Viva la libertà

La causa mai no ha estat només Catalunya, ni la identitat. En moltes confrontacions de la història (bèl·liques o no), sota una aparent guerra entre dos països hi ha també una guerra de valors, normalment una manera de fer més autoritària contra una manera de fer més tolerant. Molt sovint no és només un “nosaltres contra vosaltres”, sinó un valor suprem de llibertat contra un altre tipus de valors més immobilistes o repressius. No és quasi mai només una llengua o una bandera, sinó també un ideal o un model de societat que ja és incompatible amb l'altre. Per exemple la batalla de les Termòpiles, immortalitzada a la pel·lícula 300: aquesta batalla no és memorable només per la proesa dels tres-cents espartans contra el gran exèrcit persa de Xerxes, sinó que també (i sobretot) és una batalla de la llibertat contra la tirania. D'un règim democràtic de llibertats com el grec (una democràcia primitiva, però democràcia) contra un sistema de monarquia autàrquica. Dues formes de vida diferents, com també va succeir a la Revolució Francesa. “Liberté, égalité, fraternité” és dir molt més que “talleu el cap al rei”. O amb la declaració d'independència dels Estats Units, “When in the Course of human events...”, per després enumerar les raons de la independència i concloure que un príncep tirànic no pot governar les persones lliures.

Els processos històrics d'independència, de descolonització, d'emancipació o d'abolició de l'esclavitud han tingut músiques massa semblants com per enfocar-ho tot només des del prisma del nacionalisme o de la supervivència i creixement de les identitats, que també hi és: per sota o per damunt d'això hi ha la universal invocació de la llibertat, del poder decidir, del deixar enrere un llarg sentiment de submissió o d'ofec. Per això el PP i el PSOE s'equivoquen tant amb la qüestió catalana: ja no es resoldrà amb cap pacte de finançament o competencial, perquè ha esdevingut un debat sobre els homes i dones lliures de decidir el seu futur. Ja ni tan sols és només un debat sobre el dret a l'autodeterminació, o sobre l'existència de Catalunya com a subjecte polític, que és un debat també important: ara ja estem parlant de la llibertat de cada home i cada dona per poder votar el seu futur, i això no s'arregla amb més diners ni amb promeses. En una democràcia la gent té dret a decidir, i si això no es canalitza acaba derivant en inevitables moviments revolucionaris (per ordenats i civilitzats que siguin).

El nostre debat ja ha deixat de ser només el de Catalunya-Espanya. És el debat entre Leònides i Xerxes, entre Thomas Jefferson i Jordi III, entre Rousseau i Lluís XVI, entre Nelson Mandela i el Partit Nacionalafrikaner, entre Martin Luther King i les lleis Jim Crow, entre Mahatma Gandhi i el Raj britànic, salvant totes les distàncies i sense voler fabricar falsos heroismes: no és que Mas sigui un nou Gandhi, i no és que Espanya sigui un país intrínsecament autoritari. És que negar el vot en qualsevol matèria, sigui la que sigui, sempre obeirà a una pulsió totalment oposada a la defensa de les llibertats col·lectives i individuals. I aquest és el debat en què estem, la por o la llibertat. “L'imperi de la llei”, al·leguen. I tenen part de la raó, la llei garanteix llibertats i s'hi pot fer poca broma. Però quan esdevé immòbil, insensible i absurdament cega, pot esdevenir l'excusa eterna d'un sistema de valors autoritari. Esdevé l'excusa dels països escassament democràtics, igual que la raó és l'excusa dels cors escassament enamorats. No es pot tenir por de la llibertat, ni de la seva expressió, sense caure en una actitud decadentista i mediocre.

Això val per als països i per a les persones. Recomano anar a veure Viva la libertà, aquesta pel·lícula de Roberto Andò: lluitar per la llibertat i per les actituds positives és cosa de cadascú. Tots som líders de la nostra causa, en aquest sentit. Els electors premien alguna cosa més que les defenses numantines de dogmes i banderes, premien les actituds obertes i sinceres. La manca de por, l'amor a la llibertat. Espartans!: aquesta és la veritable guerra.




Publicat a El Punt/Avui el 21 de juliol del 2014