dimecres, 12 de desembre de 2007

No llegeixi això



I ja hi som.De vegades sembla fàcil formular un enunciat ambl’esperança que s’acabi entenent, o que se’n faci una mica de cas, però aquí es troba vostè desobeint impúdicament una consigna tan senzilla. Si se la torna a mirar comprovarà que és una frase clara, intel·ligible, que no dóna peu a grans interpretacions: i malgrat tot ja ens trobem a la quarta frase i els seus ulls s’empassen les lletres com si haguessin sentit (o com si haguessin llegit) ploure. Deu tenir vostè, lògicament, les seves raons particulars i inviolables: tal vegada simplement té unes immenses ànsies de lectura, absolutament irrefrenables, com si diguéssim que s’està llegint a sobre; o bé que no li dóna la gana que cap pàgina d’un diari li parli en imperatiu, i molt menys en boca (o en dits) d’un noiet de somriure irritant que per vostè no té cap autoritat, de manera que pensa fer exactament el contrari del que se li mana; o potser està tan acostumat a rebre instruccions i ordres en positiu, per part de la publicitat i la propaganda, que quan en llegeix una en sentit negatiu només pot entendre-la com una invitació, com un joc, com una provocació literària. Ja li dic jo que no és res d’això, que ja pot girar full o article, que aquí no hi és benvingut, que creure que la noia diu que “sí” quan diu que “no” és de psicòpates. Per això en aquest moment la meva ordre passa a ser una exigència: fora d’aquí.

Malgrat tot, em dec expressar molt malament, i això ho entenc com el pitjor fracàs amb què es pot trobar un escriptor.Potser ja és massa tard: ara ja m’he acostumat a la seva presència i a la seva ridícula curiositat,com qui es troba pel carrer un gos sense collar que el segueix buscant companyia o simplement amb ganes de mortificar l’existència. I ara què? Que no té un lloc millor on anar? Vol que el convidi a una copa, vol quedar-se a dormir? Què n’espera, exactament, d’aquest article? Potser és que no he guardat les formes i no ho he demanat si us plau, i si és així li expresso les meves disculpes. Però és que ara li ho dic pel seu propi bé: no continuï amb la lectura. No porta enlloc, o almenys a cap lloc que a vostè li pugui interessar, cregui’m. Fins i tot li confessaré que pot ser perillós. Perquè no em dirà que no és estrany que ens trobem en aquest punt i encara no haguem dit gran cosa, i això només pot significar que em guardo una notícia per al final: alguna cosa d’inconfessable, alguna primícia que sens dubte no pot ser agradable ateses les prevencions que estic prenent amb qui em llegeix.Per tant, ara és vostè qui s’hauria de preguntar si li convé realment seguir el fil d’aquest despropòsit i endevinar la raó que s’hi amaga, i fins i tot pot preguntar-se si aquesta raó es troba en el final, en la primera frase o bé entaforada de forma més subliminar o més explícita entre les paraules que ja ha llegit (i ja en porta 534!) o bé entre les que seguiran a continuació. Però aquest ja no és el meu problema sinó el de vostè. El meu, com ja deu haver intuït, és que em deixi en pau d’una vegada.
Les paraules que segueixen no vénen al cas per a res: sacarina sòdica 5mil·ligrams, mebendazol 180, via oral, laruilsulfat sòdic i color ataronjat SE-110. I és que tal vegada no hi ha cap sentit a buscar, ni al final ni enlloc, però tot i així ara vostè vol acabar la peça fins a l’últim mot. És la seva decisió i la respecto: però llavors vostè hauria d’haver pogut respectar la meva, el senyal de “prohibit passar” que he col·locat just a l’entrada. Sí, vostè ha pagat el preu del diari i per tant creu que té dret a penetrar dins de cada columna que s’hi hagi estampat, però prengui’s aquest article com una crítica musical a l’inrevés. ¿No acaben moltes crítiques de concerts advertint-lo que sobre tot no se li acudeixi posar els peus en l’espectacle en qüestió? Doncs jo ja li estalvio la feina, des del mateix títol. Però veig que ni així, i que ja som al capdavall del carrer per decisió exclusivament seva. Què demostra això? Home: d’entrada, que les lleis no serveixen absolutament per a res quan així ens ho proposem (i ja he dit que hi havia un punt perillós).Però per damunt d’això, el que em preocupa de debò és saber si escric per a les parets.
Publicat al diari AVUI. 12-12-2007

dimecres, 28 de novembre de 2007

El deure de decidir

Durant aquest any tempestuós he après diverses coses importants. Preciso que ara em refereixo a mi, a la meva vida, o allò que els partidaris dels circumloquis anomenarien l’esfera personal (d’esferes personals recordo tenir-ne poques, amb prou feines les de l’arbre de Nadal), tot i que potser també m’aconsellarien precisar que parlo de “la meva persona” (no ho sé,em miro les butxaques i no hi veig cap personeta habitant-hi) o fins i tot indicar que ara estic parlant de mi “com a persona”. Tant se val, parlava demi. Com a persona o com a capsa de pastilles Juanola, aquest any m’he topat amb el deure (i no només amb el dret) de prendre decisions. Un estat d’indecisió no pot allargar-se excessivament o, dit d’una altra manera, els dubtes primer es tenen però passats uns mesos es caguen. Quan es tracta de coses transcendentals, o de veritables dilemes personals o col·lectius, arriba un moment que el dret a dubtar i després a decidir acaben convertint-se en deures. I per tant (i ara n’extrec la conclusió social), si bé ja érem conscients del nostre dret a decidir abans que Artur Mas en parlés, el missatge de la conferència convida a pensar que va arribant l’hora de complir amb el deure d’exercir-lo. En diversos àmbits. I sempre tenint encompte que el dret a decidir du incorporat el constitucional, estatutari, universal i inalienable dret a equivocar-se.

El President Maragall, en un dels seus desafortunats moments estel·lars, va afirmar que Catalunya era com una dona maltractada. Ho recordàvem fa uns dies amb en Tremosa arran, justament, de la propera manifestació del dia 1 de desembre que apel·la al nostre dret col·lectiu a decidir. La concentració no només vol ser un recordatori testimonial del dret, sinó un recordatori del deure: de fet, la seva convocatòria ja és una decisió mateixa. La de sumar-s’hi o no, també. Com en el cas d’una dona maltractada o, sense haver d’arribar a aquests extrems, d’una parella en crisi, el descobriment d’una obvietat com que existeix el dret permanent a la separació es produeix només quan algú dels dos s’autoimposa el deure de prendre alguna decisió. Després la decisió serà una o l’altra, i evidentment que hi haurà dubtes fins i tot després d’haver-la presa, però sense aquestes accions el dret és com si no existís. L’acció té més a veure amb el deure, un deure que és bàsicament moral i que no admet grans demores. Quan arriba l’acció és quan ve la reflexió de debò, que és la reflexió sobre la llibertat.

El Departament d'Acció Ciutadana i Participació ha llençat una campanya adreçada als més joves que els parla de l’amor lliure, una flagrant i absoluta contradictio in terminis. L’amor no pot ser lliure perquè l’amor és justament un lligam, que crea hàbits intensos i afectes permanents i obligacions morals (i legals). Si el que pretén dir-nos aquesta campanya és que podem trencar sempre que vulguem amb la nostra parella, gràcies però ja ho sabíem: i els més joves també. Però la campanya no es refereix a això, sinó que se’ns fica a casa per parlar-nos de la gelosia i de les “bronques”,com si una veritable relació amorosa pogués deslliurar-se d’ambdues coses. L’amor no és lliure i ni tan sols la llibertat no és lliure, perquè sempre vius encadenat a alguna cosa, ja sigui la parella, l’exparella, la solteria, el caprici, la festa, la feina, el remordiment, la consola de videojocs o la vida monàstica. Fins i tot en la màxima solitud i aïllament ens trobarem lligats a una cosa indefugible: en efecte, es tracta d’allò que els complicats en diran “la nostra persona”.

El dret a a decidir porta inherent el deure de fer-ho quan el col·lapse esdevé insalvable o quan no hi ha rastre d’amor. El grau de llibertat que tenim és el de poder trencar aquest lligam, però sempre tenint en compte que la llibertat s’acaba aquí: que després vindran altres lligams, i altres dificultats, i “bronques”, o gelosies, o lamentacions. Catalunya serà lliure potser durant uns dies, els del referèndum i la corresponent proclamació, i és més lliure cada vegada que es recorda a si mateixa els seus drets. Però ara, més que un dret, tenim un deure: el d’afavorir i empènyer una decisió que ja fa molt de temps que està presa.

Publicat al diari AVUI. 28-11-2007

dimecres, 14 de novembre de 2007

Una cosa o dues

No sé si vostès ho deuen haver notat, però hi hacomuna tensió tensa als carrers de Barcelona que em sembla que no havia existit fins ara. Potser són imaginacions meves, però aquella mirada del conductor d’autobús, només per una petita passa en fals d’aquest escriptoret, que es capficava en les seves coses, no era gens normal. Era per trucar directament a la policia, vaja. Però és que el mateix dia al quiosc un client i el venedor quasi van arribar a les mans per una colossal collonada com és un descuit a l’hora de reservar els seus diaris de cada dia. Ah: i moltes ambulàncies. Moltes, moltes ambulàncies. De vegades penso que és broma, un muntatge, una mala jugada d’una espècie de Show de Truman en què m’han ficat i del qual prendré total consciència quan em caigui un focus del cel.No se n’han adonat? Sonen contínuament, escandalosament (és clar que, si tots estem reaccionant com determinats conductors o quiosquers, no m’estranya que acabem patint una plaga de taquicàrdies).Però com que no hem vingut a viure per a no fer res, almenys una cosa o dues podríem provar.Una: asserenar-nos una miqueta i deixar de veure l’entorn com una amenaça; dues: fer molt d’esport, i molt de sexe, i sortir al carrer ja satisfets de les nostres necessàries acupuntures morals.

Tampoc no és normal la depressió de cavall que impera al govern i a l’oposició, o en determinats àmbits periodístics. El mateix president Montilla ja no parla de pessimisme poc recomanable sinó de cabreig col·lectiu: expressió tardana i cínica, però exacta. Els republicans s’han apuntat ràpidament a derivar d’aquest nou capítol que independència, i que tenint en compte les actuals circumstàncies independència, i que jo no em dic José Luis sinó que independència, i que el temps que farà demà independència. La riquesa, fermesa i credibilitat dels nostres discursos ja són àmpliament conegudes arreu de l’Estat i del món mundial, i la nostra suposada desafecció ja està segurament ben apamada. Jo no sé exactament quin és el discurs més adequat per a pal·liar aquest estat d’estrès general, potser aquesta seria més aviat una feina per al doctor Corbella o per a Julie Andrews, però sí que sé que sens dubte caldrà anar més enllà dels arguments racionals. De vegades fem cas del seny i tot va molt bé, però, de tan bé que va, tot acaba anant desastrosament. I com que no hem vingut a viure per a no fer res, almenys una cosa o dues podríem provar. Una: repassar els primers paràgrafs de La nacionalitat catalana, de Prat de la Riba, relatius a l’hivern i la primavera dels pobles; dues: deixar de restar i de dividir i posar-nos a fabricar les nostres armes de construcció massiva.

No pretenc frivolitzar una situació delicada, ni simplificar les solucions, però sí que és obvi que aquesta mala llet satànica que tot ho envaeix ja no pertany al terreny de l’anàlisi racional sinó que ha passat a l’àmbit dels estats anímics. Hi ha responsabilitat governamental o política en aquesta atmosfera decadentista, evidentment, però és més interessant i més útil incidir en la responsabilitat individual, que és on recau al capdavall la resposta de si hi ha futur o no. I com que no hem vingut a viure per a no fer res, almenys una cosa o dues podríem provar.Una: asserenar-nos una mica; dues: que cadascú faci la seva revolució sexual; tres: repassar la primavera dels pobles; quatre: sumar i multiplicar amb els qui en saben; cinc: anar tots a la manifestació de l’1dedesembre; sis: llegir molt Alzamora; set:no pagar al bar on no entenguin “un cafè”; vuit: fer coses, iniciar projectes, organitzar fòrums encara que siguin en forma de xocolatada; nou:comprar compulsivament el nou disc de La Casa Azul (en una peça del qual s’inspira l’estructura d’aquest article); deu: passar-nos-ho bé fins i tot davant dels conflictes inevitables, somriure amb la lluita; onze: engegar amb intel·ligència una revolució diària; dotze: cridar si fa falta, cantar pel carrer com si ens acompanyessin campanes i trompetes; tretze: fer-nos de mare, vetllar per nosaltres mateixos; catorze: fer-nos de pare, ser severament autoexigents; quinze:no tornar a fer mai president ningú que demà no demani la dimissió de la
ministra.

Publicat al diari AVUI. 14-11-2007

dimecres, 31 d’octubre de 2007

Llamp de rellamp!



Vetllada romàntica dilluns al Palau de la Música. Hola president Coello; bona nit mestre Cuní; què tal estimada Glòria Serra; records al vostre fill, matrimoni Rubiralta; quin gust de conèixer-te, Samuel Barber, m’havien parlat molt de tu o més ben dit no sabia que fos teu allò que sona en escenes de Platoon d’Oliver Stone, Amélie de Jean-Pierre Jeunet o The Elephant Man de David Lynch: tot un honor, de debò; home, benvolgut Fryedryck! Amb tu sí que volia tenir unes paraules després d’aquesta bestialitat de concert número2(en realitat el primer que vas escriure) que ha deixat la sala sencera literalment sense alè:com és que no me n’havies parlat mai encara? Cosa dels aires de Valldemossa, potser?; ei, Richard, avui no hem envaït Polònia però has estat la segona bona notícia de la nit; i mira,Franz, estic segur que la propera vegada que ens trobem estaràs una mica més brillant, o potser és que teníem la Wiener Kammerorchester ja un pèl cansada a aquelles hores.Quan us he deixat enrere els malsons que s’amagaven per la ciutat ja han vist el moment de ficar-se’m entre els llençols, però avui no m’hi trobaran pas: de nou, i per culpa vostra, sacrifico la son per l’escriure.

Diu el programa que Schubert va tenir la desgràcia de viure a Viena al mateix temps que Beethoven, la qual cosa el dugué inexorablement a lamentar-se: “Per què haig d’escriure res, si Beethoven ho és tot?”.Un servidor es pregunta sovint coses semblants, sobretot davant les obres més endimoniadament totals. Però de les frases extretes del tríptic em quedo amb tota una declaració de principis formulada pel ben trobat Samuel Barber: “Jo escric el que sento. Hi ha qui diu que no tinc cap estil, però m’és igual. Continuo fent el que vull, i per fer això cal molt de coratge”.Bé, estimat Samuel,em sembla que tu i jo ens entendrem. I és que aquests monstres de la creació van poder viure la impressionant efervescència creativa que es va experimentar Europa durant elsprincipis del segle XIX i que encara va tenir alguna seqüela al XX (i la prova és el mateix Barber),quan hi havia més lloc per al coratge perquè hom podia tenir la certesa de pertànyer a tot un moviment, sentir l’alè del Sturm und Drang, l’empremta romàntica que encara avui ens condiciona la majoria de percepcions de l’art i la idea de l’artista. I quina barra la nostra!

Fa vergonya posar en contrast aquell vertiginós estímul artístic amb l’actual aposta per la immediatesa (o encara pitjor, pel minimalisme; o encara molt pitjor, pel realisme!), i sobretot pensar en el temps que una persona triga avui a madurar. A madurar prou per fer alguna obra important, vull dir: aquest tal Schubert es veu que componia la Simfonia número 3 als divuit anys. Avui més aviat pensaríem que un noi de divuit anys només pot provar de fer encaixar els bum-bums d’un discambels txumba-txumbes de l’altre.O bé hem allargat la data d’accés a la maduresa, doncs, o bé és que no posem tots els mitjans perquè la creativitat floreixi com més aviat millor.Fa uns mesos en Ferran Sàez escrivia en aquesta secció una reflexió semblant, i és que segurament si avui entre nosaltres hi viu un Mozart o un Beethoven no tenim el temps ni les eines (ni segurament la sensibilitat) per detectar-lo. El seu geni serà probablement ignorat, oblidat o reduït. Ens agrada dir que bevem encara dels compassos del romanticisme, però hem decidit liquidar aquest tipus d’existències i transformar-les en ficcions històriques perilloses d’imitar. L’elecció de vendre l’ànima a Déu (o a Satanàs) per poder escriure el que sento no és vista ara com una decisió coratjosa sinó com una pèrdua de temps, de diners i de qualitat de vida. Malbaratament d’energies. I tan bon noi que semblava.


Però justament aquest país, que camina del Noucentisme autoreprimit al caos decadentista, si pretén deixar mai de desafinar com una ridícula Castafiore necessita llamps i trons. Tempesta i ímpetu, Sturm und Drang, pluja d’idees. Romàntics, vitalistes, liberals, revolucionaris, racionalistes, gent apassionada. Tenir el coratge de fer, i de ser, el que nosaltres vulguem. I fem callar d’una vegada aquest tros de foca iconoclasta, llamp de llamp de rellamp!


Publicat al diari AVUI. 31-10-2007

dimecres, 17 d’octubre de 2007

WIITWD

Tinc a les mans una estupenda i encara inèdita novel·la, de la qual puc revelar poca cosa (ni tan sols la identitat del seu culpable), però que m’ha decidit a treure un tema que ja fa uns quants anys que em tortura. Sé que resultarà difícil, fins i tot xocant, per al públic vainilla: sobretot perquè la majoria del públic vainilla ignora que és un públic vainilla així com el burgès gentil home desconeixia que parlava en prosa. Ningú no té l’obligació de saber en què consisteix el CBT, posem per cas; ni tampoc el clàssic OTK, ni tan sols el TPE. Però existeixen i es practiquen cada dia arreu del món. També en alguns ambients és popular el CD, la CIS i el CNC, i alguns d’ells fins i tot en termes de 24/7. Ep: tot plegat SSC, no es pensin: sempre i en tot moment SSC. Només faltaria.

I, malgrat que el lector perspicaç hagi intuit que parlo de pràctiques relatives a l’SM però sobretot a la D/s (que són coses ben diferents), el cert és que cap d’aquestes pràctiques sexuals que vostès podrien desxifrar amb un simple toc de Google, cap ni una, dic, no implica intercanvi genital ni plaer físic ni de vegades cap plaer de cap mena. És molt agosarat dir, per tant, que es tracta de sexe: i, malgrat tot, el curiós és que em costaria qualificar-ho d’una altra manera.

Un dels nostres autos més victoriosos a Frankfurt afirmava en una entrevista, molt segur del que deia, que en totes les relacions humanes existeix una dinàmica de poder. Involuntària o consentida, de vegades fins i tot desitjada (conscientment o no): també en les relacions amoroses. Crec que és cert.

Facin l'exercici d'observar les taules dels restaurants, com es comporten les parelles que hi van a sopar. Adonin-se que el cambrer l’ha saludat a ell primer, perquè és un home poderós (aleshores no té cap mèrit) o senzillament perquè és un client habitual (això ja és diferent) i es posa el servei a la butxaca amb una innata habilitat per a la conversa (ja tenim un home amb algun poder de debò).

Com marca la tradició també ha estat ell qui ha triat i demanat el vi, mentre tornava la carta al sommelier sense ni tan solsmirar-lo a la cara. Però fixin-se que ella ha estat qui tot d’una li ha recordat, amorosament, que l’entrecot de bou no li farà cap bé a la panxa ni al colesterol. Ratolinet meu. I al final l’elecció del ratolinet (o del pardalet, segons les gradacions del tracte humiliant) ha estat rap a la planxa.

I obsevin que qui allarga la màs fins a l’altre extrem de la jugada és ell, mentre ella només respon amb uns displicents tocs d’epidermis; i tal vegada també que en un sol segon ella s’ha fet una fotografia instantània de l’entorn i ja ha copsat dues o tres mirades de desig, de desig real i primari, mentre l’acompanyant encara es concentra a dir-li com t’estimo, reina meva. Pot ser també (de fet passa sovint) que les trucades pel mòbil li siguin del tot tolerades a ella, mentre que aquell home tan i tan poderós es guarda prou en aquells instants de semblar ni una mica groller davant la seva reina. I senyora.

"Després de l'alliberament gai vindrà l’alliberament BDSM”, m’assegurava una font d’inspiració per a la meva història: una història que barrejaria el dolor amb el plaer (com en quasi tot relat). Amb la gerra de cervesa ben agafada, l’home pronosticava que l’últim tabú (sexual?) que caurà és el de les relacions de dominació/submissió sana, segura i consentida. Ja saben: D/s SSC. Em temo que encara estem lluny d’això.

Allò que és obvi, allò que succeeix en totes les relacions humanes (l’existència d’una jerarquia), esdevé estranyament perillós quan s’hi juga de forma conscient, deliberada i desinhibida.

El meu confident no tenia consciència de patir cap patologia, però tampoc li importava. De fet, es va ofendre quan li ho vaig mig suggerir. “Costa d’entendre WIITWD”, que respongué: costa d’entendre what it is that we do. Així va tallar les meves insinuacions de psicoanalista vainilla i així va donar per acabada la conversa, en sec, deixant la cervesa vora meu i imposant el silenci com si em propinés una surra. I mentre em decidia a tocar el dos d’allí, sentia caure damunt meu les lletres DLTDHYITAOYWO: Don’t let the door hit you in the ass on your way out. Ai!

Publicat al diari AVUI. 17-10-2007

divendres, 5 d’octubre de 2007

Catalunya és important

S’ha celebrat molt des d’alguns àmbits poder veure alguna cosa semblant al compliment de la llei, és a dir, que l’Estat assumeixi les obligacions que té en virtut de l’Estatut recentment aprovat en matèria d’inversions a Catalunya. No entraré a parlar de la trampa de xifres, prou escandalosa, però sí del fons de la qüestió, que és si Catalunya s’ha de conformar aixecant una bandera semblant a aquella de “Teruel existe”.Hi ha persones i partits que plantegen el catalanisme com això, com un acte de reivindicació de la simple existència, com un SOS o com una bengala del Titanic, tot proclamant enmig de la foscor que en efecte estem vius i que volem un tracte just: o, més precisament, el tracte legal. Es tracta d’un discurs que convida molt directament a la mediocritat, i que, a més, exigeix dels ciutadans que es conformin amb el compliment de la llei. Que deixin de queixar-se.En definitiva, menja i calla.

No hi ha cap dubte que ens ha anat bé sempre evocar i imitar allò que anomenem l’esperit del 12 de setembre, és a dir, l’esperit d’aquells que, malgrat l’adversitat de les circumstàncies i la constatació de la derrota, es posaren a obrir la botiga i a fer rutllar el país. Però qui proposi que ens quedem amb això, qui pretengui limitar les aspiracions individuals i col·lectives simplement a complir amb les funcions adscrites, de fet, està proposant oblidar l’esperit d’allà on veníem, és a dir, l’esperit de l’Onze de Setembre. Aquest discurs pretén fer innecessari recordar el sentit de tot plegat, la causamajor darrere dels esforços,la consciència col·lectiva d’una determinada lluita que va més enllà de la lluita per la supervivència particular. Pretenen que la gent obri la botiga només per a guanyar-se la vida, només per disciplina o autodisciplina.Aquests agents (alguns dels quals governen el país) volen convidar-nos, en definitiva, a relativitzar l’ànima que hi ha al darrere de tot gran projecte i, per tant, a assumir la rendició: que, per tant, la capitulació del país esdevingui una capitulació moral, íntima, individual i completament digerida. I passar del “Catalunya és important” al “Teruel existe”: al “Catalunya existeix”.

S'equivoquen amb molts de nosaltres (“feliç qui ha viscut dessota un cel estrany / i la seva fe no es mudava”,escrivia Carles Riba), però no es pot descartar que aquesta consigna, que més aviat és una ordre, acabi tenint alguns efectes enuna part de la perduda i cansada societat catalana. Crec que no aconseguiran instal·lar aquesta mediocritat d’esperit arreu, perquè últimament he tingut l’oportunitat de constatar que el pols del país roman quasi intacte: a nivell econòmic, social i també cultural. S’equivoquen quan calculen que al capdavall tothom és conservador i covard, o que almenys ja ningú no es mou per determinats ideals.En tot cas, que s’ho apliquin a ells mateixos si és que han perdut la utopia o simplement els ideals pel camí.M’he trobat amb gent de gran vàlua que m’ha confirmat la idea que totes les empreses que vulguin funcionar han de tenir ànima, que tot taller o tota botiga que vulgui créixer ha de tenir ànima, que tota obra d’art també ha de tenir un moviment espiritual més enllà del purament mecànic. Ja ho diuen els mariners mateixos, que a bord d’un vaixell hi ha ànimes i no passatgers. I aquesta necessària consciència d’ànima resulta també certa per als països, sempre que tinguin prou autoestima, que aquí és on hi ha un perill cert.

Per a plantar cara a aquests miserables pretensions no fan falta herois, ni actituds excessivament romàntiques. Al contrari, és profundament pragmàtic saber que la veritable supervivència passa per conservar l’orgull en el projecte personal o col·lectiu. No cal, per tant, una resistència sentimental, que també, sinó una simple voluntat d’avançar fins i tot des del pla més egoista. No conformar-se llançant bengales de socors, ni a tocar un violí lacònic perquè hi ha una fuita d’aigua, sinó que cal engegar la màquina, hissar la bandera i reprendre el rumb. Ho va escriure Sagarra l’octubre del 34: “Dins la nostra nau, tan tempestejada i tan mal governada com es vulgui, encara hi resten l’ànima i la bandera”. No ho dubtin, per favor, ni un sol instant.

Publicat al diari AVUI. 5-10-2007

dimecres, 19 de setembre de 2007

Entre homes

Encara quan et miro em pregunto quan va començar aquesta inèdita fascinació cap a algú del mateix sexe. No m’havia passat mai. Entre tu i jo al principi hi havia poques paraules,de fet no arribàvem a creuar-ne cap ni una. Només hi havia aquelles teves mirades negres, vertiginoses, que des de l’absència de diàleg em duien a imaginar les coses que devien passar-te pel cap o pel cor. Recordo que hi endevinava la ferma determinació de menjar-te el món i tal vegada de conquerir-me l’ànima, però només podia fer que suposar-ho. Encara vaig trigar unes setmanes a reconèixer que alguna cosa nova brollava dins meu, i a preguntar-me de forma quasi natural on t’havies ficat durant aquesta trentena d’anys. Al principi només et coneixia de borrosos retrats en blanc i negre. Però després va arribar-me aquesta mirada teva, mig d’enfadat mig de trapella, i aquests gestos bruscos, com de bosc, com de qui no s’atura massa a pensar el rumb que pren. Mica en mica i amb paciència vaig anar descobrint-te, fins que allò que havia començat com un aprenentatge mutu, subtil i silenciós, va anar esdevenint una cosa molt més important. I, per a alguns, difícil d’entendre.

No em fa cap vergonya dir que m'agraden els teus cabells rossos ben suavitzats i com et queda el nou xandall, que llueixes amb tanta satisfacció. El teu talent per a la música, el teu ritme davant d’un piano, i també la teva habilitat amb el pinzell o simplement amb un bolígraf de despatx. Allò que més ens diferencia és aquesta incorregible dèria de córrer, d’agafar les cames i posar-les a treballar, ja sigui per les voreres de Barcelona o pels camins de pedra més costeruts. Tens aquesta constitució, d’esquena ampla i cuixes fermes, que és el que et deu empènyer a cremar tanta energia a cops de carrera o a agafar la bici sempre que t’és possible: cosa d’esportistes. L’altre dia et mirava mentre dormies i m’adonava que també ho fas amb ganes, amb presència, amb masculinitat, com si qualsevol persona que dormís al teu costat pogués tenir la intensa sensació de trobar-se ben protegida i resguardada. Respires sense contemplacions, absorbint el somni com si t’hi anés la vida, que és la mateixa manera que tens d’estar despert. T’abraço com si et fes una pregària, com si abracés la bellesa del món. De gustos cada dia ens posem més d’acord, mai no hauria dit que vibraries amb els Franz Ferdinand. I amb la resta de la gent ets simplement encantador, guardes les formes, coneixes els límits, tens un sentit de l’humor finíssim que és una de les coses que més t’envejo i que més et transformen en una gran promesa. No és estrany que parli de tu amb qualsevol persona que em trobo. I això que són molts els qui, fins que t’arriben a conèixer, se sorprenen que això m’estigui passant precisament a mi.

Ara que has decidit que ja tens prou pèls a la cara com per afaitar-te un cop per setmana, ara que sovint ja ens afaitem al mateix temps (amb l’orquestra de Benny Goodman als altaveus) i que fins i tot ens dutxem junts i ens ensabonem l’un a l’altre, ara que em pentines i m’esculls les sabates, m’adono de com necessitava estimar algú com tu. Això dels sentiments és complicadíssim, un veritable maldecap, vas i véns i tornes i tot sembla fràgil i a punt d’esfondrar-se. Però tu, amb aquests fonaments musculars més ben posats que els meus i amb aquesta rialla inabastable, has aconseguit que se m’hagin trencat tots els esquemes i que hagi pogut conèixer una nova dimensió de l’amor. Si tu respires pel món com si t’hi anés la vida (cosa que hauria de ser norma universal), a mi la vida m’hi va amb el teu benestar i amb la teva simple presència. L’amour est un oiseau rebelle.

To això ho reconec ara, passats tres anys del dia que et vaig conèixer, quan ja no hi ha gaires misteris però quan el futur encara és gran per a nosaltres. Aquest món necessita homenots com tu i tinc la sort de poder considerar-me el teu millor amic per ara. I que duri.No fa gaire era en Francesc Orteu qui en aquest diari afirmava que tenir fills pot canviar el cos de la dona, però que sens dubte canvia l’ànima de l’home. Potser no arribaràs mai a saber com era jo, Xavier, abans que nasquessis. Abans que em portessis a la vida.

Publicat al diari AVUI. 19-09-2007

dimecres, 5 de setembre de 2007

12/9/2014

O bé hauria de titular, més aviat, 12/9/2007. No hi ha cap mena de dubte que la data de l’11 de setembre conté més simbolisme, més transcendència històrica,més caràcter: però això no treu que la del 12 de setembre sigui fins i tot més valuosa. Com succeeix amb les persones, allò que compta d’un país no és la crisi o la ruïna en què pot caure sinó la manera amb què ho ha afrontat i la capacitat que ha tingut per aixecar-se, la qual cosa només s’aconsegueix fent coses, fent feina. De forma tan universal com la derrota dels catalans de l’11 de setembre del 1714 és coneguda l’actitud amb què l’endemà els tallers van funcionar, les botigues van obrir i la societat va conjurar-se per a no perdre l’oportunitat de progressar amb les eines de què bonament disposés. Avui dia hi ha més eines que aleshores i, malgrat tot, l’autoestima nacional ha caigut als nivells més baixos desde la transició democràtica. Davant d’això hi ha líders polítics que han optat per posar un horitzó, el 2014, potser aprofitant la proximitat de la Diada o potser amb una voluntat de catarsi tan psicològicament necessària com pragmàticament perillosa. Artur Mas, a diferència de Carod-Rovira, prefereix posar més l’accent en el 12 de setembre d’enguany que no pas en l’11 de setembre del 2014 i, sense tampoc concretar gaire, aposta per una refundació del catalanisme des d’ara mateix.

És difícil determinar fins a quin punt les proclames d’ambdós líders han vingut influïdes per la irrupció de plataformes, corrents crítics, grups d’intel·lectuals o pluja d’articles en favor d’una reformulació del discurs del catalanisme envers Espanya i envers Catalunyamateix. El cas més públic és el de Joan Carretero, líder d’un corrent que no només reclama el retorn d’ERCa l’eix nacional sinó que, amés, s’ha proposat no tornar a casa sense dipositar damunt la taula del menjador els caps de tots els membres de l’actual direcció del partit. Fins i tot vam poder veure com Carod-Rovira aplaudia la creació d’un think tank d’intel·lectuals entre els quals, de forma molt destacada, hi ha un Hèctor Bofill que també ha reclamat la necessitat de posar els dirigents republicans als peus de la republicaníssima guillotina. Possiblement aquestes aparicions han estat purament circumstancials, i tant el plantejament de Carod com el de Mas són sinceres propostes de reacció davant dels incessants abusos de l’Estat i davant de l’evidència que la plurinacionalitat (en el cas de CiU) i el federalisme (en el cas d’ERC) han estat apostes estrepitosament fallides. En termes de la pel·lícula Braveheart, seria com si el nostre Eduard I particular hagués restablert el ius primae noctis (el dret de cuixa) i ja ens haguéssim pintat la cara de blau amb la paciència vessada per totes bandes.

El temor dels qui més o menys podem ser víctimes d’alguns il·lusionismes és la figura de Robert Bruce. Ara que representa que el catalanisme es vol rearmar, el que cal esperar és l’aparició d’aquest tipus d’hereus del tron escocès que es debaten entre el pacte amb Anglaterra i els seus desigs de seguir les passes de William Wallace, fins al punt que fan malbé tota l’operació.Com es detecta un Robert Bruce? És més fàcil del que sembla: cavalcarà al costat dels guerrers més valents i farà discursos abrandats sobre la llibertat, especialment sobre la llibertat futura.Però paral·lelament, de millor o de pitjor grat, contribuirà a la perpetuació del jou a través de pactes de completa submissió al bàndol contrari. Per això, la millor manera d’evitar aquests miratges és pensar més en avui mateix i no tant en horitzons més fàcils d’imaginar que de construir. I és que a Espanya mai no s’han fixat dates: van per feina.

El moment actual del catalanisme s’assembla moltíssim al del moment cinematogràfic en què s’ha consumat el suborn i la traïció interna i William Wallace ha hagut de fugir malferit d’una derrota humiliant. És en aquest moment que Robert Bruce, tot recorrent el camp de batalla ple de cadàvers, assumeix el seu error i promet no tornar-se a equivocar de bàndol. Aquest és el gest que caldria esperar, si volem viure algun 12 de setembre de victòria. En tenim un ja aquí. No el 2014: sinó la setmana que ve.

Publicat al diari AVUI. 5-09-2007

dimecres, 22 d’agost de 2007

El basilisc d'Espanya



L’obsessió que turmenta el director del diari El Mundo, Pedro J. Ramírez, l’ha dut a publicar una extensíssima carta del director titulada Quevedo y el basilisco o Cataluña ante el espejo. És reconfortant saber que hi ha algú a l’Estat tan preocupat pel que passa a Catalunya i especialment pel que li passa al nacionalisme català, fins al punt de recórrer a un escrit de Don Francisco de Quevedo on, parlant de forma crítica sobre l’aleshores recent revolta de segadors del 1640, aprofitava per opinar sobre la crisi d’infraestructures ferroviàries, el suïcidi de Xirinacs, la compareixença del president d’Endesa al Parlament i els convenis signats per Montilla amb la televisió portuguesa.De tot això ens alertava Quevedo quan, en el text titulat La rebelión de Barcelona, comparava metafòricament les temptacions separatistes catalanes amb l’aproximació a un desaconsellable “güevo”de basilisc:un ésser mitològic amb cap de gall (coronat) i cos de serp que matava amb la mirada, i que, conseqüentment, es provocava la pròpia mort si es mirava al mirall.
"¿Mudar de señor no es de libres?", advertia Quevedo, en referència a la breu proclamació de la República catalana que es produí durant la rebel·lió simultània de portuguesos i catalans contra la monarquia hispànica, en un moment en què les tropes deFelip IVcampaven per terres catalanes com veritables forces d’ocupació i en què els nobles portuguesos van preferir proclamar el seu propi rei. Per a consol del senyor Ramírez, el mateix Felip IV entrà a Barcelona per posar ordre (la sort de Portugal fou la contrària) i més endavant signà el tractat pel qual, d’amagat a les Corts Catalanes, cedia (o feia mudar de señor) el Rosselló i part de la Cerdanya a França.Mai no hem sentit defensar el retorn d’aquestes terres amb la vehemència que es defensa la devolució de Gibraltar (perdut en el mateix tractat) o la sobirania espanyola de l’illa del Perejil. Però cadascú defensa allò que sent com a seu.

S'ha de reconèixer que el director d’El Mundo té raó en una cosa, i és que als catalans els ha deixat d’agradar la nostra pròpia imatge almirall i que no serà parlant en català al president d’Endesa com sortirem d’aquesta creixent pèrdua d’autoestima. Però és per això que podem preferir emmirallar-nos en altres territoris demés fortuna en termes de sobirania, com ho és Portugal, i aprendre dels errors precisament per corregir el catalanisme. Allò en què s’equivocava Quevedo ara fa 400 anys i en què s’equivoca Ramírez l’any 2007 és en la idea que el catalanisme només és una malaltia totalitària (“o totalizadora almenos”) condemnada a un destí semblant al demossèn Xirinacs. Però resulta que el catalanisme avui està prenent consciència, precisament, que el veritable suïcidi és seguir en la mateixa tònica.Que sempre ha sabut reinventar-se i ho tornarà a fer,malgrat tantes dificultats d’avui i de sempre. Quevedo es preguntava, tan obsessivament com Ramírez, si això dels catalans era “por el fuero o por el güevo” i sembla que en 400 anys no hi han trobat resposta.

Que el senyors Quevedo i Ramírez facin la mateixa teràpia que nosaltres: si volen explicar-se les raons, busquin-les al mirall. Mirin-se per un moment:¿de debò creuen que persones intel·ligents com vostès viurien constantment obsessionades per una construcció fictícia? Si no hi ha realitat nacional catalana, per quin fantasma mal dormen des de fa tants segles?O, dit d’una altra manera: si la nació espanyola és una i gran i indivisible, per què dimonis hauria de fer falta blindar aquesta “realitat” amb constitucions i forces armades? Potser l’explicació a tant de “problema catalán” també la poden trobar vostès mateixos, i Espanya en general, mirant-se al mirall de les pròpies debilitats.Si és que no han de morir en l’intent, cosa que un fanàtic com jo no els desitja.
Quevedo encara subratllava que no hi havia cap fur que digués “Los catalanes sean vasallos sin señor, de quien quisieren, hasta cuando quisieren,como quisieren”. Alguna cosa sí que ha canviat, afortunadament, en 400 anys: i és que ara sí que podem votar ser allò que vulguem ser.Potser aviat deixarem d’escollir ser una simple caricatura.
Publicat al diari AVUI. 22-08-2007

dimecres, 8 d’agost de 2007

Valors i valor

Comença a ser arnada l’afirmació segons la qual els valors tradicionals s’estan perdent, o bé canvien, o com diria Zygmunt Baumann han passat de l’estat sòlid a l’estat líquid. En les converses (sovint familiars) sobre aquest tema s’esmenta en primer lloc la famosa capacitat de sacrifici, que diu que era molt més gran en les generacions que precedeixen la meva; després la reflexió gira al voltant de la família, la victòria de les reivindicacions homosexuals i l’alt grau de separacions i divorcis que es produeixen; també deriva el diàleg cap a l’individualisme desbocat del món d’avui, la manca de solidaritat o de consciència col·lectiva, moment en què un servidor fa alguna referència a la fragilitat dels valors referents a la pàtria (un fenomen que es produeix, justament, sota governs socialistes); i el valor de la cultura de l’esforç, i del seguiment de les creences religioses (ja siguin en Déu o en l’efecte hivernacle o en la Constitució espanyola), i el valor de l’estalvi, i de la capacitat de fer coses que ens transcendeixin i que perdurin. Evidentment que el tema em preocupa: és el tema del segle. Sé que hi ha coses que no són segons com es mirin sinó que són veritat, però tampoc gaires, no es pensin: quatre o cinc. I malgrat compartir aquesta preocupació pel relativisme imperant, sospito que el que és adequat no és respondre-hi refugiant-se en els valors antics, o fugint cap a ells, només perquè resulta que són sòlids. Massa fàcil.

Oblidem sovint un dels valors més necessaris i imprescindibles per fer coses que realment valguin la pena, i que és justament el valor del valor. La valentia. Quan els nostres pares o avis afirmen que tenien més capacitat de sacrifici que nosaltres, no diuen cap mentida. Però tampoc no diuen tota la veritat: ells van néixer en un context en què moltes coses venien escrites i determinades, en què desviar-se d’algunes línies era caure directament en el cantó fosc de la Força (o a les calderes d’en Pere Botero, que els és més comprensible).El problema i el pecat de la meva generació és clar, ha quedat dit: som una generació de gent perduda, que no té cels i inferns, que obre massa el ventall d’opcions, que aposta poc i sacrifica menys. Ara bé, també ha de quedar constància que el sacrifici no és sacrifici quan el teu camí ja ve marcat. Sens ni tan sols plantejar alternatives, sense enfrontar-se amb l’herència donada per discutir-la o per posar-la a prova, sense córrer el risc d’equivocar-nos perquè ni tan sols imaginem seguir altres rutes, aleshores parlem d’un sacrifici molt relatiu. La generació que emprecedeix és tan i tan sacrificada que va permetre que Franco morís al llit, no sé si m’explico. És clar que també ha recuperat la democràcia i ha reconstruït molta runa, sens dubte.Però de gent que donés la pell per uns ideals o pel país, o que marqués camins nous, no n’hi ha una gran multitud sinó molt honorables excepcions. La gent valenta sempre és l’excepció. De persones ambvalors on aixoplugar-se per tal de (sobretot) no embolicar-se en excés, en trobarem a milers: però de persones amb valor, poques. Abans i ara.

Valor avui seria ser capaç de sortir del refugi dels sòlids, del món d’aquestes “institucions zombis” (com les anomena Ulrich Beck, és a dir, que no són ni mortes ni vives), però sortir-ne per tal vegada acabar tornant-hi.Valor per discutir els valors, però també per admetre tal vegada que només ells podrien salvar-nos. Enfrontar-se a la incertesa, en definitiva: i fer-ho no de forma frívola o aventurera, sinó amb responsabilitat. Tenir valor és la millor manera que els valors siguin útils, perquè qui té valor és capaç d’actualitzar-los i fins i tot d’enterrar-los dignament en cas que sigui aquesta la millor opció. Potser tenim menys cultura del sacrifici, sí, però també sabem per exemple que divertir-se (de tant en tant) o provar de ser feliç és una obligació més a la vida. No un dret sinó una obligació més. Només amb valors sòlids, farem col·lectivitats covardes. Pertanyo a una generació que, afortunadament, pot i sap volar: però per fer-ho de debò ens caldria haver heretat, a banda d’uns valors sens dubte imprescindibles, un xic de valor.

Publicat al diari AVUI. 8-08-2007

dimecres, 25 de juliol de 2007

Són ells



Mentre escric aquestes ratlles ja han passat 10 hores de l’espectacular apagada elèctrica a Barcelona i diu que més de la meitat dels semàfors de la ciutat continuen espatllats.Em pregunto com ens ho farem, ara, per saber quan hem de travessar el carrer i quan no: acostumats com estem que des de l’autoritat (més omenys mecanitzada) se’ns hagi de dir que ens aturem o que podem passar,com si no tinguéssim ulls a la cara o senderi suficient, no m’estranya que a la capital s’hagi instal·lat la psicosi col·lectiva. Se’n va la llum i la nit als carrers esdevé perillosa, inquietant, com si ens trobéssim al bell mig d’un bombardeig aeri. I dins les cases la primera pregunta que es fan les famílies o les parelles o les convencions demonges carmelites descalces és “som nosaltres o són ells?”.Una frase clàssica però que, sens dubte, té diverses connotacions segons allí on es pronunciï.
D'entrada el ciutadà indignat (allò que hem convingut a anomenar “el català emprenyat”) o pronunciarà amb el seu to de desesperació cínica, referint-se a les autoritats competents, com dient “és que són ells uns inútils, o és que ho som nosaltres?”. La resposta dels de casa probablement serà “són ells”, acostumats com ja estem que els dèficits d’infraestructures de tot l’Estat reverteixin sempre en lanostra (i nostrada) pàtria, sense que ni a la Generalitat ni a l’ajuntament (també nostradíssims) no se’ls hagi acudit que potser algun dels ministres catalans a Madrid podria provar de començara posar-hi solució. Això abanda d’apuntar sempre a la responsabilitat de les empreses, les quals, com tothom sap, són les principals culpables dels nostres mals perquè no només exploten els treballadors i s’enriqueixen de la plusvàlua del seu treball sinó que a més ens fan explotar un servei bàsic sense previ avís.Hom suggeriria tot i així que alguna cosa hi té a dir també un sector públic que no és aliè al fascinant món de l’electricitat, com demostra apujant-nos les tarifes de forma compulsiva i mai justificada. Em temo que aquesta desitjable inversió pública en infraestructures, començant per Rodalies i acabant per un simple cable de la subestació de Maragall o d’Urgell, molt probablement no es produeixi i ens faci arribar a la conclusió contrària: que som nosaltres. Sí, de tan rucs.

Una altra cosa és a les llars convergents, on “són ells” equivaldrà sens dubte a dir que són les forces del tripartit. M’imagino Mas reunit amb Duran enmig de les enèsimes negociacions per provar d’anar al mateix compàs, i en el moment de l’apagada endevinar-se mútuament en les mirades que en efecte, que són ells.Un altre cop; sí, un altre cop. Al contrari de les llars socialistes o republicanes (valgui cada dia més la redundància), on“ells” són de forma diàfana i inqüestionable les perverses mans d’aquells qui no només en vint-i-tres anys no han fet res per evitar els dèficits d’avui, sinó que a més ara aprofiten les hores mortes per a fer caure cables, descarrilar trens i provocar incendis forestals. Per als polítics ja sabem, des de l’època dels grecs, que la culpa sempre és d’ells i que això sempre vol dir dels adversaris. Llevat que els adversaris ja comencéssim a ser els mateixos ciutadans, cosa d’altra banda gens descartable.
A un servidor des de petit sempre l'ha inquietat el moment en què es pronuncia la inevitable frase, especialment quan no sabia que al darrere d’un fenomen paranormal hi podia haver sempre una causa humana. “Són ells o som nosaltres?”, amb la familiar resposta “són ells”,m’instal·lava en un profund neguit provocat per les imatges de nans, fantasmes i follets que de forma més que evident havien fet palesa la seva existència pels racons de casa. La qual cosa em torna a dur a les monges carmelites o als convents de capellans, on sens dubte “ells” són les malèvoles criatures infernals que només pretenen fer-los caure en temptacions obscures quan, segons l’ambient de la cel·la, aquestes no sempre es podran dirigir cap a la necessària finalitat reproductiva.En definitiva, que siguin qui siguin, ells són sempre els culpables. I si nosaltres saltem i ens queixem, la resposta d’ells també és automàtica: “Ja han tornat a saltar els ploms”.
Publicat al diari AVUI. 25-07-2007

dimecres, 11 de juliol de 2007

Misses dites

Per decisió del Sant Pare, a partir del 14 de setembre podrà dir-se la no menys Santa Missa en llatí i d’esquenes al ramat. Tot plegat una qüestió de llenguatge, i no només per l’ús de la llengua de Sèneca sinó per tota la litúrgia i gesticulació que acompanya l’antic missal catòlic.Val a dir que el permís no es concedeix només a la missa sinó que s’estén als casaments, funerals, bateigs i extremuncions: només cal que ho demanin un grapat de fidels, i podrà decidir el bisbe en segona instància i el Vaticà en última.Osigui que l’opció queda a l’abast de tothom, grans i petits, enamorats i moribunds. De fet,no és en altra llengua que en llatí que Benet XVI ha escrit el document que autoritza la nova (és un dir) modalitat de celebració (i també és un dir, vistes les cruentes tragèdies que es tracten en una cerimònia catòlica). En definitiva gràcies al Papa la llengua llatina, com a cadàver enterrat tantes vegades dins les facultats de filologia i encara gràcies, sembla veritablement seguir els mateixos passos que Jesucrist ressuscitat. Encara que sigui només per això, esdevé atractiva la idea.


L'actual i infal·libre "Vicarius Filli Dei"’ no s’està d’afegir enla seva carta que després del Concili Vaticà II es van crear “deformacions litúrgiques arbitràries que s’acosten al límit del que és suportable”, referència que no tinc cap dubte que va dirigida a les herètiques i sacrílegues reunions en forma d’aplec hippie, amb guitarristes i flors i ocells i lògicament amb l’ús constant de llengües absolutament vulgars i vulgaritzants. I és que alguna cosa d’important es devia trencar des del moment en què un simple Concili, tan farcit de progres que més aviat semblava un aquelarre, va decidir que els serveis se celebressin en l’idioma dels creients (cosa que en comunitats d’ovelles com la catalana, que de vegades bela en llatí vulgar normal i de vegades en llatí vulgar vernacle, no pot deixar de tenir la seva polèmica). Al mateix temps que s’abusava clamorosament de la paraula de Jesús quan en aquell temps digué (més aviat se li escapà) als deixebles “deixeu que els infants s’acostin ami” (Mc 10,14) o bé es van fer servir tramposos arguments relacionant el vedell d’or de l’Antic Testament amb la suposada ostentació i aïllament de l’Església envers el poble. Quan, precisament, si el pastor Joseph Ratzinger ens ofereix la possibilitat d’assistir al miracle en llatí i amb el pastoret girat d’esquena a nosaltres, no és per desairar-nos sinó per ensenyar-nos que no som els protagonistes de l’espectacle. És a dir, que no és que l’Església s’hagi aïllat de nosaltres, sinó que nosaltres ens hem allunyat de Déu.Però si portàvem quaranta anys donant-li l’esquena, al pobre Pare Sant, Omnipotent i Etern! Que pocs límits que té el nostre egocentrisme.


Un altre capítol polèmic ha estat el de la invocació a la necessària conversió dels jueus, aspecte que queda inclòs en el missal que defensen els 200.000 seguidors de mon senyor Lefebvre.Però segurament el bastó de qui guia la comunitat ha de ser ben robust i ha d’imposar respecte davant l’infidel, única forma que té de ser mínimament eficaç, almenys molt més que no pas amb els goigs tan grans quan els germans s’estimen. Queda clar que ens trobem davant d’un retorn del temor a Déu, de la humilitat davant dels retaules majors, del reconeixement de l’existència d’una Veritat i no de tantes com volguéssim. L’avantatge que té això és que clarificarà el paper de l’Església i purificarà el seu discurs, i ho faria molt més si, en lloc de simplement donar permís, el Papa gosés imposar-ho com a litúrgia universal i obligatòria. Perquè no es tracta ara de democratitzar l’Església: és impossible democratitzar quelcom que parteix d’un Rei dels cels i d’un Fill, i a partir d’aquí una jerarquia ben estructurada d’àngels, arcàngels, querubins, sants beats i etcèteres.No acabéssim parlant de la Paraula del Senyor-barra-Senyora, o celebrant comunions pel civil, o casaments pel penal.


Sumem-hi a tot plegat que el llatí no era la llengua de Jesús, sinó precisament la dels seus assassins. I, com el Papa sap perfectament, també és la llengua de Satanàs. Em sembla que tornaré a anar a missa.

Publicat al diari AVUI. 11-07-2007

dilluns, 2 de juliol de 2007

Independència i realitat

L’Hèctor Bofill ja sap (o hauria de saber) la complicitat que hi mantinc, que jo elevo a la categoria d’amistat, i per tant segur que no l’ofendrà que imiti el títol d’un llibre escrit per ell, de gran repercussió i interès. Però arran del seu últim article en aquesta secció, titulat Els termes clars i on afirma que si aquest país no avança cap a la plena sobirania és per culpa que 48 diputats no han expressat la voluntat de constituir un Estat propi, em permeto reflexionar-hi amb una conclusió precisament molt propera al títol que he agafat prestat. I és que aquest és el nucli de la qüestió: com aconseguir la plena sobirania (objectiu que comparteixo) sense tenir un peu, com a mínim, en la realitat. L’Hèctor afirma, com deia, que només amb la verbalització ideològica ja es faria un gran pas. Possiblement té raó, si és que quan ell parla de “centredreta regionalista” es refereix a CDC (menyspreu conceptual, per cert, que és una curiosa manera d’invitar a fer res). Verbalitzar és bonic, és important, fins i tot és útil. De fet, penso que una major sobiranització de CDC seria tan rendible a nivell electoral com desitjable en termes d’actualització ideològica. Però la pregunta és si realment és en la manca d’aquest gest, com afirma Bofill, on hem de buscar la culpa de l’estancament actual. I la resposta és que no. Que ni de bon tros. Que és una sobirana mentida.


L'afirmació apareix efectuada, malauradament, en un context prou il·lustratiu sobre la seva inconsistència. En pocs dies el govern de la Generalitat s’ha empassat el decret de la tercera hora de castellà, amb aplaudiments del conseller Maragall inclosos, i el Consell Consultiu ha demostrat com els vots d’ERC i PSC van laminar nombroses competències estatutàries mitjançant la famosa llei de dependència (que ni tan sols es recorrerà). Aquesta és la realitat dura, duríssima. A l’hora d’avaluar el paper històric que fins avui ha jugat CiU en l’assoliment (més immediat o menys) de la sobirania, i en la qual anàlisi jo també puc ser molt crític, caldrà que parlem de diverses coses: per començar, el model d’immersió lingüística que ara es posa en perill fou una fita de valor estructural per a la cohesió ciutadana necessària en tot procés de reconstrucció nacional. Seguim ambla televisió i la ràdio, des d’on es va poder forjar una realitat mediàtica autòctona, i les emissions de les quals foren boicotejades físicament pel partit polític (PSC-PSOE) que en aquell moment governava Espanya i era l’alternativa a Catalunya. Sí: aquesta, i no una altra, era l’alternativa. No cal estendre’s pel que fa a serveis (carreteres, hospitals, etcètera) establerts, malgrat les mancances, amb la voluntat de fer que els catalans sentissin la Generalitat com una administració útil i no com una administració prescindible i simbòlica. El mateix pel que fa a l’esforç d’internacionalització del país i sobretot (sobretot!) al prestigi de les institucions, començant per la presidència. Sumem-hi la negociació amb Madrid sense perdre el perfil polític propi, amb resultats palpables (insuficients, és clar) en termes de finançament i de competències (de forma destacada, el desplegament de la policia pròpia). Tot això és realitat constatable, tangible, perdurable. Coses que es poden tocar, i que no s’han aconseguit parlant d’independència. De fet, ERC mai no hauria pogut començar a parlar d’independència si abans no hi hagués hagut aquest tipus de feina (més silenciosa) al darrere.Tot això, que en efecte és insuficient, es va fer en contra de la sobirania? Tot això és menyspreable, només perquè aquí no es verbalitza segons què? Ens fem a la idea de la fragilitat política i sociològica sobre la qual sobreviu un nacionalisme com el català? Ni tan sols ara, ens en sabem adonar?


Hom pot dedicar-se a subratllar el que encara manca, dir no a l’Estatut, dibuixar horitzons lluminosos sense cap full de ruta.Però després ve la construcció, l’avenç real, la perseverança, el sumar i (sobretot) el no dividir. I ara mira’t, Hèctor, aquest país i cap on està anant. I preguntem-nos tots dos què deu ha passat. Preguntem-nos, també, de qui és la culpa. I en acabat, posem-nos a treballar d’una vegada.


Publicat al diari AVUI. 2-07-2007

dimecres, 30 de maig de 2007

"Mon oncle"

Ahores d’ara no és cap secret que sóc nebot del meu oncle, si bé tampoc no m’he amagat mai d’una circumstància tan atzarosa i d’altra banda tan profundament òbvia. Cadascú és nebot de qui és (o de qui pot) i en el meu cas en sóc de cinquanta-quatre persones per línia sanguínia directa d’ambdues bandes, materna i paterna. O sigui que sí, sóc nebot del meu oncle i hauria estat greu que entre tanta gent no en sortís un que destaqués una mica, i no és que m’agradi especialment parlar de la família, però diversos periodistes i opinadors no poden evitar fer la relació i és normal que en determinats contextos la cosa surti una micamés a la llum. Val a dir que en Xavier Trias i Vidal de Llobatera no és l’únic familiar meu que té rellevància pública, ni l’únic amb qui jo trobi motius d’emmirallament.Més d’una vegada s’ha escrit sobre el meu vincle familiar amb l’escriptor Jaume Cabré, i s’especula en alguns àmbits sobre si també és oncle meu o bé si es tracta directament del meu pare. No confessaré aquí el grau de familiaritat que tinc amb lo rei en Jacme, ja ho faré en el seu moment: em limito ara a apuntar que s’equivoquen els qui ens atorguen una relació tiet-nebot. No us ho heu mirat prou bé, això.


En Xavier Trias va donar diumenge passat una lliçó de maneres a una part important de la societat barcelonina i catalana. Constatació evident que de cavaller se n’ha de néixer, i que es tracta d’una condició independent dels èxits i dels fracassos de cadascú. Diumenge el candidat convergent a l’alcaldia de Barcelona perd les eleccions, en efecte, però marca tot un estil per a fer créixer la seva opció política i per a acostar-la a la victòria com mai no s’hi havia acostat, a banda de mantenir bona relació amb tots els qui algun dia podria necessitar per arribar a pactes i en especial amb l’independentisme. I tot això ho fa resistint durant la campanya mofes i befes i l’escepticisme profund d’alguna gent pròxima, així com alguns sarcasmes engendrats al voltant de les taules més autocomplaents i perdonavides de la capital, sumant-hi algun testimonial intent de traïció. Fins i tot durant la legislatura algú havia escampat el fals rumor sobre el seu Parkinson, tot observant perspicaçment que en efecte al meu oncle li tremola la mà, però oblidant que a diferència d’alguns a ell no li tremola l’ànima. Això, sumat a les circumstàncies polítiques que provoquen que avui tots els partits s’acarnissin al voltant d’una CiU que encara veuen com un cadàver a repartir-se, i sumat al sentit de l’humor que a ell malgrat tot no se li esborra, i a la seriositat amb què de sobte el veus cantar la tercera estrofa d’Els segadors, i si em permeten al gest de valentia que tot plegat suposava al voltant d’ell i del que ell representava, han provocat que per primera vegada en molt de temps la política m’hagi fet vessar una llàgrima. En aquest cas,una llàgrima d’orgull.


En el terreny pràctic, no puc deixar de dir que queda acreditat que a can nacionalista es pot ser, i és clar que sí, socialdemòcrata. I neoliberal i conservador i progressista i independentista.Que no hi ha cap partit al món que opti per expulsar aquelles maneres de fer que sumen, si bé evidentment no hi ha d’haver cap problema de fer-ho amb aquelles que resten. I aquest és justament el debat que ha d’afrontar CDC en aquests propers mesos, inclosa la seva relació amb Unió, però sense defugir tampoc la determinació de què significa avui ser nacionalista. Després de Pujol hi ha Mas, sí, però darrere de Mas pertoca definir quin nou cos es dóna al nacionalisme convergent, o bé si com a partit es decideix marcar una línia inequívocament identificada en l’eix dreta-esquerra. La qüestió és saber si ens trobem davant del Partit Conservador Català, com voldria algun articulista de la secció oci, o bé davant del Partit Nacionalista Català. Com que estic segur que la conclusió és la segona, per pura lògica el primer que toca és treure el diccionari per a comprovar el sentit del que estem parlant. I diu l’IEC que un nacionalista és aquell que propugna o afavoreix la unitat i la independència de la seva nació. Sí, fa uns anys el diccionari deia una cosa diferent.Però és que els temps canvien.


Publicat al diari AVUI. 30-05-2007

dimecres, 16 de maig de 2007

Deure generacional

Molts insisteixen a definir la meva generació com aquella que avui no es pot comprar un pis, però aquesta innegable realitat ve en tot cas compensada per una altra banda: de fet, transforma la meva generació en una de les primeres que intueixen una evidència filosòfica (i que ha de tenir
necessàriament la seva plasmació quotidiana), i és que a la vida hi som de lloguer. Aquesta veritat que subscric categòricament pot ser contestada amb arguments sobre l’esdevenidor, sobre les generacions que vindran, sobre la construcció d’un patrimoni: però crec que no m’equivoco si dic que la meva generació, potser per influència de les realitats virtuals o de la gran quantitat d’informació al seu abast, sap perfectament que el millor patrimoni que pot llegar als seus fills no està fet de pedres. El fet, doncs, que ens hagin posat la propietat immobiliària com quelcom de tan inabastable ens ha posat paradoxalment a l’abast, si sabem fer-ho, la construcció d’altres tipus de projectes que tenen molt més a veure amb la vida, amb les ànimes i amb les necessàries transformacions de la societat. Entre aquestes, la construcció nacional.

Fa poc l'Hèctor Bofill escrivia una de les seves habituals repassades a la nostra classe política (La degeneració, 7-5-2007) amb l’estil devastador, culpabilitzador i de broc gros que el caracteritza. I he de dir que algú ha de fer aquesta feina que fa l’Hèctor, que consisteix a destruir de forma implacable allò que ja sembla haver donat tots els fruits que podia donar, i que el broc gros és més útil per a aquestes feines que no pas el bisturí quirúrgic. O sigui que, malgrat les nombroses discrepàncies, endavant amb la perforadora i amb les càrregues de dinamita. Després, és clar, el lector demanaria veure-hi plantejada alguna solució davant del panorama, i l’amic Bofill només sap dir Pere Aragonès, perquè ja no li queda espai a l’article, ni visió entre la pols de la runa. Proposo a les persones com ell, i de fet a tota la gent de la mateixa generació a qui ens uneix un deure autoimposat de trobar una sortida digna a aquesta nació, que comencem a aportar-hi alguna idea important i a demostrar que sabem dur-la a terme.En efecte, nosaltres som la generació a qui es va parlar d’aquella Europa de les Nacions on trobaríem l’encaix definitiu de Catalunya amb ella mateixa. Avui, en canvi, això d’Europa és un concepte en decadència només cal veure les travestis finalistes d’Eurovisió per adonar-se’n. No, no podrem pas comptar amb Europa per molt que l’expresident Maragall hi vegi ara una sortida o més aviat una excusa. Perquè Europa, des del punt de vista d’identificació política de la ciutadania, no existeix: la prova és que no trobareu cap sonat que, malgrat la bellesa irrefutable de la peça, s’aixequi o es dugui la mà al pit en sentir els compassos de La novena de Beethoven.

Aquesta generació potser no pot comprar pedres, però sí que pot aspirar a construir coses perdurables, que és l’única cosa que podem haver après del moviment polític iniciat per Prat de la Riba. Fer coses perdurables, obsessionem-nos-hi. I la qüestió resideix a determinar si en el context actual, quan el nou Estatut està a punt de ser humiliat per la justícia espanyola, allò que podem aportar de perdurable com a generació ja no pot pretendre definir-se en termes de rèdits gradualistes. Era del tot justificat votar que sí a l’Estatut en favor d’un avenç insuficient però clar, com ERC mateix va estar a punt d’admetre, però estic convençut que davant la greu situació actual s’espera de nosaltres que promoguem gestos en favor d’una regeneració dels plantejaments polítics del catalanisme. I sens dubte aquests nous plantejaments han de dur una càrrega sobiranista molt més important que fins ara, per fidelitat al diccionari i a la lògica, però sobretot per coherència amb els esdeveniments actuals i per la credibilitat mateixa del nacionalisme català. En efecte, això no es pot fer sense que els lideratges actuals assumeixin aquesta mateixa necessitat i actuïn en conseqüència, deixant de desviar extemporàniament
el tema cap a la dreta o l’esquerra. Però els lideratges són com els pisos de lloguer, són com la vida: no hi són per hipotecar-nos.

Publicat al diari AVUI. 16-05-2007

dimecres, 2 de maig de 2007

Esmicolar els tòpics



Una noia de 22 anys, Judit Carrera, ha tingut l’original idea d’explicar contes en català als nens de l’escola Ágora de Madrid i gràcies a això s’ha fet mig famosa mig heroïna nacional. Un servidor va afegir-se als aplaudiments empès per l’admiració que té davant les iniciatives arriscades o mínimament trencadores, tot i que alguna cosa (el nostre col·lectiu i popular sentit del ridícul, suposo) em deia que malament si havíem d’associar el nostre progrés, nacional o cultural, a alguns relats recitats amb veu amorosa als infants de la Villa y Corte. M’imaginava que darrere de la notícia venuda com a admirable iniciativa patriòtica hi havia alguna cosa que fallava, i ara, després de llegir les entrevistes que s’han fet a la noia, veig que no m’equivocava. I és que, mentre la càndida Judit explicava als immaculats, tolerants i plurals nens madrilenys la nostrada història sobre un petit infant que compra una paperina de safrà i que s’amaga sota una col quan plou, pel seu caparró ben intencionat volaven les idees i els conceptes més altament letals i perversos.
Diu la nostra Joana d'Arc que ella soleta ha esmicolat els tòpics, i que és mentida que a les Castelles no ens puguin veure. Com a conseqüència, el que haurien de fer els polítics és “deixar de generar els conflictes que creen les falses imatges d’enfrontament”. La música discursiva que no m’era gens nova, que es deixa sentir tot sovint des d’algunes tribunes del bonisme més oficial i cosmopolita. En efecte, senyora Judit, no hi ha conflicte: i per tant la propera pèrdua de les emissions de TV3 al País Valencià, les retallades a l’Estatut perpetrades pel socialisme estatal i atiades pel conservadorisme imperial, les condicions tèxtils imposades per a la cessió d’un castell que teòricament ja és nostre, l’emissió d’un reportatge farcit de prejudicis sobre el català justament a la comprensiva i amable capital d’Espanya, la negativa a fer públiques unes balances fiscals o a traspassar la gestió dels aeroports, i en definitiva la persecució política i cultural duta a terme durant 300 anys i la reacció política sorgida en contra des de fa poc més de 100, tot això és pura nigromància i artificiositat. Tot plegat, en efecte, un conte de nens sobre dinerets, safrans i panxes del bou.

Com que la nostra malaltia es cura viatjant, com ha fet ella, la jove mestra ens continua explicant amb to de rondalla que ella defensa la immersió lingüística, només faltaria, i això té “una justificació molt clara: la llengua pròpia és minoritària i està en perill, per tant se li ha de donar un suport més ampli”. Es tracta, val a dir-ho, d’un raonament que escoltem tot sovint i del qual la pobra Judit no té cap culpa: però és que aquesta lògica ens posa a alguns els pèls de punta només de pensar què passaria si el català deixés de ser “minoritari” i d’estar en perill. Déu nos en guard! El mateix president Montilla va justificar amb aquestes raons que a TV3 no es fessin programes en castellà, exclusivament perquè el català està en perill. I doncs, si un dia (que suposo que és l’objectiu) deixa d’estar-ho, tindrem una TV3 bilingüe i un ensenyament partit en ambdós idiomes? Mentre la normalització cultural i lingüística obeeixi només a salvar-nos de la mort, no tinc cap dubte que no morirem: però aleshores podrem definir-nos com unes simples balenes salvades del perill d’extinció, mentre d’altres espècies progressen i s’expandeixen. I és que tindrem exactament allò que vulguem, i si és sobreviure serà sobreviure.

Després la noia s'esplaia en conceptes com “la multiculturalitat de la societat d’avui”, i aleshores tot ja queda meridianament clar. Aquesta intrèpida estudiant de psicopedagogia continuarà explicant als alumnes de Madrid un conte xinès sobre la falsedat dels conflictes i sobre la necessitat de salvar algunes llengües de la seva pròpia petitesa, tot dibuixant un món i un Estat on tots podem sentir-nos com ens sentim si és que els malvats polítics ens permeten d’una vegada menjar-nos els anissos. Sembla mentida que hàgim estat tan cecs, que hàgim mossegat la poma. Sort que persones com la Judit ens “esmicolen els prejudicis” tot despertant-nos del nostre somni a cops de petons.

Publicat al diari AVUI. 2-05-2007

dimecres, 18 d’abril de 2007

Second life

He decidit que emdic Heraclio Forcella. Com que tan sols se m’ha permès escollir el meu nom de pila, m’he guiat per la fascinació que sempre he tingut per la omnipresència de les baralles de naips, Heraclio Fournier. Pel que fa al cognom, SecondLife obliga a escollir entre una llista d’uns cent i escaig, suposo que per mantenir un cert ordre i un cert límit dins d’aquesta república informàtica que ja compta amb més de 5 milions i mig d’habitants. O sigui que he escollit el cognom que més s’assemblava al del meu referent de firma. Ara mateix sóc un rodamón de nom sofisticat, perdut enmig d’un espai ple de racons ignots i personatges virtuals, que tot just acaba d’aparèixer per art de màgia al bell mig d’un carrer fet de bits i de bats. Avui he inaugurat (i no crec que m’hi estigui gaire, navegant entre cibernàufrags) els meus primers passos per una segona vida tan programada, al capdavall, que fins i tot necessita la instal·lació d’un determinat programari a l’ordinador. Però bé: hom podria pensar que també, en bona mesura, ens ve programada la vida mateixa.


S'ha escrit molt sobre Second Life i la seva creixent repercussió en les vides que hi ha ficades. Guanys milionaris en inversions immobiliàries, o negocis virtuals que no venen ni compren res excepte objectes de pantalla. De fet, en les últimes 24 hores en el moment d’escriure aquest article s’hi han gastat 2 milions de dòlars. Sí, una burrada, senyora. I tot plegat per un joc, per un món de mentida, dirà vostè: i aquí és on hauré d’intervenir jo i tota la cort de gent complicada per provar d’explicar amb tota la humilitat possible que la imaginació és tan real com la realitat mateixa, que tampoc no és cap joc, i que el sentit de la ficció rau en el fet que, precisament, ens fa viure. Fins a l’aparició d’aquest invent informàtic que amenaça de convertir-se en una veritable entitat administrativa independent, amb moneda pròpia però sense més territori que aquell que existeix (o no existeix) dins del ciberespai, quan parlàvem de segones vides sempre pensàvem en amants. O en el manteniment d’una pluralitat de feines que ens fa posar-nos un barret i treure’ns-en l’altre en funció de la tasca. Dur una segona vida sempre s’atribuïa a les cites clandestines o als negocis tèrbols o a les carícies de peus sota la taula entre cunyat i cunyadíssima. De formamés excepcional se’n parlava en termes de creació, en el moment en què per exemple un escriptor encetava la seva obsessió per un seguit de vides que només existien entre els plecs del seu encèfal.Però això ja no són segones vides sinó terceres, quartes i infinites: deixem els bojos de banda per un moment.El cas és que ara estem davant d’un dilema en directe, no pas de creació literària ni d’amors secrets ni de compaginacions laborals o de lleure, sinó del plantejament psicològic clar i cru de l’impuls que té l’ésser humà per viure una vida que no sigui la seva. Només cal ganes i temps: ho saben tots aquells que han viscut algun dels models tradicionals de doble vida.


Ja hi ha milers i milers de joves enganxats dia i nit davant del seu personatge, però tots ells replicaran davant la crítica que, de fet, tots estem enganxats dia i nit davant del nostre personatge. Dels nostres personatges. És clar que psicòlegs i metges advertiran sobre els riscos que té tot això per a la salut mental i física (incloses artrosis i hemorroides), però hauran de reconèixer també que viure una sola vida, estrictament marcada i rutinària, també pot ser altament perjudicial per a vostè mateix i per als qui l’envolten.No crec que jo opti per entretenir-me gaire amb el meu Heraclio, però això és només perquè el meu hardware té el privilegi de poder crear altres tipus de ficcions pròpies mitjançant el software de l’escriptura. En canvi sí que penso que introduir-se en una vida alternativa, encara que sigui des d’un seient (els llibres tampoc no s’acostumen a llegir dempeus) és quelcom inevitable en tota ànima mínimament inquieta. O conformin-se, si ho volen, en això que vostès anomenen realitat. I, perdudament enganxats com estan, vagin alimentant aquests personatges uniformes, aquestes vides programades i aquest món de mentida.

Publicat al diari AVUI. 18-04-2007

dimecres, 4 d’abril de 2007

Ales a l'esquena


Distrets com estem amb l’actualitat més candent (cada dia més candent), amb els afers professionals més immediats o amb l’última anècdota político-festiva, costa que ens aturem a fixar-nos en les actituds. D’actituds davant la vida n’hi ha per triar i remenar, és clar, i tots pretenem agafar-nos a alguna que almenys ens sembli una mica lloable. Prendre una actitud, a determinades edats, ja no és fer seguiment de l’instint o de l’aprenentatge (“és que jo sóc així”) sinó que implica prendre una decisió. Com si ens trobéssim tots en una botiga de disfresses i estiguéssim obligats a escollir la que més ens agrada, però amb una condició: la disfressa no es pot canviar més d’una vegada durant la vida, i això només en els casos de gent amb molta sort. Per a la resta, es tracta de vestits que queden cosits al cos de forma quasi inseparable i que defineixen la nostra imatge cap als altres i cap a nosaltres mateixos. O sigui que sovint són decisions que impliquen molta renúncia, però que tard o d’hora ningú no pot eludir. Sempre sabem identificar al nostre voltant aquell que ha adoptat una actitud més serena i responsable, o bé aquell que ha preferit la màscara més frívola, o bé el posat més tràgic, o el més valent. Tots coneixem algú que adopta una actitud més sacrificada envers els altres, o bé aquell que prefereix que se sacrifiquin per ell (i que a tot arreu porta un notori cucurutxo de princesa que grata els sostres). O bé l’introvertit, o l’inquiet, o el narcisista, o el treballador incansable. N’hi ha que prefereixen ser més Clarks Kents anònims i d’altres que, per contra, decideixen invocar els seus orígens a Krypton per a salvar la humanitat. Que siguin disfresses no vol dir que siguin mentida: només vol dir que són papers en els quals ens trobem còmodes, potser perquè no en coneixem cap altre, potser perquè ens justifica l’existència.Cadascú passeja pel carrer exhibint el seu motiu de viure, siguimés explícit o menys. Un d’aquests motius, que massa poques vegades aplaudim, és el de fer la vida més bonica. Hi ha gent així. I és molt agradable escriure que hi ha gent així.


Fer la vida més bonica és una actitud que molts atribuirien als artistes, als creadors, als qui poden començar i acabar una peça musical o un llibre. I és cert que aquest tipus de persones amb talent poden enllestir una obra i aconseguir d’aquesta manera aportar un intent de bellesa perdurable. Diria que jo en sé una mica (i només a estones). Però no és aquesta actitud artesanal, creativa, constructiva, estètica a què em refereixo. Estic parlant de persones que fan de la bellesa la seva raó de ser, des de l’hora que es lleven fins que tanquen els ulls. Ho fan de forma gratuïta, amb una profunda humilitat, deixant el testimoni de l’instant exclusivament als éssers que tenen a prop: i si qui tenen a prop és una gata que es limita a fer cara d’esperar l’autobús, doncs amb la gata. A aquest tipus d’àngels o de fades o de bruixots no els obsessiona gaire que es parli d’ells, ni plasmar el llegat del seu caràcter en la història, ni preveure la manera exacta com es desenvoluparà el seu funeral i quines persones ploraran més o ploraran menys.No és que no tinguin vanitat, segur que la majoria agrairien poder transcendir una miqueta més. Però en general es limiten a embellir una conversa, una trobada o una celebració, mitjançant detalls quasi imperceptibles que senzillament fan que tot flueixi de forma més bella. Tampoc no és que facin la vida més fàcil: es tracta de gent, repeteixo, que fan la vida més bonica. I prou. Bonica vol dir bonica, no vol dir que no hi hagi tragèdia ni avorriment. Poden fer patir, com tothom.Només que han decidit anar més enllà de la crua realitat.Com que tenen ales a l’esquena, han sabut descobrir la trampa, la mentida. Saben el valor de les convencions, evidentment, però també saben que algunes són un perillosíssim engany. L’edat de les persones. El divorci entre ficció i realitat. Que el futur existeixi. I les més bèsties de totes, com la teoria de l’evolució o la grotesca i devastadora llei de la gravetat.


I sé, estic segur que vostè, el de les plomes de falcó reial, ja sap de què parlo: i doncs, de què té por?
Publicat al diari AVUI. 4-04-2007

dimecres, 21 de març de 2007

Normes per a Montilla

Aviat es presentarà en públic la segona edició del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, presentació que anirà acompanyada de diversos actes de solemne benvinguda.No n’hi ha per amenys, tractant-se de la nostra norma suprema, aquella sense la qual no hi ha Estatut ni Constitució que valguin, com tantes vegades he suggerit i subratllat amb creixent vehemència (i solitud).Sembla que dilluns que ve els acadèmics en lliuraran un exemplar al president de la Generalitat, que fa cursos de perfeccionament de la llengua del país que presideix, i als presidents dels altres territoris de parla catalana.També diuen que, malauradament, no vindrà ningú dels estats francès ni italià, ni per descomptat el president de la Comunitat Valenciana, al qual segurament un diccionari castellonenc/alacantí-alacantí/castellonenc faria més gràcia i servei. I diu fins i tot que l’esdeveniment anirà acompanyat d’espots publicitaris amb famosos com Maria de laPau Janer (veïna d’unes ratlles més avall), Toni Soler o Júlia Otero, la qual circumstància aprofitarem per comprovar si no em ratllis serà una expressió tolerada dins les noves accepcions normatives que ens han de regir. I és que parlen de 2.422 termes nous:som una identitat, ja es pot veure, en constant evolució.


Diu que per primerea vegada "cabró" podrà ser usada coma insult, per la qual butlla donem les gràcies, i que els acadèmics ja han acceptat que Catalunya dugui pírcing, entre altres coses.No sé si hauran tingut temps de pensar en la incorporació d’altres termes forjats durant aquests anys, com per exemple el de les populars i graciosíssimes maragallades: digui’s del resultat d’aquell comportament polític que consisteix a fer declaracions absurdes aconseguint consumir els nervis d’amics, coneguts, saludats i adversaris. O bé blindatge competencial: es tracta d’una armadura hermètica feta de llauna fina, dins la qual una comunitat pot sentir-se més o menys protegida fins que bufa un petit cop de vent de tarannà constitucional. Caldria també parar compte a vexació, en el qual terme a partir d’ara s’incorporarà qualsevol manifestació artística, gràfica o publicitària on aparegui una dona envoltada d’homes, fent el que sigui, especialment si el que fan té alguna intenció sexual (seria bo, en aquest punt i ja que ens trobem en el terreny normatiu, que el diccionari establís també la multa o la pena que correspongui). I per descomptat haurem de donar la benvinguda al nou terme socialpatriotisme, que és aquella forma sana d’entendre el món per la qual tots aquells que avui utilitzen la xarxa ferroviària de rodalies tindran la fórmula perfecta per sentir-se agraïts de no haver de perdre el temps en debats identitaris i essencialistes. És clar que no podrem obviar la creixent popularitat de llibertat informativa, que entesa en els termes més moderns ha passat a significar la llibertat que té el govern per amenaçar i insultar aquells periodistes que no li facin prou patxoca, per les raons que discrecionalment pugui decidir. I tampoc no em queda cap dubte que el nou diccionari normatiu haurà sabut avançar-se als esdeveniments i incorporar la paraula tegevé, que és aquella tremolor que sentiran les estructures de la Sagrada Família cada vegada que per sota de la seva façana del Naixement (de forma clarament vaginal) penetri un coet ferroviari que li fregui les estructures a uns quants mil·límetres del punt de total esfondrament expiatori. Podríem seguir però no puc avançar-los més del contingut de la nova norma, que els acadèmics prefereixen guardar en un escrupolós secret.


Només em resta suplicar al president que faci el favor de buscar en la nova edició, icoma part del seu aprenentatge, els instructius i valuosos termes següents: nació, patriotisme, socialisme, amenaça i sectarisme.Per la resta,només suggerir que en endavant aparegui la fotografia d’en Christoper Reeve (volant o en cadira de rodes) quan es consulti el mot heroi, la fotografia d’Elsa Pataky en les últimes portadesde revistes quan es consulti el terme venustat, i la fotografia d’un servidor quan algú es proposi saber què és modernament un complet sapastre.


Publicat al diari AVUI. 21-03-2007

dimecres, 14 de març de 2007

Oda a Anglaterra

Els que no sabem gaire de futbol hem descobert fa molt poc l’himne del Liverpool, i evidentment ens hi hem quedat enganxats en ment i en ànima. Hom pensava que a Can Barça érem els números u pel que feia almenys a l’himne, que té un inici una mica grotesc (sobretot en la seva versió gravada, amb redoblant de banda militar), però una tornada universalment coneguda i del tot commovedora. I també una lletra que està a l’alçada de la mínima elegància exigible, sobretot enmig de tanta horterada com és capaç de produir un equip de futbol, colors inclosos (ara on vas vestit de blau i de grana, o de colors matalassers, o amb un conjunt arlequinat?). Bé: el cas és que ens han superat (un altre cop) els anglesos. Arran dels últims partits de la Champions League que han acabat expulsant-nos de la competició, ens ha acabat conquerint el cor el You’ll never walk alone, de Rogers i Hammerstein (o més precisament del musical Carousel), després consolidat en la versió dels liverpoolians Gerry and the Peacemakers, que és la que un dia de forma espontània, durant els anys 60, va posar-se a entonar l’afició del camp. Fins i tot Pink Floyd va voler acabar una cançó seva (Fearless) amb ressons d’aquest himne que ens parla dels moments veritablement difícils, de seguir caminant malgrat la foscor, de no tenir por, i de no caminar mai sol mentre es tingui esperança. Potser la millor cançó mai feta en homenatge als moments complicats de la vida. També la marca de llet Puleva (sí, la de pura leche de vaca) s’ha decidit a usar la peça en el seu últim anunci, tot portant-la a unes variacions aberrants. Vaja, que ens han tocat a nivell col·lectiu, i no només per haver-nos expulsat de la Lliga. No és la primera vegada que els anglesos ens demostren com es fan les coses. O, més aviat, com val la pena viure.


A favor dels anglesos? Quasi tot. Però sense cap mena de dubte començaríem pels Beatles i tot el que se’n deriva. La primera època i la segona època, la carrera independent de Sir John Lennon i dels altres, la llegenda, la música, fins i tot el detall que l’aeroport de Liverpool dugui escrit “above us only sky” al sostre de la terminal, i fins i tot l’esplèndid concert d’homenatge que es féu a Sir George Harrisson al Royal Albert Hall l’any 2002. No sé si té a veure amb la meva formació anglosaxona els primers anys d’infantesa, però crec fermament que no es poden entendre ni els Beatles ni Anglaterra sense una bona dosi de sentit de l’humor. I també estic convençut que el millor signe d’intel·ligència en una persona i en una col·lectivitat és el sentit de l’humor. Doncs sense això no s’entén Anglaterra, ni sense sentit de l’humor ni, per tant, sense intel·ligència. Podem provar de consolar-nos dient que amb TV3 sí que hem demostrat saber entendre l’humor anglès, ja que hem tirat molt de les sèries hilarants produïdes al país dels Monty Python i de Rowan Atkinson, però la genialitat originària és d’ells.Ni tan sols hem sabut fer res que s’hi acostés, en subtilitat i en creativitat. Per descomptat que en música moderna la llista seria interminable, però només apuntaré que a Anglaterra (sempre parlo d’Anglaterra, no del Regne Unit) ha nascut el pop i tot el que se’n deriva, així com el punk (el més romàntic de The Cure i elmés agressiu de Sex Pistols), i el rock simfònic, o el glam. A Anglaterra hi ha les escoles angleses i la mitificada disciplina anglesa i els uniformes corresponents, i la sàtira cap a la monarquia, i genis de la literatura i una capacitat demostradíssima per ser una gran potència mundial malgrat la reduïda extensió del territori (i l’absència de grans recursos naturals). I també unes dosis infinites de talent, que potser tenen a veure amb la quantitat d’hores que els nois i les noies han de romandre a l’habitació de casa mentre a fora plou a bots i barrals. I els pubs de sis de la tarda, i l’illa deWight per a estiuejar-hi i anar enveler, i la puntualitat i el te, i els agents secrets al servei de Sa Majestat la Reina, i Madness, i Morrissey, i una infinita llista de qualitats que poden en tot cas contrastar-se amb dos defectes: l’exagerada prepotència imperialista i la lletjor general de la ciutat de Londres. Llàstima.

Publicat al diari AVUI. 14-03-2007

dimecres, 21 de febrer de 2007

Eufemismes

Som una nació (teràpia de grup); et presento la meva parella (sóc gai); aquesta és la meva col·laboradora (aquesta és la meva secretària); baixo a comprar tabac (això nostre s’ha acabat); no és exactament el perfil que estàvem buscant (no tornis a venir a demanar feina, i encara menys sense carta de recomanació); a casa votem ecosocialista (a casa encara ens engresca la dictadura del proletariat); ho sento però en aquests moments està reunit, vol que li passi l’encàrrec? (ara mateix té mil coses millors a fer que atendre la teva trucada, imbècil); art conceptual (és que a casa sempre em van dir que valdria tant coma artista); vicepresident (conseller de la Vicepresidència);molt honorable (home: diu que és molt treballador); tacte rectal (això et farà una mica de mal, o bé et canviarà la vida); et presento la meva companya (et presento la meva dona); et presento el meu company (et presento el meu home); Lucy in the Sky with Diamonds (et veig unamica violeta, Ringo); una coneguda marca de refrescos (Coca-cola); després d’una llarga malaltia (s’ha mort de càncer: c-à-n-c-e-r); interpretant els sentiments i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi (faré exactament el que em doni la gana, que per això sóc el molt honorable).

Hem de parlar (això no va ni am rodes); treballadora sexual (prostituta, puta); comunitats perifèriques (Catalunya i Euskadi); països perifèrics (Espanya,Portugal, Grècia); de color (negre); és que vaig relliscar i vaig caure (el meu marit em pega);mitjans de comunicació plurals (tu ja m’entens); no saps el mal de cap que tinc (avui tampoc, nano); solidaritat amb els pobles d’Espanya (vosaltres pagueu, després si us porteu bé veurem què passa); sobiranisme(independentisme); progressisme (socialisme amb idees originals); Sobirania i Progrés (independència i socialisme); independentisme català (primer que el Tribunal Constitucional digui el que, després potser ens manifestarem perquè ens deixin convocar referèndums, i aleshores potser, sino hi ha en joc cap càrrec, ens pensarem un full de ruta); treballador de la neteja (escombriaire); és que a casa sempre hem jugat així (estic perdent i no puc suportar-ho); invident (cec);nuclis de convivència habitacional (famílies); agnòstic (heretge); he tingut una falta (noi, has begut oli); música dodecafònica (soroll); danys col·laterals (morts civils); si guanya Zapatero, guanya Catalunya (si guanya Zapatero, guanya Zapatero); Espanya plural (Espanya); un sense papers (un immigrant il·legal); donaré suport a l’Estatut que aprovi el Parlament de Catalunya (vegeu referència anterior al tacte rectal); patriotisme social (espanyolisme amb benedicció autòctona); govern sense soroll (prohibit molestar els amos); pal de paller del catalanisme (pal sense palla només que bufi una mica el vent); antisistema (brètol); dona que et riu les gràcies (dona amb qui potser tindràs sexe); dona que s’enamora de tu a primera vista (potser has begut una mica massa); dona que amb la mirada et convida a tenir sexe (t’has begut fins l’enteniment); home atractiu (home que a ella li posa); home interessant (home que a ella li interessa); home amb qui ella tindrà sexe (home que, creient que és atractiu o interessant, potser ni agrada ni interessa).

Crisi dels quaranta (vull sortir d'aquí); crisi dels trenta (mama, fa fred); ens truquem un dia d’aquests (i mira que em sones, però ara no hi caic); federalisme asimètric (Espanya); i tant que m’ha agradat el pianista (que bé que es dorm a Palau); el sexe dèbil (el sexe astut); el sexe fort (el sexe ansiós); gran promesa de la nostra literatura (si ha de fer promeses, que les compleixi); un altre món és possible (tothom s’està equivocant menys nosaltres); deflagració (explosió a la segona frase d’una notícia); el teu amic Carles és una mica estrany, oi? (no puc suportar el teu amic Carles);mòduls prefabricats (barracons); catalans d’adopció (catalans); els altres catalans (catalans); els catalans de cognoms i parla castellana (catalans); els nens d’Olot no saben prou castellà (Espanya); t’he comprat un ram de flors (no vull que notis res); pluja fina (Espanya); podríem convidar en Carles a sopar (t’estimo).

Publicat al diari AVUI. 21-02-2007

dimecres, 10 de gener de 2007

Retorn a la innocència

S’ha de ser pare per a entendre-ho, i per això demano disculpes d’antuvi a aquells que no ho siguin (o que prefereixin els temes més agres), perquè aviso que aquest és un article ensucrat. Encara estic intentant recuperar-me de l’impacte que emva produir veure-li la cara quan es va obrir el teló, en aquell teatre on apareixien els seus personatges preferits de televisió. Al començament, molta calma, tot semblava controlat, ell (dos anys imig) es pensava que el dúiem a veure alguna mena de Pastorets que encara no sorprenien gaire. Però aleshores es van retirar les cortines i va sonar la música, es van encendre els llums de colors i davant d’aquells ninots els ulls d’en Xavier semblaven dues boles d’arbre de Nadal il·luminades. Ni tan sols vaig voler mirar l’escenari, perquè l’espectacle de debò es trobava ben bé al meu costat. Després d’alguns mesos força atabalats de feina, i d’altres crues qüestions que té la crua i freda maduresa, no m’hauria pensat que en un instant se’m plantés al davant la mirada il·lusionada de la innocència, i que ho fes d’aquella manera. Em vaig rendir de forma automàtica i per sorpresa absoluta.

De forma recurrent s'alcen algunes veus reclamant un retorn col·lectiu a la innocència, especialment enforma de Power Points anònims que ara et mostren una casona del Tibet i ara pretenen ensenyar-te sobre l’amistat tot il·lustrant-ho amb un bebè ben entaforat dins d’una col. Constantment rebem lliçons sobre com prendre’ns les coses, que especialment ens criden a valorar les més petites i insignificants (sota l’amenaça, això sí, de no veure complerts els nostres desigs si no reenviem la missiva a deu o vint-i-cinc indefensos contactes). Esborro aquests correus electrònics compulsivament, ja que no suporto el paternalisme anònim, llevat que realment les fotografies valguin la pena per a uns minuts d’evasió a les dunes del Sàhara o a les platges de la Polinèsia. El cas és que tots aquests missatges són constants repeticions de la mateixa idea, d’una reivindicació de les coses més essencials, de vegades fins i tot revestides d’un intolerable conformisme. El que hi detecto, de forma general, és un profund enyor de la il·lusió infantil. Al darrere d’aquelles músiques new age, d’aquells proverbis hindús (mai cristians, val a dir-ho) o d’aquelles llargues paràboles amb moralina, hi ha una innegable voluntat de fugir: de fugir ben lluny geogràficament, o bé de fer-ho enrere en el temps. La qüestió es rebaixar la importància de les coses i fer-nos-ho tot més senzill, reduir la clau de la felicitat a quatre principis còsmics del més pur estil Antoine de Saint-Exupéry. Tot plegat, amb poques excepcions, em fa venir unes irrefrenables basques. Fins i tot el nen que, davant d’un aviador accidentat al desert, no sap demanar una altra cosa sinó que li dibuixin un xai. De tan bufó, realment n’hi ha per a cruspir-se’l.Però de forma literal, i començant pels ulls i la llengua.

Una altra cosa ben diferent és el que vaig veure al teatre, girat quasi d’esquena a l’escenari. La innocència era allò. L’essència de la vida era allò, tot elmón tenia sentit (un sentit inexplicable) quan a en Xavier se li obria la boca i se li desfeia l’ànima. I vaig entendre que a partir d’ara sentiré enveja d’ell, no només per la seva manera de vibrar i d’enlluernar-se, sinó sobretot perquè a ell tot això encara li és permès. Enveja d’aquesta gràcia que li fa fot, i de les històries que inventa amb els animals de la seva granja. Enveja de quan tingui nou anys i dormi per primera vegada sota un cel estrellat i dins d’un sac. Enveja del primer petó i la primera copa de cava. Enveja del pànic escènic en les actuacions escolars, i de tenir cada dia la colla d’amics a tocar de pupitre, i de la nit de Reis. I del pa ambxocolata, i de l’aventura de pujar a les atraccions més monòtones, i de la festa de final de curs, i de no aprendre mai a ballar amb una noia, i de comprar tant de material de papereria, i del primer bany nocturn a la platja. Totes aquestes coses són les que t’envejo i em temo que a partir d’ara aquesta dolça enveja m’acompanyarà a cada pas que facis. Començant per aquest tros de dona que has tingut la sort de tenir com a mare.

Publicat al diari AVUI 10-01-2007

dimarts, 2 de gener de 2007

?



Reunit el jurat del premi Llorenç Villalonga de novel·la, del qual vaig formar part i que va decidir premiar la novel·la del jove Melcior Comes, vam ser convidats (com correspon) a la festa de lliurament dels guardons. Val a dir que el marc de la cerimònia, un castell de Bellver ben engalanat i il·luminat, va resultar clarament més plaent als sentits que alguns fragments exòtico-adbominals de l’espectacle en si: però en general va ser una vetllada agradabilíssima i de la qual dono sincerament les gràcies. L’inesperat toc desagradable va venir de la boca d’un dels guanyadors en llengua castellana, no vull equivocar-me però diria que era el de novel·la, que va començar el seu discurs d’agraïment invocant a un tòpic davant del qual mai no puc evitar sublevar-me: “Escriure literatura –va dir– consisteix a dir les coses amb el mínim de paraules”. Va llençar-ho a l’honorable públic, va quedar-se una mica més tranquil i va deixar la seva sobirana imbecil·litat penjant del ferro del micròfon del púlpit.


Em pregunto en quin moment nefast de la història del segleXX (perquè suposo que només pot tractar-se del XX) va sorgir aquesta dèria minimalista per venerar la brevetat, la petitesa, l’austeritat irracional i autoimposada. A poc a poc es va anar estenent aquesta grotesca norma decidida per algú amb no sé quina autoritat, que va transmetre’s de la pintura a l’escultura i a l’arquitectura, fins a arribar contaminant totes les disciplines artístiques ihumanes, inclosa la literatura. Les mínimes paraules, diu? Perdoni: de paraules, les justes.Ni moltes ni poques, les que toquin. Provar de preestablir l’abast màxim d’una frase és condicionar-la estúpidament, és no deixar-la respirar, és castrar-la abans d’hora i en definitiva negar-la. El nombre de lletres o de paraules (o de pinzellades, o de notes, o de columnes recargolades) ni tan sols és res que decideixi l’autor, sinó que pertany a l’àmbit de decisió de l’obra mateixa.Que no provin per tant de vendre una falsa fórmula per a la senzillesa, perquè això que proposen els minimalistes no té res a veure amb la senzillesa ni amb la humilitat ni tan sols amb l’economia de la indústria paperera. Darrere de discursos d’aquest tipus s’amaga una absurda i espantosa voluntat de demostrar destresa amb el llenguatge i capacitat de síntesi, com si no ens trobéssim davantd’un artista sinó davant d’un alumne que s’enfronta a l’última prova de selectivitat.Un deu sobre deu, sí senyor. La mama estarà contenta. Em pregunto què hem de pensar de l’obra de tants autors, novel·listes o pintors o músics, que han optat pel detall, per les ornamentacions o per les variacions sobre un sol tema per seguir simplement el curs natural d’una idea. Em pregunto si hem d’entendre que poden anar a la foguera tantes i tantes obres dirigides a expressar alguna cosa de complex, d’extens, de necessària densitat.


L'únic que demostra algú capaç d'invocar el minimalisme verbal en literatura no és la seva pròpia senzillesa sinó la seva simplicitat, la seva banalitat, la seva rotunda i diàfana vulgaritat. Dediquin-se a escriure les mínimes pàgines possibles, si ho prefereixen: però aleshores facin un petit esforç més i redueixin la novel·la a un sol capítol de deu pàgines, que segur que és possible, i després provin de transformar això en una frase que condensi l’essència de la història, una frase ben bonica i eficient, i en acabat encara poden treure’n un petit vers compost de bonament dues o tres paraules,moment en què sens dubte es trobaran prop de la cúspide de la bellesa. Finalment, circumscriguin tot plegat a un simple títol de coberta que fins i tot pugui resumir-se en un breu però intens monosíl·lab. O bé en uns punts suspensius, o encara millor en un interrogant. Sí, fem l’obra suprema consistent en un formós, breu i lil·liputenc signe d’interrogació. Que sigui ben petit, que no molesti, que expressi el màxim amb el mínim espai possible. I, si poden, transformin tot això en un etern silenci que els obligui a no teclejar ni escriure ni una sola lletra més, davant del dubte de la seva utilitat i concisió. I ho complementin, si volen, amb un adéu a aquest món deixant enrere un brevíssim sospir de mediocritat.


Publicat al diari AVUI. 2-01-2007