dimecres, 30 de novembre de 2005

Strawberry fields



Benvolgut John Lennon: No emsap greu ser un més entre la multitud que t’adora. Si defenso sempre que puc la cultura pop deu ser que tinc alguna cosa de vulgar.En tot cas,no més vulgar que aquest llatí amb quèt’escric. Ho faig des de Strawberry Fields, aquest bocí de Central Park que fou batejat arran del teu assassinat a la cantonada del carrer 72. Avui hi ha un parell de roses posades damunt del mosaic Imagine, com quasi cada dia. Fa una tardor luxosa a Nova York, plena de llum, que ha disposat unes perfectes tonalitats caducifòlies. La ciutat ha recuperat l’ordre i la racionalitat gràcies a Mike Bloomberg, i torna a aparèixer gentil i optimista com una christy girl o com la bona cal·ligrafia.
Precisament volia parlar-te d'Imagine, aquesta peça musicalment perfecta i políticament emblemàtica. 1971. No fa gaire que els Beatles han publicat el seu últim (i millor) àlbum, tu ja fas concerts amb la patètica Plastic Ono Band i ets un agitador de masses capaç de dividir tot un exèrcit nord-americà en guerra. Compons un cant a la utopia, una cançó impecable, però un himne anarco-comunista al capdavall. Imagines que no hi ha propietats des del teu piano de cua i dins d’una mansió descomunal, mentre la bruixa de blanc va obrint persianes i finestres en estat de total alienació psicotròpica. No és que no tinguessis dret a ser ric i al mateix temps pensar com pensaves,només faltaria: però, francament, quan emposo a imaginar que no hi ha propietats finalment sempre m’adono que tu no hi ets i que NovaYork s’assembla molt a Vladivostok. Pregunta ara a laYoko si és important o no el dret a la propietat.Sobretot la intel·lectual. Pregunta-ho als dos supervivents, Paul i Ringo.O més a prop, un dia provem d’entrar a casa d’en Jaume Sisa a veure si ens deixa fer-hi una copa. Jo prefereixo prendre’m la teva lletra com un agradable somni surrealista, i no com una utopia: no sé si m’entens, s’assembla massa a la utopia immobiliària del conseller Milà.Potser la manca de propietats ens estalviaria molts problemes, és cert. I transformar-nos tots en buguenvíl·lees silvestres també.
Imagina que no hi ha cel, ni religions. No, ho sé, John: et parla un mal creient, però a qui la mort d’un germà (i el recent perill de mort d’un fill) porta sovint cap a la frontera entre la psicologia i la teologia. El gran interrogant. Sí, potser si tots fóssim moros o tots ateus, hi hauria menys guerres. Però tu mateix saps que molta gent creia en tu, i que encara et té com un profeta. I això els ajuda a anar tirant. I potser també saps que creure en alguna cosa que ens transcendeix és un bon antídot contra la temptació egocèntrica. La pau, la llibertat, els ideals, sí: però per què no el més enllà d’un mateix i d’aquesta vida? Sovint penso que tu hauries pogut aplegar una manifestació mundial contra la mort, John. Hauria estat un esdeveniment preciós, la cosa més pop i més vitalista que ens podríem haver tirat a la cara.També la més humana.
Imagina que no hi ha països. Aquí topes amb un nacionalista identitari, que no només creu que el seu país té dret a un Estat propi sinó que es confessa admirador de la capacitat artística, econòmica i política que ha demostrat històricament un petit tros d’illa com és el teu país natal. O em diràs que no és bonic que al sostre de l’aeroport de Liverpool hagin pintat “Above us only sky?”.O és que les teves cançons no deuen res de res a una ancestral arrel anglosaxona?Els d’Amnistia Internacional, que han adoptat la cançó com a himne oficial, ja ho saben que la nacionalitat (com la seguretat) també és un dret humà?I en Gurruchaga i en Maragall ja ho saben, que la teva cançó també imagina un món sense Espanya?
Com et deia, aquests dies he redescobert una Nova York neta i cívica. De somni. No tinc cap dubte que Barcelona anirà per aquí quan hi hagi el canvi, quan deixi de ser tan frívola.Tu ens has posat música a un somni que ens iguala, que esborra les diferències. Gràcies per fer-ho.Però a la meva generació li pertoca construir ambels ulls oberts, sense confondre sempre desigualtat amb injustícia, sense haver d’obeir lliçons ni dogmes. I no us demanarem ni perdó i permís.
Publicat al diari AVUI. 30-11-2005

dimecres, 16 de novembre de 2005

Joves perfectes

La crisi dels trenta és allò que et passa quan t’adones que ja és impossible que siguis astronauta, ni futbolista, ni concertista de viola. Hi ha moltes maneres de definir-la, sobretot un cop ja creus que l’has superada. En una de les darreres sobretaules sobre el tema, un dels presents va arribar a la conclusió que els trenta són com el joc de les cadires: tant si t’agrada com si no, la música ha deixat de sonar. Bé, la metàfora podria funcionar, però caldria matisar que prendre seient no consisteix sempre en una sola manera de situar-se, d’asseure’s. Ja no tot passa per contraure, consumar i fertilitzar un matrimoni, sinó que ens trobem amb noves figures sociològiques que mai no havien existit. Una d’elles és la dels joves perfectes.

Els veureu de totes les edats, a partir dels 27 o 28. Apareixen quan tenen una feina més o menys estable,un nivell adquisitiu més que digne i una edat encara puixant. Per molt que puguin semblar superficials, estan tots ells compromesos en una causa noble, difícil i costosa. Tenen una gran responsabilitat adquirida, perquè saben que ningú no els farà segons quina feina. Els joves perfectes estan sols, i només poden comptar amb ells per esdevenir els impulsors de la seva pròpia causa.

Ser un jove perfecte es presta a caricatures, però no és segur que sigui una sort. Fins i tot de vegades no és una opció. El corrent de xats,mails, mòbils i presses que existeix avui convida a deixar-se d’històries i concentrar totes les energies en un mateix. El jove perfecte és solter (o soltera), per descomptat, i té un bon nivell d’estudis. Està obsessionat per allò que anomenem “realitzar-se” o “viure”, i sovint ho enfoca quasi tot al voltant de la seva professió o del seu hobby. Té temps per acabar de saber si és hetero, homo, metro o über. Decora casa seva de forma estudiada, mirant de semblar el més“autèntic” possible. Està allunyat de tot projecte de vida en família i encara més de qualsevol idea de descendència.Fins i tot és contrari a comprometre massa els seus sentiments, perquè ja se sap: adoptar un compromís pot posar-te algun dia en una situació compromesa. Dedica una o dues hores diàries al gimnàs, pot llegir tots els llibres del món,s’ocupa d’anar a totes les festes i de conèixer tothom.Procura forjar-se una imatge impecable i té la dèria del triomf i de l’èxit, ja que sap molt bé que en aquest món, si no aconsegueixes brillar entre els altres, acabes brillant per la teva absència. És un jove segur d’ell mateix, decidit a invertir-ho tot en una nova idea de felicitat que ja fa temps que no s’associa a la convivència familiar. De fet, a res que s’hagi de conjugar en plural.

Ja he dit que això es pot veure amb bons ulls i amb simpatia: però el que és inquietant és l’última parada d’aquest projecte (suposem) de vida. Convindria preguntar-se si l’ego d’una persona té límit, si la perfecció és sempre perfectible i si realment és només tasca d’unmateix. Aquesta nova espècie social no és necessàriament feliç, és clar: tot plegat porta molt de temps i molta feina. A més, el fet de tenir aquesta única responsabilitat fa que el fracàs sigui jutjat de forma molt severa. Però més enllà d’això, cap a on porta l’actitud d’escepticisme envers tot el queno sigui la pròpia persona?No em refereixo només al solter o soltera vocacional, sinó a l’egocentrista vocacional. No sé si es tracta d’una actitud que pugui aguantar tota una vida, i en qualsevol cas els sociòlegs haurien de seguir-los ben de prop i comprovar-ho. El que tinc una mica més clar és que el sistema no pot aguantar la generalització d’aquest model.

L'individualisme és l'origen de molts drets,i el resultat de moltes lluites encapçalades pels liberals i humanistes de tots els segles. Ha obert la persona al món i l’ha protegida dels intervencionismes sovint totalitaris, posant-la al bell centre del sistema de valors. Però tot i així, encara no sabem si tants individus aïllats són viables.Dubto que ho siguin, si volem mantenir una mínima estructura del que entenem com a comunitat social. Tendeixo a pensar que el sistema no serà capaç d’aguantar l’expansió d’aquesta nova figura, i no només parlo en termes sociològics: certament, la majoria d’ells acaben sent senzillament inaguantables.

Publicat en el diari AVUI. 16-11-2005