dimarts, 26 de febrer del 2013

Estructures de nació


Com que d'estat no en tenim, la nostra nació ha de tenir estructures fortes: una idea tan bàsica ens l'hem deixada eclipsar, crec que excessivament, pels discursos sobre les estructures d'estat. Que facin falta aquestes estructures no hauria de fer-nos oblidar les que ja tenim. En matèria cultural això és prou clar, no té sentit deixar-se distreure per l'estatalisme justament quan els recursos de la Generalitat estan dèbils, quan els equipaments nacionals trontollen i quan segurament és tant o més important reforçar el vessant civil, la comunitat emocional i la cooperació. Pots oferir una eficient, tecnocràtica i fins i tot afrancesada gestió quan tens un estat, però quan no el tens pots arribar a caure en la buidor i en la fredor. El fum estatalista, avui tan seductor, és perillós quan encara tenim prou feina a reforçar la nació que ens justifica. Macià mateix ja ho va patir i és la trampa en què sempre hem caigut quan hem fet cas dels “federalistes” de tota la vida: començant la casa per la teulada, o més ben dit per una bonica façana, descuidem els pilars bàsics i no avancem.

Ja vaig escriure que hem d'aspirar més a una nació estat que no pas a un estat nació, i això no fa referència només a la gestió de la cultura ni a la llengua ni als sentiments. També té a veure amb maneres de fer, d'organitzar-se socialment i del paper de la participació civil en els assumptes d'interès general.

Una nació estat no pretén fer-ho tot des de l'àmbit públic: Catalunya no ho ha fet mai, ni en sanitat, ni en educació, ni en benestar social, ni tampoc no ho haurà de fer quan esdevingui sobirana. Una nació estat deixa prou marge a la societat civil perquè s'organitzi i s'expressi sense excessives tuteles, sense haver de demanar permís sempre, i deixant que l'individu participi activament en les tasques col·lectives. Dit a tall d'exemple, la Sagrada Família fa més de 100 anys que no rep ni un euro públic per a la seva construcció i en canvi és símbol del nostre èxit turisticocultural: entre això i la poca llibertat (almenys econòmica) d'un Teatre “Lliure”, hi hauria d'haver molts grisos i moltes escales. I tot això sense renunciar a un poderós estat del benestar, més aviat tot el contrari: quan la societat civil perd la por d'organitzar-se i emprendre lliurement els projectes, amb o sense ajut de les administracions, amb o sense bones lleis del mecenatge, l'estat social esdevé més eficient i alhora més eficaç, menys hipercontrolador i menys artificial.

Una nació estat és un model social personalista. Prat de la Riba, que era un gran seguidor de Taine, ja advertia que la Revolució Francesa va passar de ser alliberadora a ser jacobina i centralista; el contrari era el self-government d'Anglaterra, on el centre no és l'estat sinó l'individu. I el que jo dic és que Catalunya no s'ha de centrar ni només en l'estat ni només en l'individu, sinó en un ens viu i meravellós que se situa al bell mig: la nació. I les estructures de nació són llengua i símbols, sí, però són molt més: són societat organitzada, associacions i fundacions, el dret civil propi, l'hereu i el fadristern, els emprenedors de tota mida, els ateneus i els teatres i les biblioteques populars, els patrons i mecenes, les corals i les colles i les cobles, les mútues i cooperatives, les escoles d'oficis, els col·legis, les llotges, les manifestacions massives al carrer. Etcètera. La nació estat contra l'estat nació: aquest nou país només aguantarà si el fem a la nostra manera.
Publicat a El Punt/ Avui el 25 de febrer del 2013

dilluns, 11 de febrer del 2013

Entrades gratis!


Davant la crisi ens autoreceptem imaginació, i així ha de ser: però amb concrecions. La idea de substituir el pagament d'entrades als teatres i auditoris per pagaments en donació no és nova ni és la solució total però té recorregut, i mereix ser considerada amb rigor. Sí que podria servir per a evitar l'enfonsament de moltes programacions arran de la pujada de l'IVA, i així es va plantejar, però en un país com el nostre (tan avesat a la picaresca) pot tenir les seves dificultats. L'experiència més propera que vam poder materialitzar va ser la de les pastanagues de Bescanó, on vaig tenir l'honor de participar i assistir. Allò va ser el nostre primer avís, tan destacable que diverses televisions i emissores d'arreu del món van voler cobrir l'esdeveniment. Però es va quedar en protesta simbòlica i, aliments a banda, té els seus antecedents internacionals.

A Nova York hi ha diversos equipaments on es pot adquirir una entrada a canvi d'una donació voluntària: és a dir, que l'entrada és formalment gratis però s'aconsella pagar una voluntat (normalment orientativa). Les entrades al Memorial 11 de Setembre, per exemple, són gratuïtes amb una donació suggerida per al seu manteniment. D'altres centres admeten la fórmula però a temps parcial: el Museu Guggenheim, per exemple, permet que el visitant pagui exactament allò que li vingui de gust els dissabtes a la tarda, així com succeeix els dimecres al Zoo del Bronx o les tardes de divendres al New York Historical Society. Al Metropolitan el donatiu suggerit és de 20 dòlars i al d'Història Natural, de 15. En tots els museus nacionals del Regne Unit impera la norma de la gratuïtat amb donatiu recomanat. A la Tate Modern només es paga a la planta quarta, per a sufragar les grans exposicions temporals. Etcètera.

La pregunta que aquí ens podem fer, a banda de la nostra possible covardia burocràtica i jurídica, és sobre la famosa picaresca nacional. Un tema de cultura i de sensibilitat social. Seríem capaços d'establir aquí sistemes semblants, ja sigui per a teatres o per a museus, confiant que bona part del públic no es decanti per la gratuïtat i es presti a fer el donatiu suggerit? Podem descartar el reclam “entrades gratis!”? Seríem capaços d'entendre que quan diem “gratuït” estem indicant precisament que de gratuït no hi ha res, ni tan sols la sanitat i l'educació, i que del que es tracta no és d'aprofitar l'avinentesa? Que el que s'espera de l'usuari responsable és que efectivament es grati la butxaca? Hi ha maneres d'evitar la temptació de l'abús: sobretot tenint en compte que el donatiu suggerit seria, de ben segur, d'un import molt inferior a l'entrada amb 21% d'IVA. Això primer. Però és que també es podria complementar l'acció amb avantatges directes: descomptes per a altres ocasions, entrades suplementàries, accés a serveis extres, un objecte-obsequi substitutiu... En tot cas, si no tots els dies de l'any, durant uns mesos o unes representacions aquesta pot ser una fórmula vàlida per a alguns teatres o auditoris que vegin perillar l'afluència de públic per culpa dels exageradíssims impostos culturals.

Les raons per atrevir-s'hi són moltes: n'hi ha exemples a nivell mundial, ja som grandets, els usuaris hi guanyen més del que hi perden, els obstacles jurídics estan per a ser vençuts, la mesura es pot implantar amb cautela i progressivament i, a més, nosaltres no som menys que els americans o els anglesos. Oi que no?

Publicat a El Punt/Avui l'11 de febrer del 2013