dimarts, 22 de juliol del 2014

Sobre la vida

Un discurs sobre la política? O sobre la vida?

Crec que molt més sobre la segona.

http://www.youtube.com/watch?v=VLzWM0AHg9w&sns=em



Dici: per noi va male.
Il buio cresce. Le forze scemano.
Dopo che si è lavorato tanti anni noi siamo in una condizione più difficile di quando si era appena cominciato.
E il nemico ci sta innanzi più potente che mai.
Sembra gli siano cresciute le forze. Ha preso una apparenza invincibile.
 E noi abbiamo commesso degli errori, non si può negarlo.
 Siamo sempre di meno.
Le nostre parole d’ordine sono confuse.
Una parte delle nostre parole le ha stravolte il nemico fino a renderle irriconoscibili.
Che cosa è errato ora, falso, di quel che abbiamo detto? Qualcosa o tutto?
Su chi contiamo ancora? Siamo dei sopravvissuti, respinti via dalla corrente?
Resteremo indietro, senza comprendere più nessuno e da nessuno compresi?
 O contare sulla buona sorte?
Questo tu chiedi.
Non aspettarti nessuna risposta oltre la tua.

dilluns, 21 de juliol del 2014

Viva la libertà


La causa mai no ha estat només Catalunya, ni la identitat. En moltes confrontacions de la història (bèl·liques o no), sota una aparent guerra entre dos països hi ha també una guerra de valors, normalment una manera de fer més autoritària contra una manera de fer més tolerant. Molt sovint no és només un “nosaltres contra vosaltres”, sinó un valor suprem de llibertat contra un altre tipus de valors més immobilistes o repressius. No és quasi mai només una llengua o una bandera, sinó també un ideal o un model de societat que ja és incompatible amb l'altre. Per exemple la batalla de les Termòpiles, immortalitzada a la pel·lícula 300: aquesta batalla no és memorable només per la proesa dels tres-cents espartans contra el gran exèrcit persa de Xerxes, sinó que també (i sobretot) és una batalla de la llibertat contra la tirania. D'un règim democràtic de llibertats com el grec (una democràcia primitiva, però democràcia) contra un sistema de monarquia autàrquica. Dues formes de vida diferents, com també va succeir a la Revolució Francesa. “Liberté, égalité, fraternité” és dir molt més que “talleu el cap al rei”. O amb la declaració d'independència dels Estats Units, “When in the Course of human events...”, per després enumerar les raons de la independència i concloure que un príncep tirànic no pot governar les persones lliures.

Els processos històrics d'independència, de descolonització, d'emancipació o d'abolició de l'esclavitud han tingut músiques massa semblants com per enfocar-ho tot només des del prisma del nacionalisme o de la supervivència i creixement de les identitats, que també hi és: per sota o per damunt d'això hi ha la universal invocació de la llibertat, del poder decidir, del deixar enrere un llarg sentiment de submissió o d'ofec. Per això el PP i el PSOE s'equivoquen tant amb la qüestió catalana: ja no es resoldrà amb cap pacte de finançament o competencial, perquè ha esdevingut un debat sobre els homes i dones lliures de decidir el seu futur. Ja ni tan sols és només un debat sobre el dret a l'autodeterminació, o sobre l'existència de Catalunya com a subjecte polític, que és un debat també important: ara ja estem parlant de la llibertat de cada home i cada dona per poder votar el seu futur, i això no s'arregla amb més diners ni amb promeses. En una democràcia la gent té dret a decidir, i si això no es canalitza acaba derivant en inevitables moviments revolucionaris (per ordenats i civilitzats que siguin).

El nostre debat ja ha deixat de ser només el de Catalunya-Espanya. És el debat entre Leònides i Xerxes, entre Thomas Jefferson i Jordi III, entre Rousseau i Lluís XVI, entre Nelson Mandela i el Partit Nacionalafrikaner, entre Martin Luther King i les lleis Jim Crow, entre Mahatma Gandhi i el Raj britànic, salvant totes les distàncies i sense voler fabricar falsos heroismes: no és que Mas sigui un nou Gandhi, i no és que Espanya sigui un país intrínsecament autoritari. És que negar el vot en qualsevol matèria, sigui la que sigui, sempre obeirà a una pulsió totalment oposada a la defensa de les llibertats col·lectives i individuals. I aquest és el debat en què estem, la por o la llibertat. “L'imperi de la llei”, al·leguen. I tenen part de la raó, la llei garanteix llibertats i s'hi pot fer poca broma. Però quan esdevé immòbil, insensible i absurdament cega, pot esdevenir l'excusa eterna d'un sistema de valors autoritari. Esdevé l'excusa dels països escassament democràtics, igual que la raó és l'excusa dels cors escassament enamorats. No es pot tenir por de la llibertat, ni de la seva expressió, sense caure en una actitud decadentista i mediocre.

Això val per als països i per a les persones. Recomano anar a veure Viva la libertà, aquesta pel·lícula de Roberto Andò: lluitar per la llibertat i per les actituds positives és cosa de cadascú. Tots som líders de la nostra causa, en aquest sentit. Els electors premien alguna cosa més que les defenses numantines de dogmes i banderes, premien les actituds obertes i sinceres. La manca de por, l'amor a la llibertat. Espartans!: aquesta és la veritable guerra.




Publicat a El Punt/Avui el 21 de juliol del 2014

dimarts, 8 de juliol del 2014

Nova política




Un cop constatat que l'atmosfera és revolucionària, poden passar dues coses: que el corrent de revolta es desbordi o que es canalitzi. El problema dels qui pretenen canalitzar-lo és que poden ser titllats ràpidament de traïdors, d'aixafaguitarres o d'estafadors. No és cap sorpresa, les revolucions tenen això: inclouen demandes de puresa extrema, de fermesa ideològica quasi dogmàtica i de nul espai per a la negociació o per a la paciència. Hi ha rius que es deixen canalitzar amb més facilitat que d'altres. Crec que el riu del procés català es desborda aquesta tardor si no hi ha consulta, i això significa que potser cap partit podrà dirigir-lo o encapçalar-lo. La qual cosa és dramàtica per a la fluïdesa del procés, però és el que els catalans hem volgut: pluralitat i fragmentació. I la culpa és una mica de tothom, que consti.

Ens dirigim a un escenari de fragmentació política que farà impossibles grans majories unipartidistes, que farà fins i tot també difícils els pactes pre o post electorals, que deixa aflorar noves formacions extremistes (o populistes, o fins i tot marcadament lerrouxistes), que fa aventurar una divisió o com a mínim un replantejament de les actuals relacions entre CDC i UDC i que posa també com a agents polítics cada cop més principals entitats com l'ACN, que tal vegada algun dia participi directament en les candidatures. Això pot fer el procés més ric i més sincer amb la pluralitat del país, però no el fa més fàcil. L'avís d'Aznar no era cap ingenuïtat, tenim un talent increïble per a la divisió. L'avís últim de Duran i Lleida tampoc no és cap ximpleria: si es deixa que les coses segueixin aquest curs, tot plegat pot desbordar-se. Alguns encara confiem en la capacitat d'entesa entre Mas i Junqueras fins al final, fins i tot fins a la decisió d'una data electoral el 2015 o el 2016, però el risc de divisió o de desbordament involuntari és més que palpable. Les revolucions tenen aquestes coses: poden sobrepassar els mateixos líders, fins i tot els més revolucionaris de l'espectre polític. Alguns diuen que el procés està sobrepassant CiU, però qui assegura que llavors no pugui sobrepassar la mateixa ERC?

Madrid juga a això. Juga a la nostra tendència a la fragmentació, a la nostra incapacitat de premiar la valentia amb majories suficientment sòlides. Juga a la nostra eterna desconfiança els uns dels altres, a les nostres històriques i arxiconegudes acusacions de traïdoria, a la nostra famosa incapacitat per canalitzar les revolucions quan creix el cabal. Vam saber ordenar la primera revolució catalanista, la de la Renaixença i la de la Lliga: i l'ordre va ser una bona cosa, i Cambó va ser un gran mestre en aquesta forma d'aconseguir resultats grans i perdurables. Després es va desbordar el riu i no el va saber canalitzar Cambó... Però el cas és que Macià i Companys només el van saber canalitzar durant pocs anys, de tan gran i caòtic que havia esdevingut, i de tanta divisió creada entre faccions del catalanisme. I de tant predomini de desordre i la indignació al carrer, del discurs d'extrema esquerra i fins i tot anarquista, del populisme, de la ceguesa revolucionària.

Madrid juga a això. I quan veig aquestes anomenades “noves formes de política” o aquesta comprensió eterna pel pitjor vessant de Can Vies, només faig que pensar en aquest desbordament que ja ens va succeir. I que va acabar amb tot, amb els somnis però també amb les realitats aconseguides. I tant, que Madrid juga a això. Hi jugarem també nosaltres? De debò?




Publicat a El Punt/Avui el 7 de juliol del 2014