sogra. "Il·lusions impossibles?" Frase inequívoca d'un que és massa lleig per a la morena. "Si t'hi fixes, al final es diuen adéu i tot queda en uns dies que passen. Tot són plaers buits i del tot efímers". Realment, noi, no has entès res de res sobre la immortalitat.

Article publicat a l'AVUI el 15 de juny del 2009

diumenge, 14 de juny de 2009

Feixisme de barretina



El fundador de l'agència de publicitat MMLB, Joaquín Lorente, que va treballar per a Jordi Pujol a la campanya de 1980, ha alertat en una entrevista que "hi ha perill de feixisme de barretina". Lorente explica que va deixar Pujol quan va notar que el president havia tret la bandera espanyola del despatx, afirma que se sent català i espanyol com el 46% dels catalans i denuncia el perill d’aquesta falange barretinaire. Tanta alarma i tants símptomes de radicalització, amb la consegüent persecució física de persones com el senyor Lorente, mereixen una solidaritat amb el personatge i una assumpció del seu difícil paper en la societat catalana d’avui.
El feixisme de barretina que denuncia Lorente té l’origen en el fet que un president retirés una bandera. Pujol no va prohibir-la, ni estripar-la, ni cremar-la, sinó que la va fer fora del seu despatx. Es dirà que la Generalitat es basa en l’Estatut i en la Constitució, que són lleis espanyoles, però això no és del tot cert: l’autogovern de Catalunya es basa en l’Estatut i en la Constitució, sí, però també en drets històrics i en una tradició d’autogovern molt anteriors a la Constitució i molt anteriors a l’actual bandera espanyola. Tot i així, parlem de la persecució. I parlem del segment de població que representa el senyor Lorente, els catalans que també se senten espanyols. I pensem en com se sentirien en una Catalunya independent, per exemple: sens dubte, se sentirien incòmodes.
El que passa és que alguns fa anys que ens sentim incòmodes dins de l’Estat espanyol, però acceptem les regles democràtiques que el fan vigent a casa nostra. Jo puc dir que el cel és blau, que si la majoria es posa d’acord en que el cel és verd, jo m’hauré de fotre: això és la democràcia, per incòmode que sigui. De tal manera que no estaria malament que, per una vegada, no ens haguéssim de sentir incòmodes els de tota la vida. Ja no dic que el senyor Lorente hagi de sentir-se perseguit, com ho ha estat la cultura i la llengua catalanes, i l’autogovern d’aquest país: deixem-ho en incòmode. Potser seria hora que acceptem que algun dia, si demostrem que som majoria els que volem la plena sobirania de Catalunya, algunes incomoditats apareixeran invertides. I que no passa res. Nosaltres, aquests trenta anys de Constitució, senyor Lorente, ens hem portat més que bé. No troba? I no creu, doncs, que ara tindríem una mica de dret a gratar-nos aquesta colossal hemorroide que fa temps que ens incomoda? Feixisme no seria, justament, negar-nos-ho?

Article publicat a El Punt el 13 de juny del 2009

dimecres, 3 de juny de 2009

Jan Laporta


Conversa llarga amb en Jan Laporta en una trobada inesperada. Hauria pensat que tenia mil coses més importants a fer però feia temps que no coincidíem, i ha dit que li interessaven molt les reflexions que li anava exposant: o sigui que pròrroga i penaltis. Laporta és una figura que avui entra millor que fa un any sobretot gràcies als èxits esportius, però ja abans del triplet havia après moltes normes de comunicació. Sovint a hòsties, sí. En el primer en què hem coincidit és en aquesta persecució que tard o d’hora acabem patint els que prenem l’opció de parlar políticament clar. T’hi trobes de diverses maneres, ja sigui amb problemes a la feina o bé amb entorns socials, amb boicots en alguns mitjans, o amb l’amenaça directa. I amb la consumació de l’amenaça. Amb en Laporta, l’últim any, hi havia sobretot això últim: quan volen, van a matar. L’home ha salvat la pell pels pèls i ja en el minut noranta.

Això no treu que, en efecte, crec que en Jan no hauria d’haver cregut tant en l’espontaneïtat: creure que ets invulnerable et pot fer de vegades un temerari, i la imatge mediàtica del president del Barça es va ressentir d’aquests (diguem-ho amb exactitud) excessos. El que passa és que hi ha tot un món esperant un excés d’aquest tipus per a saltar a la jugular i destruir una trajectòria, i ara no estic parlant dels seus legítims adversaris dins del Barça sinó d’un altre tipus d’adversari. Estic parlant de l’enemic de sempre, de les xarxes d’interessos que fan tot el possible perquè aquí mai no tirem mai pel dret. Parlo de la covardia i de la mútua protecció de diversos agents polítics, mediàtics i econòmics disposats a matar (metafòricament i no tan metafòricament) per tal que la pau dels cementiris no sigui gaire alterada a Catalunya. Una mica de gresca, però amb mesura. Per això ara, després del triplet, en Jan es planteja el que es planteja.

Parlem pels descosits i la gent s’acosta sovint a tocar-lo. Somriu a tothom i es nota que valora la importància de respondre persona per persona. Em parla de forma molt planera i transparent, suposo que encara són vestigis de la seva espontaneïtat avui ja més domesticada. Ja no és cap temerari ni pensa cometre cap imprudència inútil, com fan sovint alguns freaks del nostre mateix entorn. Li faig la pregunta clau i per això es fa molt tard, perquè no hi ha boles de vidre però sí que ens interessa el futur. Un any donarà per molt en aquest país. Diria que ens trobem en l’any zero de la regeneració del nostre pensament polític col•lectiu, de les nostres formes de participació democràtica i de la nostra forma d’entendre la societat civil. S’han trobat amb una colla de gent que no pensa conformar-se i que ha descobert que el sistema té trampa. Que té un taló d’Aquil•les. Un punt feble per on s’està esfondrant molt del que coneixem fins ara i que té molt a veure amb la pèrdua de la por.

Gràcies per aquesta temporada, president. Ara el pròxim partit és amb la Història.

Publicat a Elsingulardigital el 3 de juny del 2009

dilluns, 1 de juny de 2009

La raó d'Espe


En primer lloc: Esperanza Aguirre tenia ganes de tocar la pera quan se li va acudir subratllar l'espanyolitat del Barça. Espanyola és la Lliga guanyada, espanyol és el rei que atorga una altra Copa i espanyola són la capital i la comunitat autònoma catalanes. La presidenta madrilenya feia aquestes precisions moments abans de la final de la Champions, tot pixant al voltant d'algunes il·lusions. Per marcar territori en una festa que evidentment no és seva. I per aixafar-nos-la, esclar.

En segon lloc: aquests dies hem sentit repetir a tort i a dret que la victòria a Europa és del gran equip espanyol blaugrana i que, al capdavall, a Barcelona es va celebrar també molt l'Eurocopa guanyada per la selecció comuna. Zapatero ho va deixar també molt clar: "Este año Eurocopa y Champions", una curiosíssima manera de barrejar naps amb cols. Tanta insistència política i periodística només fa que remarcar que a Espanya saben molt bé què som i què representem, i què vol dir Més que un club, i quanta al·lèrgia mantenim cap a alguns símbols. Abans d'en Laporta, també. Doncs constatat queda.

Però en tercer lloc: les afirmacions de la senyora Esperanza són exactes. I veritat. Quan s'acaba la festa i el somni, la llei és rotunda (algunes lleis, esclar: l'Estatut no compta) i una bandera ens agermana: la d'ells. Les victòries les deixem per al futbol, ficcions momentànies. Potser ara ens adonarem que la ficció pot ser l'origen de les realitats. Som el que imaginem. Just do it.

Publicat a l'AVUI l'1 de juny del 2009