dilluns, 25 de juliol de 2011

Reflexions, crítiques i relat









En el marc de les III Reflexions Crítiques convocades per l'actual Departament de Cultura de la Generalitat hi ha, com el seu nom suggereix, reflexions i crítiques. Hem dit i escrit de manera repetida en els últims anys que els partits polítics no poden abastar-ho tot, i que la implicació en el futur (no només cultural) del país pertoca a tothom. L'apel·lació a la societat civil, a la participació, a l'esperit d'equip i de col·lectivitat, ha estat una idea prèvia prou instaurada: d'aquí l'organització de les jornades, i d'aquí l'obertura per a l'elaboració d'un pla estratègic de la cultura. S'endevina l'entonació d'un cert “mea culpa” o una cura d'humilitat: els programes electorals no ho resoldran tot, ni de bon tros. Vol dir això que el polític no ha de liderar el “relat”, com se suggeria dimecres passat a l'intercanvi d'idees sobre El país i la ficció? Parlem-ne. Justament la taula amb Laura Borràs, Sergi Belbel, Simona Škrabec, David Castillo, Albert Serra i Francesc Serés va tenir la interpel·lació directa d'aquest últim cap als polítics: on és, deia Serés, el relat dels polítics? “Jo, per part meva, continuo treballant-hi”, va afegir amb èmfasi.

L'actual conseller de Cultura ha escrit un llibre amb un cert relat. Es diu Catalanisme deucentista, i s'hi apunten algunes idees d'inici que podríem resumir (molt pel broc gros) en un “estat del benestar eficient” en què, és clar, cobraria un major protagonisme la cultura. La cultura entesa en un sentit molt ampli, més enllà del marc dels creadors. Ja vaig escriure en el seu moment que era curiós que aquesta vegada sigui un polític qui empenyi a crear una sensació de moviment: a principis del segle XX els noucentistes i modernistes eren principalment els artistes, pintors, arquitectes (...). D'ells sortia el moviment, el corrent col·lectiu, les característiques, el relat. Ara tenim una invitació a relatar, que sorgeix d'un polític: però una invitació és una invitació, no una redacció de dalt a baix. El relat ha de trobar-se en la cultura mateixa, entre els ciutadans, entre els creadors, amb l'assistència atenta (i també participativa) dels polítics o gestors.

Serés trobava a faltar un relat polític del país en l'àmbit cultural, quan justament és ara que des d'una conselleria es convida a construir un relat, i a fer-ho amb un cert sentit històric. Els programes electorals són per a quatre anys i, tot i així, són fràgils. Finestreta única, sistema bibliotecari únic, simplificació administrativa, ús de les noves tecnologies en la difusió de les arts, internacionalització... Són eines polítiques i de gestió que figuren en els programes i que, si no hi figuren, són conegudes apostes de l'actual equip del departament: però el relat cultural del país és una altra cosa. El relat ens pertoca a tots, i tinc els meus dubtes que aquí els polítics hagin de ser els principals intèrprets de l'orquestra. Més aviat al polític li pertoca el que s'ha fet ara: preparar l'espai, l'auditori, els vehicles de comunicació i d'intercanvi, les temàtiques principals, els agents que més poden aportar, els mitjans per fer realitat (tant com es pugui) les conclusions que vagin sorgint... Però si no volem ser menys que els homes de la Renaixença, del modernisme, del noucentisme, de les avantguardes, etcètera, el que hem de fer els creadors i els qui ens movem al voltant de la cultura és precisament no delegar tota la responsabilitat al polític. En té moltes, de responsabilitats: impulsar, ajudar, gestionar, realitzar, respondre... però no la de marcar un relat. No pas sol.

Si no ha de fer de solista, quina aportació ha de fer el polític en el debat? Doncs pot fer diverses coses: pot provar de resumir amb coneixement on ens trobem i cap on sembla que volem anar, tots plegats (creadors, públic, administracions). Pot provar de fer una fotografia prou justa, d'escoltar, d'aportar la seva visió, d'endevinar (més que marcar) el rumb dels corrents i d'oferir eines que facin possible el creixement amb vista a uns quants anys. Els polítics van intervenir, és clar, en el desenvolupament dels corrents de principis del XX: però no des de cap intervencionisme, sinó com uns agents més. A això han anat dirigides les jornades en què tants convidats, com Serés, han participat. Afortunadament, el que molts creadors han (hem) fet amb el guant ha estat recollir-lo. Crec que això és treballar en positiu.

Publicat al diari AVUI el 25 de juliol del 2011

dilluns, 11 de juliol de 2011

Enterradors del nacionalisme


Periòdicament apareixen articles, sobretot en determinada premsa, que parlen de la mort o de la necessària mort del nacionalisme. Fa uns mesos era Toni Soler qui escrivia que el nacionalisme català havia mort, perquè el considerava superat: aproximadament deia que vivim en un país postnacionalista on les essències i el debat identitari han donat pas al debat sobre l'estat propi, seguint en part la tesi de l'època daurada de Carod-Rovira, en què el polític proclamava que ell era independentista però no nacionalista. La mateixa tesi que va servir (innecessàriament) per explicar o excusar la investidura del president Montilla, i que associava el nacionalisme a la intolerància, el tancament i la barretina. La paradoxa era que Toni Soler escrivia això, que el nacionalisme havia mort, just el mateix dia que CiU guanyava de forma incontestable les últimes eleccions catalanes. Sí: una federació nacionalista.

Ara llegeixo que Albert Sánchez Piñol, en el mateix mitjà escrit, ha mostrat la seva preocupació per l'ús del terme. L'autor de La pell freda, que és antropòleg i que ha escrit ben sovint sobre la tendència de les comunitats humanes a rebutjar la diferència, diu que l'ofèn que el tractin de nacionalista perquè ell no vol envair Polònia. De fet Woody Allen no va parlar del nacionalisme ni dels nacionalistes en cap moment, com afirma Sánchez Piñol, sinó que es va limitar a dir que cada vegada que escoltava Wagner li venien ganes d'envair Polònia. Però és clar que Sánchez Piñol detecta una associació universal del nacionalisme amb el nazisme i certament Wagner va tenir una clara influència musical en Hitler. De fet, l'article és clar en un sentit: el nacionalisme és “una ideologia funesta, pèrfida i sagnant” (sic) perquè equival a dir “nosaltres som millors perquè som nosaltres”.
No he volgut anar al Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, no fos que se'm titllés de tancat o (encara pitjor) d'escoltar música de Wagner: per això he anat a la Wikipedia, que diu que el nacionalisme és una ideologia política que consisteix en una forta identificació d'un grup d'individus amb un ens polític definit en termes nacionals. Les variants ultres, arrogants o excloents del nacionalisme hi apareixen, és clar, però no com a definició principal. Segons Sánchez Piñol, la majoria de nacionalismes s'han produït arran de la constitució dels estats nació (funestos per a les identitats minoritàries), en la reunificació d'alguns estats moderns durant el segle XIX o bé en un vessant expansiu o imperialista. Això fa prou lleig per reconsiderar, segons ell, la terminologia emprada a Catalunya: com que a França, a Anglaterra o a Alemanya el terme té una interpretació negativa, caldria que ens ho féssim mirar.
Evidentment que nego la major: no entenc que, vivint on viu, Sánchez Piñol pugui comparar en un mateix article el nacionalisme català amb l'imperialisme, el nazisme, el tancament, la intolerància o els aires de grandesa. Estic segur que no ha volgut escriure això, ja que d'altra banda el meu to seria molt diferent. Sánchez Piñol indica, això sí, que paguem un preu desmesurat en termes d'imatge internacional cada vegada que ens proclamem nacionalistes. I si jo negava la major, també ara nego la menor: tothom al món (tothom que mereixi una interlocució) sap diferenciar entre un nacionalista i un nazi, entre un socialista i Stalin, entre un liberal i un ultraliberal. Llegir més enllà del titular groc és ben fàcil (a banda de necessari) per a les persones que senzillament han anat a una escola.
El que és sorprenent (i sospitós) és aquesta dèria funerària amb el nacionalisme català. Ni crec que sigui del tot honest proclamar-se independentista i no nacionalista (va ser ERC qui va aprovar quotes del 50% català al cinema) ni crec que haguem d'avergonyir-nos de tenir polítics i política nacionalistes. Al contrari, crec que aquest terme ens ha ajudat perquè ha aglutinat prou simpaties per ser prou fort, prou resistent, prou integrador i prou constructiu. Ser nacionalista és, i ara sí que agafo el diccionari (amb la Novena de Beethoven de fons), propugnar o afavorir la unitat i la independència d'una nació. L'autoafirmació no té res a veure amb la superioritat: jo he llegit moltes més pàgines de Jordi Cabré que de Sánchez Piñol, però no em veuran mai entrar a discutir l'afirmació que ell és molt millor escriptor que jo.

Article publicat a l'AVUI l'11 de juliol del 2011