dimarts, 21 de maig del 2013

Ressò de l'últim llibre



http://soundcloud.com/rac1oficial/la-nit-entrevista-a-jordi-cabr

http://m.ara.cat/premium/societat/JORDICABRE-catalanistes-devem-Francesc-Cambo_0_939506064.html


http://www.catradio.cat/audio/734833/Jordi-Cabre-creu-que-podriem-estar-vivint-una-segona-Renaixenca

http://www.elpuntavui.cat/ma/article/3-politica/17-politica/647361-mas-deixa-la-porta-oberta-a-unes-eleccions-plebiscitaries.html

http://www.ara.cat/politica/Mas-eleccions_plebiscitaries-dret_a_decidir-referendum_0_922707828.html

http://www.324.cat/noticia/2119099/politica/Mas-aposta-per-fer-eleccions-plebiscitaries-a-Catalunya-si-no-es-pot-fer-una-consulta

http://www.vilaweb.cat/noticia/4116944/20130520/mas-creu-faran-eleccions-plebiscitaries-consulta-lescenari-desitjat.html

http://www.naciodigital.cat/noticia/55005/mas/albira/eleccions/plebiscitaries

http://www.ara.cat/llegim/Jordi_Cabre-Portic_0_928107362.html

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2013/05/jordi_cabre_si_mas_gestiona_be_les_nostres_emocions_guanyarem_94363.php
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/649217-de-cambo-he-apres-la-importancia-de-lordre.html

Ara que no ens escolta ningú


Editorial Pòrtic

La història del catalanisme es troba en un punt d’inflexió, però en què s’assembla el moment actual a les etapes anteriors? Què haurien fet Prat de la Riba, Cambó o Macià en la pell d’Artur Mas? Cal respectar la llei? Cal témer la guerra? Cal prioritzar l’ordre i l’economia? En què cal unitat i en què no? Què té ERC de l’ERC de tota la vida, i què té CiU del pactisme de la Lliga o del rupturisme d’Acció Catalana? I els adversaris d’aquest procés, quin poder han tingut sempre dins de Catalunya? El fenomen dels indignats, és veritablement nou? El catalanisme és un invent de burgesos? La Renaixença, el Modernisme, el Noucentisme i les Avantguardes són fenòmens aliens al que avui ens passa? Seria possible avui un Tancament de Caixes com el de l’època del doctor Robert? Amb quines garanties es fa un procés d’autodeterminació? Quin respecte a la llei van tenir les proclamacions de Francesc Macià? Podem caure en un nou Sis d’Octubre? En definitiva, vivim un capítol del tot inèdit, o una actualització de capítols anteriors? El diàleg amb alguns dels polítics, filòsofs i artistes catalans més importants del segle XX ens permet de veure les sorprenents semblances del procés actual amb moments històrics no gaire llunyans però emmascarats pel franquisme. Relligar amb uns temps en què tot semblava possible ens il•lustra sobre si en aquests moments també tot ho pot ser. Diuen que la història sovint es repeteix: aquest llibre no pretén que la història es repeteixi sinó saber si la història pot fer un tomb.


"Ola ke ase"



Recordo molt bé quan el meu bon amic Guille Milkyway va guanyar un Goya a la millor banda sonora per Yo también. Ho vaig tornar a visualitzar fa poc: va ser l'any 2010, és a dir, fa pocs anys. Però la tecnologia avança tan ràpidament que, en aquelles dates, el comentari que al locutor de TVE se li va acudir va ser aquest: “Es un hombre muy moderno: ha escrito en Twitter durante toda la ceremonia.” Sí, per a alguns, l'any 2010 això era una novetat. El que vull destacar és que parlar d'alguna cosa “moderna”, de vegades, pot ser delicat. Sobretot quan l'any que ve totes les tecnologies i costums digitals, sens dubte, hauran avançat tant.

Al nostre país sempre hem volgut que se'ns identifiqués amb la modernitat, d'aquí ve que parléssim directament de Modernisme: no ens conformàvem amb ser moderns, sinó que érem més que això. Érem modernistes, més que ningú. I, tot i així, aleshores no ens quedàvem embadalits pels progressos tecnològics i prou. Vam fixar-nos en els corrents mundials, sí, i els vam adaptar al nostre estil i a les nostres ciutats, al nostre art, a la nostra arquitectura, i fins i tot a la nostra estètica. Però el que mai, mai vam acabar de fer va ser identificar la nostra actitud moderna simplement amb la tecnologia. “Som moderns perquè fem servir els últims materials constructius o el pinzell d'última generació.” No.

La modernitat és una cosa de contingut, no pas de base tecnològica. L'important no és que tinguis un iPad, sinó quin missatge vols deixar a través d'aquests nous mitjans. Com sempre, l'important és tenir alguna cosa a dir. Una idea, equivocada o no, però un plantejament innovador, autòcton i inèdit. Jo penso que assistim a massa teories que ens parlen d' “adaptar-se a les noves tecnologies”, quan, de fet, la modernitat no ha estat mai això d'daptar-se a les noves tecnologies sinó fer que elles s'adaptin a tu, a allò que ets capaç de crear i de transmetre. El contrari no és ser modern, és ser un modernillo. Com amb el locutor dels Goya.

Un cop dit això, que ser d'una generació digital és un fet que no depèn de la pròpia voluntat sinó d'una atmosfera real, amb la qual un ha de saber moure's, l'important és saber què seria modern avui dia. És modern Twitter? No, ja no. És modern tenir molts seguidors al Facebook? No, això no és modern, això en tot cas és útil en alguns casos. És modern comprar un llibre o un disc on-line? No, ja no: el modern és fer servir internet per arribar més lluny, per crear més o per a trobar més. I sobretot, i això és el que em temo que estem oblidant, la modernitat es troba en allò que dius i no en la tecnologia que fas servir. Que els Beatles es posessin a fer servir ukeleles era una regressió tecnològica, però tot un avenç cultural. Suposo que ara sí que m'explico.

Què pot ser modern, en termes culturals? Deixar empremta. Fer les coses positivament diferents, no deixar que la tecnologia o la moda et controli i et distregui. Les fascinants “noves tendències” no ho són pel mitjà que fan servir, sinó perquè diuen alguna cosa interessant. “Puix que té Twitter, vejam què diu.” Que un català pugui arribar i triomfar a l'altra banda del món és interessant i positiu, però el que és modern no és això: sinó què fa o què diu o què aporta aquest català al món. De la mateixa manera que Ferran Adrià, per molt que esferifiqui, es fixa sobretot en els ingredients i en la idea. O els germans Roca quan et fan menjar literalment el món, un dels seus plats estrella: inigualable.

Ser modern, o modernista, és voler transcendir: tenir missatge, tenir una idea que tothom o gairebé tothom hagi de tenir en compte. És modern Jaume Plensa, el gran absent al seu propi país. És encara moderna la Fura, en plena conquesta de la nova òpera. És modern Jaume Cabré, best-seller europeu escrivint sobre el Pallars. Són modernes les pastanagues del teatre de Bescanó, fórmula que va tenir repercussió mundial. És moderna la independència de Catalunya. És modern construir un estat amb un model autòcton, que no parli tant de “controlar” i més de cooperar. O encara millor, com deia Salvador Dalí (un gran experimentador amb noves tecnologies, per cert): “No et capfiquis a ser modern. Per desgràcia, facis el que facis, és l'única cosa que no podràs evitar ser.”

Publicat a El Punt/Avui el 20 de maig del 2013

divendres, 10 de maig del 2013

Mariscal i la Veritat


L'arquitecte de l'Univers, Antoni Gaudí, deia que el pensament no és lliure. Això pot, d'entrada, crear rebuig quan hem cotitzant tant la llibertat de pensament. Però Gaudí s'explicava: deia que el pensament no és lliure perquè és esclau de la veritat. De la Veritat, per ser més exactes. És a dir, que hi ha coses que no depenen del que pensem ni del que fem, perquè són certes independentment de les nostres accions o de les nostres idees. Llavors, preguntarem, on queda la llibertat de pensament i la capacitat humana per canviar les coses? Gaudí responia que la llibertat està molt bé però que no és cosa del pensament, sinó de la voluntat.

Gaudí deia UNES veritats com temples, i Javier Mariscal ha dit una mentida com un Cobi. Afirmant que l'Onze de Setembre és “aquest dia de les banderes que sembla com l'època de Hitler”, es mostra tan lliurepensador com fals. Quina és la diferència? Per què ha de ser veritat que Mariscal diu una mentida? Com ho sabem, si es tracta d'una qüestió política i, per tant, opinable? Gaudí deia que l'art és veritat quan hi ha bellesa, i la bellesa és fàcil de reconèixer quan la veus. Difícil d'explicar, però clarament identificable: també costa definir la diferència entre l'erotisme i la pornografia, però tots sabem detectar-la a simple vista. Mariscal menteix perquè ha insultat la víctima amb el nom del botxí, perquè ha fet pornografia verbal. Ha mentit perquè el pensament no és lliure, perquè pots voler obviar la història i negar la llei de la gravetat i ignorar la veritat, però el preu és la mediocritat i el patetisme: de la mateixa manera que la Sagrada Família és veritat i el Cobi, no. El Cobi era mentida perquè no només no era bell, sinó que a més era profundament lleig, bandera de l'art cursi, del disseny efímer, ni tan sols transgressor, avorrit, vulgar i caní. Un traç intranscendent, provincià de tan cosmopolita que volia ser, com provincians eren l'escut i la bandera que va imposar l'alcalde Maragall (amb l'ajut de tots els seus regidors) per a la Barcelona apàtrida, incolora, insípida i inofensiva en què molts encara creien.

Alguns arquitectes de l'època Boccaccio (parlo del pub, evidentment) diuen que la Sagrada Família és carca, quan mai no sabran fer cap obra ni la meitat de transgressora. No hi ha major conservadorisme, major enemic del progrés, que la manca de talent i la mandra creativa. La falta absoluta de veritat i de bellesa, pensar en gossos en lloc de dracs. Cobi és mentida, com el federalisme, com les places dures, com l'“Olmailovin”, com la Catalunya “real”, com el Fòrum de Carlinhos Brown, com la mania persecutòria de Loquillo, com el referèndum de la Diagonal, com els reportatges de Telemadrid. Hi ha mentides amb malícia i n'hi ha per falta de grandesa, per petitesa comprensiva, i aquest últim és el cas de les afirmacions de Javier Mariscal.

Les banderes són “draps estampats”, afirma també el rei de les estampacions passades de moda. Em recorda el cas d'aquell professor d'art que, veient com els seus alumnes donaven poca importància als objectes d'un museu (preferien la part virtual i les pantalles), va agafar una bandera (posem per cas la bandera valenciana, Javier?) i la va cremar davant d'ells. Tant li feia si simbolitzava alguna cosa important per al seu auditori: total, només era un objecte. Un drap. I així és com ens veu, i així és com ens devia veure l'any 92 la persona a la qual vam confiar la nostra imatge. Ens va mirar i, és clar, se li va acudir fer un gos.








Publicat a El Punt/Avui el 6 de maig del 2013

dijous, 2 de maig del 2013

Dalí for president


Imaginació per a combatre la crisi, ens diuen i ens diem. Posar-hi creativitat, obrir la ment, formular noves idees. La imaginació i la creativitat per a trencar amb els esquemes del passat i configurar un nou món, sense dependència del totxo ni del crèdit fàcil ni de la subvenció generosa. Sigueu creatius com ho vam ser durant els anys en què no hi havia Generalitat ni democràcia ni grans equipaments públics. La pregunta que ens fem tot sovint és: pot estimular-se la creativitat des de la política? Es pot universalitzar la imaginació? Com?

Últimament s'ha provat de diverses maneres: amb discursos polítics i entrevistes, amb conferències d'experts, amb crides a la reacció i al nou paradigma, amb coachings, amb maridatges professionals, amb invents com la Llotja de la Cultura, Creapolis, el projecte del Canòdrom... esforços que donaran els seus fruits sobretot pel que fa a la vinculació entre cultura, I+D, empresa, societat i coneixement. Però encara no existeix una línia pública unitària i coherent, programàtica i amb mètode, per a instaurar la creativitat en els hàbits ciutadans. Una proposta política elaborada específicament per a escampar una visió imaginativa del treball, de la professió, de la vocació o de la vida mateixa. L'últim antecedent d'una idea així (utòpica o no) el trobem en un dels nostres artistes més universals, Salvador Dalí, que, malgrat proclamar-se sempre apolític, va demanar de ser ni més ni menys que Comissari de la Imaginació Pública de la Generalitat republicana.

Un Comissariat de la Imaginació Pública? Un paranoico-crític com Dalí, al govern? La idea la va suggerir el mateix pintor al seu íntim amic Jaume Miravitlles, "Met", que aquell any 36 era director del Comissariat de Propaganda de la Generalitat. Alguns podran pensar que és xocant que tot un Marquès de Dalí i de Púbol, que posteriorment elogià Franco i les monarquies absolutes, s'hagués volgut implicar en el govern d'ERC: però com en tants grans homes, la Guerra Civil (i també el caos que van suposar els govern republicans) li va canviar completament la manera de gestionar els idealismes. Abans de la gran desfeta Dalí era un jove que simpatitzava amb el comunisme i l'anarquisme, que havia estat implicat en la crema d'una banera espanyola i empresonat per perillós separatista, i que tenia amics de l'ànima com en Met dins dels maciànics (i messiànics) plans de Prats de Molló. Per tant, en termes polítics, l'acostament no hauria d'estranyar ningú. Ara bé: què volia dir, un Comissariat de la Imaginació Pública?

"Es tracta de fer quelcom de sensacionalment revolucionari, i sense antecedents en la història de la cultura", va apuntar el geni mateix per escrit. Any 36 vol dir pròrroga i penaltis de l'experiment republicà, on la propaganda de l'amic Met respirava missatges antifeixistes i de fraternitat entre els pobles amb cartells efectistes (com la famosa espardenya aixafant l'esvàstica, de Pere Català i Pic), amb promoció de l'esperanto, amb documentals i noticiaris als cinemes... És en aquest context de sensibilització humanística i cultural que Dalí, un home innatament fascinat per la propaganda (com es va demostrar sobretot posteriorment), proposà d'assumir ell mateix responsabilitats polítiques. Com ell mateix deia, "viure és, abans de res, participar (...). La missió de l'artista és ajudar que l'home tingui accés al procés creador, alimentar la vida còsmica i social".

Precisament en això consistia la seva proposta de Comissariat: mentre el país s'alliberava políticament, es tractava d'alliberar també la població espiritualment. Dirigir el destí de la imaginació pública, no només fer tasques de difusió cultural convencional: despertar la consciència creativa i desinhibir el geni individual de cada ciutadà. Trencant amb els esquemes encorsetats de la generació anterior, Dalí visualitzava una societat on la imaginació era una disciplina ben entrenada i on la llibertat col•lectiva passava per la conquesta de la llibertat personal. Per tant es plantejava un mètode coherent, polític, articulat, amb programa pedagògic aplicable a tota la societat i dirigit a donar eines bàsiques de creixement personal i social.

La concreció anava més enllà: per a fer això, Dalí demanava explícitament que se li reservés despatx a l'edifici de la Casa Milà. On si no, si era un gran defensor de l'art comestible del Modern Style i un admirador fervorós d'Antoni Gaudí? Què millor que un edifici semblant a una cala empordanenca, amb escumes de ferro forjat, i que a més es trobava a prop del despatx del seu amic Met a l'avinguda 14 d'Abril? Pot semblar que els objectius d'aquest Comissariat (que mai no va veure la llum) eren utòpics, però també Gaudí o Pau Casals o Josep Anselm Clavé van ser sensibles a generalitzar l'accés a la cultura a totes les classes socials. Com també ho feien els teatres populars, les biblioteques o els ateneus. El que passa és que Dalí anava més enllà de l'accés a la cultura: volia donar instruments per a alimentar i exhibir el geni individual de cada persona, treballés en el que treballés. Per ell el surrealisme, l'exploració del subconscient i el mètode paranoico-crític no són un conceptes d'artista bohemi allunyat de la societat, sinó veritables eines de conscienciació col•lectiva i de progrés de la civilització.

Tots aquests plantejaments d'incursió en la política, i de col•lectivització de l'esperit creatiu, van quedar tallats òbviament per la guerra i pel triomf final de Franco (règim al qual, per cert, Dalí va fer moltes genuflexions però mai un suggeriment semblant). Avui que proposem dia i nit de despertar les consciències, de reinventar-nos i de desfer-nos de les nostres pròpies autolimitacions, un exemple com el de Dalí és alguna cosa més que una sorpresa: potser que ens el prenguem seriosament. Un govern no només pot tenir idees sostenibles i eficients. També pot aspirar a tenir idees genials.


Publicat al suplement Cultura's de La Vanguardia, l'1 de maig del 2013