Inspirat per un article de Stephen Graham Jones
1.- No pertanys a cap minoria. No ets en una reserva ètnica ni en un curiós cas de resistència cultural, sinó en una realitat nacional sòlida i respectable, tant en antiguitat com en dimensió, que no està caracteritzada per la “voluntat de ser” com deia Vicens Vives sinó per la natural tendència a créixer i estendre’s. No estàs provant de sobreviure, ni d’evitar la invisibilitat. No estàs demanant que reconeguin, ni que la teva suposada peculiaritat et defineixi. Ni tan sols estàs lluitant per allò que van lluitar els que et van precedir. Si això fos així, voldria dir que els que et van precedir no van avançar. Tots dos sabem que això és fals.
2.- No pensis en petit. No escriguis amb contenció ni amb vergonya, només té sentit gosar ser fort. Arribar a molta gent o a poca no té cap fórmula, però els ingredients sí que són exclusivament teus. Si tens un gran èxit comercial, comença a escriure. No ha passat res important. La feina comença ara, quan no tens èxit, quan no et mira ni t’escolta ningú. Res més no importa, ni encara menys és digne de cap aplaudiment.
3.- No demanis permís per fer el que fas. Ni dels que t’envolten, ni dels crítics, ni dels criticaires, ni de l’editor. Ser acceptat està bé, però tu no escrius per a cap grup que t’hagi d’acceptar. Un crític no t’ha de salvar o condemnar, ell no té la paraula, ni l’última ni la primera, no és sota el seu marc que has d’entendre ni interpretar res. Normalment només son prescindibles tanques en el camí dels creadors. Aquesta tanca, en veritat, no existeix. I si mai existeix, salta-la. El món de veritat, el gran, és al darrera.
4.- No pertanys a un prestatge geogràfic. No ets un “Catalan author”, ni de la “Mediterranean literature”. L’única geografia vàlida és la que hagis definit dins la teva obra, tota la resta només és bona o mala literatura. Has fet una obra d’art, no un tiquet de visita al museu de la cultura catalana. No tens la càrrega de salvar (ni de condemnar) la teva cultura. Quan posen la senyera per damunt del teu cant, t’estan difuminant. Els prestatges o les parades d’editorials a les fires poden ajudar a ubicar-te, però no a definir-te. La teva pàtria ets tu, el teu meteorit ets tu.
5.- Escriu millor. No ets un autor de ficció o de no ficció, o d’aquest o altre gènere, ets un autor que vol escriure millor. Avança. Fins i tot quan cometis errors, o quan diguis coses que no volies, no demanis perdó. Continua. Millora. Adona’t que només pots mirar endavant i anar endavant.
6.- No justifiquis el fet d’escriure en la teva llengua. No té cap justificació possible, ni cap explicació, ni et transforma en un expert en la teva realitat lingüística, cultural o nacional. Escrius en català o bé perquè et dona la gana o bé perquè no ho pots fer de cap altra manera, i si mai vols canviar de llengua serà també perquè et donarà la gana. Quan et justifiques, et situes en la posició dels qui tenen alguna explicació a donar. Les llengües normals, els autors normals, no han de justificar-se.
7.- Tampoc no et cal saber per què escrius. No provis d’explicar-ho perquè tampoc no ho saps, perquè no sabries explicar-ho. Escriure, recorda-ho, no serveix de res. Afortunadament no serveix de res, com no serveix de res estimar, o respirar, o viure: són funcions que no requereixen cap utilitat, de sobte un dia estàs viu i punt. De sobte un dia escrius, o estimes, i punt. No et dirigeixes a un objectiu concret, et dirigeixes a començar i acabar alguna cosa. Perquè sí. Perquè has decidit que això havia d’existir, i que només ho podies fer tu. Per cert: tampoc no cal que et responguis per a qui escrius, però sí que t’ho pots preguntar. De fet, com a pregunta, està molt bé.
8.- No existeixes. No es tracta de tu. No has vingut a passar comptes, no has de tenir una “ploma esmolada” perquè no estàs en guerra. Guarda la destral per quan convingui, és clar, però recorda que es tracta de fer art. No es tracta de tu, ni de la teva identitat, ni dels teus enemics. Qui et llegeixi ha de llegir les teves paraules, la teva veu, però no ha de veure-t’hi necessàriament a tu. I si no, escriu millor. Fins que no puguin mirar enlloc més que les teves paraules.
9.- No provis de ser modern, o contemporani. Com deia Dalí, ho vulguis o no, és una cosa que no pots evitar ser.
10.- No provis de no ser tu. També és quelcom que no pots evitar ser. El que no cal, però, és provar d’explicar què ets. L’únic que ens interessa és saber qui ets.
Publicat al diari Ara el 29 d'agost del 2023
