dimecres, 18 d’abril de 2007

Second life

He decidit que emdic Heraclio Forcella. Com que tan sols se m’ha permès escollir el meu nom de pila, m’he guiat per la fascinació que sempre he tingut per la omnipresència de les baralles de naips, Heraclio Fournier. Pel que fa al cognom, SecondLife obliga a escollir entre una llista d’uns cent i escaig, suposo que per mantenir un cert ordre i un cert límit dins d’aquesta república informàtica que ja compta amb més de 5 milions i mig d’habitants. O sigui que he escollit el cognom que més s’assemblava al del meu referent de firma. Ara mateix sóc un rodamón de nom sofisticat, perdut enmig d’un espai ple de racons ignots i personatges virtuals, que tot just acaba d’aparèixer per art de màgia al bell mig d’un carrer fet de bits i de bats. Avui he inaugurat (i no crec que m’hi estigui gaire, navegant entre cibernàufrags) els meus primers passos per una segona vida tan programada, al capdavall, que fins i tot necessita la instal·lació d’un determinat programari a l’ordinador. Però bé: hom podria pensar que també, en bona mesura, ens ve programada la vida mateixa.


S'ha escrit molt sobre Second Life i la seva creixent repercussió en les vides que hi ha ficades. Guanys milionaris en inversions immobiliàries, o negocis virtuals que no venen ni compren res excepte objectes de pantalla. De fet, en les últimes 24 hores en el moment d’escriure aquest article s’hi han gastat 2 milions de dòlars. Sí, una burrada, senyora. I tot plegat per un joc, per un món de mentida, dirà vostè: i aquí és on hauré d’intervenir jo i tota la cort de gent complicada per provar d’explicar amb tota la humilitat possible que la imaginació és tan real com la realitat mateixa, que tampoc no és cap joc, i que el sentit de la ficció rau en el fet que, precisament, ens fa viure. Fins a l’aparició d’aquest invent informàtic que amenaça de convertir-se en una veritable entitat administrativa independent, amb moneda pròpia però sense més territori que aquell que existeix (o no existeix) dins del ciberespai, quan parlàvem de segones vides sempre pensàvem en amants. O en el manteniment d’una pluralitat de feines que ens fa posar-nos un barret i treure’ns-en l’altre en funció de la tasca. Dur una segona vida sempre s’atribuïa a les cites clandestines o als negocis tèrbols o a les carícies de peus sota la taula entre cunyat i cunyadíssima. De formamés excepcional se’n parlava en termes de creació, en el moment en què per exemple un escriptor encetava la seva obsessió per un seguit de vides que només existien entre els plecs del seu encèfal.Però això ja no són segones vides sinó terceres, quartes i infinites: deixem els bojos de banda per un moment.El cas és que ara estem davant d’un dilema en directe, no pas de creació literària ni d’amors secrets ni de compaginacions laborals o de lleure, sinó del plantejament psicològic clar i cru de l’impuls que té l’ésser humà per viure una vida que no sigui la seva. Només cal ganes i temps: ho saben tots aquells que han viscut algun dels models tradicionals de doble vida.


Ja hi ha milers i milers de joves enganxats dia i nit davant del seu personatge, però tots ells replicaran davant la crítica que, de fet, tots estem enganxats dia i nit davant del nostre personatge. Dels nostres personatges. És clar que psicòlegs i metges advertiran sobre els riscos que té tot això per a la salut mental i física (incloses artrosis i hemorroides), però hauran de reconèixer també que viure una sola vida, estrictament marcada i rutinària, també pot ser altament perjudicial per a vostè mateix i per als qui l’envolten.No crec que jo opti per entretenir-me gaire amb el meu Heraclio, però això és només perquè el meu hardware té el privilegi de poder crear altres tipus de ficcions pròpies mitjançant el software de l’escriptura. En canvi sí que penso que introduir-se en una vida alternativa, encara que sigui des d’un seient (els llibres tampoc no s’acostumen a llegir dempeus) és quelcom inevitable en tota ànima mínimament inquieta. O conformin-se, si ho volen, en això que vostès anomenen realitat. I, perdudament enganxats com estan, vagin alimentant aquests personatges uniformes, aquestes vides programades i aquest món de mentida.

Publicat al diari AVUI. 18-04-2007

dimecres, 4 d’abril de 2007

Ales a l'esquena


Distrets com estem amb l’actualitat més candent (cada dia més candent), amb els afers professionals més immediats o amb l’última anècdota político-festiva, costa que ens aturem a fixar-nos en les actituds. D’actituds davant la vida n’hi ha per triar i remenar, és clar, i tots pretenem agafar-nos a alguna que almenys ens sembli una mica lloable. Prendre una actitud, a determinades edats, ja no és fer seguiment de l’instint o de l’aprenentatge (“és que jo sóc així”) sinó que implica prendre una decisió. Com si ens trobéssim tots en una botiga de disfresses i estiguéssim obligats a escollir la que més ens agrada, però amb una condició: la disfressa no es pot canviar més d’una vegada durant la vida, i això només en els casos de gent amb molta sort. Per a la resta, es tracta de vestits que queden cosits al cos de forma quasi inseparable i que defineixen la nostra imatge cap als altres i cap a nosaltres mateixos. O sigui que sovint són decisions que impliquen molta renúncia, però que tard o d’hora ningú no pot eludir. Sempre sabem identificar al nostre voltant aquell que ha adoptat una actitud més serena i responsable, o bé aquell que ha preferit la màscara més frívola, o bé el posat més tràgic, o el més valent. Tots coneixem algú que adopta una actitud més sacrificada envers els altres, o bé aquell que prefereix que se sacrifiquin per ell (i que a tot arreu porta un notori cucurutxo de princesa que grata els sostres). O bé l’introvertit, o l’inquiet, o el narcisista, o el treballador incansable. N’hi ha que prefereixen ser més Clarks Kents anònims i d’altres que, per contra, decideixen invocar els seus orígens a Krypton per a salvar la humanitat. Que siguin disfresses no vol dir que siguin mentida: només vol dir que són papers en els quals ens trobem còmodes, potser perquè no en coneixem cap altre, potser perquè ens justifica l’existència.Cadascú passeja pel carrer exhibint el seu motiu de viure, siguimés explícit o menys. Un d’aquests motius, que massa poques vegades aplaudim, és el de fer la vida més bonica. Hi ha gent així. I és molt agradable escriure que hi ha gent així.


Fer la vida més bonica és una actitud que molts atribuirien als artistes, als creadors, als qui poden començar i acabar una peça musical o un llibre. I és cert que aquest tipus de persones amb talent poden enllestir una obra i aconseguir d’aquesta manera aportar un intent de bellesa perdurable. Diria que jo en sé una mica (i només a estones). Però no és aquesta actitud artesanal, creativa, constructiva, estètica a què em refereixo. Estic parlant de persones que fan de la bellesa la seva raó de ser, des de l’hora que es lleven fins que tanquen els ulls. Ho fan de forma gratuïta, amb una profunda humilitat, deixant el testimoni de l’instant exclusivament als éssers que tenen a prop: i si qui tenen a prop és una gata que es limita a fer cara d’esperar l’autobús, doncs amb la gata. A aquest tipus d’àngels o de fades o de bruixots no els obsessiona gaire que es parli d’ells, ni plasmar el llegat del seu caràcter en la història, ni preveure la manera exacta com es desenvoluparà el seu funeral i quines persones ploraran més o ploraran menys.No és que no tinguin vanitat, segur que la majoria agrairien poder transcendir una miqueta més. Però en general es limiten a embellir una conversa, una trobada o una celebració, mitjançant detalls quasi imperceptibles que senzillament fan que tot flueixi de forma més bella. Tampoc no és que facin la vida més fàcil: es tracta de gent, repeteixo, que fan la vida més bonica. I prou. Bonica vol dir bonica, no vol dir que no hi hagi tragèdia ni avorriment. Poden fer patir, com tothom.Només que han decidit anar més enllà de la crua realitat.Com que tenen ales a l’esquena, han sabut descobrir la trampa, la mentida. Saben el valor de les convencions, evidentment, però també saben que algunes són un perillosíssim engany. L’edat de les persones. El divorci entre ficció i realitat. Que el futur existeixi. I les més bèsties de totes, com la teoria de l’evolució o la grotesca i devastadora llei de la gravetat.


I sé, estic segur que vostè, el de les plomes de falcó reial, ja sap de què parlo: i doncs, de què té por?
Publicat al diari AVUI. 4-04-2007