dilluns, 31 d’agost de 2009

A tota vela



Aquesta noia de 13 anys que vol fer la volta al món navegant. 2 anys a vela, sola, passant pels mars més imprevisibles de l’hemisferi sud, per tornar al Born de Bèlgica i haver aconseguit un evident rècord. El que més sap greu seria que la única intenció fos justament la de fer el rècord: però estic convençut que hi ha molt més. El cas d’aquesta noia de 13 anys em recorda al de l’Albert Casals, el noi paraplègic que aquí dedica la seva existència a rondar el món amb poc més d’un euro per dia i explicar-ho en llibre. Bé, són edats similiars i, a més, l’Albert no pot caminar. Els seus pares mai no li han privat de complir el seu somni, i el sacrifici ha estat la regularitat dels estudis i una vida social molt poc corrent. Els psicòlegs parlen del cas de la joveníssima regatista i alguns diuen que no pot ser bo per al cap, per al desenvolupament adolescent, que algú estigui sol als 13 anys durant 12 mesos, en alta mar. Bé: d’altres hi contraposen el fet que estarà en contacte diari amb la família i que molts altres navegants li faran companyia, també en els ports que atraqui. I la noia que només vol sortir i complir la seva aventura.

Als pares els han dit irresponsables. I ara sí que sé de què parlo: la irresponsabilitat és castrar els somnis d’un jove. La irresponsabilitat és eliminar-li la il·lusió, una sola il·lusió que no és irreal com els Reigs Mags sinó que és palpable i pot tenir futur. No entendre el concepte de vocació, en definitiva. Massa immadura? Escoltin parlar avui els nois de 13 anys. I, i sobretot: vegin-los navegar. Adonin-se que el concepte d’aventura ha canviat, que si abans l’aventura era atrevir-se a treure a ballar el twist aquella dolça noieta que encara es ruboritzava, ara és fer la volta al món i ser la persona més jove que ho fa en solitari. Després, és clar, que no abandoni els estudis i que vetlli per la viabilitat de la seva vida social: però que ningú no vingui a esmicolar-li un somni que ja als 20 anys no podrà tenir. En tindrà d’altres. Tindrà el somni de trobar una feina estable, o de fer-se una casa, o fins i tot que la treguin a ballar. Ara, als seus 13 anys, té el consentiment dels seus pares per emprendre quelcom d’irrepetible. Mho va dir en Llongueras un bon dia: alguna gent no ha vingut a aquest món per treballar en una sucursal bancària. Posar-los dins d’un sistema mediocre, repetitiu i sense cap toc genuí és el veritable pecat. Volen que el seu adolescent creixi segur i tingui solidesa en tot el que faci en endavant? Siguin responsables: facin que sigui tan especial com la seva personalitat necessiti.

Article publicat a El Punt el 29 d'agost del 2009

dimarts, 25 d’agost de 2009

Mariza, el destí i jo



Un dia vaig proposar a la meva parella d'anar a veure fados, que en feien al Palau de la Música, i en tenia bon record del meu viatge de final de carrera. Hi vam anar i ens vam trobar amb alguna cosa més que fados. Ens vam trobar amb Mariza.

Mariza és un combat contra la resignació, un somriure permanent a la veu, un elegant i quasi havaner moviment de faldilla, unes ganes de viure i d'apassionar-se sense filtres, color, optimisme i assumpció del dolor com a part de la felicitat. Una obra de filosofia en directe, en definitiva. De seguida em vaig posar a escriure sobre el tema, i l'article per a l'Avui es va titular "Fado".

Per aquells dies viatjava en un avió en Daniel Gouveia, un dels màxims experts en fados de tot Portugal. Resulta que a l'avió hi havia un diari Avui. Resulta que el va llegir. I que l'home sap català. I resulta, a més, que jo tinc la mania de posar el meu correu electrònic en alguns dels meus articles. O sigui que em va escriure i em va convidar a conèixer la meva nova deessa.

Vol dissabte cap a Lisboa, rebuda, acolliment a casa d'en Gouveia, concert en un poblet (Santa Maria crec que es deia) amb tota l'aroma de l'Atlàntic, i finalment, al backstage, poder agenollar-me davant d'ella. Un dels caps de setmana més curiosos i intensos de la meva vida. Retorn diumenge mateix, baldat, però viu.

Bé, "Primavera" és la cançó mítica d'aquesta dona però el seu manifest sobre què és el fado es troba en una altra canço. "Si ser fadista e ser triste..(...).. eu non sou fadista". Tota una declaració de principis, que la vida tingui dolor no vol dir que haguem d'estar tristos. Cantar fado és cantar el destí (com el seu nom indica), però en allò que té de trist i en allò que té de lluminós. I en aquesta cançó, "Recusa", canta que ella no és segons quina mena de fadista, i ho fa cantant un fado perfecte. Mariza, la dona que ha revolucionat el concepte de destí. El fado fet carn i ossos. Atenció de nou al somriure, i afegeixo un regalet dolç.



The question is... who cares?

divendres, 21 d’agost de 2009

La realitat



Les vacances que s’acaben i la miserable cantarella sobre la realitat. La tímida progressió del sol cap a una major modèstia, la serena baixada de la temperatura, i els corbs grisos repetint que ja és hora de tornar a la realitat. Repetitius articles sobre la síndrome post-vacacional com si desitgéssim ser immunes a tot, protegir-nos de volar massa alt, no allunyar-nos massa de la cadena. Retorn a la realitat, en diuen. La humil assumpció d’una vida petita o mancada de sentit, de batec, d’un mateix. La noia enamorada d’un amor d’estiu i tement, de forma automàtica, que la cosa no passi mai més d’aquí. Torna a la realitat, li diuen. Ha estat bonic mentre ha durat, les vacances han estat una ficció saludable. Un viatge per l’impossible, per les platges polinèsies on mai no viuràs, pels barris grecs on mai no tindràs arrels, pels castells alemanys que una foto teva pretén immortalitzar.

S’ha acabat la festa. Adéu a la lluna plena, al far majestuós, a la gent de bon humor, als bikinis i trikinis, al vídeo d’Estrella Damm, al foc, a les nits còsmiques, als rostres morens, als riures interminables, les mirades furtives i les camises de lli. És l’hora, diran, de tocar de peus a terra. De ser qui ets en realitat, de cobrir el vestit de Krypton amb l’americana de Clark Kent. El moment de la humilitat i del realisme, o què et pensaves, la vida és d’allò més dura i ja pots estar ben content si vas tirant. I, malgrat tot, ara que encara es troben vostès de vacances, mirin-se per un moment i preguntin-se sobre la realitat i la ficció. Més d’un haurà dit amb raó, un d’aquests dies, “ara sí que em sento jo mateix”. La veritat és exactament aquesta i convindria no permetre que els fills de puta del frac ens ho fessin oblidar durant la resta de l’any. Pencarem i suarem tinta, i assumirem les rutines i les responsabilitats, però que ningú no intenti desviar-nos sobre això de la realitat. La realitat és el que som ara, el rostre content, el cervell estimulat, la música a les orelles, la gent estimada alegra. Aquesta és la nostra realitat més real, i la ficció s’esdevé quan l’aparquem. Mai no deixis la capa a l’armari, du sempre el vestit màgic sota la camisa. Dins dels teus ulls. En cada cosa que facis.

Que tots els dies de l’any siguin 15 d’agost, que malgrat les dificultats cada gest sigui un ball. Enamora’t de la vida i no permetis que te’n desenamorin. No t’enfonsis, Artax, en el Pantà de la Tristesa. "Retorn a la realitat": us haurien de tallar el coll a tots.

Article publicat a El Punt el 21 d'agost del 2009

dissabte, 15 d’agost de 2009

La mani


L'últim que s'hi ha sumat és el president Laporta i sembla que ens hi trobarem tots, si bé comprenc les raons de diverses plataformes per a començar a preparar la política post-estatutària; cal que anem preparant el catalanisme del nou segle, que passa necessàriament per una menor covardia verbal i d'acció. Tot i així, aquesta contundència també arriba a l'escenari d'avui i el catalanisme no pot escapar de la convocatòria general. No és possible argumentar cap futur d'independència o de sobirania, o de simple dignitat nacional, si abans no hem estat capaços de demostrar que els referèndums celebrats a Catalunya van a missa. O a missa o a la mesquita o a la lògia, o al tribunal laic, tant se val, però és l'última paraula. La manifestació per a reclamar respecte a l'Estatut no és només en defensa de l'Estatut, sinó sobretot en defensa de la veu dels catalans. De la voluntat dels catalans. La mateixa manifestació s'hauria de produir si, en un hipotètic referèndum d'autodeterminació que hagués sortit favorable, les autoritats foranes (el TC o qui sigui) provessin de situar-se per sobre del text o de la proclama aprovada. Per tant, estem davant d'una manifestació a favor del respecte a la sobirania popular. Una manifestació a favor de la nostra sobirania. Una manifestació, doncs, sobiranista. M'hi veuran.
El PSC (és un dir) i el PP ja han avançat els seus recels cap a una convocatòria que consideren que deslegitima l'ordre establert, el sistema legal vigent, i pretén condicionar la veu del TC. Aquesta és la clau de volta de tot. El govern tripartit ve dominat per un partit que considera que l'única sobirania popular respectable és l'espanyola, i quan dic espanyola vull dir la col·lectiva de tot l'Estat, que és la que ha configurat el nostre sistema constitucional i el funcionament d'institucions com el TC. Pel contrari, els partits que se sumen a la manifestació consideren que l'autogovern de Catalunya és una cosa prèvia al sistema consitucional vigent i que per tant no és interpretable ni retallable amb posterioritat a l'expressió de la voluntat popular (sobirana) del poble de Catalunya. La manifestació, doncs, és en favor d'aquesta segona teoria: serem part d'Espanya si ho volem, hi serem amb l'Estatut que votem, i si un dia ens cansem de formar-ne part, marxarem. La resta és considerar que per a qualsevol d'aquestes coses caldrà escoltar què en diuen les institucions espanyoles. "Independents", és clar. Corona, TC, Congrés dels Diputats, Defensor del Pueblo i "tutti quanti" estan per sobre de la nostra voluntat popular. Senyors: mai abans no havíem vist Catalunya tan clarament governada per un partit de botiflers.

Publicat a El Punt el 15 d'agost del 2009