Barcelona ha estat governada pels socialistes o pels comunistes des de fa 40 anys, amb l’única excepció de Xavier Trias. Sobta en canvi que, quan un personatge de l’òrbita sobiranista es vol postular com a alcaldable, parli sempre únicament de Pasqual Maragall i mai de Trias. Encara que no li donés temps en quatre anys, i malgrat tots els seus defectes, amb Trias i el seu equip Barcelona deixava de viure de renda dels grans esdeveniments del passat (Jocs Olímpics) o dels petits i oblidables (Fòrum de les Cultures) i començava a preguntar-se quina era la seva aposta de futur. La cosa anava de sensibilitat social, de coneixement, cultura i recerca, de smart cities, de ser un desacomplexat focus d’inversió econòmica, de preparar-se per a ser capital d’un Estat i de col·laboració publicoprivada. Potser era insuficient. Però com a mínim ja no anava de tramvies, ni de jocs d’hivern, ni de multiculturalitats i cosmopolitismes malentesos. Ens preguntàvem què volíem ser. Anàvem bé.
Barcelona ha de tenir el seu propi sobiranisme. És més que evident que s’ofega, com ho fa Catalunya, pel fet de tenir els focus de decisió massa lluny (en tots els terrenys: finançament, infraestructures i connexions, diplomàcia exterior, salaris, serveis bàsics...). També s’ofegava fins al 1881, quan les muralles li impedien créixer físicament. La famosa “societat civil” era viva malgrat tot, i encara ho és ara, però per molt viu que tinguis el sector privat o associatiu, hi ha un moment que una decisió política ha d’enderrocar la muralla. Evidentment, es va decidir des de Madrid. Només llavors va poder eixamplar-se. El sentit del sobiranisme a Barcelona és aquest: no pot créixer més, ni físicament ni anímicament, sense decisions polítiques alliberadores. És a Barcelona on es pot argumentar de manera més plausible, material, objectiva, la necessitat d’una sobirania pròpia (i d’una agitació social constant): mentre Catalunya no disposi d’eines pròpies per a erigir la ciutat en capital del Mediterrani, aquesta viurà temptada pels invents estranys i els models obsolets. O encara pitjor: nostàlgies noucentistes. Fugim-ne. Si us plau.
Barcelona necessita un estat propi a qui fer de capital però necessita, sobretot, tornar a eixamplar-se per dins. A ser ella mateixa. Les muralles es van enderrocar perquè la ciutat rebentava d’activitat, de vitalisme, de modernitat, de modernisme, de riquesa, de progrés i de revolta. Barcelona no pot relaxar-se vivint de renda, en aquest cas, dels dogmatismes ideologicoestètics d’Ada Colau. Ni encara menys pot confiar el seu futur en els jacobins vinguts de la cort francesa. Però és que, si continua posant el pilot automàtic de l’èxit turístic i de la bellesa, es regalarà molt barata a uns o a altres. Ara mateix la caricatura de Barcelona és la del decorat de cartró: entra pels ulls, i a més s’hi viu molt bé..., però sembla adormida. Provin d’agafar un turista a la Sagrada Família i expliquin-li, avui, qui són els “nous modernistes” de la ciutat. On són la recerca, passió, cooperació, genialitat, inquietud, ambició, autoorganització, missatge, fe, art i amor necessaris per a fer quelcom assimilable avui a la Sagrada Família. Podem dir que som, avui, la ciutat “on passen les coses”? L’avantguarda, el futur, el talent? Som la ciutat desperta de dia i de nit, decidida a avançar París i Londres com a mínim en alguna cosa? Posem per cas la gastronomia, per exemple: és avui Barcelona, amb tot el seu talent culinari, el “place to be”? No té prou ingredients propis per tenir tanta oferta intercanviable? Deixant de banda el World Mobile Congress, realment presentem una ciutat amb producte genuí i inimitable? Presentem una ciutat que esclata, que necessita créixer i que la reconeguin com a capital del Mediterrani? Oferim un model propi, amb marca, amb ADN, amb visió pròpia del món? Hem decidit ja en què volem ser referent? O bé ens limitem a debatre sobre manters, turistes, noms de places i bustos de reis?
Pel seu passat i per la imatge que encara conserva, Barcelona ha de ser referent en creativitat, recerca, cultura i coneixement. Créixer per dins, interiorment, per a poder descavalcar la muralla totalitària dels Estats i de les velles ideologies. Aquest és el sobiranisme que ha de buscar Barcelona, i això no ho arregla tot, ja ho sé, però Barcelona és l’única ciutat del sud d’Europa que pot fer aquesta aposta. Quan saps qui ets i què vols fer, la resta de problemes no desapareixen, però sens dubte deixen d’ofegar-te.
Publicat a El Punt/Avui el 4 de setembre del 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada