Deure generacional

Molts insisteixen a definir la meva generació com aquella que avui no es pot comprar un pis, però aquesta innegable realitat ve en tot cas compensada per una altra banda: de fet, transforma la meva generació en una de les primeres que intueixen una evidència filosòfica (i que ha de tenir
necessàriament la seva plasmació quotidiana), i és que a la vida hi som de lloguer. Aquesta veritat que subscric categòricament pot ser contestada amb arguments sobre l’esdevenidor, sobre les generacions que vindran, sobre la construcció d’un patrimoni: però crec que no m’equivoco si dic que la meva generació, potser per influència de les realitats virtuals o de la gran quantitat d’informació al seu abast, sap perfectament que el millor patrimoni que pot llegar als seus fills no està fet de pedres. El fet, doncs, que ens hagin posat la propietat immobiliària com quelcom de tan inabastable ens ha posat paradoxalment a l’abast, si sabem fer-ho, la construcció d’altres tipus de projectes que tenen molt més a veure amb la vida, amb les ànimes i amb les necessàries transformacions de la societat. Entre aquestes, la construcció nacional.

Fa poc l'Hèctor Bofill escrivia una de les seves habituals repassades a la nostra classe política (La degeneració, 7-5-2007) amb l’estil devastador, culpabilitzador i de broc gros que el caracteritza. I he de dir que algú ha de fer aquesta feina que fa l’Hèctor, que consisteix a destruir de forma implacable allò que ja sembla haver donat tots els fruits que podia donar, i que el broc gros és més útil per a aquestes feines que no pas el bisturí quirúrgic. O sigui que, malgrat les nombroses discrepàncies, endavant amb la perforadora i amb les càrregues de dinamita. Després, és clar, el lector demanaria veure-hi plantejada alguna solució davant del panorama, i l’amic Bofill només sap dir Pere Aragonès, perquè ja no li queda espai a l’article, ni visió entre la pols de la runa. Proposo a les persones com ell, i de fet a tota la gent de la mateixa generació a qui ens uneix un deure autoimposat de trobar una sortida digna a aquesta nació, que comencem a aportar-hi alguna idea important i a demostrar que sabem dur-la a terme.En efecte, nosaltres som la generació a qui es va parlar d’aquella Europa de les Nacions on trobaríem l’encaix definitiu de Catalunya amb ella mateixa. Avui, en canvi, això d’Europa és un concepte en decadència només cal veure les travestis finalistes d’Eurovisió per adonar-se’n. No, no podrem pas comptar amb Europa per molt que l’expresident Maragall hi vegi ara una sortida o més aviat una excusa. Perquè Europa, des del punt de vista d’identificació política de la ciutadania, no existeix: la prova és que no trobareu cap sonat que, malgrat la bellesa irrefutable de la peça, s’aixequi o es dugui la mà al pit en sentir els compassos de La novena de Beethoven.

Aquesta generació potser no pot comprar pedres, però sí que pot aspirar a construir coses perdurables, que és l’única cosa que podem haver après del moviment polític iniciat per Prat de la Riba. Fer coses perdurables, obsessionem-nos-hi. I la qüestió resideix a determinar si en el context actual, quan el nou Estatut està a punt de ser humiliat per la justícia espanyola, allò que podem aportar de perdurable com a generació ja no pot pretendre definir-se en termes de rèdits gradualistes. Era del tot justificat votar que sí a l’Estatut en favor d’un avenç insuficient però clar, com ERC mateix va estar a punt d’admetre, però estic convençut que davant la greu situació actual s’espera de nosaltres que promoguem gestos en favor d’una regeneració dels plantejaments polítics del catalanisme. I sens dubte aquests nous plantejaments han de dur una càrrega sobiranista molt més important que fins ara, per fidelitat al diccionari i a la lògica, però sobretot per coherència amb els esdeveniments actuals i per la credibilitat mateixa del nacionalisme català. En efecte, això no es pot fer sense que els lideratges actuals assumeixin aquesta mateixa necessitat i actuïn en conseqüència, deixant de desviar extemporàniament
el tema cap a la dreta o l’esquerra. Però els lideratges són com els pisos de lloguer, són com la vida: no hi són per hipotecar-nos.

Publicat al diari AVUI. 16-05-2007