dijous, 19 d’agost de 2004

L'Anna, Tona i el país

Vostè, estiuejant nacionalista.Vostè que ha passat un any tan bèstia, com tothom, però més. Vostè que surt de la piscina i quan s’acosta a la gandula o a la tovallola de l’AVUI prefereix desxifrar els codis Da Vinci que no pas les pàgines del diari, per por que al president de la Generalitat se li hagin acudit més idees per fer la Diada a la seva mida, o que hagi reiterat davant de tothom –i de la història– que catalanisme vol dir Andalusia ens salvarà. Vostè que ha votat CiU confiant que mai més no es repeteixin les aliances amb el cantó fosc de la força, o que ha votat aquella ERC que arribava a semblar independentista, vostè que pateix un desengany tan descomunal i que camina com una bandera a mig pal i amb crespó negre. I que en una mena de mania persecutòria detecta fantasmes destructors arreu, al Telenotícies, al Fòrum, als programes de ràdio, al bany maria institucional, a la cançó de l’estiu i fins i tot a l’Ambré Solaire de la morsa que es fregeix a pocs metres. Vostè, que de vegades voldria engegar a la merda tantes il·lusions i tantes esperances, tantes matinades amb torxa a les tombes de Montjuïc, tants adhesius al cotxe, tant discutir per una carta de restaurant, tant assistir a les costellades esportives, vostè té raons per confiar encara en el país. De vegades sortir de la ciutat pot ajudar-hi.

Fa dues setmanes hi havia festa major a Tona. A banda d’una esplanada enorme farcida d’atraccions i xurreries multiculturals, sota el castell es feia un concert. De ska, crec. El típic concert on l’escenari no es troba rere els instruments sinó a baix, a l’herba, entre la fauna extensíssima i biodiversa que aconseguia relativitzar la meva condició de jove i confirmar-me la de pixapins tafaner. La majoria d’aquells adolescents osonencs duia el pírcing o el tatuatge de torn, o vestia d’un negre oficial, o fumava porros sota els avets. Però, entre les primeres fileres, vaig veure aquell grup diferent. Un cercle de nois i noies que xerraven amb passió –accent de la plana, vocals sòlides–, tots ells embarretinats i amb el mapa dels PPCC dibuixat a l’esquena de la samarreta. L’Anna va ser l’amable noia que me’n va informar. Es tractava d’una associació menuda, deslligada de qualsevol partit i fins i tot del CUP, que ja és deslligar-se, nascuda del convenciment que el sistema de partits actuals no els representa ni els resulta fiable. Potser es deien Tamborinada, no me’n recordo. Lògicament descontents amb el tripartit, “però com és possible?”, em deia l’Anna. Per descomptat, tampoc no es congratulaven dels avenços aconseguits durant vint anys per molt que hi patrullessin els Mossos d’Esquadra i que tots els assistents al concert s’haguessin educat en català. No se’n salva ningú, de la crema. La política apareixia llunyana, enganyosa i covarda. I, malgrat tot, l’existència d’aquella associació era política pura. Gairebé l’essència, el germen, l’origen i l’autenticitat de la política. Doncs com aquell grup de joves, em consta que centenars arreu del país. Debaten i reflexionen, esmolen eines, es diverteixen si cal. Reneguen dels polítics però ho fan en nom d’una idea. D’un ideal. El país que no surt per la tele.

La nit va aconseguir emocionar una mica aquest camaco de vacances. L’activisme que alguns vam fer en el seu moment partia d’aquesta idea, que finalment la lluita és a peu de carrer. Sense finançaments irregulars, ni campanyes televisives ni mitjans afins. Només gent, persones, boques i orelles i boca-orelles. La prepolítica que esmentava en Salvador Cardús fa poc en aquest diari. Els polítics podran pensar que el que cal és evitar que aquesta Catalunya indignada es batasunitzi, però en veritat penso que aquí podria trobar-se gran part de la centralitat anhelada. La ràbia de l’Anna no era en absolut cap símptoma d’immaduresa radical, sinó un símptoma d’orfandat ideològica, de profund desconcert. Comparteix el desconcert amb vostè, lector nacionalista, que només té temps de votar, seure davant dels esdeveniments i empassar-se el trist espectacle.

Publicat al diari AVUI. 19-08-2004