divendres, 28 de desembre del 2012

Política cultural i civil



Primera reflexió: ningú no discutirà que el fenomen dels nous partits minoritaris, com ara la CUP i Ciutadans, és reflex d'una nova societat civil organitzada. Tothom estarà d'acord que el sistema dels partits clàssics a Catalunya està complementant-se amb sigles noves, creades des de plataformes ciutadanes, moviments populars, associacions, opinadors, etcètera. És a dir, tothom reconeix la CUP com a manifestació d'un fenomen social o d'una expressió de societat civil descontenta (i organitzada). Doncs bé: els partits polítics clàssics, en essència, també són això. Després evidentment ve el desgast de l'exercici del poder o de l'oposició, i del pas dels anys i de l'evolució del pensament, juntament amb alguns vicis prou evidents. Però si durant l'any 1978 els partits eren producte dels moviments socials latents (catalanistes, socialistes, liberals, republicans, etcètera) ara no són o no haurien de ser altra cosa. No hi ha cap decret que obligui a tenir el sistema de partits que tenim, ni a configurar les majories com ho estan. En resum, i perquè quedi clar: quan parlem de societat civil no hem de pensar només en empresa o en entitats associatives. Els partits són també societat civil. Són, al capdavall, associacions de persones que pensen d'una determinada manera i que volen millorar la realitat a través de la política. I així haurien de ser vistos, i així és com haurien de comportar-se.

Segona reflexió: si els partits polítics es comporten com una forma més d'associacionisme, que és en puresa el que són, la diferenciació entre iniciativa política i iniciativa civil pot ser sanament difuminada. A principis de segle, per exemple, era possible accedir a una plaça de senador pel simple fet d'haver conquerit la presidència de la Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País (no sé si fórmules de representació social com aquesta podrien ajudar a trencar barreres entre política i ciutadania). Però el cas és que la tasca institucional, pública, no hauria de fer oblidar l'impuls d'origen espontani, privat, individual, voluntari i associatiu de la política. Un exemple d'aquesta barreja seria la feina dels primers polítics catalanistes, que tant podien fer de mecenes o promotors culturals com de diputats o presidents (i una cosa retroalimentava l'altra). Per tant, no és cert que només es pugui fer política cultural pensant en el sector públic o limitant-se a gestionar pressupostos públics. Millor si el polític no només sap fer política institucional.

Tercera reflexió: fa cent anys els patrons i mecenes no tenien avantatges fiscals per a fer el Palau de la Música o el Liceu, ni per encarregar cartells publicitaris a Ramon Casas (Codorniu, a banda de patrocinar el Teatre Goya, ha actualitzat el famós anunci modernista en una gran lona a la plaça Francesc Macià), ni per a aixecar el Teatre Fortuny de Reus. Tampoc no hi havia Generalitat per a fer-ho possible. Avui evidentment la falta de fons públics no pot ser compensada en la seva totalitat per les aportacions privades, perquè la crisi afecta tothom, però sí que es poden trobar vies de col·laboració més enllà del patrocini. La Llotja de la Cultura, impulsada pel Departament de Cultura, busca precisament fomentar aquesta cooperació entre societat i cultura no necessàriament només amb acords de finançament. Estem demostrant que moltes altres vies de cooperació són possibles, amb resultats sorprenents.

Com va dir un important mecenes gironí en unes jornades sobre patrocini, els avantatges fiscals fan falta però el motor del patrocini pot ser simplement la voluntat de ser feliç. De donar sentit a la feina, al producte o a l'empresa. I m'és igual que em puguin dir ingenu: una forma eficient de ser feliç és fer feliços els altres. No falla mai.

Publicat a ElPunt/Avui el 17 de desembre del 2012

Diversitat política útil



El catalanisme polític (que no el cultural) comença amb la lliga l'any 1901. Només després de créixer i escampar-se en totes les capes socials i en tot el territori del país, es diversifica i acull opcions diferenciades: ERC va néixer l'any 31 (com Unió Democràtica) provinent del nou Estat Català de Macià i del Partit Republicà, ja existent des de molt abans; la mateixa Lliga Regionalista passà a anomenar-se Lliga Catalana; apareix Acció Catalana com a escissió dels cambonians... etcètera. És a dir, la pluralitat és una història d'èxit del catalanisme, o més ben dit, aquesta pluralitat demostra l'èxit de la causa que defensa. L'aspiració a l'autogovern de Catalunya és una marca política que funciona, perquè hi ha una nació al darrera però també perquè motiva electoralment. Políticament. Amb la recuperació de l'autonomia l'any 79 el moviment s'aglutina principalment al voltant de CDC, però amb representació destacada d'ERC i (d'una altra manera, cada cop més discutible) pel socialisme català.

El catalanisme, avui, té una representació parlamentària complexa, tal vegada massa complexa: en les eleccions al Parlament un ciutadà pot voler un catalanisme conservador, o pot decidir que millor un catalanisme progressista; i més enllà d'això un que sigui progressista però no socialista, i en tot cas que deixi clar que vol la independència; i fins i tot pot escollir una opció conservadora però (això sí) socialcristiana, o un socialisme catalanista que matisi o complementi el socialisme lerrouxista; o posats a parlar de tot parlem de la monarquia i de la república, que un pot voler ser independentista i d'esquerres però sobretot que no hi hagi rei; i un pot ser nacionalista però gradualista, i un altre pot ser sobiranista amb calendari; i per embolicar-ho encara més, hi ha el catalanisme ecosocialista que no sap i que creu que no cal que digui què votaria en un referèndum d'autodeterminació; i fins i tot arribem a la sofisticació de votar per procurar que no fos cas que el partit majoritari, amb qui podem estar d'acord, no es desviï massa del camí. Per no parlar dels nous partits emergents, que no és el tema. En definitiva: ara és més difícil que mai que el catalanisme convergeixi. És més difícil que mai tenir convergència catalanista al Parlament.

És això bona o mala notícia? Depèn. És una mala notícia si es considera imprescindible un lideratge monocolor com ho van ser el de Pujol o el de Macià. Molts dels que acusen Mas d'haver pretès liderar massa sol el moviment cap a la independència obliden molt sovint els bons temps de Macià, en què la personificació (un punt messiànica, per cert) va resultar clau per a l'èxit. Però tant se val: ara mateix aquest lideratge monocolor no l'hem escollit i, per tant, el catalanisme ha de fer front a la nova etapa des de la complexitat i des de la pluralitat. És això possible?

És perfectament possible, però seria inèdit. Un pacte CDC-UDC-ERC (i sé com ho escric) per a la governabilitat dels propers anys, sigui compartint govern o només compartint votacions al Parlament, seria la gran notícia des de l'any 1901: per primera vegada en més d'un segle, el catalanisme hauria assumit que la seva causa només es pot abordar sumant allò sumable i no encaparrant-se en dividir allò divisible. És una gran oportunitat del catalanisme en el seu conjunt, sense pretendre canviar el veí ni menjar-se el seu espai. I, sobretot, desterrant per sempre les acusacions de traïció. Com hauríem madurat aleshores! I que forts que seríem!

Publicat a El Punt/Avui el 3 de desembre del 2012