dimecres, 22 de febrer de 2006

Política per als dilluns

Amb alguns empesos pels atacs del PP, d’altres per l’immobilisme del PSOE i d’altres per una simple voluntat d’afirmació nacional, la manifestació de dissabte va ser un èxit de la bona gent disposada a defensar allò aprovat pel Parlament el 30 de setembre. Davant la pluja de retallades és normal, i també sa, que el ciutadà expressi una defensa de la proposta inicial sorgida de la nostra cambra representativa. I és reconfortant sentir que uns mateixos anhels són compartits per tanta gent. Després, un merescut descans de diumenge i en acabat tornar a la feina dilluns al matí. O anar a l’escola, o a la universitat. O emprendre la rutina de cada dia, sigui la que sigui, i afrontar la batalla amb els elements.Pagar la multa, fer els números de casa, resoldre una reunió, ajudar el fill a fer els deures.Treballar-se el futur o sobreviure amb prou feines, provar de vèncer les dificultats que ens planteja la societat i que els polítics (sí, en democràcia això ho fan els polítics) tenen el deure de provar de millorar. La pregunta, doncs, és la següent: quin paper real té la política en tot això? Quin paper volem que tingui? A què s’han de dedicar, finalment, els polítics?

Dissabte el que ens trobàvem era una societat civil fent política, la qual cosa no hauria de semblar-nos tan estranya. I menys quan es tracta de sentiments i d’identitat.Però de fet, si es tractava de defensar la proposta del Parlament, hauríem de recordar tots que aquesta proposta va néixer gràcies principalment a la feina d’uns polítics. I, en segon lloc, potser ens hem oblidat tots plegats que els partits polítics també són societat civil.

Que no són entitats etèries, imposades per designació divina, sinó el reflex de l’associacionisme i del sentit de l’interès col·lectiu sorgit en una colla d’ànimes. De tal manera que, és clar, tots ells són benvinguts en una manifestació d’aquestes característiques. Marcaré distàncies amb l’estil d’alguns articulistes d’altres tendències: CiU s’ha equivocat no assistint-hi. I penso que és un error greu, i m’incloc entre els que avisaven fa temps que el pragmatisme no havia de fer oblidar l’èpica. I no era incompatible pactar amb Zapatero i anar al carrer. Però dit això, no ens enganyem: la feina principal dels polítics no és ni ha de ser aquesta. Jo diria, doncs, que el protagonisme pretès per part d’ERC perverteix en gran part l’esperit de la manifestació: estem parlant d’un partit que encara té la clau del govern de Catalunya, que encara dóna suport parlamentari al govern del PSOE i que encara no ha gosat plantejar al Parlament una proposta de retirada del text.Tot això entre crits i banderes, mentre a la cantonada s’espera el xofer del cotxe oficial. Els republicans, doncs, també han de meditar.

Deixant de banda l'èxit sense pal·liatius de la convocatòria, que jo sàpiga les negociacions encara estan obertes. No hi ha un text tancat i tampoc no s’ha acabat, doncs, la feina dels polítics. Des de CiU afirmen haver anat tan enllà com era possible, i és cert que fins ara ningú no ha pogut demostrar el contrari. Però encara és l’hora de la política. Sino fos així, sens dubte ERC ja hauria presentat una iniciativa de retirada del text. Si no fos així, ja hauria marxat immediatament del govern davant d’uns socis, els socialistes, que són els màxims responsables de les actuals retallades. Quan aquesta setmana hi hagi consell executiu, on quedaran les pancartes? El que vull dir és que la coherència no s’ha de circumscriure als ideals, sinó que també ha d’incidir en la pràctica. No és coherent aquell que aguanta una idea fins a la mort, sinó aquell que fa servir totes les eines al seu abast per fer-la realitat. La ciutadania ha demostrat saber fer servir les seves.

Les dels polítics són governar, transaccionar, negociar, construir coses tangibles. Per tant, senyors, ho facin.Perquè mentre encara es disposa d’eines de pressió importants per treballar els nostres dilluns, no són admissibles els crits a la dignitat dels dissabtes. O es fan les dues coses, o no se’n fa cap.Ser al carrer, sí, però sobretot estar per la feina. Si no, no estem fent un paper digne. Ni representatiu, ni coherent. Estem literalment enganyant les persones.

Publicat al diari AVUI. 22-02-2006

dimecres, 8 de febrer de 2006

Ressonàncies magnètiques

Diu que laUniversitat de Temple, a Filadèlfia, ha demostrat poder detectar les falsedats a nivell cerebral mitjançant la ressonància magnètica. La nova tècnica, basada en les zones d’activació cerebral, elimina tots els marges d’error que existien amb les anteriors màquines de la veritat: al polígraf se’l podia enganyar si hom s’entrenava per controlar les emocions, però en canvi el cervell no enganya. Això vol dir que, en aquests moments d’anàlisis interessades sobre el desenllaç del procés de l’Estatut, es poden permetre tots els puntsde vista: però que ja no queda més espai per a la mentida.Vol dir que la mentida és una tècnica política en crisi. De l’Estatut se’n poden fer lloances o diatribes, però com a mínim el procés ha deixat al descobert moltes falsedats i això sempre és bona notícia.

Primera mentida: La broma pesada del federalisme. En efecte, en poques setmanes ha canviat completament aquell paisatge de les platges de Cambrils on passejaven un polític i un geni tot parlant de l’Espanya federal i comprovant com les onades els responien afirmativament. Ara les aigües ja només fan gloc-gloc i les gavines xisclen per arreplegar l’últim peix delmatí. La platja és la mateixa de sempre, però les interpretacions abstractes del paisatge han donat pas a un hiperrealisme molt més senzill (i també més cru). Enmig de tanta realitat sobtada, els dos personatges s’abracen l’un a l’altre, s’envolten amb la tovallola i aguanten horroritzats l’aspecte de les coses tal com són.

Segona mentdia: l'Estatut és l'última oportunitat per a un Estat plurinacional, sota l’amenaça d'un irreversible procés d’independència. La màquina fa bip i bip: mentida una cosa i mentida l’altra.En Cardús i en Francesc-Marc Àlvaro (entre d’altres) ja ens han recordat, des de les seves tribunes, que estava en discussió l’abast de l’autonomia i no pas cap procés d’emancipació nacional. Segur que la màquina no sonarà si reconeixem que parlàvem d’una llei orgànica espanyola, i que per tant topa tard o d’hora amb el mur infranquejable dels dos grans partits d’àmbit estatal: molt principalment aquell que també presideix la Generalitat amb el suport (precisament) independentista.O republicà. O com se diguin.

Tercera mentida, aquesta més antifa: si no som independents és per culpa d’en Pujol. I dir-ho qui ho diu, i fent el que es fa. Es poden comprendre els articles irats que pugui continuar fent l’amic Hèctor Bofill, perquè a tots dos ens diferencia un ordre de prioritats: per a ell, allò urgent és que l’independentisme de poca volada d’uns rellevi el nacionalisme de poca volada dels altres; per ami, la urgència consisteix a evitar que el nacionalisme, voli a l’alçada que voli, esdevingui un corrent de minories i teories mentre el país queda captiu de la gran trampa multicultural. Ara bé, puc comprendre aquesta frustració benintencionada (però dramàticament equivocada) d’en Bofill: el que ja no és admissible són altres indignacions impostades. Per molt que en Jordi Coca brami que “Mas ésmenys”, el veritable llast i la paret infranquejable per al nostre autogovern continuarà trobant-se sota unes sigles polítiques que ell mateix va recolzar. Tanta barra no suporta ni una breu passada per la ressonància.

Quarta mentida: la unitat nacionalista. Aquest concepte ja ha quedat eliminat del paisatge des de fa anys. No s’hi podia comptar per fer un Estatut de la mateixa manera que ja no s’hi compta per fer resde res.Suposo que això continuarà així fins que uns determinats dirigents s’adonin que, per deixar de ser considerats els germans petits de CiU, no calia passar a ser els germans petits, lletjos i concos del socialisme.Com que la cosa no apunta pas cap a una rectificació, per cap de les bandes, la unitat nacionalista és avui (desgraciadament)una falsedat més.Un enganyabadocs.

Evidenment, els que passen la prova de la màquina no són aquells que diuen la veritat, perquè en efecte es pot mentir de forma inconscient: només passen la prova aquells que tenen la consciència tranquil·la. Els reconeixereu perquè ni enels seus gestos, ni en les seves paraules,no s’hi endevina l’odi.

Publicat al diari AVUI. 8-02-2006