Burgesia catalana

Aquesta enyorança de la burgesia catalana, aquest cantar-li les absoltes, des de Cristian Segura (amb el seu arriscat llibre "Gent d’ordre") fins a Josep Maria Miró i Ardèvol afirmant en un article que “la política actua avui massa al marge de l’economia”, i que això és perquè la burgesia ha desaparegut i només hi ha “gent amb diners però sense idea de país”. Sumant-hi aquests moviments "business friendly" que molt encomiablement s’agrupen per denunciar la política d’Ada Colau però, per ara, només hi contraposen l’ampliació de l’aeroport, l’Hermitage o els Jocs Olímpics d’Hivern. Crec que tot plegat mereix una reflexió: no només sobre l’elefant a l’habitació d’aquests debats, que és “què se n’ha fet de Convergència”, sinó sobre una cosa més important, que és saber si tenim burgesia pròpia o ja no. La meva tesi: sí que hi és, però li costa molt més dominar la política. Res més. I res menys. Per què?

La història hauria pogut anar de la següent manera: els pactes del 78 reparteixen els papers, tant a l’Estat com a l’autonomia com al municipi, i és un pacte tan ben fet que no tindrà cap gran contestació amb opcions. Aquesta premissa era certa, i sòlida, i va resistir fins i tot el pacte del Majestic entre CiU i el PP (molt criticat, però molt fructífer). El problema és que aquest sistema no podia aguantar un relleu generacional. No és que ja no hi hagi burgesia o gent d’ordre, és que ara la gent d’ordre es pregunta “quin ordre, concretament?” Els fills de les classes benestants (però també les mitjanes) van reclamar el seu propi somni, amb tot el dret. La vida que se’ls proposava, que consistia en anar a treballar, fer-se ric (o mantenir la fortuna familiar) i no ficar-se gaire en problemes, no era acceptable. Aquesta incomoditat va anar creixent de diverses maneres: per una banda, la consciència independentista (una evolució naturalíssima del nacionalisme) i, per l’altra, la lluita per drets bàsics que fins aleshores semblaven pur caprici: encara recordo els dubtes que durant els anys 80-90 van tenir diversos diputats convergents sobre el matrimoni homosexual. És que per favor.

Actualitzar els discursos és recomanable, però a Convergència li va costar el trencament i la desaparició. Segurament era inevitable, un tema generacional, evolutiu. Fins i tot un tema “d’ordre”, de tota la vida, més vell que l’anar a peu. Per tant, no és que avui es faci “la política massa al marge de l’economia”, senyor Miró i Ardèvol: és que si només vols fer negocis, pots dedicar-te a liderar Foment del Treball i no un partit polític. Si vols posar una alternativa a Colau, dir “sí” a l’aeroport és massa insuficient. Més que una idea, tingues algun ideal. Un que interpel·li a tothom, com el va tenir Joaquim Cabot construint el Palau de la Música (que no era precisament cap negoci). ¿Es pot ser de dretes a Catalunya? I tant que sí. ¿Se’n pot ser amb un discurs sense ànima, sense una il·lusió col·lectiva? També. ¿Es pot guanyar d’aquesta manera? No. Però és que això fins i tot Pujol ho sabia.

En Cristian Segura diferencia avui entre els “pijoprogres” (tinc diners però tinc ideals) i els “pijolocos” (fer diners costi el que costi). El procés d’independència va dividir Pedralbes de Sarrià o, per entendre’ns, “los de Artós” dels del CIC. La diferència és que els més progressistes podran fer política amb opcions de victòria, i els més conservadors (els més fatxes) no. Això és el que han d’entendre els que es preocupen tant pels negocis: no es pot fer diners sense la gent. I la gent, per molt d’ordre que sigui i per molt que no els agradi veure contenidors cremats, tampoc no suporta el somriure cínic del jutge Marchena ni li agrada compartir la defensa de cap ordre constitucional amb Vox. La majoria de la gent, amb diners i sense, no vol ser titllada d’immobilista o de retrògrada. Haurien de veure-ho les grans empreses que amenacen amb marxar a Madrid o a València si passa determinada cosa: marxar és perdre i admetre que ja no connectes amb la centralitat. En qualsevol societat, per tal que en efecte s’imposi l’ordre, abans cal que l’ordre sigui percebut com a mínimament just.

Que la gent es pugui fer rica és bo, i fins i tot un element de justícia social. De fet ens cal gent rica, i alliberar-la d’estigmes injustos. Però el que ha canviat en aquest país és que això ja no es pot fer a qualsevol preu, o com a mínim no mitjançant l’anestèsia o la por. Si volen tocar tan de peus a terra, quedin-se a terra. Nosaltres ens enlairem.

Publicat al diari Ara el 25 d'octubre del 2021