dijous, 30 d’abril de 2009

Beethoven

"Voldria agafar el Destí pel coll.
Aquesta vegada no aconseguirà doblegar-me".

L.V. Beethoven

dilluns, 27 d’abril de 2009

dimecres, 22 d’abril de 2009

Joan Carretero


Fa dos dies en Joan Tardà m’explicava a través dels micròfons de la COM una idea interessant: “els d’ERC som, en primer lloc, d’esquerres; després som republicans; i de forma accidental, som independentistes”. Vaig entendre moltes coses en pocs segons, i li vaig agrair la claredat expositiva. Les apostes estratègiques s’expliquen millor quan es pensa en aquesta clau, i el dubte que ens queda només és el de saber si és una raó de fons o si és un simple pretext per a anar editant tripartits. Jo crec en la segona tesi, crec que és un pretext. Facin un exercici: preguntin als electors d’ERC que coneixen, que tenen a prop, quina política d’esquerres destacarien dins les dues últimes legislatures que sigui atribuïble a un departament governat per republicans. Jo els garanteixo que l’elector (o ex-elector) preferirà mil vegades que li preguntin sobre la situació del nostre procés d’alliberament nacional, que és el seu tema.

Joan Carretero és un militant destacat d’ERC que respon molt més a aquesta segona clau, la de la independència, que no pas a la clau de l’esquerra. Ell i altres militants fins i tot segur que consideraran el debat monarquia/república, que tant de temps ocupa a Joan Tardà, un debat profundament espanyol. No sé si el recent article del de Puigcerdà respon a la voluntat de crear un partit nou, tot i que em consta que la idea no li és del tot aliena, però és palpable el nerviosisme que ha provocat dins la direcció d’Esquerra: deu ser perquè, en el fons, encara intueixen que els electors responen a estímuls molt més semblants al d’una declaració unilateral d’independència que no pas al de l’obsoleta lluita de classes o la teòrica aposta per l’escola pública.

Anar a veure Joan Carretero a Puigcerdà sembla de vegades anar a veure un contacte de la CIA. Roba d’abric, cantonada discreta, veu no gaire alta. La seva forma d’actuar políticament s’ha mogut tant per l’ombra, per la cautela, pel silenci murri, que el campanar de l’església sembla voler acollir-nos a sagrat. Carretero té una virtut gens menyspreable, i és que parla com la gent normal. La seva mirada és freda, el to és sarcàstic i agre de vegades, però el contingut és diàfan com l’aigua de muntanya. L’acusen de purista però haurem d’admetre que, quan els independentistes han arribat a dir que no són nacionalistes, costa treure l’aigua clara de res. La política és i ha de ser complexa, però potser l’hem entortolligada massa. Les excuses de mal pagador i les màscares de conveniència han acabat posant-se a l’ordre del dia, i ara tota proposta intel•ligible és qualificada d’ingènua. No sé si és el moment de fer un nou partit, però sí que és el moment de netejar discursos.

Carretero és hospitalari i gasta bon sentit de l’humor. Sembla que sap administrar els titulars amb què vols que et quedis, però tampoc no estalvia cap resposta per comprometedora que sigui. O per paraulotes que contingui. Faria bé, crec, de no promoure gran cosa més que una espera al moment posterior de les properes eleccions catalanes. Una espera activa, en busca de complicitats dins i fora del seu partit, no tant per a revolucionar ERC (que ja està prou revolucionada) sinó per a contribuir a tornar el sentit dels mots en el nostre país. D’aquí només en podrà sortir una cosa positiva. Amb Carretero o sense.

Article publicat a Elsingulardigital el 22 d'abril del 2009

dilluns, 20 d’abril de 2009

No siguis verro!


Aquesta setmana hem sabut que una formiga amazònica renuncia al sexe i prescindeix dels mascles, per reproduir-se per clonació de la reina de la colònia. En definitiva, un món de femelles i asexual que, segons els científics, té avantatges "indubtables" en termes de productivitat i estalvi d'energia. L'última notícia de reproducció asexual m'havia vingut dels cels immensos del Pallars, on em van explicar la funció del verro. El verro és "el porc no sanat destinat a cobrir les truges", segons el diccionari, però els meus amables interlocutors em parlaven d'un paper encara més limitat. Resulta que les truges pareixen per injecció, és a dir sense sexe de cap tipus, pobretes, però que sí que en un moment donat els posen un bon verro al davant perquè es posin a to i ovulin com Déu mana. Paral·lelament a tot això, els que vivim passada la trentena suportem amb respecte el famós rellotge biològic femení i la quantitat de temes de conversa (interminable) que provoca, a banda de derivar sovint, segons l'últim llibre de Luis Racionero, en un veritable segrest i oblit de l'home en favor dels fills. D'acord, t'estimo, però tu vine i insemina'm. Tots tenim algun amic que es troba fent d'això, de verro lleter. S'emparellen en part pel sexe però acaben avorrint-lo, i tot plegat per acabar al racó més fosc de les prioritats de casa. Tenir fills és fantàstic, una benedicció: però per esdevenir esclaus de la Swatch, preferirem que es muntin una colònia de femelles. Oink oink.

Article publicat a l'AVUI el 20 d'abril del 2009

dijous, 16 d’abril de 2009

Concert d'Antony and the Johnsons


Una joia de concert aquesta nit al Palau de la Música. Per uns instants s'ha apoderat de la sala l'anguniosa sensació d'estar escoltant el so dels àngels caiguts. La bellesa pot tenir alguna cosa de monstruós. Les contínues referències al poder femení m'han deixat profundament inquiet. I la perfecció ha estat absoluta.

dimarts, 14 d’abril de 2009

Koniec?


Un dia, afortunadament, l'equip radiofònic d'en Toni Soler va atrevir-se a fer broma amb la política catalana. Hi havia raons de sobres: Jordi Pujol s'enretirava, el seu successor deien que era un autòmat teledirigit i els republicans aconseguien colar al país la broma pesada de l'equidistància. Maragall bombardejava tots els dogmes del nacionalisme i Aznar esdevenia una caricatura macabra. Aquest caldo de cultiu donava per a la paròdia i el carnaval. L'èxit fou dut a la televisió, amb tocs de veritable genialitat, però alguna cosa va començar a fallar en la matèria primera: la política, els polítics, van començar a fer menys gràcia. Montilla decreta silenci i seriositat, Mas demostra que no té res de biònic i els republicans perden solta i senderi. Només Saura es presta, avui, a una mofa digna d'aixecar unanimitats: la resta ha esdevingut massa greu. Abans de la crisi econòmica vam encetar una profunda crisi política que fa menys risible qualsevol gag. L'escenari és de tedi i ben sovint d'irritació. Com que la política menteix i fa impostura, tota imitació pot resultar insultantment repetitiva. Polònia ho detecta i per això tira d'Obama o de Pellicer, i cada cop més de Madrid. No és criticable. Només em pregunto si la joguina trencada (el Parlament) podrà refer-se de tant forçar els mots, de tant enganyar les il·lusions i de tanta sequera d'idees. Sí, president, hi ha desafecció. Cada dia veurà vostè més "desafectos". I l'humor no n'és causa, sinó víctima.

Article publicat a l'AVUI el 13 d'abril del 2009

dimecres, 8 d’abril de 2009

Lluís Foix


Un respecte. Et passes el dia parlant, escrivint o opinant i t’oblides dels murs de granit. Hi ha persones que són com pilars jònics, estructures que aguanten l’edifici i la civilització. Discrepo d’en Lluís Foix en més de quatre i de cinc coses, freqüentem universos diferents i fins i tot diria que respirem aire diferent. La diferència d’edat també fa que jo vagi motoritzat, tant físicament com mentalment, mentre que ell ja fa temps que ha apostat per la recomanable navegació a vela. Per això coincidir amb ell a les tertúlies obliga a abaixar la marxa. Un respecte. El Panteó. I molt bé Dalí i molt bé Barceló i molt bé els projectes de reforma del Camp Nou, però el Panteó. Coses que han aguantat de tota la vida. El sentit comú, la raó. Les frases ben construïdes. Un respecte.

Hi ha una línia molt fina que separa un gentleman d’un “senyorito”, i m’agrada que gent com en Foix visqui sense traspassar-la. Per a molta gent en Lluís és una veu suau i de musicalitat anglesa que envaeix algunes freqüències modulades del país, però conversar-hi en directe i davant dels micròfons és un acte ple de naturalitat. Passi, passi, et ve a dir: tinc ganes d’aprendre molt de vostè, jove. I li claves un parell de lliçons sobre l’empenta que portes tu i els teus avui dia, l’armadura d’irreductible gal amb poció màgica, i ell escolta amb un punt de fascinació com els cecs quan escolten la descripció d’una escena. I quan és el seu torn ell sempre s’agafa a la mesura i a l’ordre, quasi de forma exasperant, però demostrant-te quines són –t’agradi o no t’agradi- les pors i les claus de pensament de la majoria catalana. Escoltant Foix et sembla haver ajustat la velocitat que duies, de creuer, a la més recomanable velocitat de portacontenidors. Dus al damunt material fràgil i que ha d’alimentar molta gent, i no només vells que gasten al casino i nens que es banyen en una piscina. Amb en Lluís, amb les coses de menjar no s’hi juga. Però és que amb les altres tampoc.

Em va garantir fa uns mesos que Montilla disputaria un pols molt violent amb Zapatero, PSOE contra PSC, i que estava convençut que Montilla no es rendiria: més que res perquè, més enllà de si té idees o no té idees, Montilla és un home de poder. I quan et toquen el poder, ara que l’han tastat a Catalunya, poses la trinxera. De moment crec que ha perdut l’aposta: l’actitud dels 25 diputats socialistes catalans al Congrés dels Diputats aquest desembre ha estat prou il•lustrativa. Tot i així, en Lluís creu que la partida no s’ha acabat i que, precisament ara, és Zapatero qui està en problemes i qui potser haurà d’avançar les eleccions. Avançar-les per a perdre-les. I per a regalar al tripartit el seu enemic comú més estimat, el PP amb banyes i cua, per a tornar a cohesionar interessos.

Ni que això passés, Lluís, l’invent del tripartit ja no cola. Potser Zapatero caurà abans que Montilla, però això només és una qüestió de calendari i no de força al bíceps. No veurem un PSC plantant cara de debò al PSOE, i això ho saben perfectament els republicans, que tampoc no fan res més que administrar el tempo del desastre. Hi ha edificis que aguanten perquè tenen pilars sòlids i perquè són referent al llarg dels mil•lennis: altres construccions com el tripartit s’assemblen més al Fòrum de les Cultures o la plaça de Lesseps. Despotisme mal il•lustrat.

Article publicat a Elsingulardigital el 8 d'abril del 2009

Superman i la fidelitat


Per si alguna ànima encara guarda algun dubte sobre el sentit d'algun símil, precisaré que no hi ha ningú fidel a si mateix que hagi de tenir una doble identitat (i molt menys que signi de forma anònima!!). Però si aquest algú té superpoders, aleshores és més que obvi que no li farà falta. El problema de Superman és precisament de solitud i de sentir-se massa estrany, de voler barrejar-se per a entendre els homes i les dones (i no per a salvar-los, que és quan es posa la capa). Per tant, i resumint, que deixin les estúpides noies de les sèries de somniar en éssers perfectes perquè la fantasia és gratis, però la infidelitat és una altra cosa molt més terrenal. Molt més humana. D'una humanitat tan defectuosa com encantadora, tan Clark Kent com Lois Lane. Les perfeccions perdonavides que es quedin als palaus de gel, que hi fan més bonic.

dilluns, 6 d’abril de 2009

"Infidels"


Feia massa temps que la programació de TV3 era quasi monolítica: actualitat als matins, actualitat a la tarda i actualitat a la nit. Havíem deixat l'entreteniment segrestat per repetitius Polònies i horribles culebrons. Però en canvi la sèrie Infidels ofereix bons guions, originals cops d'efecte i una manifesta professionalitat. Com és sabut, la promoció asseverava que "per ser fidel a tu mateix, de vegades cal ser infidel" i així aconseguia interpel·lar-nos a tots. Una relliscada et pot revelar que la veritable relliscada era el teu sistema de vida, o bé en canvi derivar en un infern: si el lema fos que per ser fidel a tu mateix de vegades cal ser fidel, evidentment la sèrie perdia la gràcia. En l'última entrega, una noia decretava que hi ha cinc tipus d'homes: els quadriculats, els mentiders, els dubitatius, els addictes a la feina i els pesats. Després el guió introduïa el matís que també hi ha algun home que val la pena, però haurem d'imaginar (per simetria) que es tracta d'un home volàtil, innocent, rampellut, gandul i passota. Vagin somniant models de superhomes, però ni tan sols Superman no era exactament fidel a si mateix: preferia barrejar-se amb els altres i dur una identitat compatible. No tenia per què fer-ho però va fer-ho, sens dubte per no quedar-se sol en un palau de gel. I com que tots som súpers, els homes també sabem somniar en supergirls. Però Lois Lane, t'enganyarem amb una dona xerraire o creguda o fumadora o tramposa. És el que hi ha.


Article publicat a l'AVUI el 6 d'abril del 2009

dimecres, 1 d’abril de 2009

Una entrevista oportuna


Sembla mentida que, en el moment d'acabar la novel·la (cosa de mal dir), aparegui aquesta entrevista a Panikkar. La llibertat, mestre, la llibertat ens farà lliures. Sens dubte un premi merescut.