divendres, 28 de desembre de 2012

Política cultural i civil



Primera reflexió: ningú no discutirà que el fenomen dels nous partits minoritaris, com ara la CUP i Ciutadans, és reflex d'una nova societat civil organitzada. Tothom estarà d'acord que el sistema dels partits clàssics a Catalunya està complementant-se amb sigles noves, creades des de plataformes ciutadanes, moviments populars, associacions, opinadors, etcètera. És a dir, tothom reconeix la CUP com a manifestació d'un fenomen social o d'una expressió de societat civil descontenta (i organitzada). Doncs bé: els partits polítics clàssics, en essència, també són això. Després evidentment ve el desgast de l'exercici del poder o de l'oposició, i del pas dels anys i de l'evolució del pensament, juntament amb alguns vicis prou evidents. Però si durant l'any 1978 els partits eren producte dels moviments socials latents (catalanistes, socialistes, liberals, republicans, etcètera) ara no són o no haurien de ser altra cosa. No hi ha cap decret que obligui a tenir el sistema de partits que tenim, ni a configurar les majories com ho estan. En resum, i perquè quedi clar: quan parlem de societat civil no hem de pensar només en empresa o en entitats associatives. Els partits són també societat civil. Són, al capdavall, associacions de persones que pensen d'una determinada manera i que volen millorar la realitat a través de la política. I així haurien de ser vistos, i així és com haurien de comportar-se.

Segona reflexió: si els partits polítics es comporten com una forma més d'associacionisme, que és en puresa el que són, la diferenciació entre iniciativa política i iniciativa civil pot ser sanament difuminada. A principis de segle, per exemple, era possible accedir a una plaça de senador pel simple fet d'haver conquerit la presidència de la Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País (no sé si fórmules de representació social com aquesta podrien ajudar a trencar barreres entre política i ciutadania). Però el cas és que la tasca institucional, pública, no hauria de fer oblidar l'impuls d'origen espontani, privat, individual, voluntari i associatiu de la política. Un exemple d'aquesta barreja seria la feina dels primers polítics catalanistes, que tant podien fer de mecenes o promotors culturals com de diputats o presidents (i una cosa retroalimentava l'altra). Per tant, no és cert que només es pugui fer política cultural pensant en el sector públic o limitant-se a gestionar pressupostos públics. Millor si el polític no només sap fer política institucional.

Tercera reflexió: fa cent anys els patrons i mecenes no tenien avantatges fiscals per a fer el Palau de la Música o el Liceu, ni per encarregar cartells publicitaris a Ramon Casas (Codorniu, a banda de patrocinar el Teatre Goya, ha actualitzat el famós anunci modernista en una gran lona a la plaça Francesc Macià), ni per a aixecar el Teatre Fortuny de Reus. Tampoc no hi havia Generalitat per a fer-ho possible. Avui evidentment la falta de fons públics no pot ser compensada en la seva totalitat per les aportacions privades, perquè la crisi afecta tothom, però sí que es poden trobar vies de col·laboració més enllà del patrocini. La Llotja de la Cultura, impulsada pel Departament de Cultura, busca precisament fomentar aquesta cooperació entre societat i cultura no necessàriament només amb acords de finançament. Estem demostrant que moltes altres vies de cooperació són possibles, amb resultats sorprenents.

Com va dir un important mecenes gironí en unes jornades sobre patrocini, els avantatges fiscals fan falta però el motor del patrocini pot ser simplement la voluntat de ser feliç. De donar sentit a la feina, al producte o a l'empresa. I m'és igual que em puguin dir ingenu: una forma eficient de ser feliç és fer feliços els altres. No falla mai.

Publicat a ElPunt/Avui el 17 de desembre del 2012

Diversitat política útil



El catalanisme polític (que no el cultural) comença amb la lliga l'any 1901. Només després de créixer i escampar-se en totes les capes socials i en tot el territori del país, es diversifica i acull opcions diferenciades: ERC va néixer l'any 31 (com Unió Democràtica) provinent del nou Estat Català de Macià i del Partit Republicà, ja existent des de molt abans; la mateixa Lliga Regionalista passà a anomenar-se Lliga Catalana; apareix Acció Catalana com a escissió dels cambonians... etcètera. És a dir, la pluralitat és una història d'èxit del catalanisme, o més ben dit, aquesta pluralitat demostra l'èxit de la causa que defensa. L'aspiració a l'autogovern de Catalunya és una marca política que funciona, perquè hi ha una nació al darrera però també perquè motiva electoralment. Políticament. Amb la recuperació de l'autonomia l'any 79 el moviment s'aglutina principalment al voltant de CDC, però amb representació destacada d'ERC i (d'una altra manera, cada cop més discutible) pel socialisme català.

El catalanisme, avui, té una representació parlamentària complexa, tal vegada massa complexa: en les eleccions al Parlament un ciutadà pot voler un catalanisme conservador, o pot decidir que millor un catalanisme progressista; i més enllà d'això un que sigui progressista però no socialista, i en tot cas que deixi clar que vol la independència; i fins i tot pot escollir una opció conservadora però (això sí) socialcristiana, o un socialisme catalanista que matisi o complementi el socialisme lerrouxista; o posats a parlar de tot parlem de la monarquia i de la república, que un pot voler ser independentista i d'esquerres però sobretot que no hi hagi rei; i un pot ser nacionalista però gradualista, i un altre pot ser sobiranista amb calendari; i per embolicar-ho encara més, hi ha el catalanisme ecosocialista que no sap i que creu que no cal que digui què votaria en un referèndum d'autodeterminació; i fins i tot arribem a la sofisticació de votar per procurar que no fos cas que el partit majoritari, amb qui podem estar d'acord, no es desviï massa del camí. Per no parlar dels nous partits emergents, que no és el tema. En definitiva: ara és més difícil que mai que el catalanisme convergeixi. És més difícil que mai tenir convergència catalanista al Parlament.

És això bona o mala notícia? Depèn. És una mala notícia si es considera imprescindible un lideratge monocolor com ho van ser el de Pujol o el de Macià. Molts dels que acusen Mas d'haver pretès liderar massa sol el moviment cap a la independència obliden molt sovint els bons temps de Macià, en què la personificació (un punt messiànica, per cert) va resultar clau per a l'èxit. Però tant se val: ara mateix aquest lideratge monocolor no l'hem escollit i, per tant, el catalanisme ha de fer front a la nova etapa des de la complexitat i des de la pluralitat. És això possible?

És perfectament possible, però seria inèdit. Un pacte CDC-UDC-ERC (i sé com ho escric) per a la governabilitat dels propers anys, sigui compartint govern o només compartint votacions al Parlament, seria la gran notícia des de l'any 1901: per primera vegada en més d'un segle, el catalanisme hauria assumit que la seva causa només es pot abordar sumant allò sumable i no encaparrant-se en dividir allò divisible. És una gran oportunitat del catalanisme en el seu conjunt, sense pretendre canviar el veí ni menjar-se el seu espai. I, sobretot, desterrant per sempre les acusacions de traïció. Com hauríem madurat aleshores! I que forts que seríem!

Publicat a El Punt/Avui el 3 de desembre del 2012

dilluns, 26 de novembre de 2012

Contra l'escepticisme



Aviat tornarem a veure a les sales del nostre país l'obra Pàtria, dirigida i escrita per Jordi Casanovas i estrenada fa poc al Canal de Salt: un gran guió teatral sobre una hipotètica independència de Catalunya, molt premonitori (escrit ja fa 5 anys). En l'obra, però, el detonant del moviment popular a favor de la independència no és una manifestació ni el discurs de cap president de la Generalitat, sinó la forja d'un candidat alternatiu a tot el sistema de partits existent. Un home fart de la hipocresia regnant, un contestatari, un escèptic, un indignat. En aquest cas, però, la realitat ha estat lleugerament diferent: la notícia històrica no és només el moviment massiu de la manifestació de l'11 de Setembre passat, sinó el fet que per primera vegada un partit polític majoritari incorpora en el seu programa l'exercici efectiu del dret a l'autodeterminació. Això no ho va poder preveure cap guionista, i és la veritable revolució del moment: el sistema polític recull o vol recollir el moviment ciutadà.
Les revolucions es poden fer “per dalt” o “per baix”, en llenguatge de Maura. L'avantatge de les revolucions “per dalt” és que aconsegueixen una convergència d'interessos més gran entre les ànsies populars i els programes polítics, a diferència de les revolucions “des de baix” o més incontrolables, més antisistema, més dramàtiques normalment. La bona notícia és, per tant, que a Catalunya tenim l'oportunitat de fer una revolució ordenada, democràtica, en col·laboració entre societat, política, economia i cultura, que és quan els països avancen de debò i quan es creen veritables construccions històriques. Quan consisteix en el pim-pam-pum i la desconfiança d'uns bàndols contra els altres, sovint s'encallen els processos o bé se'n deriven episodis violents. Mas ha tingut l'encert de posar el termòmetre en el moment adequat i plantejar un procés ordenat cap a l'autodeterminació: una ocasió d'or per a reconciliar societat i política, que ell no ha de desaprofitar... però la societat tampoc.
No és la primera vegada que se'ns presenta una ocasió daurada en període democràtic. El president Wilson ja va plantejar el dret a l'autodeterminació com un dels seus Catorze Punts, base de la pau mundial el 1919, i en canvi no sempre hem tingut el talent ni la unitat per fer l'exercici. Sí, és cert que normalment les aspiracions a l'autonomia es van veure interrompudes per dictadors, cops d'estat, guerres o repressions: la majoria de vegades ha estat així. De fet, des de Prat de la Riba fins a Pujol quasi tots els nostres líders han patit persecucions, empresonaments o afusellaments. Però altres vegades havíem tingut l'oportunitat de mostrar una voluntat unitària, en aquest cas per l'autonomia, i en canvi vam acabar dividits: cap dictador no ens impedia haver anat més units, i amb més força i rapidesa, per aconseguir la Mancomunitat molt abans que el 1914 o la Generalitat molt abans que el 1931. No sempre hem estat a l'alçada: de les poques vegades en què ens hem pogut autodeterminar o plantejar una demanda col·lectiva en democràcia, no sempre hem anat prou units i no sempre hem vençut l'escepticisme i la desconfiança.
Ara no tindríem perdó. Després de 30 anys de democràcia i d'autonomia (molt relativa), un president català està disposat a constituir d'una vegada un nou estat europeu. Ara Catalunya depèn d'ella mateixa, el món sencer l'està mirant i ja no podrà culpar ningú de fora. Ser escèptics ara, justament ara, ens podria robar un somni de segles.

Publicat a El Punt/ Avui el 19 de novembre del 2012

dilluns, 5 de novembre de 2012

Preguntes trampa



Tant Josep Pla en el seu llibre Francesc Cambó, com Cambó mateix en la seva autobiografia, es refereixen constantment (obsessivament) a les moltes vegades en què el catalanisme va fracassar per culpa del maximalisme de dretes o d'esquerres. Per culpa de la tossuderia conservadora d'alguns, o del sentimentalisme utòpic d'alguns altres, el projecte d'autonomia catalana es va interrompre i es va haver d'aixecar fins a quatre vegades a principis de segle. Això és així, segons Pla, perquè en aquest país s'ha preferit més escoltar algunes paraules vagues i radicals que córrer el risc de fer alguna cosa, un risc que evidentment consisteix a equivocar-se. El catalanisme, demostra Cambó en les seves memòries, ha estat l'única revolució veritablement constructiva de la nostra península. A Espanya no hi ha hagut moderats: hi ha hagut catalanistes.
Després deL POLS històric plantejat pel president Mas aquest setembre, que és l'enfrontament d'un home moderat en un partit moderat, podem imaginar-nos com deuen estar els ànims sobiranistes a Catalunya més enllà de la centralitat. Potser per això comencen a escoltar-se cíniques preguntes de preocupació sobre el dia després. “A mi que m'expliquin quina mena d'estat propi tindrem”: solucionarà tots els nostres problemes? Hi haurà estat del benestar? Hi haurà inversors? Ens mantindrem dins la UE? I l'equilibri territorial? I l'oficialitat del castellà? “Monarquia o república?”, arribava a preguntar Carme Chacón fa només dos dies. És bo que aquestes i moltes altres preguntes es formulin, sempre que no distreguin l'absoluta i prioritària urgència de la consulta d'autodeterminació. He arribat a sentir, darrerament, afirmacions com ara “si no em diuen com seran les biblioteques, no votaré a favor de l'estat propi”. És cometre el mateix error històric que en els anys de la primera autonomia, de la Mancomunitat o de la República: posar la ideologia (o la carta als reis) per davant de la gran prioritat col·lectiva. Poques vegades es té l'oportunitat de canviar un mapa polític, i aquesta és la primera vegada en tres segles en què això es pot produir sense amenaces creïbles d'intervenció militar. La primera. Per tant una consulta així no pot anar seguida de tota una llista de preferències que haurien de pertànyer a unes eleccions governamentals. Ja ens ha passat diverses vegades, no és cap ximpleria: es creen falsos trencaments socials en nom de la igualtat, de la república, de la monarquia, dels viscamacians i moricambons, del socialisme o del liberalisme, i així acaben arruïnant i destruint les escasses oportunitats que la història ens ofereix.
Si és coherent amb el seu passat, la futura nació estat catalana tindrà un fort estat del benestar: també en el camp cultural. Sempre l'autogovern de Catalunya ha intervingut per a construir equipaments i desenvolupar serveis de cobertura universal (intervenir, que no vol dir ser intervencionista o voler controlar-ho tot). I sí, no pateixin, també serà un estat de dret. La Constitució es va fer saltant-se la norma aleshores vigent, de la mateixa manera que Macià va proclamar l'Estat català tot interpretant els anhels d'unes simples eleccions municipals. A la Catalunya futura, els ciutadans faran la llei i no a l'inrevés. Tal vegada això ens ha allunyat dels totalitarismes d'esquerres i els totalitarismes de dretes. Bill Clinton ja ens ho va dir l'any 2001 al nostre Palau de Congressos: “The world can be catalan or taliban.” Tal vegada ser català consisteix precisament en això.

Publicat a El Punt/Avui el 5 de novembre del 2012 

dimarts, 23 d’octubre de 2012

Nació estat




(publicat al diari Punt/Avui el 22 d'octubre del 2012)


Una visita al Teatre Fortuny de Reus, al Liceu, al Palau de la Música o a la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer de Vilanova et fa adonar que Catalunya no serà un estat nació com alguns dels que es van configurar a Europa fa tres segles, sinó una nació estat. Molt abans que es reinstaurés la Generalitat, abans fins i tot que es constituís la Mancomunitat, la societat civil va assumir la responsabilitat de l'interès general i va decidir que calien teatres i biblioteques i auditoris. I orfeons i ateneus i corals i companyies i autors i genials arquitectes: la cultura, així com també va succeir amb alguns hospitals i escoles, podia articular-se malgrat no tenir un poder públic articulat. Ho van dur a terme entitats cíviques i municipis i empresaris, sense que tampoc cap llei afavorís fiscalment el patrocini o el mecenatge: s'havia de fer i punt. Avui, que afortunadament tenim un autogovern i que ens decidim a configurar un nou estat a Europa, no podrem oblidar que la nació (les persones, les entitats, les empreses, els municipis) ha de ser la base de l'estat, i no a l'inrevés. L'artificialitat dels estats nació com l'espanyol, que tenen una llei molt gran però una realitat molt fràgil, acaba com acaba.
Una visita al Teatre Nacional, a l'Auditori, al Mercat de les Flors, a la Biblioteca de Catalunya o al MNAC et demostra que també fan falta uns referents propis, uns imaginaris comuns i uns equipaments capitals en què es pugui emmirallar tota la col·lectivitat. Capçaleres i referents, però també impulsors del dinamisme del país (tant de la capital com de la resta) i projectors de prestigi internacional: el resum just del que som i del que podem ser, del nostre patrimoni autòcton i de la nostra creació més destacable. Una nació no pot anar sempre sola i necessita al capdavall un estat amb referents ben visibles i identificables. De fet, els estats independents d'avui són tan interdependents i comparteixen tant les sobiranies que podria resumir-se la identificació d'un estat modern només amb tres elements indelegables: un és l'ordre públic o la defensa, el segon és la política exterior, i el tercer sens dubte és la cultura, l'imaginari i la simbologia col·lectiva.
Una visita a la biblioteca pública Valentí Almirall del Papiol, o al Teatre La Lira de Tremp, o a l'Auditori de Torroella, o al Centre d'Art Contemporani Bòlit de Girona, et confirma que aquesta nació estat no és una nació centralista (com altres) sinó amb xarxes territorials ben distribuïdes, connectades i cooperatives. I que aquests sistemes encara s'estan construint, perfeccionant, ajustant-se a una major eficiència, vencent duplicitats administratives i col·laborant amb la societat. Serem una nació estat també per això, perquè abans pensem en la realitat conjunta del país i després hi posarem les eines d'estat que hi corresponguin.
Una visita als festivals i fires com Temporada Alta, Trapezi, TNT, Tàrrega, Manresa o Sitges també et demostra que aquesta nació estat aspira a fer-se un lloc permanent en la creativitat europea, intercanviant projectes i obrint-se a la resta de cultures, començant per les més properes. Sovint un estat nació es fa servir per al proteccionisme cultural, per a impedir que influències foranes eclipsin la creativitat interior: una nació estat, en canvi, creix en la mesura que intercanvia, importa, exporta i parla idiomes. Una nació estat és el contrari del provincianisme de què sovint se'ns acusa, perquè difícilment pot mantenir-se viva si no està atenta a allò que succeeix en les cultures que l'envolten. En una nació estat l'interlocutor no és sempre administratiu, sinó que l'administració segueix i estimula allò que es produeix dins seu i que pot interessar fora.
Vistes aquestes realitats i moltes altres, es fa més fàcil comprendre el fenomen del nacionalisme català: ara tenim el dret i el deure de fer un estat, però qui aguanta tot plegat (en el nostre cas) és la nació. Per això també farà falta el nacionalisme després de l'estat propi: perquè l'administració pública, lliure o dependent, més eficient o menys, amb Estatut o amb Constitució, sempre serà només una eina al servei d'una realitat que val la pena.

dijous, 11 d’octubre de 2012

Llei, cultura i no dependència


La frase de contingut més profund de l'entrevista feta al president Mas al programa Àgora de fa una setmana és la següent resposta de Mas: “De lleis, n'hi ha moltes. Hi ha lleis naturals i després hi ha una cosa que en el fons va més enllà de les lleis, que és la democràcia. Al final són els marcs legals els que s'han d'acabar adaptant a les majories i a la democràcia expressada de manera pacífica.”
Recordo que fa dos anys el president Pujol, ja treballant en la legitimació argumental del procés de sobirania, ens instava públicament a vestir-hi una armadura jurídica. La meva resposta va ser en forma d'article, el 6 d'octubre del 2010, on vaig invocar justament la llei natural. Per a molts juristes invocar el iusnaturalisme és renunciar al dret, perquè consideren que només allò que està escrit i validat per una sobirania (democràtica o no) és dret seriós. Què passa, però, quan justament el que es posa en qüestió és aquesta sobirania sobre la qual es basen les lleis? Què passa quan les lleis espanyoles, que per cert són les que avui sostenen legalment la nostra autonomia, les posem en qüestió de la primera a l'última precisament per un tema de sobirania? Quin dret ens empara, per damunt de les constitucions i dels tractats internacionals?
El dret natural: aquell dret que és inherent a la realitat, estigui reflectit o no a les lleis. Les fonts del dret són la llei, el costum i els “principis generals del dret”. És a dir, som nació per costum i per principis. Té per tant a veure amb la cultura, amb allò que tenim més arrelat, allò que es considera indiscutible a casa nostra. De la mateixa manera que existien els Drets Humans abans que es transcrivissin el 1948 a l'ONU, de la mateixa manera que els proletaris o les dones o negres de fa un segle tenien drets abans de tenir dret. Catalunya té dret al seu autogovern no només abans de la Constitució espanyola, sinó fins i tot abans que s'elaboressin les Constitucions de Catalunya. I el dret natural acaba imposant-se per amunt dels sistemes artificials que el neguen, si es fa prou força i durant prou temps perquè així sigui. Per això em va satisfer enormement la referència del president Mas al dret natural. Bravo. Vaig veure físicament com la professora de dret penal, que tant criticava el meu iusnaturalisme, rebia una naturalíssima puntada a la boca.
La segona frase afortunada de la setmana va ser la referència de l'alcalde Trias a la “no-dependència”: tant debatre, tanta semàntica, tant justificar que l'estat propi equival a la interdependent independència de qualsevol estat al món, i ho teníem a la punta de l'etimologia. Ser “in-dependent” és ser “no-dependent”. No volem dependre d'una sobirania que fa servir les lleis i els pressupostos en contra del nostre progrés. Des dels temps del doctor Robert que un alcalde de Barcelona no oferia un concepte tan diàfan sobre la nostra problemàtica nacional.
Davant dels bibelots constitucionals, la cultura. Davant les unitats artificials, les voluntats dels pobles. Com cantava fa uns dies un tenor a la inauguració de la fira del llibre Liber a Barcelona (que tenia com a convidada l'emancipada Paraguai), “fulgura en mis sueños una patria nueva / que augusta se eleva de la gloria al reino / libre de ataduras nativas o extrañas / guardando en la entraña su prenda futura. / Patria que no tenga hijos desgraciados / ni amos insaciados que usurpan sus bienes / pueblo soberano por su democracia / huerto con fragancias de fueros humanos”.

Publicat al al diari AVUI el 8 d'octubre del 2012

dimecres, 3 d’octubre de 2012

Raons de l'escac i mat


Una de les últimes peces que es mouen en els escacs és el rei. Es mou o bé per a enrocar-se, puntualment i en situació delicada, o bé quan ja tenim molt a prop l'amenaça de les peces contràries. Tinc la certesa que la carta de Joan Carles I, publicada al web de la Casa del Rei fa una setmana, no és cap caprici impulsiu sinó un moviment desesperat com ho va ser l'atorgament del premi Príncep d'Astúries a Xavi i Casillas. Mous el rei quan ja no pots fer res més, quan t'amenaça un escac i, per tant, quan tens el deure de tocar la peça sobirana. I aquesta és la gran notícia: no només s'han hagut de moure els màxims representants de l'Estat espanyol, rei i president, sinó que a més aquests s'han mogut malament. Molt malament. Tot apunta a un escac i mat.
Encara és d'hora i res no serà tan fàcil. Possiblement encara queden peces per moure i temps per córrer, però apunto la hipòtesi que Espanya ja no tingui cap marge de maniobra per evitar l'emancipació de Catalunya. Imaginem-nos el tauler en la situació. Moviment número 1: l'exèrcit. Descartat, temerari, anacrònic, insuportable pel que fa a la imatge d'Espanya com a país modern i civilitzat. Moviment número 2: suspendre l'autonomia, prohibir les eleccions catalanes... Igualment no resol cap problema sinó que em crea de nous: no és democràtic i s'entendria com a mínim com una regressió al franquisme. Moviment número 3: boicot a l'entrada a la UE, ofensiva diplomàtica espanyola i estratègia de la por cap als catalans. Ineficaç, perquè els procediments de secessió d'un territori d'un estat de la UE no estan escrits i perquè no s'entendria que Europa i l'euro (o els inversors, o el mercat) renunciessin a Catalunya. Moviment número 4: acceptar parlar del pacte fiscal i obrir una estratègia de negociació. Aquesta via, que era una sortida, ha quedat ara tancada. Per això, els moviments han estat aquestes setmanes tan matussers i suïcides per part del govern espanyol: ha estat un enrocament cec, atrapat, acovardit i que a aquestes alçades quasi garanteix la derrota.
Catalunya ha jugat amb l'efecte sorpresa i no és cert que Mas hagi quedat sobrepassat pels esdeveniments: tothom sabia que la manifestació seria un èxit i tothom sabia que Rajoy difícilment podia moure fitxa. Que el president Mas té un paper molt complicat a partir d'ara és cert, però que la “tempesta perfecta” per al sobiranisme es podia preveure perfectament per ell i pel seu equip queda fora de tot dubte. Dit això, el moment és emocionant per a tothom i el protagonisme també és de tothom. La perfecció de la tempesta ve, justament, del fet que el protagonisme és compartit per política i societat. Enlloc més a Europa veurem una comunió tan gran entre il·lusió social i activitat política com la que veiem a Catalunya des de fa dues setmanes. Quan conflueixen la societat i la política, es pot fer història. Si a més hi conflueixen la riquesa econòmica i la cultura, el fenomen ja el vam viure fa cent anys i es diu Renaixença.
Que Espanya estigui en un aparent escac i mat en referència a Catalunya no vol dir que no haguem d'assegurar la partida: ens trobem més en una previsió d'escac i mat, enmig d'una jugada mestra, més que no pas en condicions de donar-ho per fet. El proper pas són les decisions parlamentàries i les consultes internacionals, i l'assegurament de la viabilitat financera en el trànsit. Tot això fa temps que es treballa. Ens trobem a l'inici d'una nova era per a Catalunya perquè, malgrat la matusseria impacient i fratricida d'alguns, en general hem après a actuar amb audàcia i amb solidesa. Ara és el moment de la radical responsabilitat: fa il·lusió, però no és cap joc. Siguem tots protagonistes de la història i de l'èpica, però també protagonistes del realisme i de la racionalitat. Llavors guanyar només serà una qüestió de mesos.

Publicat al diari AVUi el 24 de setembre del 2012

Cent anys després de demà


En un gest de clara desesperació política, i només una setmana abans de la gran manifestació independentista que tindrà lloc demà a Barcelona, el premi Príncep d'Astúries de l'Esport va recaure enguany en els futbolistes Xavi i Casillas per simbolitzar “l'amistat i la companyonia més enllà de la màxima rivalitat dels seus equips”. Van obtenir més vots que el Comitè Paralímpic Internacional, que sens dubte mereixeria molts més honors per la quantitat d'exemples d'autosuperació personal que engloba. Però els reunits a Oviedo van voler fer política d'alta actualitat. El missatge: les diferències entre Catalunya i Espanya són grans però són salvables si s'hi posa una mica d'esportivitat pel mig. És a dir, que no han entès res.
Catalunya marxa. No només es manifesta. Ja fa aproximadament cinc anys que enfoca el seu debat polític més en el com i el quan que en el què. El detonant pot haver estat la sentència contra l'Estatut? Segur que sí, però vull recordar la primera manifestació massiva de tendència sobiranista celebrada a Barcelona, l'1 de desembre del 2007 a la Via Laietana, amb el lema “Som una nació i diem prou. Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures”. El precedent era clar, i la pancarta que portàvem els de davant ja avisava: Catalunya començava a estar farta de no decidir el seu present i el seu futur. No ens equivoquéssim, tenim una memòria immediata fràgil: l'allunyament explícit ve d'abans del procés estatutari, del debat sobre l'espoli fiscal i de la crisi. I com que des d'aleshores ençà no hi ha hagut cap canvi ni cap millora, ni en el tracte fiscal ni en la competència de gestió de les infraestructures ni en l'autogovern, demà Barcelona serà notícia internacional.
Podran fer els invents artificials que vulguin, poden posar la cara més amable de la selecció espanyola que sàpiguen trobar, però l'allunyament és tan racional com emocional. Ho ha vist clarament Miguel Bosé i, a més de veure-ho, ho ha dit sense embuts. El mateix Durão Barroso ha admès perfectament la possibilitat jurídica i la probabilitat política. Catalunya ha fet una decisió de fons i ara debat sobre la forma: ha començat un viatge que era l'únic que podia emprendre, per arriscat i incert que sigui. Després de cinc anys de crescendo argumental ara ens sentim forts i preparats, ja no perquè tenim raons sinó perquè ja no ens sentim sols ni extravagants. Ah, i també perquè ens dóna la gana i ens fa il·lusió (que és una de les forces més poderoses).
A aquestes alçades ja sabem, doncs, que les manifestacions no fan la política però que sí que poden fer la història. En efecte, la política la fan els polítics, i difícilment aquests podran fer cap pas endavant si són objecte constant de malfiances, insults i mofa ciutadana. Després del dia 11, què? Exigència però també confiança. Hem de deixar que la política treballi, tant la de govern com la de l'oposició. Que actuï de forma cooperativa, sense més travetes partidistes que les imprescindibles, sense afanys de protagonisme excessiu i sense heroïcitats innecessàries. Del polític hem d'esperar que escolti, no que cridi. I que construeixi realitats, no que es quedi amb la formulació dels horitzons. I tot això no pot ser a la carta, ni ara mateix perquè tenim molta pressa. El camí més curt cap a l'estat propi, si el volem sòlid, no és l'escepticisme general i el crit apassionat sinó la col·laboració i el raonament. I l'oportunitat.
Mai fins ara aquesta idea havia aparegut tan viable i tan pròxima. I això s'ha aconseguit tant a còpia d'empènyer durant anys com agafant forces i treballant, amb paciència i rigor. S'acosten anys molt difícils perquè la decisió és de conseqüències difícils. De política d'alta complexitat. Per això ens hi veurem tots: en el fons només agafem les últimes forces.

Publicat al diari AVUI el 10 de setembre del 2012

dimarts, 28 d’agost de 2012

Començaments que valen tota una cançó- Capítol 5

Modern Love, de David Bowie


Començaments que valen tota una cançó- Capítol 4

Do it Again, dels Beach Boys


Començaments que valen tota una cançó- Capítol 3

Pas de Deux, del Trencanous de Txaikovski


Començaments que valen tota una cançó- Capítol 2

I am the Walrus, dels Beatles. 



Començaments que valen una cançó- Capítol 1



"Cerca de Shibuya" del gran Guille Milkyway (però versió concert).





Debats petits?


No vull entrar a opinar gaire sobre el nom: només apunto que, en efecte i com s'ha aclarit, totes i cadascuna de les lletres del MNAC són completament irrenunciables. Si és així, i el problema és de comunicació o de cacofonia, una possible solució seria no renunciar a cap de les lletres però col·locar-les com a subtítol. D'aquesta manera es podria trobar un nom menys condicionat i menys oficialista, si és que es troba, i si no es troba o no hi ha prou consens doncs concentrar-nos en el contingut. Fins aquí el que jo havia de dir sobre el nom de la cosa.
El debat sobre el MNAC és una bona metàfora del que som: un poble profundament autocrític, analític fins a les últimes conseqüències sobre la nostra identitat. Tota la muntanya de Montjuïc és en si mateixa una fabulosa concentració de símbols: des de les erigides i enderrocades (i tornades a erigir) columnes de Puig i Cadafalch, fins a l'arquitectura efímera del Palau Nacional (pensada per només una Expo), el cementiri (Prat de la Riba, Cambó, Macià, Companys, Albéniz, Victòria dels Àngels, Carner, Casas, Guimerà, Miró, Mompou, Rusiñol, Sagarra, Verdaguer, el Fossar de la Pedrera...), l'anella olímpica, el castell, les masmorres, la bandera (també arriada i de nou enarborada), els canons, les estàtues eqüestres retirades, el Poble Espanyol, etcètera. La muntanya és tot un veritable Museu d'Art i d'Història, un aplec extraordinari de simbologia i de memorialística. Per això aquesta mena de debats no són mai frívols ni petits ni estivals: la mida més gran o més petita d'una N o d'una C (o d'una B?) en un logotip no és mai una decisió de simple disseny.
No sé si estic d'acord amb en Cuyàs sobre la necessitat d'un canvi d'ubicació: encara queda molt de camp per córrer en el vessant comunicatiu. “L'eix central del contingut ha de ser Catalunya o l'Art?”, es deu preguntar Pepe Serra. Crec que va ser el president Pujol qui va dir que Catalunya (grosso modo) és una suma de l'època medieval, la industrialització i el modernisme. Ens expliquen per si sols, i simplificant molt, els murals romànics i els capitells gòtics sumats als quadres i escultures i edificis modernistes (i encara caldria afegir-hi les avantguardes). També caricaturitzant, pensant en pura imatge, el Prado és indefectiblement barroc (i per cert, sense sigles ni acrònims: simplement un prat que hi havia per allà). Això és segurament perquè l'època daurada d'Espanya és la de Velázquez i la de Goya i la de Cervantes, mentre que la nostra passa directament de Llull o March a Verdaguer o Gaudí. Però el romànic i el gòtic no s'expliquen gaire (quasi mai) a través de noms propis o per autoria. Segurament el modernisme, popular com és, sigui la millor via per introduir el gran públic tant a l'art medieval (en què tant es va basar) com a l'art figuratiu, a Picasso i fins i tot al surrealisme. Sí, segurament en el modernisme hi podem trobar, si es fa bé, un resum introductori de tot el que hem estat.
Unamuno deia que als catalans ens perd l'estètica, però l'estètica i els símbols són sempre d'una colossal importància. No és el mateix un lema d'una manifestació que un altre, i no és el mateix amb president que sense. Cada gest, cada imatge, cada protocol, té càrrega d'alt voltatge. Benvinguts tots els debats sobre lemes i sigles, però no són debats menors, ni només temes de marca: “qui ets?” és una forma quasi exacta de preguntar “com et dius?”. Diem molt que el nom no fa la cosa, però després cridem que tenim un nom i el sap tothom.

Publicat a l'AVUI el 27 d'agost de 2012

La visió d'Ainaud


Com que era un moment solemne, no era només un intercanvi d'opinions entre amics. Aquell divendres havíem de tenir l'honor de comunicar-li, en nom del govern, la concessió de la Medalla d'Or. Hi vaig anar amb el seu nebot Joan Francesc, fill d'en Joan, triangle familiar d'erudició i de fermesa. Li vaig comunicar la notícia tot advertint-li que un recent decret (ideat feia cinc minuts) prohibeix taxativament refusar-la, sota la pitjor de les condemnes. Com a resistència només hi va oposar un somriure murri. En aquella cambra de la residència del carrer Lepant, també amb la seva esposa Carme, encara el vam veure riure i revifar i mirar cap a una mena d'horitzó lluminós. No ens veia, però tenia la mirada i el cap clars i recordava les cites que havíem tingut feia uns anys arran de la confecció d'una novel·la. Hi ha una història poc escrita sobre la resistència antifranquista del catalanisme, la resistència no ideològica sinó cultural, no els fronts obrers sinó el Front Nacional, la FNEC, Òmnium. Per tant, vam tornar a parlar de política. Va posar-se seriós. Va preguntar-me si ara anava de debò i li vaig respondre que encara que no volguéssim, Josep Maria.
Insisteixo que no parlàvem només entre amics: el moment era important, institucional. Ell es referia evidentment a la consecució d'un estat propi, i semblava quasi tímidament posar-ho com a condició per a acceptar la condecoració. La meva resposta en positiu tampoc no era de tertúlia, la vaig formular per càlcul i per aprenentatge. En una de les seves últimes entrevistes, que guardo a prop, ell ja remarcava com a historiador l'excepcionalitat del moment actual: que no és la crisi, que no és el pacte fiscal, que no és la política europea, sinó que sobretot és la continuïtat de 35 anys ininterromputs de catalanisme i de Generalitat. “Perquè els processos són acumulatius i mai no havíem tingut una continuïtat com ara”, a la qual cosa afegia, aconsellant als joves: “Creure en Catalunya. Conèixer-la. Adonar-se que és de veritat. Que és una realitat amb molts aspectes positius i també amb obstacles que esperen la seva intervenció.”
La raça Ainaud és una raça d'homes audaços, generosos i treballadors. Quan el president Pujol apunta Josep Maria Ainaud com a mestre es refereix sobretot a això, a les actituds i a la fidelitat a un sistema de valors. El que salva el testimoni de la catalanitat en temps de foscor i desesperança no són només el salvar els mots, i el salvar la bandera, i el salvar la cultura: va ser això i va ser també mantenir les actituds. El treball. La paciència, la perseverança. La raó, el coneixement. L'excel·lència. La confiança en les persones, la solidaritat. Creure en alguna cosa sòlida, en alguna cosa perdurable, i desconfiar dels èxits immediats. Estar disposats, per tant, a no guanyar sempre.
Per això vaig respondre que encara que no volguéssim, Josep Maria. Perquè 35 anys ininterromputs són quasi els 40 que calia compensar del franquisme, perquè hem après dels propis errors, perquè els hereus del lerrouxisme han quedat fragmentats i difuminats, perquè ens hem fet grans, perquè fa massa anys que tenim raó i que sabem comunicar-la, i fa massa anys que ells estan equivocats i que ho saben. I perquè hem sabut esperar, hem posat prudència i hem posat rigor. No passarà res (però res) en aquest país que no sigui perfectament raonable, perfectament assenyat. Si ens preguntem sobre les diferències històriques amb l'any 36, Josep Maria, aquesta és la gran diferència: sentim la força que donen la raó i les realitats consolidades, sòlides, palpables. No hem fet només un procés polític, hem fet un procés de construcció, de creixement i de consolidació. Hem fet un procés natural.
Hi ha un altre perquè, que no vaig confessar-te aquell matí de mirades trobades (que no perdudes) en l'horitzó. Una raó que no és tan determinant però que té una importància significativa, una coherència lògica. A banda de tots aquests perquès, que no són gens retòrics, hi arribarem perquè us ho devem als homes com tu.

Publicat a l'AVUI el 18 d'agost del 2012

A casa sempre juguem així


Una de les constants dels jocs de taula, els que es juguen amb daus i fins i tot alguns d'estratègia, és que sovint tenen buits legals: aquests buits apareixen quan no queda clar quantes caselles has de comptar si et menges una fitxa, quants diners cobres quan passes per la casella de sortida, per on es pot considerar atacable el territori de Kamtxatka o si s'hi val el “de pont a pont” en sentit descendent. Davant d'aquestes zones grises i conceptes jurídics indeterminats, poques persones es molesten a agafar cap full d'instruccions (ja il·localitzable), sinó que tothom s'acull a la norma consuetudinària: en termes col·loquials, és allò de “a casa sempre hem jugat així”.
Evidentment aquesta frase té una segona part gens menyspreable, referent al ius soli, que es dóna per sobreentesa: “I avui estem jugant a casa meva.” O sigui, ens acollirem als meus costums i això serà perquè som als meus dominis i no als teus. És així com s'entenen els últims editorials dels diaris espanyols amb referència a la proposta de pacte fiscal que ha aprovat el Parlament de Catalunya, tot dient que mentre Catalunya sigui espanyola no s'hi val a proposar unes noves normes. Si no us agraden aquestes, jugueu a casa vostra. O mano, o trenco la baralla (i “no os vamos a financiar vuestra construcción nacional”). De vegades em recorda un antic amic que, fent de banca al Monopoly, duia el rol a la màxima expressió i concedia préstecs, feia pujar o baixar els interessos o devaluava la moneda. De forma discrecional i aleatòria. Era estimulant anar canviant de panorama cada cinc minuts, però allò només era un joc. La proposta de pacte fiscal no ho és, encara que també es desenvolupi damunt d'un tauler immensament variable. La nostra partida s'està accelerant perquè el món canvia quasi cada setmana, i cada setmana trobem més forces per plantar-nos de forma definitiva. Cada setmana ens hem d'adaptar i ens hem d'avançar als moviments.
La pèrdua de sobirania espanyola en favor d'Europa és important però no definitiva: Montoro encara ha pogut apujar l'IVA a uns nivells que, només en el camp del consum cultural, ens acosten a una zona de quasi inviabilitat. D'unes conseqüències gravíssimes i innecessàries. La cultura és un luxe, vénen a dir, com en aquella casella del Monopoly (entre Balmes i passeig de Gràcia) que es deia “impost de luxe”: faràndula, gent del lleure i distracció, gent que pensa, que fa pensar, gent de la cella o de la pestanya, que paguin. Tota una declaració d'intencions, tot un atac a l'ànima d'un país, a una de les seves principals eines de cohesió i de desenvolupament personal. I torna a llançar els daus, i agafa una carta de “caja de comunidad”, i vejam què et toca pagar ara, i sobreviu una volta més, i esquiva els hotels, i compte amb les amenaces d'anar a la presó. Sí, el tauler encara és seu.
El d'Artur Mas és el govern que haurà de dir prou. El Parlament no ha fet només una proposta: tan important com el seu contingut és allò que no hi surt, el “full d'instruccions” subliminal, el gest de cara a les setmanes futures, el canvi de normes del joc que s'hi dibuixa. Especialment quan s'explicitin els dos models antagònics. Haver deixat aquest llistó i no un altre, malgrat tantes amenaces i xantatges, apunta a un camí de no retorn. Hem mogut la reina i hem donat un missatge històric per a qui ho vulgui entendre: no hi haurà capitulacions. Hola. Us toca.

Publicat a l'AVUi el 30 de juliol del 2012

dissabte, 21 de juliol de 2012

1714 i llengua



El dia 12 de setembre de 1923, exactament un dia abans del cop d'estat que donaria lloc a la dictadura de Primo de Rivera, la pàgina 5 de La Vanguardia informava del “Homenaje a Casanova” a la Ronda de Sant Pere de Barcelona (amb ofrenes de l'Ajuntament i de la Mancomunitat, entre d'altres) i dels incidents que s'hi van produir: la policia va carregar per sorpresa contra els congregats, provocant el pànic i diversos ferits. En declaracions a la premsa, el governador civil interí va argumentar que tot havia transcorregut en pau fins que alguns individus van portar “una bandera, que no era española, ni la catalana, con un triángulo azul y una estrella solitaria en el centro”. Al migdia, al Metropolitan Hotel, els membres d'Acció Catalana (entre ells el meu besavi Pelai Vidal de Llobatera) no parlaven d'una altra cosa. Si fa noranta anys el catalanisme honorava els símbols dels esdeveniments del 1714 amb banderes “estranyes”, amb clau de proposta, les commemoracions que des del govern impulsarem per als 300 anys de la derrota també hauran de pensar en més que història. Hauran de referir-se al nostre futur.
Un dels elements principals a tenir en compte, més enllà de la política i de l'economia, és el futur de la nostra llengua. I si volem saber on som exactament, haurem de mirar cap al passat: sabem que els decrets de Nova Planta de València, Mallorca, Catalunya i Sardenya van prohibir l'ús del català (tot i que ja abans del 1714 tant Castella com França van legislar-hi intensament en contra). Es clausuren les universitats pròpies; les causes de la reial Audiència “se substanciaran en castellano”; els corregidors del territori català hauran de posar “el mayor cuydado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuydado”; a l'aula no hi ha d'haver cap llibre ni paraula parlada o escrita en català; etcètera. En definitiva, la llengua catalana quedava arraconada dels decisius moviments il·lustrats que s'anaven conformant per Europa.
Les instruccions, cèdules, decrets i ordenances en la mateixa línia se succeeixen des d'aleshores: en l'àmbit religiós, escolar, judicial, comercial... Fins i tot es prohibeix “representar, cantar y bailar piezas que no fuesen en idioma castellano”. Manuel de Godoy prohibeix l'any 1801 que es representi cap obra de teatre que no fos en castellà; el 1837 s'imposen càstigs humiliants als escolars que parlin en català; es prohibeix la llengua als epitafis dels cementiris; fins i tot el 1896 es prohibeix parlar en català a través del telèfon; el 1902 es prohibeixen els Jocs Florals de Barcelona per ordre militar; Primo de Rivera imposa el castellà a totes les escoles de la Mancomunitat; el 1924 Gaudí és detingut per negar-se a parlar en castellà davant de la policia; i no cal parlar de l'arribada de Franco, per qui “la unidad nacional la queremos absoluta, con una sola llengua, el castellano, y una sola personalidad, la española”. No vull ser exhaustiu: els exemples són infinits i arriben fins a la sentència de l'Estatut o les absurditats dictades pels polítics d'Aragó.
Es pot escriure una novel·la en castellà sobre el 1714? És clar que sí, l'exercici és interessantíssim i la qualitat s'hi dóna per descomptat. Però la possible incomoditat de part del públic amb el canvi de llengua, pot servir de termòmetre (com s'ha dit) del grau de tolerància dels catalanoparlants o dels catalanolectors? No. I fins aquí podíem arribar.

Publicat al diari AVUi el 16 de juliol del 2012

dimarts, 10 de juliol de 2012

Política cultural contra cultura?


No estem vivint, ni de bon tros, la “degradació de l'art i la política cultural a Catalunya”, tal com anuncia l'opuscle d'en Jorge Luis Marzo, amb qui fa poc vaig tenir el plaer de conversar llargament. L'opuscle és provocador, no m'estranya que hagi transcendit tant com ho ha fet. Casualment, ja fa mesos que estic cavil·lant sobre qüestions molt semblants, i tots dos hem pogut contrastar visions no tan allunyades com en principi podia semblar. Jo li discuteixo la major, és a dir, la hipotètica degradació, però li admeto l'angoixa. Què tindran a veure els suposats excessos del noucentisme, dels quals parla tan sovint, amb aquestes preocupacions per la nostra vitalitat cultural?

 Diu l'opuscle que el nostre passat noucentista (racional, planificador, ordenat...) ha ofegat la nostra creativitat contestatària. Fins i tot creu que s'ha dissenyat un sistema cultural (una “política cultural”) dirigit justament a desactivar o evitar el conflicte (i, per tant, la veritable “cultura”). Segons Marzo, el noucentisme consistia a “construir els palaus urbans de la cultura nacional per dotar al país d'una pell que la protegeixi del conflicte, de la tensió”: és a dir, equipaments i continents, biblioteques i museus, per fer ciutadans pacífics. Jardineria contra bosc. Crec que on s'equivoca Marzo és en el fet de considerar incompatible aquest impuls ordenador, infraestructural, socialitzador (les nostres biblioteques són la màxima expressió de l'estat del benestar cultural) amb el conflicte o amb la creativitat. De fet, treballem (o com a mínim jo m'he proposat treballar) perquè una biblioteca sigui un lloc on escriure, a més d'un lloc per llegir; o que una xarxa d'arts visuals sigui un lloc per innovar, comunicar i projectar al món, i no només un cicle tancat d'art local; o que els museus siguin espais d'autoconeixement i de vida més que no pas de conservació. Per això m'afegeixo als aplaudiments d'en Lluís Permanyer a la iniciativa del MNAC de dedicar al modernisme un pavelló de la fira: segurament el noucentisme va ridiculitzar, arraconar i mutilar massa injustament el moviment cultural més arriscat, més creatiu, més autòcton i més modernitzador que hem tingut. Franco s'hi va sentir ben còmode, en aquest oblit: modernisme català era igual a esplendor, iniciativa i vitalitat catalanes.

Pensar en equipaments, en necessitats socials, en plans de lectura, etcètera, no “ofega” necessàriament la creativitat. Provar de fer una política eficient no és només buscar la viabilitat econòmica als projectes, sinó sobretot la rendibilitat artística i la seva veritable repercussió social. Entreteniment inclòs, per què no? Podem establir un ordre mínim que afavoreixi tot tipus de creació, enjardinada o salvatge, basant-nos en la seva viabilitat. En sentit ampli.

Crec que la nostra burgesia, en general, no ha estat mai completament conservadora. Ni tan sols la noucentista. I que el nacionalisme català, si ho pensem bé, és un moviment precisament rebel i contestatari: el que passa és que també ha volgut ser constructiu, sòlid, aglutinador. Justament el procés d'emancipació que anirà desenvolupant-se els anys vinents sens dubte (i aquest és el repte) ha d'anar acompanyat d'una gran efervescència creativa. Un moviment nou, si pot ser. Es pot compaginar creativitat i política eficient? Sí. Dalí té una lògica (i fins i tot una estratègia). Francesc Pujols racionalitza, busca raons que ens expliquin. El caos social d'avui pot ser també, i tant, una forma de creativitat: abans del Creador hi ha la foscor i el caos. El Temple Expiatori de la Sagrada Família suposa un veritable desbocament creatiu, però era una bogeria amb suports. Amb base, amb fonament, amb intenció. Una idea nova i arriscada, sí, però ni elitista ni solitària. Viable. D'interès nacional. Per a tothom. Ah, i per cert: finançada exclusivament amb donatius privats. Tal vegada l'expiació dels nostres pecats (personals i nacionals) ens sigui un estímul prou atractiu per si sol?

  Publicat al diari AVUI el 2 de juliol del 2012

Incertes glòries

Vam viure diversos dies amagats en aquell bosc. A despit dels morters, les metralladores enemigues ens caçaven cada vegada que intentàvem sortir-ne. Havíem consumit les provisions i l'aigua. Ping: tens un missatge. Hola. Tot bé? Si, tot bé i tu? Bé, aquí, anar fent. Navegava una mica, que no fan res a la tele. Quina hora és, a Barcelona? Aquí son les deu de la nit. Ostres, doncs jo acabo de dinar i en aquest país fot una calda que no t'ho imagines. Ei, m'esperes un minut? Vaig a fer un riu i m'expliques com et va, que fa temps que no xategem pel face.

 A quatre passes hi ha un soldat mort; recordo vagament que es deia Esplugues i era d'Arbeca. Li prenc el fusell. O potser es deia Arbeca i era d'Esplugues; tant se val, ara no es tracta d'això. Sento la culatada, magnífica; i l'àngel esparracat cau de cara com un titella. Ja està, ja sóc aquí. Provava de llegir una mica però vaig tan cansat... Aquesta crisi dels collons em té la jefa insuportable. Ei, canviant de tema, has vist la nova versió de l'Ipad? Mola, eh? T'hauries de descarregar el Gangstar Rio, és del millor que s'ha fet. No, no tinc temps, tio. Entre salvar la feina i cuidar una mica la xicota, que estem mirant llocs on anar aquest agost, no puc ni mirar un capítol de l'Ala Oest. I això que ja els tinc tots al disc dur.

Una cosa em preocupa: vaig regirar les butxaques de l'alferes mort, segons tenim manat; et diré que és l'aspecte més desagradable de l'ofici. I s'ha de fer: un no sap mai què pot descobrir entre els documents d'un oficial enemic. Aquell no duia al damunt més que unes cartes; cartes d'una noia, que parlaven de casar-se un cop acabada la guerra. Mira, nano, molt bla bla però fins que els polítics no reaccionin no hi ha res a fer. Tot està podrit, l'economia, la política, tot. La prima de risc a com la teniu, a aquestes hores? Alta, molt alta. Ja et dic jo que això ho arreglava proclamant la independència i punt final. Però són uns cagats. Tan fàcil que seria tot llavors, eh? I tant, i tant. Però tinc raó o no tinc raó? Que sí, ei, t'envio una foto del meu piset. Et molarà molt. Com tens la tesi, per cert?

 La Trini alçà els ulls, sorpresa; a penes havia dit res en tot el dinar. Ningú, llevat de mi, no es va adonar que en aquells ulls clars es condensava una llàgrima, una de sola, brillant, d'estupor. Aquella mirada d'estupor havia de quedar-me per sempre a la memòria. La tesi, doncs aparcada, francament. No tinc temps, ja t'ho he dit. Mira, ara em salta un bàner de la Generalitat sobre fomentar la lectura i els clàssics i no sé quines històries d'homenatges i penso d'on volen que el tregui, el temps. Fa com segles que no trec un llibre del prestatge. Ostres, és que les coses han canviat, saps? Ja ho pots ben dir. Molt, nano, molt.

 Tot el país feia olor de farigola florida, de terra que surt d'una llarga hivernada; i nosaltres, tan joves i tan lliures, ¡amb la sensació que no ens havia calgut sinó venir al món per fer-lo canviar! ¿Qui ens hauria pogut posar la brida? ¡Tota la terra feia olor de farigola, de Pasqua de Resurrecció! Era la glòria d'un dia d'abril i aleshores no sospitàvem que fos tan incerta. Ens hem d'adaptar, no sé tu: tanta literatura i tant recuperar el passat... Com vols que em plantegi acabar la tesi, si hi ha tuits de 140 caràcters que són tesis per si mateixos! I tant, i tant. Ara l'has clavada. Mira, ja he rebut la foto: sí, mola el pis. Molt, oi? Sí, sí. És que és el que et dic sempre, nano. Una imatge val més que mil paraules.

 Publicat al diari AVUI el 18 de juny del 2012

dimecres, 13 de juny de 2012

D'aquí a 100 anys

Un no pot evitar, enmig de les comissions de commemoracions d'enguany (Sales, Calders, Tísner, Montsalvatge, Pujols...), les previstes per l'any que ve (Espriu, Clavé...) i especialment les que ja es comencen a preparar pel 2014 (final de la Guerra de Successió i creació de la Mancomunitat), preguntar-se què s'estarà commemorant d'aquí a 50 o 100 anys sobre el moment actual. És una reflexió necessària no només per als qui poc o molt estem al darrere d'aquests actes en l'àmbit nacional, sinó per a tots els interpel·lats; és a dir, el conjunt de la ciutadania: preguntar-nos quin moment històric ens pertoca afrontar i com hi podem deixar la millor empremta possible.

Quan l'any passat vam fer l'homenatge a Sagarra al Palau de la Música, ja s'endevinava una certa evolució en l'esperit de les nostres commemoracions: jo com a mínim hi vaig detectar una superació definitiva del trauma del franquisme, com si haguéssim trobat la connexió quasi directa, quasi en línia, amb la Catalunya que va ser i que hauria continuat engrandint-se si no fos per... Era com si ens toquéssim ja amb la punta dels dits, com si ens trobéssim al cap de dos carrers ben similars. Fa poc, al concert celebrat al Palau de la Música pels 25 anys de l'Orquestra Simfònica del Vallès, el president Mas va poder deixar-se presidir per la Setena de Beethoven. Com tothom sap és la infal·lible banda sonora de la pel·lícula El discurs del rei, en què el rei Jordi VI ha de fer el cor fort per emetre per la ràdio la declaració de guerra contra l'Alemanya nazi.

Era inevitable pensar que la solemnitat del segon moviment de la Setena, igual que va donar remei als balbuceigs del rei anglès, confirmava al president Mas la transcendència del seu propi moment. Immersos en el dia a dia, que és sens dubte el que més ha de preocupar i especialment quan tants projectes (empresarials, culturals, personals...) s'aguanten per un fil, cal que també fem una mirada als cent anys que ens precedeixen i als cent anys que ens seguiran per afinar el lloc de cadascú en l'actual instant polític. Des de la perspectiva cultural fa cent anys s'aixecaven projectes com precisament el del Palau de la Música, l'Institut d'Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya, l'ortografia i gramàtica de la llengua, el contrast del modernisme al noucentisme, Maragall, Casas, Rusiñol, Gaudí, Llimona, Maillol, Clarà, D'Ors, Carner... Es vivia una fèrtil simbiosi entre creació, política i món empresarial que configurava ni més ni menys que la nostra “marca registrada” per als següents cent anys. Hi havia consciència de projecte comú i genuí, perdurable, únic al món i de primeríssima avantguarda (fins al punt que crec que ni tan sols el noucentisme va aconseguir mai ser veritablement conservador).

 Els contemporanis de Beethoven van veure en la Setena un crit de llibertat davant les insuportables submissions dels països europeus a Napoleó. Totes les commemoracions que preparem han de tenir també present l'actual cruïlla catalana, i projectar el record de les greus decisions del passat cap a les greus decisions d'ara mateix. Això no depèn només de la fermesa d'un líder polític, sinó de la de tots: potser no podrem tocar només els dits als homenatjats del passat, sinó també als qui ens observen des del futur. A diferència de molts dels que ara homenatgem, a nosaltres no ens pertoca renéixer ni resistir ni sobreviure. Crec que el que el futur espera de nosaltres és una cosa igual de complicada, i que quasi no hem fet mai: guanyar.

  Publicat al diari AVUI el 4 de juny del 2012

El tauró i el formol

La preocupació que mostra Mario Vargas Llosa en el seu nou assaig La civilización del espectáculo no és nova. De fet, és més que un clàssic. Vargas Llosa hi aporta reflexions i referències molt completes, amb molta més descripció i diagnosi (això sí) que no pas propostes i solucions. Com ja se sap, i simplificant, es lamenta de la creixent consideració de la cultura com a mercaderia per a divertir les masses, la qual cosa s'hauria agreujat gràcies al predomini de la imatge sobre la paraula i de la pantalla sobre el paper. Vargas creu que s'ha confós en excés el preu de les coses amb el seu valor, que s'ha generalitzat la frivolitat cultural, que l'elit ja no compta com abans i que s'han trencat del tot els consensos: sobre art i sobre la línia que divideix alta i baixa cultura. Contraposa la qualitat i el rerefons de les creacions de Wagner a les de Hitchcock, les de Woody Allen a les d'Orson Welles, les de Warhol a Gauguin, les de Verdi o Kant a les del Cirque de Soleil o els taurons en formol de Damien Hirst.

 Com deia, aquest patiment és molt més antic que el de molts dels autors que cita el Nobel: ja sant Agustí es mostrava preocupat per haver-se emocionat davant la simple bellesa d'un cant, més que no pas per les paraules que s'hi cantaven. Era una època en què la música, per a l'elit cultural (religiosa), havia de tenir un sentit espiritual o bé ser considerada fins i tot pecaminosa: justament per frívola (o massa dirigida al pur “entreteniment” sensual). Salvant les distàncies, la preocupació de Vargas Llosa s'hi assembla molt. Potser les seves referències a la pèrdua de l'erotisme i a l'excés d'oferta sexual explícita són massa moralitzants per al meu gust, però l'angoixa sobre la suposada victòria de l'espectacle sobre la cultura és un debat pertinent. 

He estat fa uns dies a la Tate Modern i he pogut veure la famosa exposició de Damien Hirst. Les vitrines farmacèutiques, els taurons i ovelles en formol, les calaveres amb diamants, les burilles de cigarreta, les papallones retallades i els àngels amb tall anatòmic. El menys important és que a mi m'hagi commogut i que hi vegi profunditat, però jo sóc de cultura força pop. Allò important és que aquest tipus d'oferta artística, a la Tate, conviu amb moltes altres, d'altíssim nivell, de paràmetres més clàssics: i sempre amb cues a l'entrada. Poden coexistir. A Londres justament són capaços d'haver parit el punk i de mantenir la millor interpretació simfònica, l'excel·lència de la British Library o un dels millors planters de teatre del planeta. Els frívols i fàcils Pet Shop Boys proclamen “nosaltres arribem a la profunditat des de la superfície”, i subscric la tesi. Vinc a dir que espectacle i alta cultura poden conviure i han de conviure, i fins i tot de vegades poden coincidir en un sol artista: de fet nosaltres fa temps que ho sabem, gràcies a Salvador Dalí.

 La política cultural ha de promoure obres que arribin al màxim de públic, però també ha d'atendre l'obligació de foment, de recerca i d'aposta. Podem trobar un acord amb Vargas Llosa: cal que l'espectacularitat sigui només un criteri més a l'hora d'anar al museu, al teatre o a l'auditori (i això vol dir feina per a l'escola, la família i els mitjans de comunicació). La cultura no ha de ser només divertida? Evidentment. Però benvinguda sigui, també, quan aconsegueix ser-ho: sovint darrere d'un gran espectacle, d'un joc, d'una frivolitat o d'una imatge hi ha moltes idees. I moltes, moltes i molt profundes paraules.

  Publicat al diari AVUI el 21 de maig del 2012

dilluns, 23 d’abril de 2012

Nacionalitzacions

Fins ara la nació espanyola compensava les seves fragilitats identitàries, territorials i de consciència col·lectiva amb un estat fort. I Catalunya ha compensat la seva falta d'estat sòlid (propi o no) amb una consciència nacional robusta, fins i tot transversal, que la legitima pel vessant cultural, històric i polític. Els esdeveniments de les últimes setmanes, però, introdueixen una variable no del tot esperada en aquest empat secular: la fortalesa de l'Estat espanyol, de la seva sobirania, està més discutida que mai. Tant en el camp institucional (el sobirà monàrquic ha de demanar disculpes al sobirà popular) com en el camp econòmic (intervenció de facto i desastrós cataclisme productiu, associat a fer més de cigala que de formiga), en el camp diplomàtic (la humiliació argentina és un clar senyal de pèrdua de respecte en l'àmbit internacional) i en el camp polític (la viabilitat de l'Estat de les autonomies ja està sota ple judici), l'Estat espanyol es troba en una situació de feblesa insospitable fa només cinc anys. Ara, a la nació feble i fragmentada (Espanya) s'hi afegeix que l'estat en què s'ha suportat fins avui sembla fer aigües.

I amb aquest Estat és amb qui ara Catalunya ha de negociar. De cara a aquesta negociació o a aquest xoc (les dues coses poden succeir alhora), Catalunya té elements a favor i elements en contra. A favor, una consciència nacional forta i una creixent demanda d'estat propi; però en contra, i no és pas poca cosa, una manca de sobirania gairebé total sobre els seus propis comptes i pressupostos. Aquesta manca de sobirania, cada cop de conseqüències més greus, és encara més difícil de resoldre en temps de crisi: l'Estat al·lega poc o nul marge per cedir ni un gram de res. Si Argentina “nacionalitza” (estatalitza) empreses estrangeres, Espanya “nacionalitza” (estatalitza) impostos, pressupostos i competències de territoris “desafectes”. Tot això amb l'eina encara poderosa de la seva sobirania, del seu estat. Què té més pes, però, en el context probable d'un conflicte? La nació sense estat o l'estat sense nació?

Segurament ara tenim una força extra amb què no comptàvem: l'estat sense nació és ara un estat que també té menys estat. Que està afeblit, i que justament per això hauria de ser més prudent que mai amb les “perilloses” desafeccions territorials. Però n'hi ha prou, amb això? Aquest moment històric és interessant perquè, a nivell mundial, la crisi ens fa pensar més que mai sobre la legitimació de les sobiranies. Per una banda, perquè el manteniment de l'estat del benestar demana, quasi paradoxalment, una reducció i racionalització de l'intervencionisme estatal; i de l'altra, perquè estar “a mercè dels mercats” significa prendre's això de l'estat amb una racionalitat, una expiació i una humilitat difícils de pair per a països històricament acostumats a centrar la seva existència en el gran poder d'una “villa y corte”. incloent-hi França.

Per tant, no hi ha crisi de les nacions, hi ha crisi dels estats excessius. I, en el cas de Catalunya, és al contrari: no hi ha crisi de la nació però sí un dèficit i una mancança d'estat (també fins i tot per mantenir el nostre sistema cultural). Aquesta crisi de les sobiranies artificials, aquesta negociació propera i aquest xoc previsible, en les condicions actuals i malgrat el que podia haver semblat fa 10 anys, és probablement la gran oportunitat política dels catalans.

  Publicat al diari AVUI el 23 d'abril del 2012

Qui són?

Segurament la Revolució Russa de 1917 era inevitable. Que després derivés en les tenebres del comunisme soviètic (després, per cert, d'una primera república de caire liberal) és un tema a banda, però clarament aquella revolució era contra un sistema abusiu i una situació insostenible. D'aquests moviments proletaris, que malauradament van desembocar en dictadures arreu (algunes de les quals encara vigents), va derivar-se també la proposta de confiar a l'estat la protecció dels mínims serveis i garanties per a la població (treballadora i no treballadora). L'estat del benestar és una fórmula que busca l'equilibri entre les possibles injustícies del mercat i els principis, ja derivats de la Revolució Francesa, de sobirania popular i igualtat d'oportunitats. I ara aquest estat, aquest punt d'equilibri, està en crisi.

 Amb aquesta perspectiva històrica (simplificada, certament) podem explicar l'angoixa que provoquen els reajustaments que vivim en el nostre model de prestacions socials. Molts creiem que ja abans de la crisi aquestes garanties universals havien de modificar-se, perquè mal enteses i mal aplicades podien fer perdre dinamisme en la societat, en l'empresa i fins i tot en la política i la cultura. En tot cas, les propostes d'ajustament persegueixen sempre l'objectiu de preservar l'estat social i fer-lo viable. Però un estat del benestar demana, és clar, un estat. Una sobirania forta, reconeguda, eficaç, encara que sigui compartida o delegada a Europa. La crisi que vivim és una crisi de sobirania: els parlaments (autonòmics, estatals o europeus) es mostren massa impotents per decidir eficaçment sobre aquest nou equilibri. Venuts als mercats? Suposo que de vegades sí, i algunes sobiranies es venen als sindicats. Simplement succeeix que l'estat, com a tal i per si sol, apareix per primera vegada a la història com un poder molt menys sobirà i menys poderós del que ens pensàvem. Tant per fer polítiques d'esquerres com per fer-les de dretes, un poder venut no és un poder veritablement democràtic.

 La diferència entre les revolucions socials de principis dels segle XX i les que avui proposen alguns moviments antisistema o alguns promotors de vagues generals és que les primeres eren causades per la fam, la pobresa, la injustícia, la falta de democràcia i la falta d'àrbitre-estat. Ara el problema és que revoltar-se contra l'estat és atacar l'única peça d'equilibri social i democràtic que existeix. I l'única manera de sostenir-lo és modificar-lo (segurament de manera dolorosa) per esdevenir més eficient.

 Qui són els antistema i els “indignats”? Segurament els que no veuen futur per a ells ni per als seus fills, però també són els que, dins d'aquest futur, no admeten replantejaments ni actualitzacions del model. Són dos tipus d'orfes: els orfes d'horitzó personal i els orfes de representació política. Gent que troba a faltar respostes que no siguin el pur resistencialisme dogmàtic: el pitjor que els pot passar a la nostra esquerra i als nostres sindicats és que resultin massa conservadors. Els temps han canviat, la feina és un bé escàs i els pressupostos públics no poden pretendre (com havien pretès) assistir-nos en tot. O ens proposem trobar estats del benestar eficaços (i propis, en el cas de Catalunya), o els orfes del nostre temps continuaran legítimament indignats. En els pitjors dels casos, fent de piquets violents (també a les xarxes 2.0) o repartint cops de puny per les estacions de tren. Conscientment o no, “s'ho volen carregar tot”.

  Publicat al diari AVUI el 9 d'abril del 2012

dijous, 29 de març de 2012

Independència, llengua i emocions


Poden existir estats sense una fortalesa nacional al darrere? Sí, és clar. No cal anar gaire lluny, Espanya seria un clar exemple d'estat fort amb nació feble: les múltiples repeticions sobre la unitat, la indivisibilitat i la indissolubilitat són les primeres a certificar-ho. Tampoc el sentiment nacional andorrà és el més abrandat del món, segur que Bèlgica és ara mateix un matrimoni de pura conveniència entre flamencs i valons, i hi ha emirats àrabs creats amb l'artificialitat del simple negoci petrolier. Pot haver-hi estat amb poca nació? Sí. Però aquest no és el nostre cas, ni de lluny. Tampoc no és, per cert, el cas d'Escòcia.
“No pot ser que el castellà sigui una anomalia”, ens diu Albert Rivera, el líder de Ciutadans. Malgrat l'evidència de la falsedat, perquè mai Catalunya ha vist el castellà com a res anòmal, darrerament s'ha escrit força en termes massa similars. Eduard Voltas ha proposat “abraçar la llengua castellana” i considerar-la un element estructural del país però, al contrari de Rivera, ho proposa per tal d'expandir les complicitats catalanistes cap a aquesta comunitat lingüística. Crec que les respostes de Salvador Cardús o de Jordi Graupera han estat prou contundents, en el sentit que aquesta proposta obvia tant la convivència natural entre llengües a Catalunya com la feblesa estructural, social i política de la catalana (a banda, per cert, que també estaria bé que algú ens abracés a nosaltres). Però no volia tant entrar en aquest debat com subratllar la importància que cobra la identitat, el debat identitari, quan parlem de possibles o probables futurs polítics. Diu Enric Juliana (que acaba de presentar Modesta España) que els últims anys han afectat les relacions sentimentals entre Catalunya i Espanya, tot i que aconsella posar-hi diàleg i seny. Però fins i tot amb diàleg i amb seny, les emocions compten. I compten molt. Hi havia allunyament sentimental des de molt i molt abans de la sentència de l'Estatut, per entendre'ns.

Hem oblidat una cosa: quan diem que TV3 ha de ser en català perquè cal protegir aquesta llengua, o que fer del català llengua vehicular a les escoles respon a la mateixa justificació, ens estem fent certa trampa. No hi ha només una justificació filològica, educativa, de transmissió de coneixement o de protecció d'espècies en perill d'extinció. Podem dir-ho alt i clar, no crec que passi res: ensenyem en català i fem canals en català perquè aquesta és la llengua pròpia de Catalunya. Vol dir això excloure o arraconar les altres, o fabricar monstres monolingües? Tothom sap que no. Però no podem negar-nos per més temps que, a banda de salvar els mots (i fins i tot si estiguessin ja salvats), volem sobretot afavorir allò que ens sentim nostre. Com fa tothom en aquest globus, amb estat o sense estat propi. I aquest és el veritable quid de la qüestió: què és el que sentim com a nostre i què no. O què menys. I per què.
En el nostre cas, aquest tipus de qüestions són la base. Molt més que cap greuge financer o administratiu. Per això el debat sobre la llengua és un debat identitari, és clar que sí. I amb una possible o probable independència no caldria canviar gran cosa en la política duta fins ara envers la llengua, ni a favor ni en contra del castellà: l'única cosa que ens hem de preguntar de debò sobre l'endemà de la independència és què fem amb els Barça-Madrid de futbol. Tot plegat, de nou, emocions.

Article publicat al diari Avui el 26 de març del 2012

dimarts, 13 de març de 2012

Artsi i nació


El nacionalisme ha estat enterrat diverses vegades en vida. També ha estat posada en qüestió la seva utilitat política moderna: les proves que demana Ignasi Llorente sobre el seu llibre són a la pàgina 73 (“el que poso en dubte és que el nacionalisme sigui una forma de fer política”), la pàgina 91 ( “els nacionalistes actuen des de l'immobilisme, des de la creença que la nostra forma de viure no ha de canviar”) o la 96 (“el nacionalisme pot formar part de l'esfera privada, igual que haurien de formar part d'aquest àmbit la religió i els seus preceptes”). Però a banda d'aquests dogmes, que només s'expliquen en clau de forçar diferenciacions artificials, al nacionalisme també se l'ha acusat de no poder entendre la contemporaneïtat. De fet, sovint se l'ha acusat de ser un moviment del tot anticontemporani. No parlem ara d'història sinó d'estètica, d'art i d'aposta cultural. Una mica com si el nacionalisme només pogués entendre de marines, de boscatges, de natures mortes, flors, violes i els nus de Ramon Casas.

En termes històrics i artístics, s'entén la contemporaneïtat com el període vigent en la memòria viva i s'ha convingut a situar-la a partir de la Segona Guerra Mundial. Què és el que faria veure el nacionalisme com un moviment incompatible amb l'estètica i l'actitud artística posteriors al 1945? Segur que no té res a veure amb el final del capítol bèl·lic, la derrota dels nazis i el començament de la guerra freda: possiblement té més a veure amb la reacció que va tenir el postmodernisme envers el període romàntic que el va precedir, l'entrada al món de la globalització i al capitalisme multinacional. Com que el nacionalisme és percebut per alguns sectors com un moviment conservador, més preocupat per mantenir tradicions i valors de sempre que no pas per evolucionar i obrir-se a nous prismes, seria teòricament incapaç d'afrontar el món contemporani. I el món global, valgui la redundància.

Només caldria enumerar noms: tant Tàpies com Dalí (encara sense carrer a Barcelona), Miró, Barceló, Montsalvatge, Pla o Espriu, entre molts d'altres, van retroalimentar el seu treball artístic amb una profunda posada en valor de les arrels i la identitat. Preguntem-nos si per aprendre anglès cal renunciar a tenir el nivell C de català, i l'obvietat de la resposta quasi ens farà abandonar el tema. Però sembla que alguns encara no han entès que, en molts casos, el sentiment nacional o de projecte col·lectiu ha impulsat decisivament determinades transgressions estètiques. Vam estar a l'avantguarda modernista i ho hem estat als corrents posteriors, sense haver-nos quedat en cap cas vetllant pels cànons artístics clàssics. La versió conservadora del nacionalisme té el seu equivalent també a la dreta i a l'esquerra polítiques: l'immobilisme i la por als canvis és una actitud del tot transversal, i més aviat ara el problema afecta (com és notori) el progressisme i el socialisme tradicionals.

Obrir el prisma creatiu, doncs, és del tot compatible amb enarborar una identificació nacional clara. Fins i tot desenvolupar un sistema d'arts visuals, com pretenem avui, té un vessant indefugible de construcció nacional: amb l'objectiu no de conservar sinó de dinamitzar i obrir els centres cap al públic, cap a les galeries, cap a la capital, cap al món i cap al lideratge de les últimes tendències. La mirada nacional del sistema d'art contemporani serà de tot menys conservadora. I això ha de valer per a tothom.

Article publicat a l'AVUI el 12 de març del 2012