divendres, 26 d’agost de 2005

Botiffara



Durant els últims dies d’agost,que he viscut sota els cels immensos del Pallars, un grup d’homes d’edat venerable han tingut la bondat de convidar-me a la taula on es desenvolupava una partida de botifarra. Es tractava d’un antic cinema transformat en bar, on cada dia una munió d’ancians fan una mitjana de sis o set hores de cartes. El resultat és que tenen inserida dins del cervell tota la mecànica del joc, com és natural. Compten les cartes jugades o descartades a una velocitat extrema, digna del millor software, mentre en tot cas un servidor provava de defensar-se amb les quatre normes que amb prou feines recordava. I si bé la meva dissortada parella, d’escuradents perpetu i boca torta, va perdre un bon grapat de punts per culpa de tanta cortesia, el cert és que va ser un plàcid retrobament amb les normes no escrites del joc de taula nacional. I vaig pensar en la quantitat de vegades que hem dit i escrit que això de l’Estatut és una immensa partida de pòquer. Quan és molt clar que és de botifarra.

Va obrir joc el PSC, que se sabia en possessió d’un parell de trumfos importants: d’entrada, el PP governava i havia de governar Espanya, de manera que jugar a l’Estatut no tenia cap possible perjudici ni per a ells ni per al seu alter ego espanyol (o sense l’alter); el segon trumfo consistia precisament a tenir ERC d’aliat, la qual cosa els atorgava una pàtina catalanista en contraposició a la parella contrincant, que lògicament eren “les dretes”: CiU i PP. Aquest era el punt de partida, que tenia la imprescindible i discutida benedicció (amb perdó) republicana. El que ha passat durant aquests dos anys ha estat d’una evidència clamorosa per a tots els qui s’asseuen a la taula, inclosos els espectadors i el mateix Heraclio Fournier: que aquells dos trumfos han desaparegut. El socialisme català (i ja m’entenen vostès) veia com a Madrid es posaven a governar precisament els seus, i que per tant calia que la seva parella de joc deixés de jugar temeràriament. Així doncs va derivar cap a un estil conservador, va recordar al seu soci que juguem a l’Estatut però que la baralla és espanyola, va apel·lar a una normativa antiga i finalment va decidir que a partir d’aleshores jugarien al mus o no jugarien. És aleshores quan qui porta la direcció de la partida passa a ser el nacionalisme, és a dir CiU. Perquè si bé ERC ja notava les greus conseqüències d’haver escollit aquella parella, que la sotmetia al seu propi joc, el que ja no podia fer era arrossegar al fracàs tota la partida. I el que ha quedat palès per a escàndol de tota la cafeteria és que hi havia algú que anava de catxa, o, cosa molt més greu, que jugava a l’Estatut fent trampes i que ara pretén que es jugui a la seva manera. És allò tan antic de “és que a casa sempre hem jugat així”. Per sort, li han respost que el bar no és casa seva.

Atès que ara és el nacionalisme qui té la veu, qui decideix el pal dominant i qui té un millor joc, caldrà saber si en matèria de finançament els republicans voldran fer-hi parella o bé fer un solitari. L’equip de l’Artur Mas ha comptat les cartes jugades fins ara i ha fet càlculs, com aquells homes de la conca d’Isona, i la sensació general és que pinten bastos. S’especula sobre si la seva única intenció és desgastar els adversaris, i s’ha comentat que els nacionalistes només van a rebentar. Però ja els ho avanço, per si no havia quedat prou clar els últims dies: CiU va d’oros. Aquesta última partida va d’oros, la decisiva, la que decidirà si hi sortim guanyant o perdent tots plegats. En aquests paràmetres, n’hi ha que tenen un joc més fluix i d’altres que juguen fort des de ja fa molts anys. Podríem dir sense por d’equivocar-nos que aquí els nacionalistes tenen el trumfo, i que els republicans poden ajudar a arreplegar el màxim en una partida que està guanyada d’entrada. O bé posar-se a dir que, home, és que al capdavall les cartes són del local, i que el local avui dia el porta un tal Zapatero, i d’acord amb això treure la carta més baixa, no fos cas. Però és clar, això ja no seria jugar una botifarra. Seria una cosa molt més semblant a una podrida.

Publicat al diari AVUI. 26-08-2005

divendres, 19 d’agost de 2005

Idolatria


A banda de ser el pecat original del poble d’Israel, i de sonar com la cosa més lletja que puguis cometre –i en què puguis pensar– durant unes vacances d’agost, aquests dies m’he convençut que la idolatria pot ser un costum altament saludable. Sí: com tot, té les seves derivacions perverses i excessives. I com tot, portat a l’extrem, ens pot complicar les vides i les societats. Però observin per uns instants com vibra un nen pels tocs de pilota del seu futbolista; amb quina cura extrema penja el pòster signat a la paret de l’habitació. Com somriu aquell passatger de metro que s’acaba d’empassar un glop de talent del seu escriptor més admirat. Com es fon com un gelat la noia a qui el cantant acaba de treure a ballar davant de tot el Camp Nou, però molt especialment davant de les seves amigues. No hi ha res de pervers i negatiu en tot això. Fins i tot recomano no refiar-se de la gent que no té ídols, que és incapaç d’apreciar la perfecció en obres humanes o fins i tot ’il•lusionar- se en una simple il•lusió. El veritable pecat, tal vegada, seria el d’un malaltís escepticisme sobre les oportunitats que tenim de veure bocins de Déu al nostre voltant. Creure que tot plegat és tan relatiu com mundà, inconsistent, ridícul o simplement fals.

Aquest agost he tingut l’oportunitat de conèixer un dels meus ídols més recents, la cantant Mariza, que vostès poden identificar com l’artista que ha revolucionat i rejovenit el món del fado portuguès. Sóc molt conscient que potser es tracta d’una idolatria temporal, una marea que tendirà a estabilitzar-se, però davant la invitació a Portugal –derivada d’un dels meus últims articles, i d’un mitjancer tan casual com eficient– només podia respondre amb un sí impulsiu. Vol d’anada i tornada només per assistir al fabulós concert de Santa Cruz i gaudir de la forma que té Mariza d’homenatjar l’emoció de viure. Aquell cant descarat, aquella forma de gesticular: en un moment donat la mà es planta davant de la cintura, com si posés una muralla al pas de l’aire i li digués que ara m’escoltaràs tu a mi. En fi, el luxe que sempre suposa veure-la en acció sumat al privilegi de saludar-la rere l’escenari. Quan això et succeeix a l’adolescència, quasi sempre l’ídol comença a desintegrar-se: o sigui que era una persona com jo, ves. Però la maduresa fa que els ídols escollits siguin cada vegada més sòlids i consistents, i només capaços d’esfondrar-se si realment et fa un lleig o simplement demostra no estar a l’alçada del que havia aconseguit ser dalt de l’escenari. Per sort, Mariza es va fer carn i ossos amb la mateixa humilitat i generositat amb què ens havia aixecat els cors feia només cinc minuts. I és que també, amb el pas del temps, ja no et construeixes cap ídol si el seu art no guarda una important dosi de senzillesa. D’aparent senzillesa. Em pregunto si en això consisteix precisament la modernitat.

La majoria dels ídols són fugissers, marees i febres que pugen i baixen en la mesura en què els nostres gustos van canviant –o sofisticant-se–. De vegades, en canvi, se’ns queden ancorats en l’ànima i ens marquen el caràcter, l’estat d’ànim, fins i tot la identitat. Mai no sabem si ens trobem en una marea alta o si és que en l’escalfament del nostre planeta s’ha desglaçat l’Antàrtida irreversiblement. En qualsevol dels casos, és bo que ens fem il•lusions i que ho fem sense por de veure-les desaparèixer com focs artificials, com una ficció, com un truc d’il•lusionisme. Normalment, les perfeccions humanes no aguanten tota una vida i rares vegades aguanten més d’una obra. O una part d’una obra. Però és d’una evidència total que existeixen, i que davant d’elles només té sentit apassionar-se. L’ídol que has pogut saludar aquest vespre i que t’ha signat la pilota o el disc morirà de dues maneres: o bé pel destí marcat en les seves limitacions humanes, o bé perquè dins nostre ha desaparegut la fascinació, l’ideal creat, l’àngel anunciador que venia a enlluernar-nos. No hi ha univers personal que valgui si no hi brillen impúdicament algunes estrelles.

Publicat al diari AVUI. 19-08-2005