dimarts, 13 de novembre de 2018

Catalunya Eixample


Agafin qualsevol façana d’una illa de l’Eixample. Aquella d’allà, o aquesta d’aquí, o no, l’altra. Sí, aquesta. La del xamfrà, perfecte, un xamfrà de l’Eixample em servirà impecablement. Ja ho veuen: una estelada d’estel blau al balcó del sisè quarta –propietat de dues àvies solteres que avui tenen a dinar un dels nets– i una altra d’estel roig al cinquè tercera –on hi ha un noi amb pírcings que comparteix pis i sublloga il·legalment una habitació als turistes, per treure’s un sobresou–. La bandera espanyola la trobem al segon pis, llogat a un matrimoni d’advocats –ella dret mercantil, ell dret matrimonial–, onejant damunt de dos llaços grocs pintats en graffiti a la tanca metàl·lica de la botiga d’aires condicionats. Aquesta última, una franquícia d’una cadena d’instal·ladors que arriba fins a València i que té treballadors majoritàriament castellanoparlants, però que diuen rachola i plegar. Al costat, el típic bar de la cantonada on el cambrer ha trobat el to del discurs que acontenta qualsevol client –“jo ja estic d’acord que Espanya és una merda, però és que així no”–, i una botiga familiar de làmpades de tota la vida, regentada per dos germans bessons, molt catalanistes ells, però periquitos de naixement i nostàlgics de la tauromàquia i dels cuplets.

El xamfrà no només trenca la cantonada, que és allò a què es dedicava Ildefons Cerdà, sinó que també exhibeix un portal modernista al costat d’un portal noucentista, com una mena de xamfrà de la discòrdia en clau popular. En un segle el principal ha deixat de tenir el glamur de la seva paraula, i ara és on s’instal·la un dentista o una tèrbola agència de viatges. En canvi l’àtic i el sobreàtic, aporciolats grollerament damunt la corona com si una nau nodrissa hagués aterrat a extreure rastres de vida, són la peça més cobejada. Perquè des d’allí hi ha una mica de vistes a la Sagrada Família, hiperbòlica i expiadora, i al condó luminescent de la torre Agbar. Però per moltes vistes que tinguin, vistos des de fora, aquells àtics arrosseguen la vulgaritat arquitectònica de les construccions feixistes –o comunistes, o bohiguistes– que més que construccions semblen destruccions. El xamfrà permet que l’aire circuli per les quadrícules i que la gent pugui caminar amb més llibertat, i que els taxis lliures hi facin cantonades. I evidentment el carrer té el nom d’un territori de la corona d’Aragó, en la seva intersecció amb algun poeta, algun heroi del 1714 o algun almogàver. Barcelona va decidir eixamplar-se, en efecte, d’aquesta manera.

Catalunya s’assembla a aquest collage apilat sense folre, com si fos una catedral d’estils superposats, només que mantenint-se en vida els protagonistes de cada corrent. Barcelona, com Catalunya, ha de decidir com pensa eixamplar-se a partir d’ara: model franquícia o model botiga familiar; model pis turístic o model assequible per als autòctons; model barreja cultural progressista o model autoritari amb porra –i llei– a la mà; model creatiu –modernista– o model “assenyat” –noucentista–, o bé fins i tot model Porcioles i model Bohigas. Però avui Barcelona no es pot permetre l’aposta de ser una ciutat franquícia –o aparador–, ni de ser una ciutat que confon l’ordre amb el feixisme, ni el sentit social amb el progressisme de façana –també d’aparador–. Per això Catalunya s’assembla tant a la Barcelona lliure, creativa, genuïna: perquè no vol ser assimilada, perquè no vol ser vulgar ni replicable.

Perquè el que hem viscut aquests últims anys és un crit civil i polític per poder ser nosaltres mateixos, amb les nostres complexitats i pluralitats i –també– misèries. El que hem cridat és que ni Barcelona ni Catalunya no són façanes boniques i buides, no són fets folklòrics ni escenaris pintorescos, sinó que tenen profunditat vital rere de cada pedra. L’independentisme no és, no ha estat mai, cap discussió a l’ascensor entre els d’una bandera ni els de l’altra sinó la recerca d’un millor pacte de veïns. El model barceloní, el model català, no pretén guanyar imposant-se damunt de l’altre sinó construir un edifici tan complex –plural– com genuí –únic–. El que el món i Espanya han pogut sentir és que Catalunya vol eixamplar-se i viure en llibertat, com Barcelona es va eixamplar i alliberar quan va enderrocar les muralles i va dir a cada carrer nou pel seu nom. Això no ho aturen els bombardejos cada 50 anys, ni a Barcelona ni a la que en el fons es bombardeja: Catalunya, el gran xamfrà de tots. S’entén, ja, de què van aquestes eleccions municipals?

Publicat a El Punt/Avui el 6 de novembre del 2018

Cap comentari:

Publica un comentari