dimarts, 28 d’agost de 2012

A casa sempre juguem així


Una de les constants dels jocs de taula, els que es juguen amb daus i fins i tot alguns d'estratègia, és que sovint tenen buits legals: aquests buits apareixen quan no queda clar quantes caselles has de comptar si et menges una fitxa, quants diners cobres quan passes per la casella de sortida, per on es pot considerar atacable el territori de Kamtxatka o si s'hi val el “de pont a pont” en sentit descendent. Davant d'aquestes zones grises i conceptes jurídics indeterminats, poques persones es molesten a agafar cap full d'instruccions (ja il·localitzable), sinó que tothom s'acull a la norma consuetudinària: en termes col·loquials, és allò de “a casa sempre hem jugat així”.
Evidentment aquesta frase té una segona part gens menyspreable, referent al ius soli, que es dóna per sobreentesa: “I avui estem jugant a casa meva.” O sigui, ens acollirem als meus costums i això serà perquè som als meus dominis i no als teus. És així com s'entenen els últims editorials dels diaris espanyols amb referència a la proposta de pacte fiscal que ha aprovat el Parlament de Catalunya, tot dient que mentre Catalunya sigui espanyola no s'hi val a proposar unes noves normes. Si no us agraden aquestes, jugueu a casa vostra. O mano, o trenco la baralla (i “no os vamos a financiar vuestra construcción nacional”). De vegades em recorda un antic amic que, fent de banca al Monopoly, duia el rol a la màxima expressió i concedia préstecs, feia pujar o baixar els interessos o devaluava la moneda. De forma discrecional i aleatòria. Era estimulant anar canviant de panorama cada cinc minuts, però allò només era un joc. La proposta de pacte fiscal no ho és, encara que també es desenvolupi damunt d'un tauler immensament variable. La nostra partida s'està accelerant perquè el món canvia quasi cada setmana, i cada setmana trobem més forces per plantar-nos de forma definitiva. Cada setmana ens hem d'adaptar i ens hem d'avançar als moviments.
La pèrdua de sobirania espanyola en favor d'Europa és important però no definitiva: Montoro encara ha pogut apujar l'IVA a uns nivells que, només en el camp del consum cultural, ens acosten a una zona de quasi inviabilitat. D'unes conseqüències gravíssimes i innecessàries. La cultura és un luxe, vénen a dir, com en aquella casella del Monopoly (entre Balmes i passeig de Gràcia) que es deia “impost de luxe”: faràndula, gent del lleure i distracció, gent que pensa, que fa pensar, gent de la cella o de la pestanya, que paguin. Tota una declaració d'intencions, tot un atac a l'ànima d'un país, a una de les seves principals eines de cohesió i de desenvolupament personal. I torna a llançar els daus, i agafa una carta de “caja de comunidad”, i vejam què et toca pagar ara, i sobreviu una volta més, i esquiva els hotels, i compte amb les amenaces d'anar a la presó. Sí, el tauler encara és seu.
El d'Artur Mas és el govern que haurà de dir prou. El Parlament no ha fet només una proposta: tan important com el seu contingut és allò que no hi surt, el “full d'instruccions” subliminal, el gest de cara a les setmanes futures, el canvi de normes del joc que s'hi dibuixa. Especialment quan s'explicitin els dos models antagònics. Haver deixat aquest llistó i no un altre, malgrat tantes amenaces i xantatges, apunta a un camí de no retorn. Hem mogut la reina i hem donat un missatge històric per a qui ho vulgui entendre: no hi haurà capitulacions. Hola. Us toca.

Publicat a l'AVUi el 30 de juliol del 2012

Cap comentari:

Publica un comentari