dilluns, 29 de setembre de 2014

La gran bellesa



Un cap de setmana dedicat al plaer estètic, a la retrobada amb les arrels de les arrels culturals i a la improvisació. Aterrar, llogar una moto, apostar per rutes desconegudes que, per tant, deixen de ser rutes. Roma en vespa és tenir el món al palmell de la mà, o més que el món, la vida: si tenia tantes ganes d'anar a Itàlia és per l'enyorança que tenia de la intensitat vital dels italians. Això es veu, també, en les pedres i en les cases i en els racons d'art.

Crec que el gran descobriment ha estat el riu Tíber, els ponts del voltant, els palaus, la calma de les aigües, l'alçada dels murs i les escales, tot plegat molt Sena, molt escena central de "Everyone says I love you". Les cases sempre baixes, les cúpules prenent el protagonisme, Mussolini i el Renaixement donant lliçons de grandesa als cèsars.

La cosa deu ser renéixer, suposo.

I la llum: he enganxat una llum pre-tardoral perfecta que em fa dubtar de si Roma ja té una mica aquesta llum vella, de vernís suau, ja incorporada. Cavalcar la vespa damunt les llambordes, pels carrers ordenats en cercles de capes de ceba, esquivant la testosterona automobilística italiana, sense destí concret un vespre a les set o a les vuit, és com una mena de glopada de llum imperial que et deixa servit per mesos.

He anat poc recomanat: sí que vaig fer cas d'un parell de restaurants, Il Bolgnese i La mane in pasta, tots dos a la vora del riu si bé un per la part turística i l'altre pel Trastevere. Tots dos profundament recomanables. I la nit romana és tota, tota, a la petita plaça del Fico. Els guiris que vagin on vulguin, la joventut romana (bellíssima i atrevida, per cert) es troba vora una figuera i als restaurants i bars del voltant sense cap intenció d'abaixar la veu ni de "respectar el descans dels veïns" com clamen les pancartes als balcons del Born barcelonès. A Barcelona volen dormir, a Roma volen viure. I hi destinen un espai molt i molt concret.

M'adono que he tingut un any molt italià, per molt que fins ara no m'hagi mogut gaire. M'adono que he tingut un any tragicòmic, intens, vivíssim i d'alt nivell estètic. Segurament per això l'impuls m'ha dut a Roma, deu ser que assaboreixo les primeres pinzellades de la tardor de la vida. És a dir, deu ser que estic viu.









Cap comentari:

Publica un comentari