divendres, 10 de maig de 2013

Mariscal i la Veritat


L'arquitecte de l'Univers, Antoni Gaudí, deia que el pensament no és lliure. Això pot, d'entrada, crear rebuig quan hem cotitzant tant la llibertat de pensament. Però Gaudí s'explicava: deia que el pensament no és lliure perquè és esclau de la veritat. De la Veritat, per ser més exactes. És a dir, que hi ha coses que no depenen del que pensem ni del que fem, perquè són certes independentment de les nostres accions o de les nostres idees. Llavors, preguntarem, on queda la llibertat de pensament i la capacitat humana per canviar les coses? Gaudí responia que la llibertat està molt bé però que no és cosa del pensament, sinó de la voluntat.

Gaudí deia UNES veritats com temples, i Javier Mariscal ha dit una mentida com un Cobi. Afirmant que l'Onze de Setembre és “aquest dia de les banderes que sembla com l'època de Hitler”, es mostra tan lliurepensador com fals. Quina és la diferència? Per què ha de ser veritat que Mariscal diu una mentida? Com ho sabem, si es tracta d'una qüestió política i, per tant, opinable? Gaudí deia que l'art és veritat quan hi ha bellesa, i la bellesa és fàcil de reconèixer quan la veus. Difícil d'explicar, però clarament identificable: també costa definir la diferència entre l'erotisme i la pornografia, però tots sabem detectar-la a simple vista. Mariscal menteix perquè ha insultat la víctima amb el nom del botxí, perquè ha fet pornografia verbal. Ha mentit perquè el pensament no és lliure, perquè pots voler obviar la història i negar la llei de la gravetat i ignorar la veritat, però el preu és la mediocritat i el patetisme: de la mateixa manera que la Sagrada Família és veritat i el Cobi, no. El Cobi era mentida perquè no només no era bell, sinó que a més era profundament lleig, bandera de l'art cursi, del disseny efímer, ni tan sols transgressor, avorrit, vulgar i caní. Un traç intranscendent, provincià de tan cosmopolita que volia ser, com provincians eren l'escut i la bandera que va imposar l'alcalde Maragall (amb l'ajut de tots els seus regidors) per a la Barcelona apàtrida, incolora, insípida i inofensiva en què molts encara creien.

Alguns arquitectes de l'època Boccaccio (parlo del pub, evidentment) diuen que la Sagrada Família és carca, quan mai no sabran fer cap obra ni la meitat de transgressora. No hi ha major conservadorisme, major enemic del progrés, que la manca de talent i la mandra creativa. La falta absoluta de veritat i de bellesa, pensar en gossos en lloc de dracs. Cobi és mentida, com el federalisme, com les places dures, com l'“Olmailovin”, com la Catalunya “real”, com el Fòrum de Carlinhos Brown, com la mania persecutòria de Loquillo, com el referèndum de la Diagonal, com els reportatges de Telemadrid. Hi ha mentides amb malícia i n'hi ha per falta de grandesa, per petitesa comprensiva, i aquest últim és el cas de les afirmacions de Javier Mariscal.

Les banderes són “draps estampats”, afirma també el rei de les estampacions passades de moda. Em recorda el cas d'aquell professor d'art que, veient com els seus alumnes donaven poca importància als objectes d'un museu (preferien la part virtual i les pantalles), va agafar una bandera (posem per cas la bandera valenciana, Javier?) i la va cremar davant d'ells. Tant li feia si simbolitzava alguna cosa important per al seu auditori: total, només era un objecte. Un drap. I així és com ens veu, i així és com ens devia veure l'any 92 la persona a la qual vam confiar la nostra imatge. Ens va mirar i, és clar, se li va acudir fer un gos.








Publicat a El Punt/Avui el 6 de maig del 2013

Cap comentari:

Publica un comentari