dilluns, 22 de desembre del 2014

9 novembre 2040



Ara que ja ets major d'edat potser ho entendràs millor. Quan te'n parlava durant aquells anys, recordo les teves preguntes plenes de veritat infantil: “Però, pare, tantes manifestacions són perquè no ens deixen votar la independència?”; “però, pare, si ja has fet de voluntari i hem votat i també hem guanyat, per què no som ja independents?”... Costava fer-te entendre que l'Estat encara era molt poderós i ho bloquejava tot, i que aviat trobaríem la fórmula per fer-ho definitivament. Ara potser ho entens, que contra la llei costa més de fer les coses. Com a mínim, costa més temps. I més imaginació: per això vam arribar a la proposta de les plebiscitàries.

Recordo que el primer cop que el president Mas va parlar d'aquesta alternativa, va ser en un llibre de converses. Es deia Ara que no ens escolta ningú, d'un escriptor que no recordo com es deia perquè la memòria em falla o perquè no deu ser important. Aleshores els diaris en van fer titulars, però va quedar una mica per al calaix d'hipòtesis futuribles. Ell deia més o menys això, que aquesta opció seria l'últim recurs, que el referèndum és la fórmula que es fa servir en els països desenvolupats, però que unes eleccions amb caràcter plebiscitari eren un escenari possible. No el més desitjable, però segurament l'únic viable al final. Total, fill: que al final vam haver d'anar cap aquí. I no és poc, perquè la fórmula era inatacable.

El president havia avisat, doncs: aquest llibre que et dic era del 2013. I quan els esdeveniments van anar consolidant l'aposta, a la tardor del 2014 va voler formular-ho amb una conferència. Allí ja va exposar-ne el raonament, la justificació, els requisits, la manera ideal d'aconseguir un mandat clar, la composició d'una llista unitària que comptés amb societat civil i partits, els punts programàtics amb calendari a 18 mesos vista, i la generositat necessària. Alguns se'l van creure més, d'altres menys, però la idea comptava amb molt d'assessorament tècnic i polític. I es tractava del president que havia actuat més per l'autodeterminació en tota la història moderna, el que havia desafiat de forma més greu l'Estat espanyol en moltíssim temps. I que havia assumit tota la responsabilitat de la votació del 9 de novembre, sí, fill meu, tal dia com avui: aquella de les capses de cartró que tu no acabaves d'entendre però que al president li van costar una querella. Deien els experts que l'avantsala de la independència es produeix quan té lloc el primer desacatament, la primera actuació per lliure, la primera desobediència. Això és el que vam fer el 9-N. I només ens quedava culminar-ho amb unes plebiscitàries perfectament legals i més legítimes que mai. “Ara és l'hora”, dèiem.

ERa l'hora, sí. Ara ja fa 25 anys. A partir d'aquí no em preguntis gaire, perquè em posaria a plorar... Però van arribar les divisions. Alguns volien parlar d'esquerres i de dretes, i posar tots els colors i opcions en una votació referendària. També deien que se sentien traïts, o poc estimats, no ho recordo bé, i vés a saber si tenien part de raó: això no ho sabrem mai. I no interessa. El que queda és que es va voler accentuar les diferències, no es va tenir prou grandesa històrica, es va imposar el partidisme habitual... I ja ens veus aquí, de nou, esperant que algun dia passi un nou tren. Que torni un moment tan dolç com aquell.

Va, no en parlem més, que ja saps com em poso. Com a mínim estic content d'una cosa, veus? Abans de morir, he pogut veure acabada la Sagrada Família.
Publicat a El Punt/Avui el dia 22 de desembre del 2014

Fer les coses



Fa uns anys vaig veure, al nucli antic de Tarragona, una porta blava amb una inscripció pintada: “Fer les coses.” Sembla ser que es tractava d'una iniciativa poètica executada sobre totes les portes blaves de la zona, però aquesta en concret és la que vaig veure jo. I en guardo la fotografia any rere any a la memòria del mòbil. Fer les coses, que vol dir no pensar tant. No fer cabòries excessives, no deixar que el pensament bloquegi l'acció. Trobar-se en una cruïlla demana rumiar, i tant que sí, i molt... però arriba un moment en què toca decidir i actuar, i equivocar-se. Ens ho va dir fa poc Johan Cruyff: “Veig un dèficit en els catalans: que mai no van al 100% quan volen una cosa. Què importa si t'equivoques?”.

He pensat en aquesta porta tot veient el comportament polític dels nostres líders aquestes setmanes. Conferències, propostes, acords i desacords. El país ha de decidir un camí, sí, però està en fase de reflexió i s'entén que vulgui minimitzar el marge d'error. Ens hi juguem massa. D'acord, va: doncs fem un exercici.

Si vingués una persona catalana dels anys 80 amb una màquina del temps, i es plantés a la plaça Catalunya i ens preguntés què està passant, li diríem el següent: que la forta crisi econòmica, entre altres molts drames, ha accentuat la penúria financera de la Generalitat; que la societat civil catalana s'ha mobilitzat clarament en favor de la independència, amb manifestacions de llibre Guinness; que, després de set anys de governs tripartits, CiU ha volgut governar amb una evolució creixent cap a l'independentisme. La qual cosa vol dir, poca broma, que la gran massa de gent de centre també hi ha evolucionat; que ERC no ha deixat de ser-ho, però que mai (tampoc ara) no ha tingut prou majoria per implantar-ho. Molt bé: i l'home del passat preguntarà si els catalans han “premiat” electoralment aquests canvis, si l'aposta de CDC per l'independentisme ha tingut èxit electoral, i respondrem que fins ara no gaire: ha baixat 12 diputats. I que per fer una majoria per la independència, comptant aquests números insuficients, el president Mas ha fet una proposta de llista unitària en què els partits passarien a segon terme (sense eliminar-los) i es transformaria un referèndum prohibit en unes eleccions plebiscitàries. Amb programa clar i limitat en el temps. I el viatger del temps, molt encuriosit i tal vegada emocionat, es preguntarà on és el problema per aprofitar aquesta oportunitat. I direm: “És que hi ha gent que per res del món no vol votar la dreta.” “Però que no es tracta de fer un referèndum?”, preguntaria ell. Però és que a vegades es poden posar en perill ocasions històriques, simplement perquè “jo amb aquests no hi penso anar”. L'error de maximitzar les diferències o de demonitzar els companys de viatge, que sempre hi ha hagut a Catalunya. La profecia de Nostradamus Aznar.

La ideologia és una forma de pensar, i no hi ha res més respectable. Però la independència no és una forma de pensar, és una acció concreta i temporal. La independència també es pensa, i molt, és clar, però no és una forma de pensar: és un procés. Limitat i difícil, que demana molta fortalesa i molt de múscul, i claredat. La màxima unitat possible. Per tant, unitat d'acció, més que diversitat de pensament. Que el món vegi que ha guanyat una llista àmpliament, i no un paraigua.

Pertoca fer les coses. I si pensem, que sigui a fer les coses. Prou de pensar a diferenciar les idees. Com deia algú, ja no podem perdre més el temps.




Publicat a El Punt/Avui el 8 de desembre del 2014

dilluns, 24 de novembre del 2014

Pregunta per als desconfiats



Tuta, quia diffidens: segura, perquè desconfia. És el lema de l'Acadèmia dels Desconfiats, fundada l'any 1700 al Palau Dalmases de Barcelona, per a fomentar la cultura i la reflexió entre els aristòcrates del moment. Dels Desconfiats, van batejar-se (més endavant n'agafà el testimoni l'Acadèmia de Bones Lletres, encara existent). Desconfiats perquè era l'època de la desconfiança, el barroc, la incertesa, l'escepticisme científic; la desconfiança i el dubte eren, justament, els garants de la veritat. L'emblema de l'Acadèmia mostrava les restes d'un gran vaixell que naufraga en un mar embravit; per contra, al damunt d'una petita barca desarmada a la sorra, hi apareix el prudentíssim lema.

Avui la desconfiança és la paraula de moda. Tingues por. Pensa malament i encertaràs. No hi ha un pam de net. Desconfiança envers el sistema, desconfiança envers els polítics, la troica, la casta, l'economia, la Moncloa i la Generalitat. Molt barroc, molt de crisi, de foscor, de pànic, l'ambient d'escepticisme crònic que vivim. De país trist i escarmentat, que ja no s'atreveix ni tan sols a tenir il·lusions. Desconfiança també fins i tot pel procés d'autodeterminació, a veure per on ens enganyaran, o encara pitjor, a veure on fracassarem. Segur que fallem el penal. I Messi s'ho té massa cregut. I en Mas que sigui líder, sí, però no massa eh? I quan el 2012 va convocar eleccions amb el compromís de fer una consulta, millor no el votem: desconfia'n. Mai no se sap. Millor fem l'exercici enrevessat de votar de manera que un altre partit el pugui pressionar, que encara es farà enrere, aquest home. I si el preu és un govern amb majoria feble i amb un mandat feble? Tant se val. No mereixem un Alex Salmond. Millor desconfiar fins al final. I no crec que s'arribi a un acord per la data i la pregunta, ja veuràs, segur que Unió o algú ho rebenta. I quan s'arriba a l'acord, ui però això és massa bonic. Segur que es faran enrere. I quan Madrid desautoritza la consulta, per art de màgia la culpa és dels d'aquí. Que són uns covards, ja t'ho dic jo. I acusacions de traïdoria (sí: traïdoria!) quan Mas planteja, en solitari, una sortida per poder fer la consulta en forma de participació popular. Tampoc. Fins que no desobeeixi l'Estat en algun moment, no me'l creuré. Doncs pam. I aleshores Mas desobeeix l'Estat i es fa responsable de tot plegat, fracassi o no, li posin querella o no. I un cop la consulta es fa, i és un gran èxit, i a més el president assumeix la culpa de tot, i a més finalment li interposen querella, i es planteja com a única sortida unes eleccions plebiscitàries amb llista unitària...
Ui, ui, ui. No, no, no. Desconfiem-ne. Desconfia. No te'n refiïs. Segur que hi ha alguna trampa que no veiem. I si ens fa votar, millor que quedi tot encara més repartit i fragmentat al Parlament. A més, podem votar Podemos, que són els primers desconfiats de la classe, com nosaltres, escèptics amb tot, no comprem motos, no ens deixem enganyar, volem fer taula rasa. Més que plebiscitàries, fem unes “pabliscitàries”. Sí, desconfia, nano. Desconfiem d'entrada i de sortida, no fos cas que Mas tingués una majoria clara als ulls del món. No, això no. I llista unitària? On vas a parar. Que potser s'ha merescut la nostra confiança?

I així fins a l'infinit, temo. O fins que pensem, com a ciutadans i votants, si això de ser desconfiats crònics ens fa a nosaltres mateixos gent de fiar. Si la puta i la Ramoneta, de tant buscar-les, no les tindrem just davant del mirall.


Publicat a El Punt/Avui el 24 de novembre del 2014

dilluns, 10 de novembre del 2014

Paraules viscudes



Estatut. Estatut retallat. Ribot. Pacte fiscal. Dret a decidir. Autodeterminació. Dret natural. Legitimitat, legalitat. Desafecció. Canvi de xip. Procés. Ítaca. Llach. Cap fred, cor calent, puny ferm, peus a terra. Rumb. Estat propi. Independència. Declaració de sobirania. Transició Nacional. Pacte Nacional. Consell Assessor. Consulta. Referèndum. Consulta alternativa. Sucedáneo. Procés participatiu. Botifarrada. Eleccions plebiscitàries. Suspensió provisional. Pla A. Pla B. Pla C. Astúcia. Generositat. Partit del President. Hiperventilats. Traïdors. Sí i sí. Sí i no. No i no.

10J. 11S. 9N. Nosaltres decidim. Somiem. Llach. Tenim pressa. Ara mateix enfilo aquesta agulla. Ara o mai. Desobediència. Astúcia. ANC, AMI, Òmnium, Súmate. Forcadell. Casals. Vila d'Abadal. Teresines. Arenys de Munt. Via Catalana. Ve baixa. Tram 68. Glòries Catalanes. Llach. Plaça Catalunya. Llach. Sílvia Bel. Cassolada. Postnacional. Postnacionalisme. Nació. Nacionalisme. Nazi. Feixista. Independentista no nacionalista. Postpujolisme. Cas Pujol. Queralbs. Montoro. Baluarte del nacionalismo. Desànim. Suflé. Abdicació reial. Quimeras. Galgos y podencos. Felip VI. Tercera via. Confederalisme. Federalisme. Federalisme utòpic. Gradualisme. Puta. Ramoneta. Banderes. Màstils. Tintoreria. Territori català lliure. Llanos de Luna. Suspensió de l'autonomia. Inhabilitació. Exèrcit. Policia. Guerra bruta. Dossiers. Suïssa, Leinchenstein, Andorra. Jorge Fernández Díaz. Kompromat. Xavier Trias. Dignitat. Exemplaritat. El Mundo. Fàstic.

Crisi. Retallades. Indignats. Durruti. Pablo Iglesias. Lerroux. Ada Colau. Desallotjament. Desnonament. 15M. Nova política. Democràcia real ja. Troica. Casta. Homes de negre. David Fernández. L'Estaca. Llach. Podemos. L'Estaca. Llach. Partit de la Ira. Crac borsari. Rescat. Preferents. Subprime. Prima de risc. Brots verds. Targetes negres. Bárcenas. Gürtel. Granados. Rajoy. Yo digo lo que digo y no digo lo que no digo. Lo moderno es la unión. Pere Navarro. Bufetada a la comunió. Iceta. Avancem. Nova Esquerra Catalana. CIS. CEO. FAES. Camarga. Me lié con él porque es bueno en la cama. Whatsapp. Si dieses una entrevista y lo conteses todo salvarías a España y yo te haría un monumento a tu cuerpo. Besote. Moragas.

Moragues. Casanova. Villarroel. Tricentenari. Drets. Lleis. Privilegis. Constitucions. Piromusical. Born. Quim Torra. Calçada. Soler. Violoncels. Orfeó. Viena. Camp Nou. Minut 17:14. Peret. Victus. Utrecht. Instituto Cervantes. Blanquerna. Ateneo de Madrid. Falange. 12O. Mejor unidos. “¿Qué pone en tu DNI?.” Societat Civil Catalana. Ciutadans. UPyD. Chacón. Amfiteatre de Tarragona. Recuperem el seny. Bloomberg. Financial Times. The Economist. New York Times. Le Monde. BBC. CNN. Al Jazeera. Alex Salmond. Yes Scotland. Better Together. Devolution. Cameron.

Principi de realitat. Enric Juliana. Indy. Jordi Graupera. Olor de pluja. Vicent Partal. Elits o poble. F. M. Àlvaro. Tot i que... Vicenç Villatoro. Gran desastre, gran fracaso. Iñaki Gabilondo. L'hàmster. Jordi Basté. Hem guanyat. Ferran Sàez. Mas està acabat. Xavier Sardà. Jugada mestra. Pilar Rahola. Si vols fer una cosa, fes-la. Johann Cruyff. Jo votaré per tu. I per tu. I per tu. 10-N. Dimensió desconeguda. Xoc de trens. Escalada. Tancament de caixes. Hisenda pròpia. Estructures d'estat. Diputacions. El relat. Drets Humans. Democràcia. Diàleg. Escac i mat. Boicot. Cava. Freixenet. Lara. Club del Pont Aeri. Círculo Ecuestre. Aznar. Antes se dividirá Cataluña que España. Impugnació. TC. Consell d'Estat. Tràmit d'urgència. DUI. Declaració. Proclamació. Llista única. Llistes separades. Consens. Divisió. U-ni-tat!

Ara és l'hora. Érem. Som. Serem. Dignitat. Fortalesa. Deure de decidir. Mobilització. Prohibició. Determinació. Societat civil. Política. Partits. Ajuntaments. Parlament. Govern. Dia D. Hora H. L'hora de la veritat. President. Mas. Tots amb tu.




Publicat a El Punt/ Avui el 10 de novembre del 2014

dilluns, 27 d’octubre del 2014

Ara, la política


...I van arribar els partits polítics. Ah, és que els havíem oblidat? Doncs resulta que després de tantes manifestacions, agitació i assemblees, el salt cap a la independència o cap a l'autodeterminació l'han de fer els partits polítics. Quan Carme Forcadell interpel·la els polítics des de dalt de l'escenari a la plaça Catalunya, hem de ser conscients que, almenys provisionalment, està cedint el relleu de la iniciativa als partits. Els dóna ordres, sí, els exigeix, però al mateix temps llança la pilota a la teulada aliena. Ara els toca a ells. I no s'hi val a dir “no ens en refiem, dels polítics”: si els deleguem una cosa o els donem ordres i els exigim que no afluixin, que sigui perquè ens en refiem. Oi? Oi.

Això ens posa en un escenari molt menys amable, menys dolç i menys cívic que el dels carrers i les places: entrem en el terreny de les sigles, dels eslògans, dels calendaris electorals, dels líders i de les majories i minories. Ho tenim clar, això? Ho dic perquè és contradictori dir a Mas que es mantingui ferm quan, si el 2012 el president demanava un gran suport popular, resulta que els electors apostem per dividir el vot al màxim. Per desconfiança o pel que sigui. La desconfiança és legítima, i tant, però si a una persona o a una força política no li dónes prou múscul per actuar, després no et queixis de les febleses, dubtes o fragilitats. I això val per a CiU però també per a qualsevol opció que es presenti amb un programa independentista: o els donem certa confiança o pleguem. Perquè des del carrer s'arriba fins a un lloc, importantíssim, però no més enllà.

Traspàs de poders, doncs: a partir del 10-N és l'hora dels partits. Com fa cent anys Prat de la Riba i Cambó es van cansar de tanta agit-prop de carrer i van decidir que calia fer partits polítics, transformar el catalanisme en un moviment que també disposés d'eines útils allí on es decideixen coses, que no és al carrer sinó als parlaments. I què tenim avui a Catalunya? Doncs tenim una Transició com una casa de pagès, i això significa que el nostre Pa

rlament canviarà el tauler de joc més aviat que tard. Que hem de tornar a repartir les cartes. Que, sobretot amb l'horitzó d'una possible declaració d'independència, hem de saber qui es farà càrrec de l'espai socialdemòcrata, del liberal, del progressista, del conservador, i saber què farem amb el nacionalisme i l'independentisme llavors. Tot això, que canviarà, vol dir que els partits hauran de canviar. CiU i ERC i tots els altres. I fins i tot que poden unir-se en plataformes úniques. O no. O escindir-se internament, o fer divorcis de federacions. Etcètera. I això no és càlcul partidista, és que ells, en qui hem delegat el nostre vot, han de preguntar-se més que mai qui són ells mateixos. Què representen i què volen representar en el futur. I aquí és exactament on ens trobem.

Per tant, en primer lloc, a tots ens toca superar l'al·lèrgia als partits polítics: canviem-los, sí, però creguem-hi. O això o estem perduts, siguem-ne ben conscients. En segon lloc, que els partits es defineixin. Que es retrobin, que superin les transicions o crisis que comporti aquest procés. Que agafin les noves cartes. I en tercer lloc, que passin a l'acció eficient. Paraules i fets. Valentia però no des de la barrera, sinó mullant-se, governant, assumint complexitats. Al final, nosaltres creurem en ells amb una condició: que ens demostrin que ells creuen de debò en alguna cosa. Si és així, ja ho tenim quasi fet.



Publicat a El Punt/Avui el 27 d'octubre del 2014

dilluns, 13 d’octubre del 2014

Reconstrucció estatal





Durant tots els anys del pujolisme es va forjar el terme de “reconstrucció nacional”. El professor de la Universitat de Cardiff Andrew Dowling fins i tot fixa l'inici d'aquest trajecte en el 1939, i l'acaba el 2012. També van editar un llibre amb el mateix títol en Carles Llorens i l'Arcadi Calzada, l'any 1995, que limitava l'anàlisi en els (aleshores) 20 anys de governs de Pujol. En qualsevol dels casos, la “reconstrucció nacional” venia a significar les activitats oficials o extraoficials que des de Catalunya s'havien dut a terme, especialment des del franquisme fins als nostres dies, per a reconciliar els ciutadans de Catalunya amb una identitat, un imaginari, uns valors, una cultura i un autogovern que durant quaranta anys van ser perseguits, prohibits, marginats, minoritzats i oblidats.

La “reconstrucció nacional” engloba des de la fundació d'Enciclopèdia Catalana fins a la creació (il·legal) de TV3, passant per les classes de català clandestines durant el franquisme, els Fets del Palau, la Crida, les lleis de normalització lingüística, l'adquisició de noves competències (ordre públic, presons, ports,...), les celebracions de caire patriòtic (11 de setembre, Sant Jordi...), la recuperació del folklore i la cultura popular, l'adquisició de prestigi de la nostra literatura, la nostra música, el nostre teatre, les institucions... és a dir, el “fer país” de Pujol que evoluciona des de la resistència i la clandestinitat fins a l'oficialitat autonòmica. En clau de cultura pròpia, d'orgull, de reafirmació i de presa de consciència. Des de l'Estat espanyol s'entenia sovint això com a “invenció” o com a “construcció d'un imaginari artificial”, i oblidaven (o ignoraven) que no es tractava de cap construcció, sinó d'una reconstrucció. Catalunya no es planificava, es retrobava al mirall. Tarradellas no era un ninot fet a mida de l'autonomia del 78, sinó un fil roig que ens connectava directament amb l'any 1931 i fins i tot amb la lluita per l'autogovern que es va originar amb el primer catalanisme polític de l'any 1901. I aquest relligava, al seu torn, amb una altra “reconstrucció”: la de la memòria o el fil roig que connectava el 1901 amb el 1714. Reconstrucció nacional volia dir, per tant, “tornar a ser” i “saber que som”.

La “reconstrucció estatal” comença ara. Més que construir una idea original, en el fons es tracta de reconstruir l'estat que vam perdre el 1714. També aquí a Espanya s'equivocarien si pensessin que estem inventant una cosa nova: ignorarien o oblidarien no només els ben bé sis segles d'“estat català” amb constitucions i llibertats pròpies, sinó també la proclamació de Pau Claris, la de la Primera República, la de Macià i la de Companys. L'estat català ha existit i, quan no ha existit, ha estat sempre reclamat o procurat. Es podrà dir que l'autonomia en part construïa “estat”, però serà bo diferenciar-ho: fer un estat és una cosa molt diferent. Estat significa sobirania fiscal, diplomàtica, d'ordre públic, cultural i simbòlica, etcètera. Significa posar majúscules a la nació, posar-li bandera gran, deixar enrere el resistencialisme. No lluitar per sobreviure, sinó viure. Reconstruir ja no orgull de nació, sinó recuperar l'orgull d'estat que tenim (inevitablement) atrofiat. Estem presenciant això. Sí, farem un estat a la nostra manera, però no pas un estat nou: és un estat antic que, en tot cas, ara reneix i s'actualitza. Enfortim, per tant, la nostra cultura d'estat. La teníem. L'hem de retrobar tots. I em temo que en un termini de pocs mesos.




Publicat a El Punt/Avui el 13 d'octubre del 2014

dilluns, 29 de setembre del 2014

Protagonistes


Ara que s'ha obert la capsa de Pandora, amb la signatura del decret de convocatòria i tota la tempesta que ha desfermat, cal dir que el procés de Catalunya és un dels més vistosos, però un més, dels processos de demanda de participació democràtica que es viuen a Europa. En pocs anys se'ns ha dit que per damunt dels nostres cants decideixen troikes, homes de gris, conferències Bildelberg, cercles eqüestres i foments del treball. Se'ns diu, a més, que qualsevol reforma del sistema ha de passar pel ribot PP-PSOE i que això que van fer amb l'Estatut és el que hi ha quan estem en una democràcia i quan impera la llei. El mateix pel que fa a la pertinença a la UE, que resulta que legalment no preveu casos d'ampliació interna. “Ah, se siente.” Posa-t'hi fulles.
No és estrany que es produeixin
a Barcelona les mobilitzacions més importants d'Europa, i precisament en favor del dret a decidir. Com ens feia observar fa poc Vicenç Villatoro, el més bonic de la V de l'11 de setembre va ser que enmig d'un aparent desordre, de gent prenent cervesa a l'ombra, de famílies escampades aquí i allà, de garbuix de colors que no quedava clar com quedarien perquè no hi havia una disciplina estalinista sinó una gran capacitat d'autodisciplina (amb uns voluntaris que orientaven), la foto des de dalt dibuixava una bandera quadribarrada perfecta. És a dir, una barreja quasi màgica entre ordre i desordre, de responsabilitat individual i mosaic col·lectiu. La gent vol sentir-se lliure fins i tot a l'hora de manifestar-se. Volem ser protagonistes, però també volem fer les coses bé. Ah, i els polítics, a una banda. No al davant, sinó al costat. La demanda actual d'una major democràcia va més o menys per aquí, pels protagonismes compartits.

Artur Mas ens acaba d'obrir una eina, la consulta, que veurem si arriba a bon port a la primera. Mas encarna un tipus de lideratge que vol fer de transmissor, i no de messies, d'una demanda massiva per poder autodeterminar el nostre futur. Això és molt més profund històricament que l'acte de Macià, que va fer el seu balconing tot agafant els resultats d'unes eleccions municipals i interpretant anhels. Ara ja no hi ha un líder que surt al balcó, ara hi ha un president que vol posar-nos la responsabilitat allà on la volem: a les nostres mans. Ni a Madrid, ni als despatxos de la Generalitat, ni a Brussel·les, ni a Ginebra: exercir el dret ciutadà a decidir un tema transcendental. Poder tenir aquesta responsabilitat, i assumir-ne totes les conseqüències. Pensar i votar. Com han fet els escocesos, amb el drama que suposa haver de decidir un aspecte important a la vida i saber que guanyi l'opció que guanyi sempre serà pels pèls. I, per tant, amb preu i amb plor i amb dubte.
Seria bo que tots fóssim, a l'hora de decidir i d'actuar, i de votar, tan coherents com ho ha estat ara el president Mas. Per als escèptics amb tota la política, recomano llegir la carta que Abraham Lincoln va escriure al mestre del seu fill, l'any 1830: “Ell haurà d'aprendre que no tots els homes són justos ni tots són sincers. Però ensenyi-li també que per cada bergant hi ha un heroi; que per cada polític egoista hi ha un líder dedicat.” Trobaran la carta al recent llibre-recull de Valentí Puig A la carta. Agafin aquesta preciosa carta de Lincoln. I, després de llegir-la, deixin de fer crítiques fàcils des de les barres dels bars. Gràcies.

Publicat a El Punt/Avui el 29 de setembre del 2014

La gran bellesa



Un cap de setmana dedicat al plaer estètic, a la retrobada amb les arrels de les arrels culturals i a la improvisació. Aterrar, llogar una moto, apostar per rutes desconegudes que, per tant, deixen de ser rutes. Roma en vespa és tenir el món al palmell de la mà, o més que el món, la vida: si tenia tantes ganes d'anar a Itàlia és per l'enyorança que tenia de la intensitat vital dels italians. Això es veu, també, en les pedres i en les cases i en els racons d'art.

Crec que el gran descobriment ha estat el riu Tíber, els ponts del voltant, els palaus, la calma de les aigües, l'alçada dels murs i les escales, tot plegat molt Sena, molt escena central de "Everyone says I love you". Les cases sempre baixes, les cúpules prenent el protagonisme, Mussolini i el Renaixement donant lliçons de grandesa als cèsars.

La cosa deu ser renéixer, suposo.

I la llum: he enganxat una llum pre-tardoral perfecta que em fa dubtar de si Roma ja té una mica aquesta llum vella, de vernís suau, ja incorporada. Cavalcar la vespa damunt les llambordes, pels carrers ordenats en cercles de capes de ceba, esquivant la testosterona automobilística italiana, sense destí concret un vespre a les set o a les vuit, és com una mena de glopada de llum imperial que et deixa servit per mesos.

He anat poc recomanat: sí que vaig fer cas d'un parell de restaurants, Il Bolgnese i La mane in pasta, tots dos a la vora del riu si bé un per la part turística i l'altre pel Trastevere. Tots dos profundament recomanables. I la nit romana és tota, tota, a la petita plaça del Fico. Els guiris que vagin on vulguin, la joventut romana (bellíssima i atrevida, per cert) es troba vora una figuera i als restaurants i bars del voltant sense cap intenció d'abaixar la veu ni de "respectar el descans dels veïns" com clamen les pancartes als balcons del Born barcelonès. A Barcelona volen dormir, a Roma volen viure. I hi destinen un espai molt i molt concret.

M'adono que he tingut un any molt italià, per molt que fins ara no m'hagi mogut gaire. M'adono que he tingut un any tragicòmic, intens, vivíssim i d'alt nivell estètic. Segurament per això l'impuls m'ha dut a Roma, deu ser que assaboreixo les primeres pinzellades de la tardor de la vida. És a dir, deu ser que estic viu.









dilluns, 22 de setembre del 2014

"Suquet" de persones





L'he feta grossa, em temo. Però durant l'agost em vaig mirar per dins, vaig mirar les coses que he fet, vaig pensar en els que estem vius i actius, vaig mirar la casa, vaig tenir la idea i llavors ja era massa tard per fer marxa enrera. Havíem de ser 10 i en vam ser 34. I les baixes d'última hora van ser 10, vull dir que.

El sentit era fer una cosa bonica. Molts pensen de seguida en política o de seguida en gestió cultural, però juro que només es tractava de fer una cosa bonica. Com quan fas un llibre, agafar consciència que si aquesta bona idea no la fas tu, no la farà ningú. Ha anat bé, tinc uns amics fantàstics (Uri Altell, Berta Segura, Marta Carrasco...) que han ajudat en tot, i tothom s'hi ha trobat meravellosament bé. Com diu Nacho Orovio a la seva crònica d'avui a La Vanguardia, ningú no mirava el mòbil. Bon indicador, Nacho. I cert.

La sensació primera és que sembla mentida que no ho hagi fet abans. L'any que ve, de ben segur, dupliquem. I ja hi ha gent que es vol sumar a la "producció" de la trobada, i ja hi visualitzo algun concert.

Els que estem vius i actius, que jo en dic generació (amb edats diverses), tenim molta qualitat. Agrupar-nos només pot ser positiu. Però més enllà d'això, fer una cosa bonica... El plaer inimitable de fer una cosa bonica...!!!













dilluns, 15 de setembre del 2014

La pell de Mas




El president Mas, pobre president Mas, caram, sí, pobre. Quines coses que li fan fer, eh? Quin paperot, noi. No m’agradaria estar a la seva pell, eh? Imagina’t tu. No, no, haver de compaginar la tasca de govern, les retallades, els socis (perquè són socis, oi?) d’Unió, els socis (perquè són socis, oi?) d’ERC, el cas Pujol, la consulta, el procés, els independentistes, Madrid, Europa... Ja t’ho ben regalo. On s’ha ficat, pobret. I és que això de la política cada cop està més desprestigiat, noi. No hi ha un pam de net. “Qui em manava ficar-me en aquest embolic”, deu pensar. I tant que sí, pobre home. No voldria estar a la seva pell.

Fixa-t’hi, noi: la decisió és tremenda. Si fas la consulta et poden inhabilitar, saps? Amb la llei a la mà. Patapam. I poden treure’ns competències, o suspendre l’autonomia, o fer servir fins i tot el Codi Penal contra ell i tots els qui hi col·laborin. Es pot crear un merder, noi! I a més, si la convoca i la fa, falta que la gent del “no” hi vulgui votar. Ique tingui les mínimes garanties democràtiques com diuen els d’Iniciativa, i que la comunitat internacional ens lareconegui... perquè si no, de què serveix? Eh? De què?...Bé, el cas, tu: un “marron” increïble. Ah, i després gestionar el resultat i veure si fas eleccions plebiscitàries, i què fas amb Unió, i si hi vas en una coalició o hi vas sol. I tal com pinten les coses a Convergència, amb casos Pujol i tot això, tu... Sí, noi. Tot molt delicat, tot molt greu, tot molt perillós. Realment, no voldria estar a la pell d’en Mas.

Però escolta, pit i collons, no? Li ho vaig poder dir l’altre dia, en un acte al meu poble. “No afluixis, eh, president? Estem amb tu”. Cal que vegi que no hi ha marxa enrere, que el poble sap el que vol, eh que sí? “No ens fallis, eh, president? Tu endavant i ens tens al costat!”. Perquè és clar, noi, amb l’estrès que porta, suposo que li va bé que li donin ànims. I així de passada el collem, home, com està fent en Junqueras, aquest sí que els té ben posats eh? Desobediència civil, tu. I que clares que té les coses.Desobediència civil i a complir els pactes, i tant que sí. Ell i els de la CUP, aquests sí que són valents. Dir les coses tal com raja, pam, que n’aprenguin a Madrid. Que el president se salti la llei i ja està home. Que ja n’hi ha prou de la puta i la Ramoneta.

Ja ho veus, la “V” ha estat un gran èxit. Perquè no fotem, noi, sincerament: els de CDC, i en Mas mateix, si no hagués estat pel poble que ho tenia clar de fa temps, eh, no haurien mogut un dit. El poble ha estat sempre pel davant en aquest tema, noi, eh que sí? Empenyent, tu, com les mules. I els polítics, a remolc. Ara diuen que els convergents porten anys fent processos interns de canvi, i que ha costat molt, i que ells són gent que ha anat evolucionant amb el país. Bah, no en facis cas: el poble, tu. El poble. Tu i jo, noi, els segadors, els miquelets, som. Els herois anònims, això som tu i jo. I és que al final ho hem de fer tot nosaltres.

Però en Mas que es posi al davant, eh? No afluixis, Mas, eh? Tu davant de tots, tu a prendre decisions i a rebre les hòsties que per això t’hem votat. Bé, no, jo no et vaig votar, eh? Jo vaig votar els valents de debò, no fotem. I no crec que tampoc voti en Mas a la propera. Això sí, els convergents, que no afluixin i que no ens fallin. I que ens duguin on ens han de dur. Eh, Mas? Tu fot-li canya, Mas.

Entre tu i jo, noi, pobre home. No voldria pas ser a la seva pell.










Article publicat a El Punt/Avui el 15 de setembre del 2014

11-9-2014


Algunes idees sobre el que significa la manifestació que hem viscut i el que viurem a partir d'ara:


1.- tard o d'hora, la declaració d'independència de Catalunya es produirà. Sigui perquè hem votat a la consulta (cosa que pot allargar la legislatura fins al final), sigui perquè hi ha eleccions plebiscitàries avançades, molt aviat a Catalunya hi haurà l'expressió d'una majoria parlamentària a favor de la declaració d'independència. Espanya ha perdut en aquest sentit.

2.- consulta o eleccions? Crec que la millor opció és posar les urnes, i que la pilota recaigui en l'Estat espanyol. No hi ha il.legalitat sinó xoc de legitimitats, ja que el decret de convocatòria es pot suspendre però difícilment pot quedar suspesa la llei de consultes... Que permet fer una altra convocatòria in extremis. Es pot produir la votació de forma ordenada o no, i fins i tot podria no poder-se recomptar els vots... Però quedaria clar que estem en una fase nova. La possible inhabilitació del president o la suspensió de determinades competències són riscos considero dignes de ser considerats seriosament, perquè poden impedir la celebració posterior d'eleccions al Parlament.

Després, en mesos o en un any o dos, unes eleccions certificarien l'expressió de la voluntat dels catalans en forma de representació patlamentària: una coalició seria la fórmula més preferible, perquè tenim un arc polític massa fragmentat i continuarà fragmentat. És hora de la Solidaritat Catalana.

3.- el triomf del "sí" a Escòcia donaria una empenta de valor incalculable, però tot i així cap dels escenaris futurs fan posisble que a Catalunya no hi hagi una votació on la gent pugui pronunciar-se d'una manera o altra sobre la independència: excepte, com he dit abans, les inhabilitacions i suspensions. Que crec que s'han de considerar seriosament. En cas de dubte, evidentment, prefereixo que no es faci la consulta i anar a plebiscitàries.

4.- molts dels que vam fer a la manifestació sabem que aquest moment tan màgic no és només gràcies a l'ANC o a Òmnium, sinó a un canvi generacional que TAMBÉ s'ha produït dins dels partits polítics catalans. Tots hi han contribuït a la seva manera, cadascú des del seu espectre, cadascú amb les seves limitacions i fortaleses, cadascú amb el seu passat o les seves contradiccions. Ha estat feina de tots, i de l'ANC també. Però sobretot, com diu la Carme Forcadell, hi hem tingut un aliat formidable: l'actitud de l'Estat espanyol. Mil gràcies (a tots) per fer-ho possible.



dilluns, 1 de setembre del 2014

L'art de regnar




“Ara que el rei ha mort pot ser que la rumba catalana es converteixi en una república. De rei només n'hi ha un i no penso que tingui cap hereu legítim. Visca el rei.” Sublim. Perfecte. Preclar, emocionant i exacte va estar Rogeli Herrero, cantant de Los Manolos, lamentant la mort de Pere Pubill Calaf. Feia temps que no sentia parlar de república en sentit pejoratiu, perdent en la comparació amb la monarquia, i ningú no s'ha escandalitzat. Quasi hauria pogut dir la mateixa frase afegint-hi “una vulgar república” i no hauria passat res, encara s'hauria entès millor. Que brillant. Que refrescant. Quanta veritat!

Com que estic parlant ben bé de política, o només de política, em remetré a aquella tesi de Salvador Dalí, que dóna coixí ideològic a l'afirmació del cantant. Deia Dalí que ell era monàrquic en el sentit metafísic, no en el sentit polític: “Per mi la monarquia és la prova de la validesa de l'àcid desoxirrebonucleic, o sigui que des de la primera cèl·lula vivent fins a l'última tot s'ha transmès genèticament.” Una realitat tan científica com terrorífica, tan determinista, tan darwiniana com és la llei de l'ADN, fascinava el pintor. És exactament allò dels sis polls que surten exactament igual que aquella polla xica, pica, pallerica, camarorta i becarica. La justícia o la injustícia de ser qui ets, de ser fill de qui t'ha parit, de tenir personalitat: si Velázquez copia fidelment una fotografia, li sortirà un Velázquez. I això sovint no s'ensenya. I no es pot evitar.

En el terreny polític, tot és opinable i sens dubte que la república és un sistema molt més just i democràtic. Però quan entrem en el terreny personal, en l'àmbit íntim de cadascú, i sobretot a l'hora de fer art, la monarquia i fins i tot el despotisme s'imposen quasi sempre. Com deia un personatge de Woody Allen, “políticament sóc conservador però al llit sóc d'extrema esquerra. Un anarquista perillós”. En signar un dibuix, o un llibre, o una cançó, certifiquem la tirania de la nostra manera de ser com ho fem també en les relacions amoroses o afectives. No en podem escapar. Per això quan ens deixa un geni, un gran referent en qualsevol àmbit, ens sentim com si se'ns hagués mort un rei, una part del nostre millor ADN, sang blava. I tot esdevé vulgar, democràtic, igualitari i avorridament just com una república. Un sobirà pot ser “el Conqueridor”, “l'Humà”, “el Cerimoniós” o “el Pilós”, però en canvi la sobirania popular pot ser sobiranament avorrida. Per infinitament més justa que sigui. Després de Peret, tots els cantants de rumba seran més iguals. Vaja.

Sí, la democràcia és el millor sistema polític de moment, però la vida de debò no funciona així. Reconeguem-ho. Tenir els mateixos drets no ens fa ni en ha de fer (afortunadament) a tots iguals, i per això hi ha líders, i gent amb talent, i persones sense cap talent en absolut però amb una brillantor als ulls o al gest que provoca enterraments multitudinaris. El pitjor que es pot ser a la vida no és un egoista, o una persona injusta, o que s'equivoca massa: el pitjor que es pot ser a la vida és avorrit, un més, un simple aficionat a l'scuba diving, algú sense signatura personal. “De petit volia ser una cuinera, després vaig voler ser Napoleó... I ara per fi estic dedicant tots els meus esforços a ser Salvador Dalí.” D'això es tracta.

Ser un mateix és una cosa que, com ser moderns, no podem evitar. Per tant, política a banda, el deure és el de fer de la nostra personalitat una monarquia absoluta. Un imperi. Al capdavall, ningú no deixa votar els seus fills l'hora d'anar a dormir, ni hi ha paritat de sexes en una sala de parts, ni igualtat de rols al llit, ni maneres iguals de dibuixar una casa i un arbre. Ni tothom es fa entendre amb la mateixa gràcia. Cantava Peret que si eres tan inteligente que nadie puede entenderte, no sirve de ná. Peret ens ha servit moltíssim, sabent viure. Per tan, si el rei ha mort, visca el rei: que això de morir-se és també una cosa molt vulgar, tu. Ho fa tothom.




Publicat a El Punt / Avui l'1 de setembre del 2014

Photo finish



La lectura de l'estiu 2014 ha estat, entre d'altres,Victus, de l'Albert Sánchez Piñol, en versió original (castellana). He esperat fins aquest estiu per així provar de trobar les màximes semblances entre un moment de cruïlla històrica, com va ser aleshores, i la cruïlla històrica d'avui. Sí, és cert, el d'avui i el d'aleshores són mons molt diferents. Però m'interessava el vessant humà, antropològic, universal: en moments com aquests, sigui a l'època que sigui, hi ha una cosa que es manté constant: a mesura que s'acosta la data del gran impacte, tothom va perdent els nervis. I es multipliquen les acusacions de traïdoria.

La ‘Photo finish' del 1714 va tenir, com descriu Sánchez Piñol, covards i aprofitats i mediocres. També va haver-hi gent amb honor i amb valentia, i defensors d'una causa superior. Però sempre hi ha aquests dos tipus de perfils, això no és el més important: l'important és que, a mesura que s'acostava el moment crucial (el setge final), el sentiment de solidaritat creixia. Les cruïlles vitals tenen una virtut, i és que fan net: et mires al mirall i t'hi agrades o no. Però es fa una opció, i aleshores tot gira al voltant d'aquesta decisió. En aquell cas, mantenir la defensa de Barcelona. Van marxar els covards o els simplement prudents, alguns gens criticables, però entre els que es van quedar a la ciutat la solidaritat ja era total. Eren tots, civils i militars, una sola cosa. Un equip. Divers, però compacte. Sabien en quina direcció anaven, nobles o religiosos o plebeus. Deixaren de banda les diferències per protegir un bé superior, encara que fos una causa quasi perduda.

La ‘PHoto finish' del 2014 no sembla tan estètica. De covards, n'hi ha, i aprofitats, i mediocres que només pensen en el rèdit electoral propi. I no passa res, també hi ha gent noble i valenta. I crec que un d'ells es troba a dalt de tot del govern, i que està, per cert, força sol enmig de la pressió cap a totes bandes. Com deia, això no és el més important: el més important és saber si tenim el mínim sentit de la solidaritat, del denominador comú, del fer passar allò important per damunt de les diferències, a mesura que s'acosta el 9-N. Crec que hi ha símptomes que això no és així. Marca perfil Unió, marca perfil ERC, marca perfil la CUP, ICV, etcètera, i aquella photo start que semblava la de la data i la pregunta acaba derivant en una mena de campi qui pugui egoista, mesquí i petit. Estic generalitzant, òbviament: no tothom en cada partit es comporta així. Però a grans trets, he de dir que el nerviosisme comprensible està sent més fort que la solidaritat necessària. I m'explico.

Res del que està passant no hauria succeït sense Mas i sense una CDC amb plantejaments renovats. Que ara s'utilitzi el cas Pujol per posar en dubte aquesta realitat és tan perillós per al procés com ho seria que CDC no fes net de qualsevol altra sospita de comportament irregular al seu interior. Són dos perills idèntics. I hi ha més: tan perillós és que ERC deixi de fer de “veu de la consciència” com que es desvinculi absurdament de la sort de Mas i del seu govern per “no voler prendre mal” o per càlcul partidista; i tan perillós és que UDC marqui diferències excessives (i inoportunes) amb CDC pel que fa a la gestió del procés, com que ara es critiqui per qualsevol cosa que faci o digui una formació amb criteri propi. No sé si m'explico: és un moment de solidaritat, quasi diria que de Solidaritat, formalitzant fins i tot una mena d'aliança ad hoc entre diversos partits. Els primers catalanistes van saber fer-ho quan convenia, i van aconseguir fer tot un alçament (en paraules de Maragall). En canvi la manca de generositat, la divisió, la furga en les ferides del company de viatge, la desconfiança, seran letals.

Personalment no penso perdonar qui es fixi ara mateix a quedar el primer a la photo finish. Perquè si ens fixem en això, el primer de la foto no serà cap dels que pensem. Ni el president de la Generalitat ni cap altre líder catalanista. No en tinc cap dubte, tindrà forma de “jo ja us ho deia”. Tindrà forma d'Aznar.




Publicat a El Punt/Avui el 18 d'agost del 2014

dilluns, 4 d’agost del 2014

Des de Pujol a l'altra banda del riu





L'any 49 a.C. Cèsar abandona la Gàl·lia i gosa travessar el Rubicó, un rierol que separa la línia de la seva jurisdicció amb la del Senat. Travessar el Rubicó (alea jacta est) va ser la seva gran última decisió: desafiant el Senat, donava peu a la Guerra Civil i a les conspiracions per assassinar-lo (advertides per una vident de cara als idus de març). Ell va perdre la prudència i la intuïció, va acudir al Senat i allí, en efecte, el van matar un grapat de senadors: per tant, va ser víctima de la seva pròpia manera de fer. En el cas Pujol, travessar el Rubicó equivaldria a defraudar Hisenda i, confessant-ho, defraudar els seus seguidors. I, si bé Pujol s'ha suïcidat ell sol, és cert que l'Estat també ha jugat aquí amb l'oportunitat i la informació contra un personatge que també havia travessat el prohibit Rubicó ideològic que separava autonomisme i independentisme. Com Napoleó va dir de Cèsar, també Pujol ha estat un home démesuré: ha passat la ratlla prohibida. I pel que fa a l'acarnissament vist aquests dies fins i tot des de Catalunya, recorda també molt a l'actitud de Brutus matant el seu propi pare.


Però la història d'alguns homes no acaba sempre amb la seva mort. Per exemple, els senadors magnicides van restar tancats uns dies indecisos i amb sentit de culpabilitat. Llencem el cadàver al riu? I què direm a la gent? Quina ha estat la veritable raó de tot plegat? Finalment decideixen vendre al poble que “la llibertat ha estat restaurada” davant les ànsies transformadores de Juli Cèsar. Insisteixen que volen regenerar la vida política, però durant aquests excessos de retòrica no s'adonen que l'exèrcit ha assetjat el Capitoli i que el poble, a més, només acaba veient-los com un grapat de senadors orgullosos... i comencen les protestes. La gent ho té clar: matar el pare? D'acord... però anomenar-lo tirà ja és massa. A més, la revolució ja ha començat i no s'atura a cops de punyal.


Ningú, avui, no vol ni pot ni ha de justificar els actes defraudadors que ha comès l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol: defrauda, entorpeix, embruta i indigna. Però després ve el comportament dels vius, la retòrica dels “alliberadors” i els excessos de vanitat: qui està recreant-se sobre la tomba política de Jordi Pujol? Qui està provant d'escriure la història a la seva mida, o aprofitar-se'n per modificar el curs dels esdeveniments? Finalment el poble va decidir que aquells “patriotes” eren simples assassins ambiciosos i desagraïts, així que els fidels a Cèsar van tornar a fer-se amb el poder. El magnicidi no havia servit per a res: el procés revolucionari cap a la construcció de l'imperi era imparable. Matar el pare només s'hi valia si era per a superar-lo.


I com va quedar el record de Cèsar? Com el d'un home que va cometre errors, que sovint va actuar pel seu propi benefici, però que també va construir les bases d'un nou país i, creuant el seu propi Rubicó polític, va desafiar l'asfixiant ordre establert. L'imperi romà es construí a partir de la seva mort, que va suposar un abans i un després. Sense ell, tot es va accelerar. Com deia Virgili, era el moment del “dret a la supremacia de Roma, que el cel havia estat preparant durant centenars d'anys”.




Publicat a El Punt/Avui el 4 d'agost del 2014

dimarts, 22 de juliol del 2014

Sobre la vida

Un discurs sobre la política? O sobre la vida?

Crec que molt més sobre la segona.

http://www.youtube.com/watch?v=VLzWM0AHg9w&sns=em



Dici: per noi va male.
Il buio cresce. Le forze scemano.
Dopo che si è lavorato tanti anni noi siamo in una condizione più difficile di quando si era appena cominciato.
E il nemico ci sta innanzi più potente che mai.
Sembra gli siano cresciute le forze. Ha preso una apparenza invincibile.
 E noi abbiamo commesso degli errori, non si può negarlo.
 Siamo sempre di meno.
Le nostre parole d’ordine sono confuse.
Una parte delle nostre parole le ha stravolte il nemico fino a renderle irriconoscibili.
Che cosa è errato ora, falso, di quel che abbiamo detto? Qualcosa o tutto?
Su chi contiamo ancora? Siamo dei sopravvissuti, respinti via dalla corrente?
Resteremo indietro, senza comprendere più nessuno e da nessuno compresi?
 O contare sulla buona sorte?
Questo tu chiedi.
Non aspettarti nessuna risposta oltre la tua.

dilluns, 21 de juliol del 2014

Viva la libertà


La causa mai no ha estat només Catalunya, ni la identitat. En moltes confrontacions de la història (bèl·liques o no), sota una aparent guerra entre dos països hi ha també una guerra de valors, normalment una manera de fer més autoritària contra una manera de fer més tolerant. Molt sovint no és només un “nosaltres contra vosaltres”, sinó un valor suprem de llibertat contra un altre tipus de valors més immobilistes o repressius. No és quasi mai només una llengua o una bandera, sinó també un ideal o un model de societat que ja és incompatible amb l'altre. Per exemple la batalla de les Termòpiles, immortalitzada a la pel·lícula 300: aquesta batalla no és memorable només per la proesa dels tres-cents espartans contra el gran exèrcit persa de Xerxes, sinó que també (i sobretot) és una batalla de la llibertat contra la tirania. D'un règim democràtic de llibertats com el grec (una democràcia primitiva, però democràcia) contra un sistema de monarquia autàrquica. Dues formes de vida diferents, com també va succeir a la Revolució Francesa. “Liberté, égalité, fraternité” és dir molt més que “talleu el cap al rei”. O amb la declaració d'independència dels Estats Units, “When in the Course of human events...”, per després enumerar les raons de la independència i concloure que un príncep tirànic no pot governar les persones lliures.

Els processos històrics d'independència, de descolonització, d'emancipació o d'abolició de l'esclavitud han tingut músiques massa semblants com per enfocar-ho tot només des del prisma del nacionalisme o de la supervivència i creixement de les identitats, que també hi és: per sota o per damunt d'això hi ha la universal invocació de la llibertat, del poder decidir, del deixar enrere un llarg sentiment de submissió o d'ofec. Per això el PP i el PSOE s'equivoquen tant amb la qüestió catalana: ja no es resoldrà amb cap pacte de finançament o competencial, perquè ha esdevingut un debat sobre els homes i dones lliures de decidir el seu futur. Ja ni tan sols és només un debat sobre el dret a l'autodeterminació, o sobre l'existència de Catalunya com a subjecte polític, que és un debat també important: ara ja estem parlant de la llibertat de cada home i cada dona per poder votar el seu futur, i això no s'arregla amb més diners ni amb promeses. En una democràcia la gent té dret a decidir, i si això no es canalitza acaba derivant en inevitables moviments revolucionaris (per ordenats i civilitzats que siguin).

El nostre debat ja ha deixat de ser només el de Catalunya-Espanya. És el debat entre Leònides i Xerxes, entre Thomas Jefferson i Jordi III, entre Rousseau i Lluís XVI, entre Nelson Mandela i el Partit Nacionalafrikaner, entre Martin Luther King i les lleis Jim Crow, entre Mahatma Gandhi i el Raj britànic, salvant totes les distàncies i sense voler fabricar falsos heroismes: no és que Mas sigui un nou Gandhi, i no és que Espanya sigui un país intrínsecament autoritari. És que negar el vot en qualsevol matèria, sigui la que sigui, sempre obeirà a una pulsió totalment oposada a la defensa de les llibertats col·lectives i individuals. I aquest és el debat en què estem, la por o la llibertat. “L'imperi de la llei”, al·leguen. I tenen part de la raó, la llei garanteix llibertats i s'hi pot fer poca broma. Però quan esdevé immòbil, insensible i absurdament cega, pot esdevenir l'excusa eterna d'un sistema de valors autoritari. Esdevé l'excusa dels països escassament democràtics, igual que la raó és l'excusa dels cors escassament enamorats. No es pot tenir por de la llibertat, ni de la seva expressió, sense caure en una actitud decadentista i mediocre.

Això val per als països i per a les persones. Recomano anar a veure Viva la libertà, aquesta pel·lícula de Roberto Andò: lluitar per la llibertat i per les actituds positives és cosa de cadascú. Tots som líders de la nostra causa, en aquest sentit. Els electors premien alguna cosa més que les defenses numantines de dogmes i banderes, premien les actituds obertes i sinceres. La manca de por, l'amor a la llibertat. Espartans!: aquesta és la veritable guerra.




Publicat a El Punt/Avui el 21 de juliol del 2014

dimarts, 8 de juliol del 2014

Nova política




Un cop constatat que l'atmosfera és revolucionària, poden passar dues coses: que el corrent de revolta es desbordi o que es canalitzi. El problema dels qui pretenen canalitzar-lo és que poden ser titllats ràpidament de traïdors, d'aixafaguitarres o d'estafadors. No és cap sorpresa, les revolucions tenen això: inclouen demandes de puresa extrema, de fermesa ideològica quasi dogmàtica i de nul espai per a la negociació o per a la paciència. Hi ha rius que es deixen canalitzar amb més facilitat que d'altres. Crec que el riu del procés català es desborda aquesta tardor si no hi ha consulta, i això significa que potser cap partit podrà dirigir-lo o encapçalar-lo. La qual cosa és dramàtica per a la fluïdesa del procés, però és el que els catalans hem volgut: pluralitat i fragmentació. I la culpa és una mica de tothom, que consti.

Ens dirigim a un escenari de fragmentació política que farà impossibles grans majories unipartidistes, que farà fins i tot també difícils els pactes pre o post electorals, que deixa aflorar noves formacions extremistes (o populistes, o fins i tot marcadament lerrouxistes), que fa aventurar una divisió o com a mínim un replantejament de les actuals relacions entre CDC i UDC i que posa també com a agents polítics cada cop més principals entitats com l'ACN, que tal vegada algun dia participi directament en les candidatures. Això pot fer el procés més ric i més sincer amb la pluralitat del país, però no el fa més fàcil. L'avís d'Aznar no era cap ingenuïtat, tenim un talent increïble per a la divisió. L'avís últim de Duran i Lleida tampoc no és cap ximpleria: si es deixa que les coses segueixin aquest curs, tot plegat pot desbordar-se. Alguns encara confiem en la capacitat d'entesa entre Mas i Junqueras fins al final, fins i tot fins a la decisió d'una data electoral el 2015 o el 2016, però el risc de divisió o de desbordament involuntari és més que palpable. Les revolucions tenen aquestes coses: poden sobrepassar els mateixos líders, fins i tot els més revolucionaris de l'espectre polític. Alguns diuen que el procés està sobrepassant CiU, però qui assegura que llavors no pugui sobrepassar la mateixa ERC?

Madrid juga a això. Juga a la nostra tendència a la fragmentació, a la nostra incapacitat de premiar la valentia amb majories suficientment sòlides. Juga a la nostra eterna desconfiança els uns dels altres, a les nostres històriques i arxiconegudes acusacions de traïdoria, a la nostra famosa incapacitat per canalitzar les revolucions quan creix el cabal. Vam saber ordenar la primera revolució catalanista, la de la Renaixença i la de la Lliga: i l'ordre va ser una bona cosa, i Cambó va ser un gran mestre en aquesta forma d'aconseguir resultats grans i perdurables. Després es va desbordar el riu i no el va saber canalitzar Cambó... Però el cas és que Macià i Companys només el van saber canalitzar durant pocs anys, de tan gran i caòtic que havia esdevingut, i de tanta divisió creada entre faccions del catalanisme. I de tant predomini de desordre i la indignació al carrer, del discurs d'extrema esquerra i fins i tot anarquista, del populisme, de la ceguesa revolucionària.

Madrid juga a això. I quan veig aquestes anomenades “noves formes de política” o aquesta comprensió eterna pel pitjor vessant de Can Vies, només faig que pensar en aquest desbordament que ja ens va succeir. I que va acabar amb tot, amb els somnis però també amb les realitats aconseguides. I tant, que Madrid juga a això. Hi jugarem també nosaltres? De debò?




Publicat a El Punt/Avui el 7 de juliol del 2014

dilluns, 23 de juny del 2014

Nation building i model cultural



Molt bé, ja us he llegit. Circula de fa dies per la xarxa l'estudi dels professors Joaquim Rius i Mariano Martín Zamorano, a la Revista d'Estudis Autonòmics i Federals, titulat ¿Es España un estado casi-federal en política cultural?. Molt d'acord amb l'anàlisi i amb les conclusions, que en resum denuncien un abisme entre la teòrica organització territorial d'Espanya com a estat “quasi-federal” (autonòmic) i la pràctica concreta en què això ha derivat: recentralització, manca de cooperació, manca de reconeixement de les minories culturals i tensió creixent entre ministeri i departament.

La conclusió més important: que ens trobem davant de dos processos de nation building oposats, un de recentralitzador contra un altre de sobiranista. Hi ha les evidències numèriques (escandalosa la inversió del ministeri als grans equipaments de Madrid comparada amb la inversió als grans equipaments de Barcelona), hi ha les decepcions en les poques iniciatives de cooperació dels anys noranta, hi ha els incompliments dels compromisos i de la lletra de l'Estatut, hi ha l'abús de la legislació bàsica... Però sobretot hi ha dos models nacionals cada cop més contraposats. La construcció nacional o identitària d'una comunitat es basa sovint en la política cultural de les seves administracions. Tots els països ho fan. Però ens trobem que la nation building espanyola, o la del Ministeri de Cultura, es fa partint d'una concepció “francesa”, uniformista i de tradició monàrquica. Lluny d'altres models com els nòrdics (marcada participació territorial i sectorial) o el canadenc (basat en el reconeixement actiu de la plurinacionalitat interna) o el dels Estats Units (liberal, en què el suport de l'estat es limita a institucions artístiques de caràcter social). Per tant, un model centralista que topa de cara amb el teòric “quasi-federalisme” de l'estat de les autonomies. D'acord i bravo.

Ara bé: hem mirat quin model és el de Catalunya? És clar que el model centralitzador espanyol ens decep i ens empeny a la sobirania... Però i el nostre model propi? Podem dir que el nostre model és liberal, com l'americà, de finançament cultural bàsicament privat? No. I s'assembla al suec, doncs, o al canadenc? Deixem participar prou el territori i els sectors, o bé més aviat som afrancesats i uniformitzadors, com els espanyols? Crec sincerament que aquí hem de fer un grau d'autocrítica: hem mimetitzat massa el seu model. Amb matisos segons cada govern, no hi entro: però el cas és que, justament en aquest estudi, es denuncia que el ministeri va eliminar la seva Direcció General de Cooperació i Comunicació Cultural, que venia a complir el mandat de cooperació amb les comunitats autònomes, i que aquesta eliminació es va fer per afavorir la nova Direcció General de Política i Indústries Culturals, relegant així la coordinació territorial a un segon lloc. Ostres. El mateix que hem fet a Catalunya.

És un només un exemple petit. Però serveixi per advertir que, si hem de ser sobirans, ens pertoca construir un model genuí. Segur que no creiem en un model centralitzador, artificial, estatalista o fins i tot industrialista. En teoria som els de la cultura participativa, de la mà dels territoris i dels sectors, donant entrada als privats, a les entitats grans o petites, fent nació de baix a dalt i no de dalt a baix, sense vocació de control. Fem, doncs, un estudi sobre això. Perquè si ni tan sols ara tenim un model propi, per què volem un estat sobirà?




Publicat a El Punt/Avui el 24 de juny del 2014

dilluns, 9 de juny del 2014

Lali



Podríem posar-nos a recordar tantes coses, però això ja ho farem. Tindrem molts dies. Avui té encara poc sentit, perquè encara ronda per aquí. Jo he escrit sobre això, i m 'he documentat, i sé que en les cerimònies i en les concentracions de gent emocionada, i sobretot amb la música, els esperits s'invoquen. I no marxen.

Per tant, sé que la tinc aquí al meu darrera. "Jordi, fes-ho bé, i aguanta". I dient si he encertat amb la corbata, o si tanco massa els ulls quan parlo. Orgullosa sempre de qualsevol cosa que faig, encara que no sempre siguin del tot encertades.

I també la podeu notar entre vosaltres. Durant tot el llarg del dia d'ahir ja ho feia, com fent abraçades, com comentant la jugada. I si ahir jo m'oblidava de saludar alguna senyora o algun senyor, la sentia dir-me "no t'oblidis de saludar aquest o aquell". I jo girava cua i els saludava, amb un entusiasme fora del normal.

D'altres persones comentava si estaven molt guapes o lletges, o si feia temps que no havien coincidit, o em feia un somriure i feia així amb el dit al front com dient "aquest està fatal".

S'ha mort la Lali. Molt més que la meva mare, o la vostra germana, o tieta, o àvia, o amiga. S'ha mort un sistema solar, un astre rei, una persona nascuda en clau de sol. Tota una institució, tota una font d'energia que arribava allà on es proposés. Que encomanava ganes de viure als malalts i als no malalts, que tenia enamorats uns quants senyors de Barcelona, que omplia de llum els espais i les converses i les tecles del piano.

"Girls in white dresses and whiskers on kittens"

"Just a spoonful of sugar makes the medicine go down".

Receptes que funcionaven per als mals moments, però que avui no faran efecte.

S'ha mort una lluitadora incansable contra la llei de la gravetat, aquella llei de la gravetat que li deia als dotze anys que ja no caminaria. "Tu asseguda, per sempre". Aquella llei que també es va atrevir a dir que no podria tenir fills.

Aquella maleïda llei de la gravetat que deia que el seu fill Xavi no podria anar a una escola normal i fer activitats normals. Aquella llei de la gravetat que no hauria imaginat que tingués un gran home al seu costat durant més de quaranta-tres anys. Aquella llei de la gravetat del malalt de l'Institut Guttmann o de les Llars de l'Amistat Joan Trias que deia que sempre es quedaria igual, i que la Lali combatia amb una llei diferent, que no és la de la física, que no és la de la ciència, sinó que té més a veure amb el somriure de l'ànima, amb la força de voluntat, amb prendre molt el sol i menjar-se'l com si fos un bany d'energia, a fer-ho envoltada de la família i de molts nens i de patates sucades amb coca-cola i de molt Palau de la Música, de molt Strauss, molt Chopin i molt Schubert.

La llei de la gravetat l'hem d'abolir. El missatge de la Lali és aquest: que cadascú es tregui del damunt la seva pròpia llei de la gravetat, més gran o més petita, i s'aixequi de terra. Agafar els bastons i caminar, malament o bé, però amb dignitat. Valorar el que es té i el que es vol tenir, i ficar-hi valor propi. Uns aconseguiran alçar-se, altres caminar, altres que ja tenen tot això fet doncs que volin. Que aprenguin a volar. Hi ha gent que es conforma amb tenir algú que els estimi, però si tens aquesta sort llavors has d'aspirar a més. A volar. A devorar la vida. En tot cas, sempre desafiant la gravetat que ens empeny cap avall. No fer cas dels que no ens creguin, o dels que decideixin no acompanyar-nos. Ells s'ho perden. Nosaltres amunt, més amunt que ells, sabent que la nostra naturalesa és anar molt més amunt.

Com la Sagrada Família, que es va continuar després de la mort de Gaudí. Com Dalí, que va aconseguir ser ric i pintor alhora, desafiant la llei de la gravetat del seu pare. Com Beethoven, que no havia de compondre cap Novena des de la sordesa absoluta. I com Catalunya, un país amb minusvalideses que per primera vegada s'ha vist amb forces d'alçar-se i d'esdevenir un país lliure. I no s'hi val només a quedar-se en l'intent, o en el somni. Toca aconseguir-ho. Amb bastons si cal, però tots ens hem d'alçar de debò. No espiritualment només, no: això només és el primer pas. L'alçament ha de ser físic. Ha de ser real. No és desafiar la llei de la gravetat, és guanyar-la. Amb fets palpables. Els meus germans i jo som la prova vivent que això és possible. Portem a les venes la sang d'un àngel totpoderós. El pare i els néts també han absorbit aquesta energia. I per això ens refarem d'aquesta.

S'ha mort la Lali. En majúscules. En lletres grans i alçades. Us estarà mirant. De fet, ja us està mirant i vigilant. No en tingueu cap dubte, això no és només una qüestió de fe, és un tema físic. És aquí mateix dient-me que vagi acabant, i que potser ha vingut massa gent, i que som tots uns exagerats.

La mare va aguantar fins al final. Va dissimular el dolor i va voler fer broma fins l'últim dia. Ens va estimar immensament i va saber la importància que tenia ella al món. La Lali era d'aquells personatges que, si no hagués existit, s'hauria hagut d'inventar.

Per això, si us plau, cadascú des del seu lloc que s'aixequi i que tregui el millor d'ell mateix. I que estimi els altres incondicionalment, donant més que rebent, no conformant-se només amb estimar. Sense condicions. Sense egoismes. Sense ultimàtums. Sense autocompassió. Donant i punt, i traient l'energia d'allà on sigui. Així és com s'ha de ser.

No tenim temps a perdre. Hem d'abolir la llei de la gravetat que aquesta vegada sembla haver guanyat la partida, però només ho sembla. L'hem de desafiar i l'hem de vèncer, sempre, per dignitat. Res de dir també que és que és llei de vida. Aquí les lleis les fem nosaltres, oi, mare? Declaració Unilateral. Constitució pròpia. I comencem de nou, amb la llei del més fort (que ens afavoreix sens dubte), amb les normes no escrites, o amb la clau de sol.

Gràcies immenses per haver estat la millor en tot: com a mare, com a esposa, com a germana, com a filla, com a àvia, com a amiga i com a ànima que ajuda els altres. Gràcies per haver estat la Lali. Sí, hem après la lliçó, i tant que l'hem apresa. Tonteries les justes. No fer cas dels covards i dels que tenen por de patir. Aquí hem vingut a estimar amb totes les conseqüències. Plaer, dolor... Són coses molt menors comparat amb això.

Ja està. Espero haver-ho fet bé, mare. I no pateixis que saludaré tothom. Però no t'oblidis tu tampoc de fer-los a tots ells una abraçada. Un per un. Estic segur que ara mateix L'estan notant. Veus el sol com els fa brillar els ulls?





L'estelada de l'eixample




L'abdicació del rei Joan Carles I va fer creure a alguns que ja érem als anys trenta. Republicanisme al carrer, triomf electoral dels partits més revolucionaris, Pablo Iglesias in person fent ombra al PSOE, els republicans catalans convocant manifestacions que combinaven estelades i banderes espanyoles tricolors... Afortunadament, tot va ser un miratge. Afortunadament, els canvis que s'estan produint són ràpids però no desbocats ni precipitats. No s'ha canviat el nom de Via Laietana per Via Durruti. Semblem haver conjurat esperits del 6 d'octubre i altres ingenuïtats, com si alguna cosa haguéssim après per fi de Joan Sales: “Quina glòria, la d'aquell 14 d'abril! Era la glòria d'un dia d'abril i aleshores no sospitàvem que fos tan incerta.”


Tenim la gran sort que les dues transicions nacionals que veurem, la catalana i l'espanyola, seran ordenades: Espanya nomenarà successor reial i farà algunes reformes cosmètiques, a banda d'oferir (ben aviat) una sortida a les reclamacions catalanes com a ultimàtum desesperat. I Catalunya, si tot va bé, mantindrà la unitat envers la consulta del 9-N, la vocació de legalitat i de sentit democràtic, el lideratge presidencial indiscutit i la conservació d'una centralitat política i sociològica al voltant d'un sol objectiu. Afortunadament, la transició espanyola no sembla que hagi de fer-se amb assassinats ni violència, ni amb tancs ni amb atemptats terroristes, ni amb cops d'estat ni amb buits de poder. I la transició catalana, que ja s'ha demostrat que va completament a banda (l'abstenció de CiU en el tema de la successió reial és una abstenció històrica en aquest sentit), podrà fer-se valer internacionalment amb pulcritud, ordre i civisme. Tot això si no permetem que les pulsions de guerrilla urbana ens distreguin.


Vindrà una oferta, sí. I s'haurà d'escoltar. Però les coses han arribat a un punt que difícilment serà possible cap acord, si no consisteix com a mínim en una mena de corona confederal com la que teníem el 10 de setembre del 1714. No s'albira cap solució que no sigui poder votar sobre la independència de Catalunya, ja sigui en forma de consulta o d'eleccions plebiscitàries. I continuo no veient cap altre risc que el de sempre: el partidisme, les ànsies de protagonisme, la divisió, el moricambonisme tronat, la miopia dels que no valoren que sense CDC res d'això no hauria estat possible ni serà possible. Agradi més o agradi menys, ara aquest procés ja no és només del carrer i ja no només pot estar en mans dels partits “independentistes de tota la vida”. Ha d'estar al centre, ha de comptar amb tothom i que tothom estigui al seu lloc, ha de ser ordenat, d'ampli espectre sociològic, amb connexió amb les classes obreres però també amb determinades elits encara que sigui per plantar-hi cara. Per tant, posant l'epicentre en el balcó de l'Eixample i no en el de Pedralbes o en el de Sants, per útils que siguin tots els balcons amb estelada del país.


Hi haurà oferta de l'Estat, i allò interessant, allò històric, no serà la resposta dels revolucionaris, ni dels totpoderosos empresaris del “pont aeri”, sinó la resposta de la maltractadíssima, i tradicionalment poruga, classe mitjana. Una classe que escolta, que valora, que mira avantatges i inconvenients, que negocia i que va de bona fe. Però a la qual els últims anys se li ha gastat la paciència amb les ofertes de l'Estat. És imprescindible per al procés que la gent que viu en aquella casa amb balcó de l'Eixample, que hi va penjar l'estelada, no perdi en endavant també la paciència amb els partits que comparteixen el mateix objectiu i que han de fer-lo possible. Estem madurs per a la independència? Sí. Però estem madurs per a la generositat, la paciència i fins i tot les contradiccions i els equilibris polítics i socials que demana el procés? Ho veurem a partir d'ara.


Publicat a El Punt/Avui el 9 de juny del 2014

La piscina





Quan escric això no sé què haurà passat a les eleccions europees. En l'àmbit català, el dilema era si guanyava CiU o guanyava ERC (tot sigui dit, el país ha canviat moltíssim en 5 anys si el dilema és aquest). A les properes eleccions municipals sembla que es mantindrà aquesta tònica, i a les catalanes, si no és que hi ha una coalició antre ambdues forces, també. Per tant, ens trobem en una dinàmica semblant a la dels anys 30, el dilema Macià o Cambó (que va guanyar Macià), amb una única diferència: el que podríem anomenar el partit de Cambó s'ha transformat, porta ara una estelada i lidera el procés d'autodeterminació. Repeteixo: CiU s'ha transformat, porta una estelada i lidera el procés d'autodeterminació. Poca broma amb la Lliga del segle XXI.

Hagi guanyat qui hagi guanyat, em preocupa una cosa: el respecte mutu, la unitat d'objectius, el repartiment lleial del treball i sobretot la veritat. La veritat existeix: és opinable, sí, sempre, però existeix. I el candidat d'ERC en aquestes eleccions, Josep Maria Terricabras, va fer aquesta vegada la metàfora de la piscina: “Artur Mas està fent un paper digníssim. Això no vol dir que ell sigui el procés, perquè ell s'hi va afegir, ja que quan l'11 de setembre del 2012 va prendre la decisió de construir estructures d'estat, no es va tirar a la piscina, l'hi van tirar i s'hi va deixar tirar. Ell només havia de mirar si hi havia aigua o el Duran i Lleida.” Ja dic que no em preocupa aquesta afirmació per cap problema electoral, atès que escric aquest article quan ja no es pot votar: em preocupa en honor a la veritat i al futur del procés. Em preocupa com a actitud. I com a precedent.

La piscina la fem tots, i el president Mas no és una persona més. Ni ell és una persona més, un acompanyant qualsevol, ni CDC és un partit com qualsevol altre: CDC, amb tots els respectes pel paper “digníssim” que fa cadascú, és la clau del procés. Sense la transformació que ha fet el partit “dels moderats” durant els últims 10 anys, el procés potser existiria però de cap manera seria un procés polític sinó només social. Les manifestacions al carrer, que tampoc són alienes a la complicitat dels partits (no ho oblidem), no tenen cap utilitat si no hi ha una transformació política efectiva, i CDC ja l'havia feta abans. Ningú no va llançar Artur Mas ni CDC a cap piscina, sinó que la piscina s'ha anat omplint any rere any també amb l'esforç de Mas i del seu partit. “El procés” que vivim és molt interessant, però és indestriable, i subratllo indestriable, d'un altre “procés” políticament apassionant com és el que des de fa anys (i no pas a partir de l'11 de setembre del 2012) experimenta CDC en la construcció d'un nou imaginari polític central.

El mèrit que hi han tingut altres partits, com ara ERC, és també evident: ha aguantat l'aposta independentista des de fa molts més anys, va posar en evidència les contradiccions del socialisme català i va modernitzar un independentisme fins aleshores quasi antisistema. Bravo. Però la piscina s'ha omplert entre tots: carrer, entitats, polítics d'un cantó i polítics de l'altre. Avui ja no estem davant de cap Macià contra Cambó, sinó davant d'un Macià republicà i un Macià de gran espectre central que han decidit col·laborar. La notícia era bona, era històrica, era garantia d'èxit. Alguns creiem que ho ha de continuar sent. D'altres sembla que vulguin buidar la piscina, i no d'aigua, sinó de persones.




Publicat a El Punt/Avui el 26 de maig del 2014

La frustració





No hi haurà una proclamació unilateral que sigui acceptada amablement per tota la comunitat internacional. No hi haurà aplaudiments generals ni legalitats acollidores, ni modificacions automàtiques dels tractats internacionals per resoldre el cas de Catalunya. No hi haurà ajuda de cap país per celebrar la consulta tal i com està plantejada, ni hi haurà una aposta per l'Europa de les Nacions. No hi haurà càstig per a la intransigència espanyola i no hi haurà una victòria clara de les tesis catalanes. No hi haurà cap vencedor. Ni cap vençut.

També lamento informar que no hi haurà una reactivació econòmica immediata després d'exercir l'autodeterminació, que hi haurà les mateixes dificultats que ara o encara més, i que caldrà moltes mesures transitòries si es vol assegurar que el país no va al col·lapse. No és cert que no hi hagi inconvenients econòmics, incomoditats que no seran petites i fins i tot el rebuig de bona part dels poders financers i econòmics del continent. La inestabilitat del proper any, a més, podria afeblir la tímida puixança espanyola i repercutir en la nostra pròpia recuperació. En algun moment perillaran salaris o alguna inversió.

A més, com més ajustadES siguin les majories (i sembla que ho seran), més conflictiu serà el debat al carrer i no podem descartar alguns desordres. A la comunitat minoritària li costarà molt acceptar el resultat, pot haver-hi una digestió molt difícil de la nova situació i tal vegada violències puntuals. S'agitaran moviments lerrouxistes que es consideraran víctimes de persecució cultural, lingüística o identitària. D'altra banda, Espanya tampoc no es quedarà impassible: podria haver-hi boicot a productes i a persones, i a l'accés a organismes internacionals. Podria haver-hi una ira creixent en les declaracions polítiques, i un foment de l'odi mai vist fins ara.

També cal advertir que el procés, en si mateix, tindrà problemes de legitimació: hi ha una legalitat constitucional que no es pot obviar fàcilment i una obcecació del govern espanyol contra qualsevol pacte que faciliti la consulta, de manera que desembocar en unes eleccions plebiscitàries serà titllat d'“estil crimeà” o de poc seriós. A banda de la possible divisió entre partits sobiranistes que un procés electoral pot comportar. Pot haver-hi problemes de programa electoral conjunt, i sobretot problemes en cas de declaracions unilaterals: això per si sol no significa gran cosa, i cal molta musculatura per fer que unes paraules escrites en un decret tinguin incidència efectiva en la realitat. Inicialment hi haurà buit legal, buit polític i buit internacional. Estarem ben sols.

D'altra banda, tampoc no podem esperar que sent independents tindrem de seguida un perfecte estat del benestar, ni un govern exemplar, ni unes infraestructures més potents, ni una cultura més dinàmica. La independència per si sola no ens farà millors, ni més pròspers ni més productius. Això ja dependrà de nosaltres mateixos i de com es facin servir les noves eines.

Preparem-nos, per tant, per algunes frustracions. Ara bé, n'hi ha una de concreta que no la contemplo: el fet que no es produeixi ben aviat la independència de Catalunya. Aquesta frustració, aquesta en concret, em veig amb cor de dir que la podem donar per descartada.




Publicat a El Punt/Avui el 12 de maig del 2014