dimecres, 18 d’octubre de 2006

Massa notes

Aquesta absurda mania de considerar la simplicitat un valor. Sentir repetir tantíssimes vegades “aquest escriptor m’agrada perquè escriu senzill”, com si la concisió fos un criteri vàlid quan estem parlant de fer bellesa. Si volen concisió agafin les instruccions d’un medicament o el dietari d’un futbolista, però no novel·les o poemes, on el judici hauria de trobar-se absolutament allunyat (al contrari d’altres aspectes més carnals de la vida) del gruix o de la llargària. Fa poc un amic em deia que jo havia estat valent, perquè havia escrit una novel·la llarga. I la veritat és que trobava a faltar una afirmació d’aquest tipus, una valoració de la densitat, és a dir, el reconeixement d’un gust per una certa complexitat de les coses.Aaixò es referia, m’imagino, quan em deia valent. Si hagués buscat concisió, en lloc d’El virus de la tristesa hauria escrit sens dubte Teo va en vaixell.

Als addictes a la bellesa ens ha tocat viure una època difícil, on la recerca cada dia demana més astúcia i més sort. El maleït minimalisme ha tingut tant d’èxit que ens ha acabat posant la síntesi com a valor suprem, de manera que ara valorem un quadre o un edifici en funció de la condensació d’idees i el mal anomenat “aprofitament de l’espai”. Fins i tot en política, la senzillesa i la claredat són considerades claus fonamentals d’una victòria. Ens entretenim molt poc en els complements, en l’acompanyament, en el detall accessori. Com si les coses accessòries no haguessin d’existir, però mai. Ara hem d’anar molt ràpid i anar al gra.Tot ha de tenir una utilitat, tot ha de sermínimament eficient, tenim pressa i no podem entretenir-nos, no em vinguis amb floritures i digues el que has de dir. El resultat de tot plegat no pot ser altra cosa que una societat lletja estèticament i estressada emocionalment. Els edificis “aprofiten l’espai” però malbaraten la seva aparença, tot són angles rectes i parets uniformes, no hi ha ni una sola mostra de tendresa. I vet aquí l’art “conceptual”, aquestes exposicions plenes de paraules escrites a les parets o de televisors amb boques que parlen.És a dir, explicar una cosa i marxar, de la forma més seca i crua, i a la bellesa que la bombin. I ens sentim moderníssims, tu.

No estic a favor de les coses innecessàriament complicades, és clar: hi ha vegades que la complicació és gratuïta i inintel·ligible. Fa uns dies vaig anar a la FNAC disposat a enfrontar-me amb un fantasma que em rondava feia temps:Schönberg. N’havia sentit tant a parlar (últimament devoro tractats de teoria musical) que volia saber en què consistia exactament això de la dodecafonia i del trencament del sistema tonal clàssic. Vaig escollir-ne un disc, vaig posar-me’l als auriculars que hi ha disposats per al públic i vaig assistir a la tragèdia. Jo de música encara no en sé gaire, però tinc prou intuïció per reconèixer un despropòsit. Aquella música era un cant a la lletjor, desafiant Beethoven allò era tot un himne a la tristesa.Hi ha qui diu que si la concepció harmònico-tonal clàssica es podria correspondre a la visió newtoniana del món, on tot encaixa i té unsentit, la dodecafonia s’assemblamés al relativisme de la segona meitat del segle XX. Se me’n fot: no ens ha d’interessar la música que ens relativitzi, sinó la que ens afirmi, evoqui o suggereixi alguna cosa. Ja sé que no vivim en època precisament romàntica, a desgràciameva, però sí que sé que l’art no funciona amb conceptes ni amb experiments: sinó queho fa, malgrat tanta porqueria, al voltant de la bellesa.No ens cal cap manual ni cap tractat filosòfic per entendre una obra d’art, i quan fa falta, és que no és art. No confonguem, doncs, complexitat amb pèrdua de temps còsmica.

Cada vegada que sento algú valorar una obra per la seva simplicitat, per la seva manca de pretensions i la seva pretesa humilitat, em desespero de viure en el segle que visc. I recordo aquell fragment de la pel·lícula Amadeus, on l’emperador austríac, que té l’orella com un esclop de roure, es dirigeix al compositor més important de la història i li formula l’observació que la seva peça resulta tenir “massa notes”. Esperits pobres, música de xilofon, edificis sense ànima. I dibuixa’m un xai.


Publicat al diari AVUI. 18-10-06



dimecres, 4 d’octubre de 2006

La mirada clavada

No m’agraden els comiats de solter, m’avorreixen de forma sobiraníssima i em provoquen mal d’estómac, sobretot arran de la mena de sopar i de vi que s’hi ofereix. Només en alguna excepció he assistit a alguna d’aquestes festes que estigués ben treballada, on s’hagués procurat personalitzar en lloc d’imitar, on l’homenatge fos veritablement directe i irrepetible.


Aquest me he hagut d'assistir de dues cites d’aquestes característiques i, incapaç d’integrar-me del tot en la disbauxa, m’he dedicat a rumiar sobre aquest inquietant fenomen antropològic. Em sembla que els comiats de solter són, tal vegada, la màxima expressió de la frivolitat tal com l’entenem avui dia. No se m’acut cap cosa que ho superi. I ep: segurament aquesta mena de frivolitat ens és saludable. Amés de posar-nos justament al davant del mirall de la condició humana, i sobretot de recordar-nos la part física, primària, baixa i grotesca de l’amor.


D'entrada, avui dia aquest tipus de comiat ja no és de cap de les maneres un adéu per sempre. L’índex de fracassos matrimonials és tan elevat que ja mai no pots descartar tornar aviat a la casella de sortida. Els comiats de solter són més aviat una excusa per fer l’animal, en companyia dels amics més propers i en uns moments en què, això sí, qualsevol descàrrega de la tensió acumulada és benvinguda.


Doncs bé: posem que una colla d’aquests brètols de dissabte decideix entrar de matinada en un selecte local d’espectacles eròtics, després de molt riure i beure, i que hi entra evidentment amb la intenció de riure encara una estona més. Posem que els tenim asseguts en una filera de butaques, davant d’un escenari rodó i giratori on es desenvolupen totes les indecències que hi són procedents i esperades. Posem que la varietat és poca, principalment noies de bona planta que es belluguen tan bé com poden i que tenen la mirada fixa en algun lloc inconcret del sostre, capficades probablement en la llista de la compra o en el títol d’aquella pel·lícula que una amiga els havia recomanat. De tant en tant, somriuen breument als espectadors, amb un somriure que més que enigmàtic com el de la Gioconda (que avui ja sabem gràcies als científics que respon a un 85% de felicitat, un 9% de menyspreu, un 6% de por i un 2% d’ira),més aviat és un somriure de circumstàncies que inclouria un 50% de menyspreu, un 40% de compassió, un 9% d’avorriment i un 1% d’obligada cortesia.


Posem que de tant en tant aquests espectacles permeten una interacció amb el públic, de manera que algú de les butaques pot sortir a participar en la funció amb la pràctica seguretat, això sí, de quedar en el més profund dels ridículs. Posem que això succeeix alguna vegada durant la nit, sense que cap dels nois de la colla en qüestió s’hi vegi amb cor.


Però posem que, de sobte, la noia que acaba de treure’s l’última peça de roba es dirigeix amb decisió cap a la butaca on seu un dels membres (amatents) de la colla, que resulta que du ulleres de pasta graduades. Tot són somriures de curiositat per saber de quin joc es tracta, és clar. Posem que la noia s’apodera de les ulleres d’aquest indefens Clark Kent, no li diu absolutament res i torna cap al mig de l’escenari giratori. I posats a posar, posem que es demostra que la intenció de la noia amb les ulleres no era de posar-se-les. Sinó una cosa més conjugable amb el verb ficar.


Alguns encara discutim si l'afectat tenia dret a muntar un pollastre, fer cridar els guardes de seguretat i també l’amo del local, insultar la xicota, perquè en cap moment no li havia demanat permís per formar part de l’espectacle, i exigir (molt proper al 93,6% d’indignació) que se li abonés l’import de les ulleres, les quals per cert ja se li havien retornat, òbviament entelades. O bé si la qüestió és que, quan baixes als inferns, ja t’exposes a riscos d’aquesta mena. Encara ens ha quedat obert el debat. Fins i tot crec que permet una reflexió sobre la dignitat del mascle davant dels encants femenins.


Però al capdavall poster l'immens enuig del company es devia a una cosa molt diferent del dret (innegable) a sortir d’allí amb les seves propietats intactes: simplement, sense ulleres de veure-hi, li van esvair tota diversió possible.


Publicat al diari AVUI. 4-10-2006