dilluns, 30 de maig del 2011

Desallotjament mental


Tal vegada ja els vam desallotjar fa uns anys, els anomenats “indignats”, i ho vam fer de forma prematura. Recordem tots fa uns 15 anys i el moviment ocupa que tanta polèmica va crear: finalment l'opinió pública es va dividir (com sembla preceptiu) entre favorables i disconformes, i amb aquesta mena de partit de futbol absurd vam cloure el debat. L'ordre públic va guanyar la batalla de les idees i dels fets, però els ocupes van guanyar la batalla de l'advertiment: a partir d'aleshores, qui ho volgués veure sabia que teníem un problema social creixent.

Aquest problema social tenia poc a veure amb els quatre galifardeus que només volien gresca, o notorietat, o simplement delinquir contra la propietat privada: es tractava d'un problema social que, mal expressat i molt pitjor defensat, advertia sobre un fet ja constatable. Que els joves no trobaven prou sortides. Després podrem dir que potser no els saben buscar, o que es posin a treballar, etcètera. No escric aquest article, insisteixo, per donar la raó als uns o als altres. El que dic és que els joves es queixaven, amb raó o sense, i que es queixaven d'una cosa important: la seva inviabilitat personal. La dificultat de l'accés a l'habitatge, com ara ho és (15 anys després) la dificultat d'accés a la feina o l'escepticisme sobre el sistema polític. Aleshores ja es gestava el que vivim ara, tot i que ara ho veiem molt més accentuat; i es tracta d'una crisi social que encara estem a temps d'evitar.

És feina dels polítics pensar-hi? És feina de tots. I per això em preocupa que gran part de l'articulisme “d'ordre” (que són els meus, tot sigui dit), hagi apostat per ridiculitzar, menysprear, caricaturitzar o simplificar el que aquestes actuals manifestacions signifiquen. No són només una colla de dropos, no són només una barreja confusa d'inconformistes sense alternatives (que segurament ho són), ni són només brètols que tapen el nom del monument a Macià pel nom de Durruti (que això ha succeït). A banda de tot això, també són ciutadans que han dit prou. Han dit que no poden més, que no volen suportar més la seva situació. Menteixen? No menteixen? Si treballessin més no estarien tan malament? No ho sé, però en tot cas el seu discurs és versemblant. És més que versemblant que amb les xifres d'atur actuals hi hagi raons per sortir al carrer i plantar-se. I com que és més que versemblant, més val no minimitzar-ho i aportar-hi un debat més constructiu que el de bons contra dolents. L'ordre públic mai no pot ser un pretext per no pensar i per no dialogar. Això no és una competició per veure qui és més cívic, sinó una crisi social creixent. Els polítics no poden ignorar-ho, però és que els articulistes tampoc no ho poden fer, ni els empresaris, ni els sindicats. Cadascú hauria de fer la seva pròpia reflexió i pensar en les peces que més grinyolen de tot el sistema. I diria que la que més grinyola, tal vegada, no és la política ni la “democràcia real”. Aquí ve la meva humil aportació.

El consell a fer als acampats és, en efecte, un consell d'organització interna: no sabem qui són perquè no en coneixem cap líder. I no sabem com, per què ni quan pretenen impulsar aquests canvis en el sistema. Caldrà, doncs, que actuïn, a banda de cridar: caldrà que tinguin algun discurs en positiu. Una de les opcions és crear un partit polític, l'altra és entrar a militar en els partits i influir-hi des de dins –algú els deu haver ensenyat, suposo, que els partits polítics no són creats per decret sinó que són en mans dels ciutadans que hi militen i que, per tant, dins d'ells hi pot haver algunes de les claus per al canvi en el sistema–. L'altra opció és la revolució, però aquesta opció no acostuma a fer història sense disturbis (inclosa la del Maig del 68). I, és clar, ni tan sols ells crec que vulguin pagar un preu tan alt. Ni crec que, malauradament, tinguin cap mena d'estratègia ni de proposta concreta.

Insisteixo: la pilota ÉS a la teulada dels polítics i de tots nosaltres. Sense pressa, caldrà que ens prenguem seriosament el risc de crisi social que patim: ja és una crisi en si mateixa que tants joves es considerin (amb raó o no) mancats d'horitzons. Escoltar no ens costa res, i vejam si, a més a més, ells també en saben. Perquè el que no aconseguireu és tenir més raó per estar indignats que el botiguer, el treballador o el funcionari. Això ho sabeu, oi?

Article publicat a l'AVUI el 30 de maig del 2011

dilluns, 16 de maig del 2011

Opus 42



Woody Allen ha estrenat la seva 42a pel·lícula, Midnight in Paris. No parlaré de les indiscutibles virtuts de l'obra (molt recomanable) ni del geni, sinó de nosaltres: de com hem canviat la percepció de l'art i de la comunicació en només 20 anys, i de les vies noves d'expressió i d'intercanvi d'emocions. En primer lloc: tenir en compte que Allen fa una producció cada any. Un ritme industrial, fabril, segurament innecessari, però que deixa indemne la qualitat final. Evidentment que hi ha obres millors i pitjors, i molts opinaran que hi ha una clara jerarquia entre les seves produccions, però això no sembla que tingui res a veure amb el ritme anual de treball. Al contrari, diria que tenir un ritme constant afavoreix l'artista. El fa més esperat, més tradicional, més familiar i benvingut a la cita anual: el talent, en aquest cas, se li suposa. Ens imaginem què dirien la majoria de crítics d'un escriptor que fes una novel·la cada any?

Evidentment que el tempo accelerat de la creació d'Allen té a veure amb el ritme en què vivim o sentim avui: ja no aspirem a una obra mestra sinó a una cosa bonica. Entretinguda, agradable. Grans productors i directors (i també guionistes i escriptors) treballen amb material molt més fungible que fa dues dècades: ara partim de la base que una obra mestra pot sortir, si és que surt, d'entre desenes d'obres menors. Pot sorgir d'un argument que fins i tot pot tenir un punt d'absurd, de ves quina cosa. I no passa res, no condemnem ja la història col·loquial, ni les pretensions humils, ni tan sols el fet que l'obra surti poc rodona. Ja fa anys que anem amb molt de gust a veure films quadrats o triangulars, que comprem llibres octogonals i que contemplem pintures amb quatre perspectives. Conscient d'això, Allen senzillament fa. Proposa i escriu, sense pretendre més que fer una cosa bonica. Com si això (per cert) fos poca cosa.

La condició d'obra mestra o de clàssic o d'imprescindible es deriva d'un judici que té més a veure amb el temps, amb l'oportunitat, amb la simpatia puntual cap a un tipus d'idea, que no pas amb la qualitat objectiva de l'obra. Hem esdevingut més imperfectes, més pop. S'han acabat les quadrigues de Ben-Hur i les grans majúscules amb llum de bombetes i les frases memorables de l'estil “Mai més no tornaré a passar gana” o “Toca-la un altre cop, Sam” (que mai no va ser cap frase de Casablanca sinó, precisament, el títol d'un guió de Woody Allen). Això té el seu reflex en les cerimònies dels Òscar: fa temps que no hi veiem mites intocables, si no és que ressuscita Kirk Douglas com a astre rei. Hi ha humoristes que fan broma i homes i dones que “treballen molt bé” (expressió que es fa servir molt per a la professió d'actor o d'actriu: al final seran herois de la classe obrera, de tan bé que “treballen”). Gent de carn i ossos que actuen, dirigeixen o produeixen però que si acaben tenint un record daurat no serà a cops de focus glamurosos o de rugits de lleons majestàtics sinó com qui passava per allà. Mentre creixia, mentre treballava. Ens enamorem cada com més dels llirs entre cards, de la noia del metro que resulta que canta molt bé els boleros.

Occident s'ha vulgaritzat i això no és mala notícia. Com Hollywood, com els arguments de ficció, com l'art en general: sens dubte té a veure amb la democràcia, amb la televisió i també amb internet. Sabem molt de tot: Allen ens pot parlar de Van Gogh o de Dalí o dels anys 20 a París, i no per això el veiem altiu o elitista (una altra cosa és que tothom ho valori amb la mateixa intensitat). La clau de la fórmula no és fer riure, que crec que mai no ha estat la veritable clau de Woody Allen: és fer-ho bonic. Conviure amb la societat dels reality shows, de les samarretes de futbol i dels limitats (o especialitzats) cervells que surten de la Universitat, i prendre's aquest entorn amb una sana esportivitat, i amb una encara més sana vena creativa. L'humor ve després, va de soi, es deriva de tot discurs intel·ligent. Ni Allen ni Monzó (posem per cas) infravaloren la mediocritat ambiental, ni en fugen massa, sinó que la superen amb la imaginació o amb una lent distingida. Ni és un model a imitar, ni hem de renunciar a les grans ambicions artístiques: podem ser ambiciosos i fins i tot pretensiosos. Però bravo pels que saben entendre l'universal menú Big Mac i posar-hi, amb permís o sense, una puntual copa de cava.

Article publicat al diari AVUI el 16 de maig del 2011