divendres, 13 d’abril de 2018

Mediacions


Un mediador no és ben bé qui fa una proposta “del mig”, sinó qui aproxima dues parts per acabar trobant-la, a empentes i rodolons si cal, i encara que estiguin enfadadíssims. Ara acabem de començar la fase de mediació que s’esperava el dia 27 d’octubre, quan Carles Puigdemont va proclamar la república i tots dèiem “algú vindrà a mediar”. O el dia 10, quan en va suspendre la declaració. Esperàvem que algú es mogués i no es va moure ningú, s’ha d’admetre, i és una vergonya per als amics europeus i per a nosaltres, pagafantes del sud. Però ha calgut que Espanya mostrés el seu instint torero abusananos i marcapaquets perquè ara mateix el públic, és a dir l’opinió pública europea que assisteix a la corrida, es posi a xiular contra l’espectacle. És ben bé la pel·lícula de Ferdinand, mirin-la, vegin com el toro acaba torejant el torero, contemplin com podria de ser de bonica Espanya si no tingués el subconscient als collons de Quevedo. En fi. Que ara volen mediar. Mirem-ho.

Una proposta “del mig” plantejada per un foraster, o per un marcià, hauria sigut votar amb tres opcions de resposta. La via Salmond, la que convidava a sí/no/devolution i que Cameron va rebutjar. Aquesta seria encara una via del mig? És possible però és complicat, perquè resulta que el referèndum el vam fer i que ens van pegar. I que això d’empresonar els dissidents és molt lleig, sobretot per delictes no comesos i no demostrats en judici. Tot això són causes i raons que, en dret internacional, justificarien la separació d’un territori perquè demostren la subordinació d’un poble de forma arbitrària. Per tant quan es va proclamar la república del 27-O va ser per una barreja de resultats electorals, de resposta a la violència exercida, de petició d’auxili internacional i d’establiment d’un nou fil de legitimació. Per tant és difícil que això sigui ignorat en una futura “via del mig”, si no és a canvi de moltes garanties i d’un reconeixement explícit de la sobirania del parlament de Catalunya. Dit d’una altra manera, qui ha pres una posició d’abús de força té molt més per demostrar que qui pot haver comès un error procedimental. Jo puc haver fet un moviment diagonal amb la torre, però és que tu has trencat el tauler d’escacs sencer i m’has apallissat. I ni es pot oblidar ni es pot amagar. Tothom ho ha vist.

Possiblement no hi haurà mediació. Per obcecació espanyola. Ho preveig de forma clara, i aquí no faig tant l’exercici de mediador com de mèdium. Si això passa, com crec que passarà, caldrà que els estats d’Europa decideixin si volen un conflicte crònic o dos estats separats. Separats, s’entén, per evitar que es facin més mal o perquè el món ha de continuar girant. La solució del mig, si Espanya abandona la manoletina, ja he dit la que crec que és. Significaria empassar-se moltes humiliacions, per part catalana: però entenc que hi hauria sacrificis a banda i banda. Ara bé: si no hi ha una solució o proposta semblant, que passi pel reconeixement d’una decisió sobirana i democràtica, aleshores cal guardar la carta del 27-O: vam votar, vam guanyar, vam proclamar i demanem que se’ns reconegui. De fet, si tenim gent empresonada és perquè volen que renunciem a tot això. Que ho llencem al pou. Felipe González ho va deixar clar davant de Jordi Évole, que calia alliberar els presos sempre que es renunciés a la “reincidència”... per part de Puigdemont! Tan demencial i mafiós com cert, però és el que hi ha. Per tant, d’entrada, a això no s’hi renuncia. Ni tan sols si formem govern, sigui amb Jordi Sànchez o amb algú altre. A això no s’hi renuncia, tot i que pugui quedar guardat al prestatge. Mai al pou. Mentrestant, som tot orelles.

Publicat a Naciódigital el 9 d'abril del 2018

Un nou 98?


Així ho qualificava Arcadi Espada ahir mateix a Twitter: la decisió del tribunal alemany d’ahir, que ni tan sols admet a tràmit (matís important) la consideració de la demanda d’extradició per rebel·lió, és un nou 1898 per a Espanya. Una desfeta total, venia a dir. Més subconscientment, ens parlava de la pèrdua d’una nova colònia. Però els problemes d’Espada amb el seu subconscient són problemes a tractar amb un professional.

Jo diria que Espada podria no equivocar-se tant. No es tracta només d’una humiliació del sistema judicial espanyol, d’un desmentiment de tants discursos polítics que assenyalaven “colpistes”, o d’una obertura d’una possible (i més que desitjable, quasi inexcusable) investidura de Puigdemont. No, no mirem només a curt termini. Fem una mirada més profunda, mirem a llarg: què significa aquesta decisió en termes de “procés” o de conflicte Catalunya-Espanya de cara als anys futurs? Què ens diu sobre la “dimensió desconeguda” que havia d’anar darrera d’una DUI, i que ara ja anem coneixent?

Ras i curt, si aquesta línia jurisprudencial europea (no només alemanya sinó també escocesa, suïssa, belga, etc) es confirma i pren cos, o sobretot si acaba condicionant algun canvi en la instrucció de Llarena o en la jurisdicció espanyola, vol dir el següent: que en el futur fer un referèndum unilateral, declarar la independència al Parlament i desobeir algunes lleis de l’Estat no comporten cap delicte de rebel·lió o de sedició. Poden comportar inhabilitacions i incórrer en altres faltes o delictes, però cap d’ells relacionats amb capo violència quan aquesta no ha existit. És a dir: mentre el procés polític es mantingui explícitament pacífic, com a mínim fora d’Espanya ningú no ens podrà empresonar en base a simples interlocutòries fantasioses. No cal dir la rellevància que té això de cara als futurs anys. Poca broma.

A curt termini, és un gol de xilena de Puigdemont i els seus. És un cop dur per a la reputació d’Espanya, és un símptoma clar de les probables prevaricacions de Llarena i de Lamela, i és un desmentiment polític en tota regla a Rajoy, Aznar, Rivera, Arrimadas, Sánchez i tots els que s’agafaven a una autoritària manera de veure la llei i els fets. És un advertiment a tot el feixisme latent, disfressat d’”estat de dret”, que aflorava els últims mesos a l’Estat. Per cert: també és una desautorització del discurs del monarca.

Espanya, a prop de perdre l’última colònia. I vés a saber si, fins i tot, el respecte de la UE. Dubto que més es perdés a Cuba.


Publicat a Elmón.cat el 6 d'abril del 2018

Carta a Carles Puigdemont


President: aquesta carta que t’envio sortirà publicada, perquè ho he vist útil. Això de la llibertat, president, Carles, ja saps que no depèn de si et trobes en una presó. Ara mateix t’escric des de Barcelona, la capital d’un país que té anul·lat el seu autogovern i que està regit per una Constitució intocable, interpretable a conveniència d’una part, i per uns poders (també el judicial) que apliquen la llei amb criteris venjatius i discrecionals. I, tot i així, em sento una persona lliure. Per tant entendràs que et parli d’home lliure a home lliure, però amb el profund agraïment d’haver-me’n fet adonar. Ens has fet veure que havíem d’atrevir-nos-hi, a ser lliures. Que ho havíem de dir i creure’ns-ho, i actuar.

Abans d’aquesta tardor, et vaig preguntar sobre el futur i et vaig demanar que em responguessis més com a Carles que com a president. Per no entrar en detalls, em vas respondre sobre la complexitat. El complicat que és tot, els equilibris difícils dins i fora de la política, les contradiccions, els interessos, les pors, els dubtes sobre les pròpies forces. Tot i així, el sentit de la llibertat personal i col·lectiva transcendia aquestes complexitats. Sense ignorar-les, i més aviat coneixent-les molt bé, el sentir-se lliure posava un mirall davant de totes les pors i les anava desmuntant una a una. Per això la tarda del 27 d’octubre, malgrat tantes fragilitats, va ser tan dolça: per una vegada els idealistes, els “ingenus”, els que representa que tenim massa idees al cap, aconseguíem transformar el panorama. Ho saps perfectament: a l’antiga Roma, un “ingenu” era el fill lliure d’un esclau.

Vam cometre errors, sí. Però va ser una tarda dolça, políticament parlant. Havíem pronunciat les paraules que temia Espanya, obsessionada a evitar que ens veiéssim capaços d’arribar fins al final. No d’arribar-hi, no de fer la independència (que és una cosa que costa més temps en processos com el nostre), sinó de proclamar-nos república en una institució com el Parlament. Proclamar-nos lliures, sentir-nos lliures. Allò de “fets, no paraules” quedava superat per l’obvietat que hi ha paraules, hi ha frases, hi ha textos i declaracions, que són fets. Dir “soc lliure” és ja un fet irreversible per si sol. Ha quedat clar. Marca un abans i un després en les relacions i en els discursos, i en els esdeveniments futurs. D’aquí la por que tenien, i el pànic immens que han demostrat amb tants abusos, sentències, càstigs, persecucions, prohibicions i invasions del nostre autogovern. Tenien (i tenen) molta por a les nostres paraules. Gràcies per aquestes paraules, per aquests fets.

Diuen que estàs bé i fort. M’ho crec, tot i la incertesa i d’aquesta atenció al que ens digui en breu un jutge alemany. Perquè podria sortir malament, president. Sí. Però de vegades tenir sentit pràctic és fer allò que has de fer, bàsicament perquè al darrere hi tens les flames o la boira. O encara pitjor: la mediocritat. Tenir sentit pràctic és, avui, investir-te de nou. Seria el més eficaç, el més eficient, el més realista. El país no pot caminar ni avançar de debò mentre ignora la injustícia; els partits, molt ferits i desconcertats, han de reinventar-se sobre una base digna; i Europa s’enfronta a una crisi moral amb greus conseqüències socials, polítiques i econòmiques. Per al nostre propi bé i per al nostre bé més immediat, més val que mantinguem vigent la teva presidència. Té tot el sentit el que has fet, el que fas, el que faràs. Que se n’adonin els qui creien, ingenus ells, que defensar uns ideals no servia de res. Si es descuiden, enmig de tant de càlcul un dia es quedaran sense drets humans.

No crec que haguem subestimat l’adversari: crec precisament que l’hem sobrevalorat, perquè crèiem que parlàvem amb una democràcia homologable. Tu i altres heu hagut d’avantposar la causa col·lectiva als interessos més personals i heu pagat un preu altíssim. La causa de la modernitat democràtica, a favor de l’Europa que val la pena, contra l’odi, el cinisme extrem i la uniformitat empobridora. El que no esperàvem és que calgués tant de sacrifici, i tanta valentia, per arribar fins aquí. Surti com surti això, president, moltes gràcies per modernitzar-nos. Ens has alliberat a tots íntimament, tant als qui estem amb tu com als que no pensen igual. Escriure a un pres polític com tu, des d’una presó a una altra mena de presó, fa que m’adoni de com n’ets, de lliure. I de com ens n’has fet, de lliures, a la resta. De nou, gràcies, una forta abraçada, i ens veiem ben aviat.


Publicat a El Punt/Avui el 3 d'abril del 2018

dimecres, 14 de març de 2018

Què diran de nosaltres



Vista la pel·lícula “Darkest hour” (“El instante más oscuro”) sobre el moment més crític de la política de fermesa de Churchill contra Hitler. Però no els vull parlar de la pel·lícula, que em va semblar més aviat una obra de lluïment interpretatiu, sinó de quan ja s’ha acabat. Quan arribem al fos a negre. Sí, és d’aquell tipus de pel·lícules on al final tot es fon a negre i comencen les explicacions pòstumes: “dos anys més tard, es va acabar la guerra i...”; “Curchill va perdre les següents eleccions”, “es van casar i encara viuen feliçment a Fullerton, Nebraska”.... etcètera.

Doncs la política catalana va d’això. Del que quedarà, del que diran de nosaltres, del que direm de nosaltres. La memòria col·lectiva, l’amnèsia selectiva. Sí: el relat. O algú dubta que el referèndum de l’1-O tindrà pel·lícula, d’aquí a pocs anys? Evidentment que tindrà pel·lícula, i hi sortiran les urnes amagades dins de nínxols i damunt les branques dels arbres, i la manera com van arribar a Catalunya, i com la gent es va organitzar en la més gran demostració d’empoderament ciutadà dels últims temps en tot Occident. Es farà una pel·lícula, és clar, i vindrà un fos a negre. I ja els dic què dirà el fos a negre: “tres setmanes després, el Parlament de Catalunya va declarar la República catalana”. I el següent: “el govern espanyol va reaccionar empresonant preventivament diversos polítics catalans, intervenint l’autonomia i limitant diversos drets de participació política”. Però un moment, dirà l’espectador, escurant el bol de crispetes: i què va passar amb la independència? Ah! Suspens. Negre de nou. I aquí ve la part històricament important, la cruïlla del relat on ens trobem. A partir d’aquí el text pot dir “Els líders independentistes van renunciar a fer efectiva la República i van acabar concentrant-se en l’alliberament dels presos, en el retorn dels exiliats i en la gestió de l’autonomia”. Aquesta és una opció. I l’altra opció diu “Els líders independentistes van respondre la repressió de l’Estat espanyol amb una nova investidura del president Puigdemont, amb la reivindicació de la República proclamada i amb la recerca del seu reconeixement internacional”. Només un dels dos camins, el segon, porta a un últim text: “Catalunya va esdevenir un estat independent l’any 2020”.

D’aquí la importància del relat, del prisma simbòlic i polític. La declaració d’independència del 27 d’octubre era exactament allò que volia evitar l’Estat espanyol: molt més que el referèndum, molt més que les malversacions i sedicions i rebel·lions (inventades). Allí on no volia que arribéssim era a una declaració que per si sola, curiosament, no constitueix cap mena de delicte penal. Que curiós, oi? Per tant l’aplicació del 155 i els empresonament posteriors són, entenguem-ho, pura venjança per un fet purament simbòlic o retòric: el 27 d’octubre. En cap cas, poden pujar-hi de peus, pels esdeveniments del 20 de setembre ni pel referèndum de l’1d’octubre. Sense dia 27, res d’això no hauria tingut tant de càstig.

Per això és important donar importància a allò que en té. Ja sé que la independència no va arribar, i que va ser declarativa, però fixin-se el mullader que ha creat. O és que els Estats Units van ser independents de seguida, just després de dir que ells el poble? Per tant quan dic que a mi la declaració del 27O em vincula, no ho dic a efectes legals sinó a efectes polítics. No ens deixem enredar: per exemple, la Constitució espanyola és una llei, o és un pacte polític? Doncs és les dues coses, però abans que ser una llei és un pacte polític.

La declaració del 27 d’octubre no és llei, no és efectiva, però és una declaració política. Això és el que realment importa, saber si aguanta políticament, no saber si aguanta jurídicament. El legalisme no és el camp de joc on podem guanyar, ni tan sols els autonomistes hi tindran cap futur. I com aguantarà políticament la declaració del 27O? Doncs aguantarà mentre l’independentisme vagi guanyant eleccions, arribant a acords de govern, ampliant la seva majoria si pot ser, i insistint en la seva voluntat de passar de la política a la llei i al reconeixement internacional. Governar l’autonomia? Sí, mentre no suposi renúncia als plantejaments inicials i mentre serveixi per enfortir la causa. No cal posar-hi terminis, oblidin-se del 2020, no he dit res, no he escrit res, és això: és fer tot el possible per a demostrar a la ciutadania que no va ser un engany, que declarar políticament no vol dir enganyar. Que es volen (i es poden) fer les coses millor, que no es renuncia a res, que es busquen i es troben les maneres de fer-ho possible. I només hi ha una manera de fer-ho possible: no renegant del relat. No rendint-se, lluitant per un fos a negre on aparegui un text digne. La pel·lícula sobre Churchill mostra com la determinació i la fermesa, fins i tot quan els teus companys de viatge volen cedir davant dels adversaris en plena guerra, de vegades triomfen. Feu el que vulgueu, però no cediu a la por. No sigueu mediocres. I, sobretot, no sigueu vulgars.

Publicat a Elmon.cat el 2 de març del 2018

dimarts, 27 de febrer de 2018

Va, pensiero



Dia 2 d’octubre del 2017. Treballadors i cor del Liceu aplegats a la Rambla, davant la façana del teatre, cantant el famós passatge de Nabucco. El dia anterior havia estat un veritable trauma polític i humà, i costarà molts anys que ens en recuperem. Es va crear un silenci estupefacte, de maltractament domèstic. Aquell dia 2 la gent del Liceu va tenir el gust exquisidíssim de fer volar el pensament d’ales daurades per damunt del rastre de la brutalitat. Encara no ens en sabíem avenir: ens havien pegat, ens havien humiliat, ens havien ocupat. S’havia passat de sobte a la fase física del conflicte. Érem, com els hebreus de l’òpera –com els italians en el seu moment–, un poble sotmès a la força. I encara faltava un dia per confirmar la manca absoluta d’interlocutors: el discurs del rei. Aquell 2 d’octubre vam ser, malgrat el silenci i malgrat les ferides, més lliures que mai.

Diuen les parets del Saló dels Miralls que “El arte no tiene patria”, però això no li ho poden dir, a Verdi. Ni a Wagner. No és que calgui polititzar tot l’art i la cultura, però una tossuda realitat cultural acaba formant una cultura política. Israel podia estar esclavitzat, però llavors cal fer volar el pensament fins als seus turons. Els cants no es poden aturar a cops de porra i la cultura no es pot reprimir sense autoritarisme. Els últims esdeveniments de censura a la fira Arco, o segrestant llibres incòmodes, o empresonant cantats de rap o titellaires, són el senyal més clar d’un sistema caduc i mort de por. Tot va lligat, algú s’ha adonat que la cultura és el problema: algú s’ha adonat de la importància cabdal de TV3 i de la immersió lingüística, i no perquè adoctrinin –saben que això no és cert–, sinó perquè TV3 i la immersió fan que el país s’assembli a si mateix. De la mateixa manera que a Televisió Espanyola emeten, els caps de setmana, pel·lícules de la Marisol. No és que la gent de Catalunya pensi com pensa per culpa de la televisió catalana, és que TV3 és com és perquè així és bona part de Catalunya. Ni tan sols grans espanyolistes residents al país voldrien renunciar a una eina tan útil com la immersió lingüística, tan de consens, tan de calaix. Simplement l’Estat ha arribat al cap del carrer: si no poden evitar que votem el que votem, provaran d’evitar que pensem com pensem. Han vist la gran arrel cultural del problema. El problema som nosaltres.

Franco tenia una gran oportunitat: fer-se amic de la burgesia catalana. Hauria pogut fer una gran dictadura de dretes i, més enllà de comprar favors i voluntats a alguns rics del país, estimar-los tal com eren. Però no: va decidir prohibir la llengua i reprimir-la. És la mateixa decisió que van prendre Felip V i Miguel Primo de Rivera, provar de matar el gos: la llengua, la bandera, la cultura. Fins i tot Franco hauria pogut preservar una autonomia catalana, i fer-la molt espanyola i molt intervinguda des de Madrid, tal com alguns pretenen ara amb el 155. Però no, la Generalitat clausurada. Com a màxim, alguna diputació enricmillonesca per repartir. No ens equivoquem, doncs; per a la majoria de partits espanyols l’objectiu no és vèncer el catalanisme sinó vèncer la catalanitat. Negar-la, oblidar-la, guardar-la a la vitrina o a la cuneta. Quan l’heroi Cendrós funda Òmnium Cultural o promou premis literaris, la reacció del Pardo és immediata: clausura. Massa llengua, massa cultura, massa Catalunya. Massa perillós.

Per això ara, tan bon punt recuperem la gestió de les nostres institucions, caldrà prestar una atenció especial a aquestes àrees: cultura, llengua, ensenyament i mitjans de comunicació. Si fos possible jo ho uniria sota una sola conselleria, però això és el menys important. El que cal és dotar-les com es mereixen pressupostàriament, exponencialment, churchillianament, com quan en plena guerra contra els nazis la Gran Bretanya va decidir no renunciar al ministeri del tema. O ens ho creiem o no ens ho creiem, però està clar que Madrid sí que s’ho creu. Més enllà de llengua pròpia, fan falta institucions culturals de primera divisió: és a dir, a l’altura dels talents vius del país. En la llengua que sigui. Sota la bandera que vulguin, la del coneixement i de la creativitat. Més Nabucco, més pensament. Més civilització i menys barbàrie.

Parla. Canta. Defensa’t. Imprimeix. Piula. Baixa al carrer. Tornem, des de l’administració o des del sector privat, a invertir en cultura i en coneixement. Semblava cosa de quatre gats... i resulta que és la nostra poció màgica.


Publicat a El Punt/ Avui el 27 de febrer del 2018 


divendres, 16 de febrer de 2018

Waterloo


“¿Ser catalán todavía no está prohibido, no?”. Aquesta frase de l’hoteler Joan Gaspart a una cadena de televisió espanyola té una importància filosòfica, política i estratègica determinant per al moment actual. Venia a dir i a deixar com a obvi que ser independentista sí que està prohibit, aquesta és la primera dada. En tenim prou indicis: ser independentista és avui motiu de sospita, d’odi, de restricció de llibertats bàsiques i de drets fonamentals, i fins i tot de persecució. Però ser català és quelcom més inevitable, més natural, i fa anys que mantinc la tesi que l’independentisme era i és inevitable pel simple fet que som catalans i que no podem deixar de ser-ho. Per això ataquen tan sovint TV3, o la immersió lingüística, o el TC anul·la l’obligatorietat d’atendre en català als establiments. Saben perfectament que aquesta és l’arrel del problema: les arrels. I ja podem anar-nos mofant dels debats “essencialistes”, perquè les essències tenen una cosa: que són essencials.

Segon punt: per a protegir la catalanitat o la identitat, ens cal com a mínim un autogovern. Per tant, compte amb infravalorar l’autonomia que va aconseguir Macià, que no va aconseguir Cambó (per pusil·lànime), que va recuperar Tarradellas i que va dignificar Pujol. És una autonomia insuficient, retallada, humiliada, que Maragall va demostrar que no pot créixer i de la qual Mas va certificar la seva crisi de creixement. El moviment independentista actual respon a una insuficiència claríssima d’aquesta autonomia, i per això avui sovint fins i tot en reneguem: però compte, perquè ells saben que autogovern és sinònim de catalanitat. Saben que, si renunciem a l’autonomia, renunciem al manteniment del nostre sistema institucional propi i per tant a bona part de la gestió del nostre univers simbòlic, de la nostra cultura, de la nostra llengua, del nostre ensenyament, de la nostra salut, de les nostres competències, etcètera. Ho saben i no només saben això: saben que ens volen destruir. Saben que volen anar a l’arrel del problema, a les arrels del problema, i saben que volen venjança i humiliació. Tenen una oportunitat d’or per a executar el seu odi (avui indissimulable) fins a les últimes conseqüències, perquè tenen les lleis i els àrbitres a favor. Ho faran servir. Empresonen, persegueixen, amenacen, embarguen, castiguen, vulneren Drets Humans bàsics, provoquen exilis, escarneixen, menteixen i difamen. Com s’explica tot això sense un odi profund, sense un instint de venjança profund? No hi ha cap dubte: volen aniquilar-ho tot. El proper és l’autonomia. Valorem-la, i si entenem això podem passar al següent paràgraf:

La República es va proclamar. Això és un fet. El que els molesta no és que fos llei, que no ho va ser mai perquè no va ser executada ni va entrar en vigor, el que els molesta és que es fes. El que els molesta no és que Puigdemont sigui president d’una autonomia, perquè legalment no ho és: el que els molesta és que Puigdemont sigui president de Catalunya per a com a mínim la meitat de la població catalana i bona part de l’espanyola, el que els preocupa són els focus mundials posats a Brussel·les i no a Sant Jaume. En el fons no els preocupa el DOGC, els preocupa el que cregui la gent. L’imaginari nou que hem creat, la naixent República catalana. Reprimida, perseguida, prohibida, el que vulguin: però proclamada. Com continua sent, per molts de nosaltres, president en funcions el Molt Honorable senyor Carles Puigdemont. Per tant, aquí hi ha un gran camí per córrer: cal conservar i gestionar l’autonomia? Sí. De la mateixa manera que crec que calia votar “sí” a l’Estatut. Ara bé: convé construir una cosa paral·lela, una comunitat paral·lela, un imaginari paral·lel que tingui la tossudesa d’existir, i de fer, més que no pas la il·lusa pretensió de ser acceptada i legalitzada pel sistema autoritari espanyol? I tant que convé. Hem de començar a veure-ho més que mai, que tenim una República proclamada, que hi creiem i que mentrestant sabrem administrar allò que ens pugui bonament conferir el sistema autonòmic espanyol. Al capdavall, això de gestionar l’autonomia a favor d’una causa superior no és res que no haguem fet des de fa 40 anys: se’n diu Cavall de Troia. Per cert, el seu Cavall de Troia seria la nostra renúncia a gestionar-ho o bé, o també, renunciar a la presidència de Puigdemont, o a la República que vam proclamar el 27 d’octubre. No succeirà ni una cosa ni l’altra, no renunciarem ni a l’autonomia legal ni al president legítim ni a la República factual. I, a banda de no renunciar a res, construirem una cosa nova sota una legalitat civilitzada. I d’això se’n diu Waterloo.


Publicat a Elmón.cat el 2 de febrer del 2018

dimarts, 23 de gener de 2018

El xup-xup


Malgrat tot, a Barcelona passen coses. Diuen alguns diaris que la capital té un problema important d’imatge, en especial arran de les fotografies i vídeos de la policia pegant a la gent (i també d’alguns antisistema aturant i pintant autobusos turístics). Sembla ser que durant els últims mesos la marca Barcelona s’ha associat a conflictivitat, i que per això hem patit en les reserves d’hotel, el lleure, la restauració o la imatge general de projecció econòmica. Si fem un esforç per entendre-ho, potser hi trobarem solucions.

Damunt del magma de setmanes tràgiques, de convents i tallers incendiats (com el de Gaudí), de bombes anarquistes al Liceu, de bàndols i fins i tot de guerres, ha planat sempre l’esperit creatiu i inconformista de la ciutat. Per què pateix tant, Barcelona? Resumint-ho molt, perquè vol créixer. No vol ser una ciutat normal. Els drames que ha viscut, incloses les torbadores escenes de l’1-O, tenen molt a veure amb la seva insubornable pulsió avantguardista. Barcelona vol estar al capdavant, encara que sigui pagant el preu de la transgressió. Fins i tot la burgesia està disposada a desaparèixer abans de ser del tot assimilada, abans de ser com qualsevol altra, abans de ser vulgar. Barcelona és avui un cas principal de la lluita de les ciutats per ser motor de canvi, enfront del poder immobilista dels estats. Les ciutats són crítiques, els estats tendeixen a ser conservadors. Només cal mirar qui mana a l’alcaldia de Madrid.

I només cal fer un cop d’ull per veure que Barcelona bull, que no para, que fa un xup-xup molt més productiu i generós que aquell “run-run” avui tan antiquat i queixós. No estem parlant de quatre radicals que només fan soroll: quan no és Barcelona Oberta és Barcelona Global i, si no, és el festival de Smartcities i, si no, el projecte de l’Hermitage (pel qual l’Ajuntament confio que acabi definint-se) i, si no, és el Pier 01 Tech City, o les importants inversions en biomedicina, o el Poblenou Urban District, o les iniciatives com ara Imagine o TheCreative.net, o Plensa que per fi aterra al Macba, o les programacions teatrals o musicals tant si l’equip municipal fa servir la llotja del Liceu com si no. El que vull dir és que hi ha una Barcelona real sota les burocràcies administratives, sota la discussió del conflicte nacional i sota el pessimisme induït per determinats mitjans, que no es conformarà. “Abajo las murallas” va ser un projecte municipal del 1841 que no es va poder materialitzar fins al 1854, a causa dels impediments de l’Estat, però que empenyent amb intel·ligència i constància es va guanyar. I fins i tot aleshores Barcelona tampoc no es va conformar amb un Eixample quadriculat, sinó que enmig dels angles rectes va posar arquitectura modernista que trencava les cantonades. El que sigui, però no ser una ciutat més. No ser com les altres.

Sota les desgràcies i els conflictes, brolla una vitalitat desfermada: quan hi ha un atemptat terrorista a la Rambla, resulta que a les llambordes el món descobreix un mural de Joan Miró. Igualment, sota la discussió del tema de Catalunya hi ha una nova crisi de creixement. Difícil, complicada, però de creixement. El que han de saber els inversors, els turistes, els assistents al Barça o al Palau de la Música és que Barcelona vol participar i vol ser ella mateixa. Que el xup-xup no para malgrat les mentalitats grises, les interpretacions avorrides de la vida, la secular resistència dels estats artificials contra el dinamisme metropolità (sobretot si és perifèric). Quan un vol créixer i es vol sentir gran, això de vegades pot comportar problemes. Però, un any després de la bomba al Liceu el 1893, el teatre tornava a estar ben operatiu. Cinc anys després del seu incendi, ja tornava a estar alçat. L’endemà de l’atemptat a la Rambla, la gent va sortir a passejar-hi i a dipositar flors... damunt de Miró. Dos mesos després de les porres de l’1-O, els votants han parlat sense por. No hi ha res que pugui aturar la força d’una ciutat amb ganes de menjar-se el món, i de fer-ho a la seva manera. No es pot aturar la Sagrada Família amb excuses urbanístiques (que en el fons són estats d’ànim ideològics). La natura de la ciutat brolla igualment, per damunt dels il·lusos enterradors d’un bàndol o de l’altre. La burocràcia o la intransigència, sigui de dretes o d’esquerres, no pot aturar la vida inquieta. Barcelona és un Eixample, un eixamplament constant, és l’antimuralla. El món té dret a entendre i a conèixer la Barcelona real.


Publicat a El Punt/Avui el 22 de gener del 2018

Ruta belga




Fas la visita a Bèlgica (no la de la manifestació sinó una ruta calmada, reflexiva, de treball) i agafes una perspectiva de les coses. Paciència, perspectiva, perseverança. Les coses han sortit molt millor del que es pensen els més pessimistes, i força pitjor del que somniaven els més optimistes. Quan uns i altres deixin de parlar de “vosaltres” i es cansin de buscar culpables de la situació imperfecta actual, i comencin a conjugar el “nosaltres, passarem al següent capítol. Quan visites la gent que tenim a l’exili t’adones que el següent capítol ja s’està escrivint, perquè el fred de les incomoditats i de la llunyania obliguen a espavilar l’ingeni i a anar per feina. Fer un dinar i un cafè en un país civilitzat permet obrir molt els ulls.

La paciència serà important. Els peus de plom, els passos més segurs que urgents. La perspectiva temporal també, però també la perspectiva física: a Europa estan veritablement al·lucinant amb Espanya i amb la seva gestió del conflicte català. El món flipa, això és el que veus quan surts de la gàbia mediàtico-ibexista del sistema espanyol. Els últims anys hem experimentat un canvi cultural, un canvi de xip col·lectiu, i Puigdemont és la persona adequada per a fer madurar els passos següents. Els partits, al servei d’això. D’un canvi sòlid, d’un procés que es pot culminar amb èxit. La notícia que estic autoritzat a traslladar des de Brussel·les és aquesta: que es pot fer. I que hi ha una via impecable. De fet, l’exili facilita molt algunes coses que des de Catalunya són del tot impossibles de plantejar.

Sense poder entrar en més detalls, sí que dic que Espanya ja ha gastat totes les seves cartes: 155, presó i exili. No és poc. Tenen mala llet. La factura és alta. El que provo de dir des de la perspectiva temporal i geogràfica (i prenent una tassa de xocolata que ens iguala a tots per dalt, i no per baix) és que la factura la podíem pagar. Perdent-hi molt, sí, però segurament a la llarga veurem que es podia pagar. Sobretot perquè l’alternativa tenia una factura més alta, i perquè la història no s’acaba aquí, i perquè el 21D ha demostrat que és un problema crònic. Que no s’arregla amb la recepta del 155, ni de la presó, ni de l’exili. I quan no s’arregla bé, un problema així acaba creixent i fent via per totes les escletxes que apareguin. I no són poques.

Pas a pas: cal, primer, que es constitueixi el Parlament i es formi govern. Cal que tothom paeixi els resultats electorals i es posi mans a l’obra. Cal reprendre el fil de legitimitat de les nostres institucions i deixar palès que res no serà igual a partir d’ara. Cal, també, temps. I sentit constructiu. Menys “és que vosaltres” i més “és que nosaltres”, i actualitzar les eines polítiques (sobretot els partits, però també la societat civil) que han de fer possible els canvis. Sense política no serà possible i només amb política, tampoc. Quedin-se amb això últim. Portem 150 anys fent estructures d’estat no sempre des de l’administració, no sempre des de Barcelona i no sempre des de l’autonomia. Ho hem fet de mil maneres, i al final ha estat més important fer editorials i discogràfiques i programes de televisió que fer un fràgil sistema d’hisenda pròpia. Tot és important i tot s’ha de fer, sí, però hi ha moltíssimes maneres de fer-ho. El govern autonòmic només n’és una. I és important.

Espanya ha jugat les seves cartes, i ha fet mal. Nosaltres hem jugat les nostres i n’hem fet molt més, hem fet molt més forat, hem provocat molt més canvi i molt més permanent. Es poden aturar lleis, actes administratius, nomenaments i decrets. És impossible d’aturar un canvi cultural. Visca Europa.


Publicat a Elmon.cat el 4 de gener del 2018