divendres, 29 d’abril de 2005

Cafres

Sí, vostè. Vostè que ara em llegeix. El més probable és que vostè sigui, com jo i com la majoria de la població d’aquest país, un autèntic cafre. No se sorprengui. Abans d’ofendre’s, si és el cas, faci el favor d’agafar el diccionari. Si ja fa alguns articles que reivindico la necessària supremacia del diccionari per sobre de totes les lleis i estatuts que es facin i es desfacin, i aquesta vegada la llengua em va tornar a sorprendre mentre li fullejava les paraules. Per tant, ja li explico jo, benvolgut lector, el veritable origen del mot: a l’Islam, cafre és el nom aplicat a aquells que no són musulmans. Els kafir. Els infidels, en definitiva. En el sentit més despectiu del terme, amb ganyota i escopinada inclosa si pot ser. És bo saber-ho per aprendre un nou insult, però també ajuda a demostrar que la topada entre religions no és només cosa de la moguda inquisidora cristiana sinó d’un menyspreu rotundament mutu. Que sempre hi ha paraules rudes per llançar damunt l’heretge. I que, per tant, no hi ha només una reconquesta, ni només un diable, ni només una guerra santa. Ni abans, ni ara.

La fumata blanca de fa unes setmanes va anar seguida d’una pluja d’articles d’opinió que denunciaven el que titllaven de “l’última monarquia absoluta”. Mare de Déu. Es tractava majoritàriament d’articulistes que saben prou bé la quantitat de dictadures, tiranies o pseudodemocràcies que encara campen per aquests mons d’Al·là. Ja sigui a través del fanatisme religiós (quasi sempre islàmic), o de la simple putrefacció del poder públic, o de deliris ideològics (comunistes o no), el planeta encara va farcit d’absolutismes destructors de l’individu que no tenen punt de comparació amb les enveges i les puntades sota la sotana dels panxuts cardenals catòlics. Amb tots els defectes de l’Església, que són molts. Però, si volen exemples de veritables monarquies absolutes, els tenim molt més a prop que això. Mirin els consells d’administració de les grans empreses, o de les petites, tant se val. Mirin amb quin estil genuïnament feudal, a través del pur dret sanguini i sense cap queixa per part de ningú (ni de cap empleat, és clar), el fill de l’amo assoleix sovint el poder de tota l’estructura. Diguin-me si les empreses d’aquest país tenen governs escollits democràticament i aleshores parlem de democràcia papal. Com va dir un gran polític, en aquest país hi manen de veritat sis persones, i només dues d’elles són polítics. No formulo aquí cap queixa. Però intento apuntar que el poder va molt més enllà de la tan adorada sobirania popular.

I, d’acord amb això, és cert que l’Església té un poder immens. Em preguntava també què passaria si, tot imitant alguns dels imams de la línia dura, Benet XVI cridés tots els seus fidels a la guerra santa. Segur que cap poder públic no podria aturar la barbàrie de bona part dels seus propis ciutadans, per molt democràticament representats que estiguessin pel seu govern. Cap de les línies dures religioses no m’atrau en absolut, tot sigui dit, però convé també jutjar la duresa de cada línia. Al capdavall, l’Església és un club de creences i d’opinió que té dret a organitzar-se com vulgui i a dir la seva en els afers quotidians, i també a ser escoltada. No és que hagi de tenir més veu que els altres grans lobbies, però sí la mateixa. Si ens posem les mans al cap perquè Ratzinger condemna els homosexuals, també hauríem de fer-ho amb els imams que prediquen a les mesquites d’aquí i d’allà. I aquest és el punt més curiós del cas: que, en una societat profundament liberalitzada com aquesta, les religions comencen a trobar punts de connexió. A unir-se per plantar cara a Salman Rushdie, a Dan Brown o a Zapatero. Al final succeirà que les diverses esglésies deixaran de combatre entre elles i declararan la guerra als homes i dones
malalts de fer el que ens dóna la gana. Sí, no els estranyi que la propera topada universal sigui precisament entre religiosos i ateus, entre creients i pagans. Intueixo, doncs, que no trigarem gaire a veure una solemne proclama interreligiosa incitant a la sagrada guerra contra el cafre.

Publicat al diari AVUI. 29-4-2005

divendres, 15 d’abril de 2005

Estatut

Preàmbul: Després d’una història mil·lenària plena d’anormalitats, un gran dia Catalunya va arribar a ser governada pels normals. Aquest fet la va convertir per fi en un país normal a tots els efectes. Per la qual cosa es redacta el següent Estatut.

Article primer: Catalunya és una noció, que només es revela autèntica quan hom decideix enfilar-se a la talaia del Tibidabo.

Article segon: La normalitat predominarà en les relacions entre Catalunya i tots els altres pobles normals de l’Estat. Aquí s’acaba el capítol referent a política exterior.

Article tercer: Les llengües de Catalunya són dues: el català i el normal.

Article desè: És cultura catalana tota aquella feta a Catalunya en qualsevol idioma del món, si bé es reservarà un lloc preeminent als escriptors normals.Tot aquell o aquella que no vulgui participar en aquest nou patriotisme, serà considerat individu o indivídua anormal o potencialment perillós o perillosa. A aquests efectes es promouran polítiques de normalització en general i estades a Madrid per als malalts de no viatjar.

Article quinzè: El territori de Catalunya està habitat principalment per arbres, ocells i peixos. Els seus drets fonamentals estan reflectits a la disposició addicional primera, amb les excepcions que al govern li puguin convenir. Els consellers del ram procuraran fer sempre cara de lluç de palangre.

Article setzè: Es garanteix la llibertat de vot entre dues opcions: esquerra o dreta. S’estableix que els vots de la província de Barcelona, pel seu caràcter olímpic i cosmopolita, valdran el doble que els de les comarques suburbials.

Article vintè: Tota persona o persona que opti a un càrrec públic de certa importància haurà de presentar, juntament amb la seva disponibilitat, la del seu germà o germana. Es decreta la importància de dir-se Ernest.

Article vint-i-dosè: Tot conseller en cap de la Generalitat perdrà el càrrec, i en el seu cas l’honorabilitat, si així ho disposa el secretari general del PSOE via fax urgent.

Article vint-i-sisè: El finançament de Catalunya serà el que decideixin les comunitats germanes, després de deliberar-ho en les habituals reunions de cafè. Queda prohibit demanar infusions de menta. Queda tipificat com a delicte demanar la lluna.

Article trentè: No s’acceptarà cap dimissió per ensorrar cases amb línies de metro, ni per enviar circulars orientatives a la premsa. Qui pretengui forçar cap dimissió serà acusat de corrupte i investigat d’ofici pel fiscal. Als damnificats, en compensació, se’ls reconeixerà el dret a la felicitat.

Article trenta-vuitè: S’instaura la SER com a ràdio pública catalana. L’antiga televisió nacional passa a anomenar-se televisió autonòmica amb tota normalitat. La vida es llegeix al Periódico Oficial de la Generalitat.

Article quaranta-cinquè: Qualsevol traspàs de competències, cessió de papers o delegació de funcions seran gestos sempre agraïts com a regals que són i com a mostres de l’amistat eterna que sempre ens ha volgut mostrar l’Espanya plural.

Article cinquantè: Tot aquell que no sigui agnòstic serà considerat heretge.

Article cinquanta-dosè: Queda prohibit maltractar les dones. Especialment maltractar el president de la Generalitat, tenint en compte que la Guerra Civil ja es va fer contra ell.

Article seixantè: Prohibit dir comportament o actitud. Sempre direm capteniment.

Article vuitantè: Serà benvingut a la normalitat tot republicà que així ho desitgi i esculli, sempre que guardi un bon capteniment. Se li permetrà dir de tant en tant que els seus objectius van més enllà i amenaçar amb eleccions anticipades.

Disposició final: Demanem un exercici de responsabilitat a totes les forces polítiques normals i anormals perquè aprovin el present Estatut i ens permetin continuar gaudint del carrilló de Palau i de tot aquest dolce far niente. Ara és l’hora del patriotisme.


Publicat al diari AVUI. 15-04-2005

divendres, 1 d’abril de 2005

La mesura de les coses

Les hores d’espera en aquests aeroports deficients, sempre amb retards i sempre en vaga de neteja, obliguen a acabar passant revista als llibres del quiosc. Aquesta Setmana Santa vaig poder fer una ràpida ullada als bibelots que s’exposen als seus prestatges, i vaig comprovar una curiosa constant en molts best sellers: el nom de l’autor apareix damunt de tot, abans que res, amb lletres immenses que ofeguen tot l’interès que pugui tenir el títol de l’obra. Queda clar que la qualitat del llibre és avalada per una signatura, i no per la invitació que pugui contenir el seu títol. I quan no és així, quan hi ha excepcions, aleshores en tot cas el nom de l’autor ostenta la mateixa mida que el títol del llibre. Mai ni un mil·límetre menys. Es tracta, suposo, d’evitar que l’ego de l’autor quedi eclipsat –només faltaria!– pel contingut de la seva pròpia obra. Quantes coses que hi tindria a dir Freud, a tot això.

Sovint la mesura de les coses, de la importància de les coses, és una mesura física. Centímetres, mil·límetres, metres quadrats, grams i quilos. Aquest fenomen dels best sellers em va recordar l’estupor que sempre m’ha provocat llegir un programa d’òpera o de música clàssica: què vol dir, Lorin Maazel per sobre de Txaikovski. On s’és vist. Què hi fa, José Carreras per damunt de Mozart. O la Caballé per damunt del pobre i indefens Verdi. Ja em perdonarà l’amic de la família Bruno Gelber, però em fa mal a la vista que tot un Beethoven aparegui agenollat sota les seves indiscutibles virtuts pianístiques. Totes aquestes dissonàncies es fan, suposo, amb el pretext que uns són vius i els altres són morts, i que la importància que té el concert és la manera d’interpretar un clàssic ja consagrat. Home, això és com si el meu admiradíssim Joan F. Mira hagués col·locat el seu digne nom per damunt de Dante Alighieri en la traducció de la Divina Comèdia. Sovint he mirat el programa d’un concert i m’he sentit com si em trobés davant d’un sacrilegi, d’una apropiació indeguda, d’una profanació de les tombes dels mestres. Una obra la pots fer teva, sí, però o bé pagues uns royalties o bé promets no enfilar-te al pedestal del seu autor amb aires d’haver-lo reencarnat. Però queda clar, tot i així, que avui els cartells de concerts pretenen atreure el públic més per la figura viva de Daniel Barenboim que per la ja enterrada figura de Johannes Brahms. No deixa d’intrigar-me què és exactament el que vol escoltar el públic, quin percentatge exacte de Brahms i quin de Barenboim volen sentir. Estic convençut, i fermament, que la proporció desitjada no és la que queda reflectida en el cartell.

També en cinema. Des dels anys del No-Do, les bombetes que presentaven una nova pel·lícula destacaven clarament Clark Glable abans de res, i fins i tot s’hi va arribar a escriure coses com Clark Gable ¡En Vivo! per humiliar definitivament guionistes, directors i altres bons actors condemnats a ser secundaris. Cada dia m’atreuen menys els intèrprets de les obres, em fixo menys en els actors, evito més aquella manera de jutjar les obres en funció de com treballa, aquest. Potser per vocació professional, me’n vaig directe al guió. Que és la idea, al capdavall. L’origen. Els intèrprets que interpretin, però la veritable màgia resideix en la nit de lluna plena que va impregnar els dits de Debussy. Aquí és on volem anar. Donem la mida exacta a les coses, els mil·límetres adequats, les negretes i cursives rigorosament merescudes. Posem una avinguda als molt honorables presidents i un carreró sense sortida als presidents no honorables. Posem la quantitat justa de tinta als titulars dels diaris, posem en portada el veritable autor de l’Estatut –el PSOE– i després en un racó que parli en Saura. Posem l’autenticitat per damunt de les veus dels intèrprets, i així ens podrem acostar al missatge original, el que és important i universal. Tots tenim nocturns com els de Chopin, tots hem viscut històries d’amor dignes de pel·lícula, tots hem volgut immortalitzar un instant. Posem les lletres més grosses, doncs, a les obres i als autors de debò. En ells recau la nostra immortalitat.

Publicat al diari AVUI. 1-04-2005