dimarts, 30 de març de 2021

Del revés



He decidit que potser sí que ens deixem estar de tantes emocions. Tot és massa emocional, tot està massa a flor de pell, hem de tornar al “principi de realitat” i centrar-nos més en les veritats objectives que són les que no ens fallen mai (però mai). Estic disposat a considerar que potser hem estat massa sentimentals i que hem construït massa relats, quan el que necessitem són camins i canals i ports ben sòlids i estructurats. Com ja s’ha demostrat, les emocions són manipulables i d’aquí sorgeixen el populisme o el trumpisme o fins i tot el feixisme, així que millor fora o, més ben dit, rebaixem-les i a veure quina dosi de vacuna ens hi apliquem per aconseguir la immunitat de grup. Evidentment no es tracta d’eliminar-les, perquè tots tenim sentiments, no fotem, però sí que podríem mirar de fer-ne una selecció per així no anar pel món a mercè dels vents del cor. Doncs a veure, va. Per on comencem?

Pel que jo sé, la por és una emoció. Un “torbament de l’ànim”, diu el diccionari: exacte. Em pregunto com és que quan parlem de no ser tan emocionals mai se’ns proposa eliminar o rebaixar l’emoció de la por. Aquesta no, aquesta no s’esmenta mai, quan és una de les clàssiques emocions en tantes novel·les i pel·lícules i que ben manipulada fins i tot ha permès aflorar a moviments com el nazisme. La por, no els sembla? Jo vull començar a rebaixar aquesta emoció concreta, i no sé per què abans hauríem de rebaixar-ne d’altres com l’alegria, l’amor, l’esperança, l’eufòria. Que ja sé que es poden tenir excessos d’eufòria, eh? Ja ho sé, de fet conec prou bé el meu particular inside out des de fa molts anys: però i si comencem per la por? Qui decideix l’ordre i, sobretot, què hauria passat si haguéssim rebaixat abans la por que l’eufòria? Hauria pogut ser un èxit? No ho sabrem mai, em temo, com Truman no hauria sabut mai que vivia en un plató de televisió si no hagués enviat, ni que fos per un dia, la por a fer punyetes. És només una idea, senyors, senyores: no siguin tan emocionals. No siguin tan porucs. És més: no permetin que els injectin cada dia més dosis de por per la vena, que pot provocar trombosi.

Per on anàvem? Això, que siguem menys emocionals: bé, acte seguit podríem rebaixar de forma important els nostres nivells de tristesa. Ja fa força temps que ens han fet tornar al món en blanc i negre i a un dol permanent que ens acaba fent repetir que tot és un desastre, que tot és impossible, que ens toca una llarga travessia del desert (ja sigui sota el jou d’una democràcia “plena” o sota el jou de “noves normalitats” amb la pandèmia com a pretext). Bé, amb una moderada transfusió de toxines de la por potser ens adonarem que el món no era en blanc i negre, sinó que ens el filmaven així, i que massa sovint ens hem deixat enredar pels maltractadors del pati. Un dia la víctima de bullying deixa d’escoltar les humiliacions del màfies i amb un simple gest, petit, no res, una simple mirada o una paraula, el treu del centre de la seva vida. La por no és ben bé que paralitzi, sinó que fa girar al voltant del sol equivocat, i cal adonar-se’n per sortir a temps d’aquella òrbita. No és cosa de màgia, ni de somniar truites: no és que els mags tinguin poders, és que (de cop, només amb un gest) marquen les normes.

A veure, quin altre excés d’emocionalitat tenim? Ah, sí. Esclar: la ràbia. De les poques emocions bàsiques que tenim només una, l’alegria, és sempre la que pensem en dosificar. Doncs no, n’hi ha una tercera abans: la ira, la còlera, la “violenta irritació contra algú o alguna cosa”. Seria una mena d’antítesi de la por, perquè convida a l’acció i no a l’evasió, però convindran amb mi que fa massa anys que gastem una mala llet prou continuada i indigesta. Podríem provar de rebaixar aquest costum de ficar-nos els dits als ulls i de fer-nos ensopegar els uns als altres, de buscar culpables, de buscar venjança, de declarar tothom oficialment inútil o incompetent, de fer la rebequeria perquè no hem aconseguit el gelat que ens havien promès. Volen rebaixar emocions? Rebaixin la ràbia, sobretot aquells que encara pretenen que rebaixem les expectatives.

Bé, aquesta seria la proposta, però convé que abans els faci un advertiment mèdic: no és bo reprimir les emocions. Ni tan sols el plor, o l’enuig, o la por són objectivament dolentes (sense sobredosis). Però si pretenen que comencem per l’alegria, o per l’optimisme, o per la passió, com en vulguin dir, en mi només faran aflorar una emoció que tampoc no penso reprimir: el fàstic.


Publicat al diari Ara el 30 de març del 2021

dijous, 25 de març de 2021

"Sense fi"

 



L’Eva Amat és una jove actriu que ha conquerit la fama en molt poc temps i tot li ve de cara, malgrat la malaltia genètica que li fa veure el món en blanc i negre. Curiosament, en el cinema ha trobat l’amor i s’hi refugia perseguida per un secret que la turmenta. I just en el millor moment de la seva vida, es desperta en una habitació desconeguda, segrestada per un home vell. L’única possibilitat de salvació serà enfrontar-se al passat. Però aquest, esquiu i juganer, se li projecta barrejant escenes filmades i reals. Un calidoscopi monocrom que, fotograma rere fotograma, il·luminarà les zones fosques de la seva vida.


Canal Youtube per complementar la lectura: 



Laporta el modernista



Deia Francesc-Marc Álvaro en un tuit que “Laporta, modernista, guanya Font, noucentista. Som aquí”. No entra a jutjar-ho, però jo sí que ho faré. No es tracta de desqualificar cap dels dos moviments, ni cap de les dues actituds (rauxa i seny, emoció i raó, etcètera) sinó de determinar què ens convé ara i en quina dosi. En aquestes eleccions a la presidència del Barça ha guanyat un lema profundament emocional (“Estimem el Barça”) per damunt d’un altre més genèric (“Sí al Futur”) i una actitud més impactant i creativa (la lona a Madrid) per damunt d’una proposta estudiada i recontraestudiada. Contrasta això amb al prebiscit entre les dues grans forces independentistes al Parlament, que s’ha resolt favorablement a ERC (“ara toca diàleg”) i per pocs punts en contra de JxCat (“aplicarem la DUI”). Per tant l’observació de Francesc-Marc Álvaro és més que oportuna, i jo ho transformo en pregunta: on dimonis som?

Ho discutia amb en Toni Aira arran del seu últim llibre, “La política de les emocions”, on em sembla que la intenció de l’autor no era només la de descriure un món dominat pels sentiments, sinó advertir del seu excés (que derivaria en populisme, en precipitacions, etcètera). I jo li preguntava si, quan t’estan arrencant amb buldòzers el bosc del davant, o t’estan maltractant algú estimat, és de rebut que el teu amic et digui que ara no toca ser emocional. Perdó: si en algun moment toca ser emocional, és ara. Quan, si no? A favor de la tesi, admetré que això tampoc no pot derivar en el típic cas del pare a qui han matat un fill i que demana pena de mort o que es pren la justícia per la seva banda. Evidentment, l’excés d’emocionalitat pot provocar desastres i més d’una injustícia. Aquí la pregunta és, doncs, en quina mesura l’emoció se’ns pot transformar en una virtut i a partir de quin moment passa a ser un monstre amagat que ens pot autodestruir. Només hi poso una condició: que no es consideri que la raó no pot ser, també, autodestructiva. Que pensar massa, calcular massa, no pot ser també un monstre malèvol. Quan t’estan arrencant els arbres, quan et volen aniquilar, potser és l’excés de raó allò que pot trair-te.
L’avantatge del Modernisme és que és transparent: mostra les idees més boges obertes en canal, busca tocar el cel, s’exposa com un fet natural que brolla, elimina l’avorriment estètic i ens transporta enllà dels nostres límits. També és força car, tot cal dir-ho. Però a banda de comptar també amb la racionalitat (els plànols, els materials, la tècnica), perdura perquè és bell i ambiciós, i totes les coses belles contenen veritat. L’avantatge del Noucentisme és que és pràctic, eficient, va per feina i es dirigeix a fer la vida més fàcil i no tant a fer-la més bonica. Evidentment que té cor, però posa els sentiments en un segon terme perquè els sentiments ja se suposen i tothom té els seus i no acaben afavorint el diàleg, l’entesa ni la construcció de solucions favorables a la majoria. El Noucentisme és més democràtic, el Modernisme és més genial. El primer calcula, el segon imagina. I ara que ja sabem que ambdues ànimes ens serveixen per a coses diferents, i que la quadrícula de Cerdà és molt pràctica però que està millor amb fragments de color i fantasia, quina és la fórmula recomanable per al nostre mal d’avui?
Sense estratègia i bona gestió, pots ensopegar: si has de fer la DUI, estigues preparat. D’acord. Lliçó apresa, sobretot perquè amb els sentiments no s’hi juga. Ara bé: sense emoció i sense bellesa, oblidarem per a què estem treballant. Sense amor, deixarem passar els buldòzers i acabarem creient que no n’hi ha per tant (“Primer l’amor, després la tècnica”, ens deia Gaudí). Sense imaginació, no trobarem escletxes blaves entre la boira perquè estarem prou distrets gestionant el dia a dia. Crec que Laporta ens ha fet un advertiment: prou de mirar cap avall. No oblidem a què hem vingut, en aquesta vida. I en tot cas a mi, si m’heu d’estimar, no m’estimeu amb càlcul. No en els moments definitius, no davant de l’altar, no quan us necessiti. Us ho demano si us plau.

Publicat a E Punt/Avui el 12 de març del 2021



dijous, 25 de febrer de 2021

Pot l'independentisme ser liberal?



La resposta és que sí. La pregunta la formulava Antón Costas, expresident del Cercle d’Economia, en un recent article titulat “Pot l’independentisme ser liberal?”. En aquest article repassava la deriva de la política catalana els últims deu anys. Costas assegura que la bandera de la independència sempre hi ha estat, per bé que arriada, però que l’ANC va trobar una finestra d’oportunitat per arrossegar els partits cap a l’unilateralisme. El pecat capital hauria estat, sempre segons l’autor, les jornades parlamentàries del 6 i 7 de setembre del 2017 on es van aprovar les lleis de desconnexió: un “auto-cop parlamentari” que posava fi al llarg “consentiment” dels catalans no nacionalistes envers els governs nacionalistes de Pujol i Mas. Desobeir la Constitució (i l’Estatut) era anar massa enllà i els ciutadans no nacionalistes deixarien de “consentir”, es a dir, que estava servida la fractura de la societat.

Què hi pinta, el liberalisme, en tot això? Mirem-ho. D’entrada, “consentir” o “no consentir” governs democràticament votats no sona gaire liberal, sobretot si s’hi posa el xantatge de fracturar la societat. Però bé, anem al fons: Costas associa liberalisme a pluralisme polític, i a evitar que la societat sigui governada des dels extrems. Afirma que el dret a decidir sense traves excessives ha estat un concepte massa pervertit per l’independentisme, la qual cosa l’ha allunyat de la “senda del progreso”. Aquesta es trobaria, doncs, en el respecte a les normes i a la pluralitat social i política. La pregunta a fer, al meu criteri, és què passa quan hi ha una majoria parlamentària i social a favor de l’autodeterminació. De fet, les lleis de desconnexió no eren lleis aprovades per a entrar en vigor immediatament, sinó per a ser refrendades per una consulta democràtica que les aprovaria si (i només si) el resultat del referèndum fos favorable. No se m’acut plantejament més liberal i respectuós amb la pluralitat social que el fet de convidar a votar tothom, pensi com pensi. Una altra cosa és que el referèndum fos declarat il·legal. Llavors entrem, doncs, en l’altra condició que posa Costas: el compliment de la llei.

La desobediència és una forma legítima de protesta, o no? Sí, sobretot si es paga la multa. El problema ve, entenc, quan aquesta desobediència no l’exerceixen ciutadans, sinó governs. Això té les seves conseqüències, és clar. Estic segur que Costas no comparteix la pena de presó imposada, però centrem-nos en les conseqüències socials i polítiques, i no en causes politicojudicials que no tenen gaire d’estat “liberal i democràtic”. D’acord, anem-hi: tenia alternativa, l’independentisme? Davant de la retallada judicial a l’Estatut, la negativa a negociar noves competències i nou finançament, i finalment la negativa a votar un referèndum d’autodeterminació, quina sortida se li havia ofert? D’on venia el veritable unilateralisme? Tenia dret o no tenia dret, el govern de Junts pel Sí, a forçar una situació (tensa, en efecte) que en cas d’èxit dugués a un referèndum (acordat o no) i, en cas de fracàs, evidenciés la manca de voluntat de diàleg d’Espanya i els seus flagrants dèficits democràtics? Si parlem de pluralisme social i polític, quin lloc hi ocupa Espanya? O bé és un estat on s’empresona i persegueix ideologies massa perilloses? És liberal, fer primar la llei vigent per damunt del debat polític, fins al punt de vulnerar drets fonamentals (com ja comença a denunciar la justícia europea)? Qui vulnera més la llei i, sobretot, qui vulnera més el pluralisme i el liberalisme? Això no és un “i tu més”, que consti: és una invitació a reflexionar si tot plegat té alguna sortida.

Una taula de diàleg sembla un bon plantejament… quan s’hi convida tots els implicats, és clar. Impedir la investidura de Puigemont, de Sànchez i de Turull, afavorir la destitució de Torra i alhora deixar la taula suspesa per si de passada es pot posar el mateix Salvador Illa com a interlocutor (és a dir interlocutar amb tu mateix), no sembla gaire liberal ni bilateral: més aviat és un monòleg, una negació de l’altre. No interlocutar amb qui no vols interlocutar, per no parlar d’allò que no vols parlar, no resol cap problema: només l’enverina. L’independentisme no ha fet cap altra cosa que plantejar un tema des d’una majoria, i no se li ha permès. Allò més liberal i democràtic, sincerament, seria debatre amb l’altre sense provar d’anul·lar-lo. Ei: això si és que es pot “consentir” l’existència de l’altre, és clar.


Publicat al diari Ara el dia 25 de gener del 2021