L’independentisme encara no ha articulat una versió urbana, un relat urbà. Ara semblarà que estic dient que l’independentisme és de pagès, i és tot el contrari: dic que hi ha una evident pulsió urbana, fins i tot diria que barcelonina, en la queixa de país que reclama independència. És com aquestes fotografies nocturnes fetes des dels satèl·lits, que amb aquests insectes lluminosos i multiformes que configuren les ciutats, amb autopistes que semblen potes i tentacles i amb nuclis que semblen cossos cel·lulars, dibuixen perfectament els magnetismes i contrapesos del continent. Barcelona, vista des de l’espai i de nit, és una clara portalada del sud d’Europa davant la negror del Mediterrani: un portal i no una porta, perquè comparteix lluminositat amb tot l’arc que davalla fins al sud de València, de forma repartida i equilibrada, i fins i tot estirant el braç fins a Marsella. En canvi Madrid és un capoll solitari i irradiant enmig d’un sistema solar propi, centrífug i centrípet alhora perquè ell és el centre únic de tots els moviments.
L’independentisme català s’ha explicat massa en termes de triangle conflictiu, autonòmic, regional i delimitat amb frontera administrativa, i s’ha explicat massa poc en termes de pols de poder continental. Mapa nocturn, mapa físic, mapa econòmic. Com que parlem de fer una nova frontera, oblidem massa sovint que la independència no és un estat administratiu (o no només) sinó una pulsió inevitable per protegir, preservar, impulsar una manera de ser i de fer. La llengua? Sí. La bandera? És clar, també. La Catalunya ciutat? Cap problema. Però crec que hem parlat massa poc de la Ciutat Catalunya, i aquestes properes eleccions municipals són tan interessants perquè ja es va veient de què va la cosa. La cosa va del poder artificial contra el poder real, de la configuració d’una Europa burocràtica o una Europa cívica. Barcelona ha construït el seu país, no només la seva ciutat, sense disposar d’un Estat propi: la Renaixença, l’Eixample, les infraestructures i equipaments de la Mancomunitat, les Exposicions Universals, les construccions nacionals pujolianes, fins i tot els Jocs Olímpics, mai no han estat iniciatives o moviments que posessin el centre decisor i decisiu a Madrid. Ni tan sols a l’Ajuntament, ni a la Generalitat. Barcelona ha sabut articular projectes grans d’una manera autòctona, que té més a veure amb l’associacionisme (social, empresarial, cultural) i amb la llibertat individual que no pas amb relats administrativistes. Per això si volem un Estat no és per fer-ne un Estat-nació de pa sucat amb oli sinó una nació-Estat on la ciutadania, el ciutadà, l’urbs viva i inquieta, sigui el màxim decisor d’allò que realment val la pena i allò que realment funciona.
Ens trobem ara que el nou president de Foment del Treball, Josep Sànchez-Llibre, afirma que Catalunya pot ser líder mundial en indústria, innovació i startups tecnològiques però no gosa associar això a la necessitat d’Estat propi perquè prefereix obviar l’obvietat. Foment del Treball, no ho oblidem, va participar activament com a patronal en el “Tancament de Caixes” del 1899. El tancament de caixes: desobediència civil en tota regla, sense partits ni institucions. I és que si bé el “procés” que hem viscut els darrers anys ha estat empatxat de política, de polítics i de partits, el cas és que és inexplicable el seu esclat sense la complicitat activa dels actors socials més inquiets del país: per això hauria estat important que, a banda de fer política i de fer govern i de fer lideratges de partit, algú s’hagués ocupat més d’institucions civils com Foment del Treball, el Cercle Eqüestre, l’Ateneu, la Cambra de Comerç, el Barça... No dic que estiguin oblidades, dic que sovint hi ha més realitat útil en aquestes institucions que en el debat polític de cada dia, i que si volem una capital que realment plantegi un pols a Europa sobre com s’ha de repartir el poder, més a les ciutats que als Estats, més a les regions nacionals (i econòmiques) que als grans artificis del segle XVIII, cal veure Catalunya en foto de satèl·lit nocturna i no en foto de la plaça Sant Jaume. Hem d’enderrocar la nostra actual muralla mental: la quadrícula de la plaça, les dues façanes administratives en qui hem delegat massa la iniciativa i la solució. Ni poden assumir-ho soles, ni ho han de fer. Ni és aquesta la clau de la nostra incomoditat, de la nostra palpable crisi de creixement.
L’independentisme urbà, especialment el barceloní, és la clau que falta per a materialitzar una idea que de tan abstracta se’ns ha quedat en una declaració al Parlament sense implementar, sense materialitzar. Barcelona, la Ciutat Catalunya, ha de ser el nostre pacte amb la matèria. Amb la gent, els gremis, les associacions, les botigues, els barris, els empresaris i treballadors, les cases i l’urbanisme, la pedra, els monuments, la bandera espanyola penjada al balcó, la sardana i el capgròs, la discoteca, la biblioteca, el mercat, el parc, la font, l’arquitectura, la llum. Barcelona, o com baixar a terra un somni que vola massa per damunt dels nostres cants i massa poc per sota de les nostres sabates.
L’independentisme català s’ha explicat massa en termes de triangle conflictiu, autonòmic, regional i delimitat amb frontera administrativa, i s’ha explicat massa poc en termes de pols de poder continental. Mapa nocturn, mapa físic, mapa econòmic. Com que parlem de fer una nova frontera, oblidem massa sovint que la independència no és un estat administratiu (o no només) sinó una pulsió inevitable per protegir, preservar, impulsar una manera de ser i de fer. La llengua? Sí. La bandera? És clar, també. La Catalunya ciutat? Cap problema. Però crec que hem parlat massa poc de la Ciutat Catalunya, i aquestes properes eleccions municipals són tan interessants perquè ja es va veient de què va la cosa. La cosa va del poder artificial contra el poder real, de la configuració d’una Europa burocràtica o una Europa cívica. Barcelona ha construït el seu país, no només la seva ciutat, sense disposar d’un Estat propi: la Renaixença, l’Eixample, les infraestructures i equipaments de la Mancomunitat, les Exposicions Universals, les construccions nacionals pujolianes, fins i tot els Jocs Olímpics, mai no han estat iniciatives o moviments que posessin el centre decisor i decisiu a Madrid. Ni tan sols a l’Ajuntament, ni a la Generalitat. Barcelona ha sabut articular projectes grans d’una manera autòctona, que té més a veure amb l’associacionisme (social, empresarial, cultural) i amb la llibertat individual que no pas amb relats administrativistes. Per això si volem un Estat no és per fer-ne un Estat-nació de pa sucat amb oli sinó una nació-Estat on la ciutadania, el ciutadà, l’urbs viva i inquieta, sigui el màxim decisor d’allò que realment val la pena i allò que realment funciona.
Ens trobem ara que el nou president de Foment del Treball, Josep Sànchez-Llibre, afirma que Catalunya pot ser líder mundial en indústria, innovació i startups tecnològiques però no gosa associar això a la necessitat d’Estat propi perquè prefereix obviar l’obvietat. Foment del Treball, no ho oblidem, va participar activament com a patronal en el “Tancament de Caixes” del 1899. El tancament de caixes: desobediència civil en tota regla, sense partits ni institucions. I és que si bé el “procés” que hem viscut els darrers anys ha estat empatxat de política, de polítics i de partits, el cas és que és inexplicable el seu esclat sense la complicitat activa dels actors socials més inquiets del país: per això hauria estat important que, a banda de fer política i de fer govern i de fer lideratges de partit, algú s’hagués ocupat més d’institucions civils com Foment del Treball, el Cercle Eqüestre, l’Ateneu, la Cambra de Comerç, el Barça... No dic que estiguin oblidades, dic que sovint hi ha més realitat útil en aquestes institucions que en el debat polític de cada dia, i que si volem una capital que realment plantegi un pols a Europa sobre com s’ha de repartir el poder, més a les ciutats que als Estats, més a les regions nacionals (i econòmiques) que als grans artificis del segle XVIII, cal veure Catalunya en foto de satèl·lit nocturna i no en foto de la plaça Sant Jaume. Hem d’enderrocar la nostra actual muralla mental: la quadrícula de la plaça, les dues façanes administratives en qui hem delegat massa la iniciativa i la solució. Ni poden assumir-ho soles, ni ho han de fer. Ni és aquesta la clau de la nostra incomoditat, de la nostra palpable crisi de creixement.
L’independentisme urbà, especialment el barceloní, és la clau que falta per a materialitzar una idea que de tan abstracta se’ns ha quedat en una declaració al Parlament sense implementar, sense materialitzar. Barcelona, la Ciutat Catalunya, ha de ser el nostre pacte amb la matèria. Amb la gent, els gremis, les associacions, les botigues, els barris, els empresaris i treballadors, les cases i l’urbanisme, la pedra, els monuments, la bandera espanyola penjada al balcó, la sardana i el capgròs, la discoteca, la biblioteca, el mercat, el parc, la font, l’arquitectura, la llum. Barcelona, o com baixar a terra un somni que vola massa per damunt dels nostres cants i massa poc per sota de les nostres sabates.
Publicat a Naciódigital el 19 de novembre del 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada