dilluns, 29 de desembre de 2008

Objectiu pessebre

L'alcalde de Sant Guim de la Plana ha prohibit ocupar la via pública als participants en el tradicional pessebre vivent. La gràcia de l'esdeveniment era que tot el poble es transformava en un betlem (amb fred i barretines, però betlem) i que els carrers eren tot escenari i tot teló de fons. A l'alcalde (republicà, diu) no se li va acudir altra cosa que denunciar l'associació organitzadora i amenaçar de dur-hi els Mossos. Fins i tot diu que va canviar els panys de les portes dels equipaments. El que hauria estat bé és que TV3 traslladés el seu Objectiu Pastorets a Sant Guim de la Plana. Que els focus i les càmeres apuntessin als carrers, amb especial atenció a la casa de l'alcalde, i ens fessin partícips dels Pastorets més grans i més Big Brother de tota la història. En Lluquet i en Rovelló caminant pels boscos adjunts i confiant que el bon batlle ("no sents quina ferum de sofre?") els ajudi a trobar el camí cap a casa. Després el diàleg vindria sol: "Qui és que així destorba la quietud del meu bosc?"; "Anàvem a Natzaret de Judea per a veure la meravella més gran que mai s'hagi obrat damunt la terra"; "Becs de lloca esmicolats! També sabeu això, vosaltres?". Tot seguit apareixerien els regidors implicats i el cor de dimonis, que serien les forces de l'ordre que haguessin procedit a detenir la Mare de Déu i el rei Gaspar ("mori el Borbó!") en rigorós directe. Hi ha alcaldes que es creuen capaços de capgirar el món amb un simple esternut. Doncs Jesús, alcalde. Jesús.

Publicat al diari AVUI. 29-12-2008

dilluns, 22 de desembre de 2008

Una mica de respecte!

Pobra Anna Frank. El museu Madame Tussaud de Berlín li ha posat una figura de cera amb boca de rosegador i celles de Puerto Urraco. Fa uns mesos el museu també va ser polèmic per una estàtua (impecable) de Hitler en el seu búnquer: l'escàndol va originar-se perquè es tracta d'un personatge tabú a Alemanya. Aquí alguns van preguntar-se què diríem si tinguéssim una figura de Franco al nostre museu de la rambla de Santa Mònica. Oi tant, que hi és! Comparteix sala amb Cleopatra (de mugrons marcadíssims), el Che (boina asturiana) i Pujol ("Fem i farem"). Els països que superen els traumes són aquells capaços de mirar el passat a la cara, però mirar-lo a la cara de debò: és una vergonya i digne de denúncia el que el nostre museu de cera ha fet amb Julia Roberts (un travesti dolent i sinistre) o amb Michael Jackson (el fill de Camarón). I encara ho és més l'espai dedicat a la cultura catalana. Tan bé que tracten els nostres reis i cronistes medievals, i tan ridícul que resulta aquest saló que només fa olor de naftalina i de vi ranci! La cultura catalana és Joan Manuel Serrat (més aviat Paco de Lucía), Núria Feliu amb mantellina, la Xirgu i Jacint Verdaguer. De fons, El cant dels ocells. Per la finestra, òbviament, el paisatge de les muntanyes de Montserrat. I en un racó, atenció: un anònim "pastoret de la muntanya"! Tots entaforats en la mateixa cambra i lluny de Jules Verne, Beethoven o Marlon Brando. Vull dir la dona barbuda, Curro Jiménez i el violador de la Vall d'Hebron.

Publicat al diari AVUI. 22-12-2008

dilluns, 15 de desembre de 2008

Parella lingüística

Si hi ha un tipus de parella lingüística que funciona, amb tots els respectes cap als voluntaris (diputats o no) de la causa, és la de la clàssica relació entre l'empleada de la llar i el nen de la casa. Resulta que si hi ha algun catalanoparlant més o menys pur, avui dia, el trobarem entre els fills de catalanoparlants. Aquests nens encara no tenen un castellà fluid, simplement perquè el seu món fins ara (parlo d'uns 4-5 anys) s'ha circumscrit a la família i l'escola. Usen quasi sempre la llengua materna, justament perquè encara comencen a créixer. Sovint els pares contracten el reforç de cangurs o d'assistentes de la llar que provenen de països estrangers i que no saben gens de català. Tampoc no hi tenen un contacte gaire intens en el seu dia a dia. Doncs bé: un nen de 4 anys, immers en el seu univers monolingüe, és el millor dels professors. "Se te ha caigudo la llet en el pes", que vol dir que a la noia li ha caigut la llet al peu, pot ser el màxim a què el nen pot arribar per a provar de comunicar-s'hi. Però ella ja ha tingut un primer contacte amb el verb caure i amb la paraula llet, i segurament preguntarà què vol dir. Lesson number one. Després vindrà finestra, cama ("¿cama?", exclamarà ella), bon Nadal o barrufets. Aquesta parella lingüística funciona com un rellotge i l'aprenentatge és mutu. M'ensumo que aquest mètode d'integració està funcionant arreu del país, més enllà del que fan els polítics, impulsat per un càndid exèrcit de nens. Endavante!

Publicat al diari AVUI. 15-12-2008

dilluns, 8 de desembre de 2008

L'esmorzar de Bush

Aquest cap de setmana ha rebut el premi Carlemany el meu amic Antoni Pladevall. Ell ha rebut el premi de novel·la per La papallona negra, que estic impacient per llegir. Però allí a Andorra també hi havia Desmond Tutu, el conegut clergue sud-africà, que rebia el premi Carlemany a l'acció humanitària. Desmond Tutu té la rialla més encomanadissa que he conegut, un sentit de l'humor sorprenentment universal i una mà extremadament calenta. Davant la pregunta d'un periodista que volia saber la seva opinió sobre l'esperança que encarna Obama, el reverend va respondre que en efecte l'esperança és considerable. I que té molt de mèrit, i que si Martin Luther King, i que si la mentida de l'Iraq, etcètera. Però després va aturar-se a fer una reflexió sobre Bush, la seva família i la seva dona (encantadora, diu). I va convidar-nos a imaginar la tristesa que deu envair avui els esmorzars de George Bush a la Casa Blanca, sabent que ara és segurament el polític més impopular del món. I va expressar un "I'm sorry for him" tres o quatre vegades, i ens va convidar a la compassió i a la magnanimitat. I va dir més: va dir que la celebració, les celebracions, haurien de ser obertes absolutament a tothom i sense excloure'n ningú. Desmond Tutu és la primera persona que té paraules boniques per a Bush en molt de temps. Ens va indicar que una victòria sense magnanimitat no és victòria, o que en tot cas és coixa i vulnerable. Magnanimitat davant les ànimes torturades per l'ànim de revenja.

Publicat al diari AVUI. 8-12-2008

dilluns, 1 de desembre de 2008

Manel

Hi havia vida per al pop en català, però no pas en el format que se'ns va vendre a principis dels 90. Allò tenia certa caducitat, ara la globalització ens va a favor. Aleshores fèiem una música molt de resposta, mirant de reüll l'espanyola i imitant quan podíem els models anglosaxons. Ara fem coses més nostres, més autèntiques i, justament per això, molt millors: la diferència és avui un valor, i internet ha democratitzat les oportunitats. Guanyar-s'hi la vida costa, sí, però ara parlo de guanyar-se l'eternitat. Els Manel són un grup de nom indigne (ho sento) per a la qualitat del folk-pop que fan. Com que són el millor que ha succeït al panorama musical del país aquest any, m'apresso a dir-ho jo abans que tothom es rendeixi a l'evidència. Diuen que els Antònia Font són més poetes que ells, que ells fan més narrativa. Jo no ho crec. La cançó Dona estrangera (amb un vídeo memorable al YouTube), diu "al jardí la teva àvia vesteix quimono blanc, mentre el sol vermell es pon entre les branques d'un bonsai". Entesos? Una altra cosa és que, en efecte, tendeixen a les frases llargues. Cap problema, jo també ho provaré a ritme de vals: el primer, em compraré aquest cedé malgrat que és per la xarxa on jo trobo els nous grups; i el segon, buscaré l'excel·lència que ens reclamen els que estan a un pam del betum; el tercer, ens trobarem els fidels a la idea d'un somni que alguns han fet fum; i el quart ja prendrem la paraula i ens demanarem taula en un bar de menú. Sha-la-la-la.

Publicat al diari AVUI. 1-12-2008

dilluns, 17 de novembre de 2008

Es busca: Joan Sala

La ficció supera la realitat. No per res, sinó perquè aquesta és la seva funció: superar la realitat, imaginar-la, interpretar-la i també crear-la. La sèrie “Serrallonga” emesa fa poc per TV3 es deia així, “Serrallonga”, i no pas “Joan Sala, del mas Sala, de la parròquia de Sant Martí de Viladrau”. Parteix de l’àlias, el mite, l’imaginari. La crítica que ha rebut per part d’alguns historiadors ha passat amb més pena que glòria no perquè no tinguessin raó, no perquè no en sàpiguen molt, sinó perquè la realitat té un paper completament secundari. A vegades a la realitat se li han d’abaixar els fums. Baltasar Porcel ja diu que ell és l’”amo de les ametles” i que per tant dins la seva novel·la no és que no existeixi la realitat: és que la realitat és aquella, i cap altra.

Que si és versemblant? És més que això, és veritat. La independència de Catalunya és versemblant en la mesura que l’obsessió per tocar de peus a terra no ens anul·li i ens mecanitzi. Allò imperdonable d’aquests últims anys del país no és no haver fet realitat el somni, sinó haver-lo malbaratat i abaratit. Som exactament allò que aspirem a ser. La ficció pot (si es fa servir bé) dominar la realitat. No és que els esdeveniments puguin superar-nos, no és que Joan Sala o Clark Kent siguin més de veritat: és qüestió de decidir si Joan Sala ha de matar Serrallonga. No se’n sortiria encara que s’ho proposés, com és ben obvi. Les ficcions són veritats com punys. Si la ficció no fos més poderosa que la realitat, entre d’altres coses no hi hauria tants divorcis. Ni tants casaments, és clar.

Publicat al diari AVUI

dijous, 24 de gener de 2008

La Tresa i la matèria

Aquest diumenge vaig dinar al restaurant Ca la Tresa de Sarrià, aparentment per casualitat: diguem que no estava gens previst i que anar-hi fou una improvisació total.Pels esdeveniments que després hi van succeir, i que tenen a veure amb la màgia deles coincidències més sorprenents i impensables, així com amb el llibre de dedicatòries i la passió lectora de l’amfitrió senyor Sebastià (i també un detall de l’Emili Teixidor), només podia arribar a una conclusió que he après recentment: que les casualitats són les costures de la divinitat. Però el propòsit d’aquest article no és espantar el lector amb confirmacions sobre el món espiritual que ens envolta i ens observa, molt més del que imaginem, sinó parlar de les frases que em va dirigir un Josep Maria Espinàs incondicional de l’establiment, que m’explica que està a punt de treure un llibre sobre l’ofici. Sobre l’ofici d’escriure.


Recordo la presentació del meu primer llibre a Proa, en què venint d’on jo venia em vaig sentir obligat a fer un elogi del hobby: les vies d’accés a la carrera literària són sovint les hores lliures, l’artesania no remunerada, l’amor a l’art. És com voler accedir al món del surf, o el de la petanca d’elit: tasca d’amateurs, tasca d’amadors. No em penedeixo per tant d’haver fet aquesta defensa de l’afició, però en efecte tard o d’hora et trobes cara a cara amb la vocació. I per tant, amb l’ofici. M’explicava l’Espinàs que la vanitat ha fet perdre grans novel·les i tal vegada també grans escriptors (“estic segur que serà vostè tot un geni, però ara per ara vostè és només un pedant”). Ell mateix, malgrat ser llicenciat en dret, ha evitat caure enles múltiples temptacions (sic)que se li han presentat al llarg de la vida en forma de càrrecs. Sobre l’ofici vam coincidir en el fet que escriure i viure és el mateix, i que per tant no és que una cosa s’aguanti sobre l’altra: “Són – el – mateix”. Arribar a aquesta conclusió teòrica no és difícil: el que costa és posar-ho en pràctica i que més omenys surtin els números. Perquè sens dubte el nostre caminaire nacional, juntament amb el seu company de trajectes (l’esmentat Sebastià), estaran d’acord que els números han de sortir. I que millor si surten bé. Que per tant convindria criticar menys allò que s’anomena despectivament “l’escriptor de cap de setmana” perquè al capdavall hi ha gent amb veritables problemes per poder tenir un dia o dos lliures, ja sigui per escriure o per col·leccionar xapes de cava. En tot cas, si la figura és criticable, és només perquè la societat permet que existeixi: escriure, i amb això vull dir escriure bé, hauria de pagar-se millor. Aquesta frase no és de sindicalista gremial, perquè crec que el mateix és aplicable als bons actors, als bons compositors o als experts en xilofonia.

Parlant de grans compositors, en Jaume Cabré sempre fa referència a “la pastisseria de Foix” per il·lustrar la idea que a cap escriptor no li han de caure els anells per haver de mantenir el modus vivendi a través de l’advocacia, el funcionariat o la compravenda de pastissos i confiteries variades. Ser escriptor, ve a dir,no és fumar pipa i lluir bigoti entre els bibelots de la sala d’estar d’una mansió escocesa, sinó simplement tenir una idea per escriure,un temps per treballar-hi i el talent per fer-la bella.També en Valentí Puig em va advertir que tenir una feina “seriosa” posa l’escriptor amb els peus a terra o amb un ull a la realitat, cosa que no és gens menyspreable. Són arguments contraposats al que em deia l’Espinàs, a qui horroritza pensar d’haver d’estar vuit hores (vuit hores!) al dia fent alguna cosa que no sigui escriure.Convindran tots ells, però, que cada cas és cada cas i que no hi ha camins únics. Que hi pesen factors com l’avarícia, o com la necessitat econòmica, o també com l’equilibri mental, tots ells segurament igual d’importants. L’ànima de la millor sonata necessita la solidesa de les tecles; també l’ànima del bacallà de ca la Tresa requereix tanta fantasia com pacte amb la realitat. Entre idea i idea de qualsevol obra és bo recordar que amb les coses del menjar no s’hi juga. Que, ens agradi o no, vivim en un món material. And I am a material girl.

Publicat al diari AVUI. 24-01-2008

dimecres, 9 de gener de 2008

La revolució sexual

Recordo que fa dos o tres anys els mitjans sensacionalistes donaven la sensacional informació que el fill de John Lennon sortia amb la filla de Mick Jagger, amb l’inevitable subtítol sobre la fi de la secular rivalitat entre Beatles i Stones (o “els Rollings”, com defensa l’amic Alzamora) arran del fabulós acoblament sentimental. S’aventurava també, és clar,una nova dinastia on es barrejaria la sang dels Reis del Pop amb la de Ses Satàniques Majestats. Ni tan sols s’estalviaven detalls nauseabunds com el fet que Sean Lennon va seduir la demoníaca criatura tocant-li Imagine al piano, com si en lloc de teclejar l’Steinway acariciés la fusta del taüt del pare per aconseguir els seus objectius libidinosos. Un muntatge perpetrat per les discogràfiques i per Lady Macbeth-Ono, eternament enganxada a la calculadora. Tot plegat infumable, obscè, sacríleg i apostàtic i necròfag. La prova de la inconsistència de l’invent és que l’última notícia d’Elisabeth (aquesta filla d’un nen pijo del London School of Economics com és Mick Jagger) fou que l’havien enxampada en un club nocturn de Londres en plena còpula amb el seu nou amant, que és l’única cosa que espero que fes el jove Lennon amb ella: abusar-ne carnalment, exhibir la seva naturalesa invertebrada, riure’s d’una sang que sens dubte té talent per a encendre flames i per a fer el rèptil però condemnada a no acabar de tenir mai cap satisfaction. La resta, negoci. Seguir les ordres de la mama, i fer molta cara de John. Cap missatge interessant ni creïble.

Diu que l'Emperador de França i Carla Bruni es casen, dos mesos després d’haver-se conegut i quatre mesos escassos després del presidencial divorci. Els subtítols ja van apareixent, i fan referència a la unió entre la dreta puixant i la intel·lectualitat d’esquerres soixantehuitarde, entre la solidesa d’una roca d’escullera i la poètica divagació de les sinuositats del mar. Brollaran les sospites d’amor de conveniència i les rèpliques que apuntaran a l’enveja, fins que un bon dia Napoleó, que en Nicolas Sarkozy ha trobat la seva reencarnació indubtable, haurà de recordar que en la seva cerimònia d’autocoronació només va jurar“no augmentar cap impost”(literalment, i a principis del segle XIX!) i “governar ambl’únic objectiu de l’interès, la felicitat i la glòria del poble francès”. Proposo donar una oportunitat a la parella, atès que en aquest cas no sembla tractar-se d’alquímia sinó de veritable química, però també considero tan fantàstica com versemblant la metàfora que aquesta unió suposa de la mort de l’esquerra i de la dreta, per donar pas a un tipus de patriotisme transparent,humà i apassionat. La perdedora Ségolène ja veia que evocar l’orgull o la grandeur era indispensable per accediral tron, però li va faltar rigor als llavis i vigor als ulls. Convé fer l’advertiment que en la seva anterior vida, a Sarkozy li fou retirada per Beethoven la dedicatòria que li havia fet de tota la simfonia Heroica en l’instant que el músic va tenir notícia de la coronació. Ser emperador no era gens revolucionari ni liberal: ara empregunto què opinaria Beethoven de les conquestes amoroses en la nova vida del conqueridor francès.Segur que fins i tot Lennon,desdels llençols blancs,ho consideraria profundament revolucionari.

Alguns creuen que la revolució sexual és la necessària derivació de la revolució obrera i la revolució cultural pronosticades per Marx,però ha succeït que aquesta evolució comença a produir-se un cop fracassat el comunisme i el socialisme i esberlant-se la dogmàtica conservadora de dretes i d’esquerres. L’Imagine de Lennon no negava que hi hagués cel i infern (és a dir bé i mal), només convidava a imaginar que no existissin: això és el que hauria d’haver entès el burro del seu fill impregnant-se ambla Jagger, que tot no s’hi val. Bruni i Sarkozy beuen d’una revolució silenciosa que té aspectes frívols però que es basa en la llibertat, l’alegria, la capacitat de superació i laconfiança: per això enllaça amb Napoleó i amb Beethoven, perquè planta cara al destí. I és que això del destí o del fracàs són espantalls que ens poden fer una miqueta de por... però que mai no hand’intimidar-nos.

Publicat al diari AVUI. 9-01-2008