dilluns, 31 de maig del 2021

Sobre la màgia


Hi ha un nen de set anys, molt proper a mi, a qui els amics anaven provant de convèncer sobre la inexistència dels Reis o la trampa del Tió o del ratolí de les dents. Argumentant-ho, racionalitzant-ho, fent-li-ho veure. I, quan anava veient que tot encaixava, la cara se li anava desencaixant. Es va posar molt seriós, com disposat a expressar en veu alta la seva decepció: realment, aquells arguments eren irrefutables. Però encara que tot quadrés va mirar atentament els seus interlocutors, va picar-se el pit amb molta força i va cridar-los (amb una pausa rere cada paraula): “Jo crec en la màgia!”.

Aquesta història no és per fer-los riure, ni perquè diguin “que mono”. És un relat seriós, transcendental, sobre les nostres actituds. Evidentment aquest nen forma part del meu equip: patirà molt a la vida, sí, però el seu compromís amb el miracle d’existir el farà viure amb dignitat. Al capdavall no és un tema de qui té la raó, o de quina és la veritat, sinó de quin paper volem desenvolupar al món: el paper dels homes grisos que punxen els globus amb el cigar o aixequen les faldilles al misteri, o el de les persones capaces de pactar amb l’impossible. Amb la utopia, si li volen dir així. La utopia no existeix per a realitzar-se o per a no realitzar-se mai, moltes d’elles només són qüestió de temps i de bona sort: la utopia serveix, sobretot, per comprovar l’actitud que té cadascú mentre aquesta no arriba. Aquesta és la utilitat secreta de la utopia: despullar els cínics.

Amb la mateixa seriositat, els científics de la NASA que han enviat l’últim robot a Mart no han tingut cap vergonya ni tampoc cap dubte en batejar els seus artefactes rodats i voladors com a “Ingenuity” o “Perserverance”. Molts dels nostres aixafaguitarres nostrats, a l’hora de posar nom a les caravel·les del futur, no sabrien anar més enllà de dir-los “K501”, “Prudence” o fins i tot “Skepticism”, amb una llegenda que expliqui que la missió consisteix bàsicament en que el robot toqui de peus a terra i que el més probable és no trobar-hi aigua i encara menys (on vas a parar) vida extraterrestre. I és que el tema no és si la república existeix allà fora, “en real”, sinó si existeix aquí dins: sense que hi hagi molts “aquí dins”, segur és que és impossible. Evidentment sense bona feina tampoc succeirà, però d’aquí la importància de saber què es dedica a fer cadascú mentre encara som dins la nau i encara no s’albira el Nou Món: o ets dels que organitzen un motí basat en la por, o ets dels que saben que la idea és creure per veure. 

Els últims articles condescendents que han aparegut sobre jocs de mans, la confusió entre il·lusió i il·lusionisme, la mofa sobre els conills que no surten i el públic que s’impacienta, sumats als perdonavides de les xarxes, tenen les seves raons i les respecto. No es pot abusar de la paciència del públic ni allargar els relats eternament, sobretot perquè fins i tot la màgia ha de ser física i versemblant. El que em temo és que, mentre ells assenyalen els resultats, obliden el factor de l’actitud. No s’adonen que el protagonista no es troba dalt de l’escenari, sinó assegut a les butaques, i que l’espectacle real comença quan ells arriben a casa. Que no es tracta de fer “oh” quan surt un conill del barret, sinó d’entendre per què les minúscules ales del borinot li permeten volar. I no, no és màgia, és canviar la pregunta: el vol del borinot obeeix a unes lleis diferents. Ho han entès? Obeeix a unes lleis diferents perquè ha trobat una sortida. Ha evolucionat. La inspiració el devia agafar, en un moment del procés evolutiu, treballant.

Per tant deixin d’aixafar les flors i ajudin a trobar sortides. No per enganyar ningú, ni per fer perdre el temps. Si cal frenar o corregir, es fa: de fet, és obvi que s’està provant de fer les coses millor. Però tapin-se una mica els complexos i les misèries, i si el problema és que “Europa no ho vol”, com diu Mas Colell, el que pertoca no és retirada sinó més imaginació i més feina. L’actitud és l’única cosa que tenim. Amb èxit o no, és allò que ens retrata i també allò que romandrà en el temps. Pot ser una sonda enviada a Mart, un missatge en una ampolla, tant se val, riguin-se’n tant com vulguin: però saben una cosa? El millor de tot no és quan acabes demostrant als homes grisos que tens una fórmula que funciona. No, no, serà molt millor. Serà encara més espectacular: serà demostrant-los al damunt que la màgia, sense truc, també existeix. Perquè existeix, Àlex. T’ho juro.



Publicat al diari Ara el dia 31 de maig del 2021

dilluns, 3 de maig del 2021

Renaixença



Ara que ens aniran aixecant les restriccions, haurem de decidir. Tot. Bé, quasi tot. No decidim absolutament res quan naixem, però ho decidim quasi tot quan renaixem. L’experiència ens hi obliga: és com el dilema constant sobre si Díaz Ayuso l’encerta o no, és a dir, sobre quants morts són admissibles. Si ens ho haguessin preguntat fa només un any, la resposta hauria estat que cap mort no és admissible, per favor, quina pregunta. Totes les mesures són poques per a salvar qualsevol vida, diríem. Però ara que comencem a aixecar les restriccions i els ànims, en canvi, ens pertoca decidir quin grau de risc exacte volem córrer: un 1% d’erraté és raonable? Un 20% de vacunats ja ens permet sopar fora? Quants morts més estem disposats a assumir, quantes persones a la UCI, i de quines edats? I no només ara, sinó en el futur: quants malalts són una quantitat raonable? Tot això són decisions que prenem ara en directe, de forma més o menys improvisada, però n’haurem de prendre moltes més: i això és un luxe, i això és una condemna. La “nova normalitat” no va només sobre virus. El nou món prendrà una tendència i uns colors que dependran de nosaltres. I no hi ha excuses, caldrà decidir en quina direcció volem renéixer.

Té un punt angoixant, això de renéixer: per una banda se t’obren diverses opcions i fins i tot una bella finestra a allò inesperat, però de l’altra has de saber no equivocar-te i estimar els cordons umbilicals d’on provens. Fa mal perquè néixer és impossible sense plorar. Una cosa tan bella com començar a respirar ve indefectiblement lligada al drama. De fet aquest nou món fa anys que ens ve avisant amb assajos, proves d’estrès, dilemes precoços i avatars experimentals: per exemple, Catalunya va decidir l’any 2017 que volia explorar els seus límits i Espanya va decidir evitar a qualsevol preu que tornés a succeir un 2017. Ambdues són decisions de renaixença: Catalunya, malgrat haver perdut la seva aposta, va formular una aposta per avançar (cap al desconegut, però avançar i créixer); i Espanya, malgrat haver guanyat la seva aposta, va dirigir-la a retrocedir en drets i llibertats. Veurem quina de les dues apostes té futur a llarg termini. Ara costa de veure perquè, com deia, en els primers moments de vida pertoca plorar i bramar. 

Després caldrà també saber quina aposta pensa fer Europa: ens encaminem a una federació de democràcies plenes, amb respecte a les minories i als drets socials, o bé a un club de col·legues que no es trepitgen les mànegues en els afers interiors? Tothom sap que no és el mateix un Brexit que un Spainxit, tant en termes de qualitat democràtica com de viabilitat econòmica, però qui ha de decidir és Europa. Seré més concret: per incompareixença dels estats (o d’un criteri comú entre ells), bona part del nostre futur queda en mans dels tribunals europeus. Aquest és el nou ordre crucial que està per decidir: Europa pot renéixer amb un salt hamiltonià o bé esdevenir, en canvi, el continent del cinisme. Sí, el mateix cinisme que va dur als drames dels anys 30.

Què vols? Com vols el teu futur? Com vols ser, a partir d’ara? Realment és cert que “mai més res no serà el mateix”? Qui ho diu? I vols dir, que la mascareta “ha vingut per quedar-se”? Hi tenim alguna cosa a dir, nosaltres, o ja no? Podrem saltar les fogueres per Sant Joan, ens permetrem fer festes majors? No si “ens permetran”, no: ens ho permetrem, col·lectivament? Volem fer festes majors? Fins a quin punt, ho volem? Quin grau hi ha hagut de repressió administrativa en tot plegat, i quin grau d’auto-repressió personal o col·lectiva? Tot allò que pertany al passat, ho enterrem o li donem una segona vida? Com estàs, per cert? Has canviat, has evolucionat, veus les coses de forma diferent? Quina part de tu es queda igual i quina vol créixer? Quina part de tu prefereix ara delegar les decisions en els altres, o en la inèrcia, o en l’ordre i la llei, o en allò conegut? Preguntem-nos si a partir d’ara quedar-nos quiets ho entendrem com a victòria o com a derrota. Aquesta resposta, passi el que passi, sí que només depèn de nosaltres. De tu, específicament. Sí, de tu, parlo de tu. 

Construir un nou ordre demana decidir si posarem més diners en sanitat, o si sabrem calcular millor les nostres forces, o si involucionarem cap la cultura de l’autoritarisme (disfressat d’ordre) i de la por (disfressada de prudència). O és que ens quedarem asseguts a terra per tota la vida? Perquè jo, t’ho ben asseguro, he decidit que no.



Publicat al diari Ara el 3 de maig del 2021