dijous, 25 de novembre del 2010

Perfils polítics (8)


ARTUR MAS O L'ÈPICA DE LA RAÓ

Racional. Tímid. Compte amb el que dius. Il•lustració francesa. Endurit pel fred, solidificat a cops baixos. Més orelles que boca i més cervell que sang. Revolució controlada, el primer Napoleó. L’any 2003 tothom li buscava peròs, i avui tothom li troba gràcies. “Ha aguantat molt”, “l’han fet un home”, “ara (Maragall) li toca”. Durant el llarg boicot a tres bandes ha modernitzat estils, ha fet cases grans, ha evitat esvalotaments del galliner i ha forjat un “sobiranisme prudent” que no confon alçar el to amb fer soroll. Allegro ma non troppo, davant de set anys de dodecafonia i de rock dur. Ramon Casas contra Mariscal.

Li ha marxat un posat de fastigueig que semblava perpetu. Rere els ulls, encara , reflexos de fogons de glaç cuinen venjança: però el somriure sincer li ha aparegut quan ha deixat de pensar en somriure. Pot dur corbata quan ha deixat de pensar en treure-se-la. Capitán Trueno amb criatures i sogra. A Mas no “li toca”: Mas ha pres riscos i ha treballat. Que un mal amant de les actituds transgressores arribi a president de Catalunya podria esdevenir, paradoxalment, la més revolucionària (i sana) de les transgressions.

Publicat a Elsingulardigital.cat el 25 de novembre del 2010

dimarts, 23 de novembre del 2010

Perfils polítics (7)


JOSÉ MONTILLA O SENSE PARAULES

Silenciós. Fred. Amaga alguna cosa. El grau de sinistralitat de tota “sinistra”. En tensió permanent, com si sempre anés a examen (o ens anés a examinar). Montilla, l’aspirant a aprovat just. Ui, la desafecció. “Y tú me lo preguntas”, president: la criticada primacia de les direccions dels partits té la seva investidura com a paradigma. Llei del silenci, la imaginació expulsada del poder (no prenguéssim mal), governar és de seriosos. Després, tenim un problema de comunicació. Reivindicació dels orígens d’Iznájar i de barri. Fins i tot per a legitimar l’accés al càrrec més alt de la Generalitat.

No escriu articles. Ni llibres. No té tesis ni tesi. No parla idiomes. No resol encara el “como” i el “por”. No improvisa discursos, ni rèpliques, ni dedicatòries oficials. No admet excessos però no fa cessaments. No respon a les preguntes impertinents, ni dels periodistes ni dels adversaris. No tolera bé, tampoc, les preguntes que es pugui fer tot un poble. No creu en drets històrics ni en autodeterminacions. L’home que només creu en els fets i que repudia les paraules, ara aspira a guanyar les eleccions a una cosa que es diu (oh, gran ironia!) Parlament.

Publicat a Elsingulardigital.cat el 23 de novembre del 2010

dilluns, 22 de novembre del 2010

La raó o la força


Germà Bel ha escrit un fabulós assaig, Espanya, capital París, del qual ja ens sonava la música: la concepció centralista de l'Estat espanyol des del 1714 (més ben dit, 1716) és d'inspiració francesa. Tot i així, el llibre aporta detalls molt il·lustratius sobre el desacomplexament actual d'aquesta visió d'Espanya. Bel explica la metodologia, la base filosòfica, els exemples pràctics i especialment el clamorós cas de les infraestructures. Un catedràtic d'economia aplicada com ell arriba a les conclusions des de la raó, i per això sobretot retrata la irracionalitat de les estructures radials de la xarxa de ferrocarrils, autopistes, ports i aeroports. La conclusió que en traiem va més enllà de la dada: també explica bona part del moviment catalanista, els seus orígens i el moment on es troba ara.

Després de dos segles de silenci (durant els quals va esclatar la Revolució Francesa, es van independitzar els Estats Units, Napoleó va envair Espanya, es van barallar liberals i conservadors, van emergir nous nacionalismes i Espanya va perdre les colònies), la Catalunya de finals del segle XIX no podia conformar-se amb la Renaixença cultural. Calia una articulació política: el Memorial de Greuges i les Bases de Manresa van tenir sempre com a referent la situació d'abans dels decrets de Nova Planta del 1716, que anul·laven les institucions pròpies i instauraven un sistema d'inspiració francesa. En aquest moment Espanya es configura com a un Estat uniforme i radial, on Catalunya serà una “perifèria” assimilable a qualsevol altra. Això sense esmentar la brutal repressió que va imposar-se (i de la qual es parla massa poc). D'acord que era una guerra de successió; d'acord que el que s'hi jugaven eren dues legitimitats monàrquiques europees; d'acord que va ser, al capdavall, una “primera guerra mundial”. Però els efectes per als catalans no van ser casuals ni col·laterals. No fou només reprimenda bèl·lica. No fou només el preu d'haver estat peó sacrificat per un dels bàndols. Va ser més que això, i ja es coïa d'abans.

O és que el Corpus de Sang del 1640 i la guerra dels Segadors no van ser, també, una reacció a una política “radial”? I el conflicte entre les corts catalanes i les polítiques uniformistes del comte-duc d'Olivares? I la proclamació de la República catalana el 1641? I Quevedo (“Son los catalanes aborto monstruoso de la política”)? No, el Decret de Nova Planta és més que un càstig militar o un dret de conquesta: és la culminació d'una sensibilitat anterior que ja topava fortament amb la visió catalana i és el moment en què (això sí) comença la imposició estricta d'una idea. És el primer capítol d'un seguit d'autoritarismes que van consolidar, per la força bruta i no tan bruta, aquesta idea castellanocèntrica de l'Estat. És la constatació escrita del gran desacord, el gran xoc.

Ara vivim moments d'explícit reforçament d'aquesta visió, que no afecta només les infraestructures, sinó també la cultura, la identitat i la llengua. El model francès és més que un esquema administratiu, de departaments regionals o d'inversions: és també un esquema identitari i cultural. Un esquema uniformitzador. Davant d'aquest esquema Catalunya ha tingut la sort de poder demostrar que el seu model funciona. Que l'autogovern i la subsidiarietat són eficients, que podem ser potència cultural, que sabem conviure en dues llengües, que sabem aixecar-nos econòmicament. Però també que sabem també fer política, i condicionar polítiques. És justament per això que ara torna Olivares.

Ara els memorials de greuges han deixat de tenir sentit: Espanya, ja amb 30 anys de democràcia, ha decidit aclarir que no vol ser transformada. Això obliga a repensar estratègies, però també a mesurar les forces i a acumular-les. Teníem raó aleshores demanant una nova Espanya i tenim raó ara entreveient actes de sobirania, però caldrà ser molt estrictes. Fer coses perdurables, tangibles, i recuperar l'autoconfiança. La notícia: només tenim força si tenim governs forts i partits forts. Així és la “guerra” en democràcia, així s'imposa el respecte i es canvien les realitats. La prova: l'afebliment dels nostres èxits col·lectius durant aquests últims set anys. Estem obligats a l'astúcia. A ser millors que això. Per això les eleccions del dia 28 no són un referèndum d'independència, que té el seu propi “tempo”: són un examen a la nostra intel·ligència.

Publicat a l'Avui el 22 de novembre del 2010

divendres, 19 de novembre del 2010

Tots els insults del capità Haddock



Infinitament millors en català que en castellà, tot sigui dit:

acaparador . aeròlit recauxutat . aixafaterrossos . aixafaterrossos caragirat . amfitrió . anacolut . analfabet . animal . animalot . antropòfag . antropopitec . antropopitec de pa sucat amb oli . apatxe . aprenent de dictador amb salsa de coco . aprofitat . arlequí . asteca . astronauta de terra endins . atleta de pa sucat amb oli . atropellador . autòcrata . autodidacta . banda de babuins . banda de canacs . banda de caps quadrats . banda de marxants de guano . banda de vampirs . banda de zapoteques . banda de zapoteques d'estar per casa . banda d'encenalls de pallús amb confitura d'eriçó . bandarra . bandit . bàrbar . barretina . belitre caragirat . bergant . bèstia . bleda assolellada . botxí . brètol . brivall . brontosaure . bufaforats . buidaampolles . buldòzer a reacció . cafre . caguetes . calçasses . caldereta reescalfada . canalla . caníbal . caníbal emplomallat del carall . caníbal impresentable . cap d'ase . cap de carbassa . capgròs . caragirat . carn de patíbul . carquinyoli . carquinyoli remullat . carterista . catacresi . cataplasma . cataplasma de neula remullada . ceballot . cebollí . cercopitec . cianur . cicló ambulant . ciclotró . coleòpter . coleòpter caragirat . colla de bèsties . colla de sapastres . coloquinta . concentrat de neula remullada . contrabandista . corsari . cotorra del diable . cotorra llenguda . cotorra xerrapeta . covard . cowboy de l'asfalt . cretí . cretí escabetxat . cromanyó de nyigui-nyogui . croqueta de cuscús . cuc miserable . descamisat . dinamiter . diplodocus . dromedari estrafet . ectoplasma . ectoplasma de bunyol estrafet . egoista . equilibrista . escampafems . escanyabruixots . escanyabruixots amb all-i-oli . escanyapobres . esclavista . escurçó . escurçó maleït . esgarriacries . espantasogres . extracte de cataplasma . extracte de ceballot . extracte de cretí momificat . extracte d'hidrocarbur . figureta de pessebre amb funda . fil·loxera . filibuster . filibuster de pa sucat amb oli . filibuster renegat . gallina . gamarús . gàngster . gàngster d'estar per casa . gargarisme . giroscopi . grandíssim covard . grumet desvergonyit . heretge . hidrocarbur . home del sac farcit de crema de suro . hotentot . hotentot desvergonyit . iconoclasta . incendiari . incívic . invertebrat . judes . ku-klux-klan . lladre . lladregot . llanut caragirat . logaritme caragirat . macaco . macrocèfal . mal educat . malandrí . mameluc . mandril . mariner d'aigua dolça . mariner de terra endins . marxatons . megacicle . megalòman . mercenari . mosca vironera . negrer . neuler rovellat . ninot de fira . oficleide . òliba mal dissecada . onicòrfor . oricterop . ornitorrinc .ostrogot . palíndrom . pallanga . papú . paranoic . paràsit . pastanaga . patagó . piconadora . pillastre . pirata . pirata d'aigua dolça . pirata de l'asfalt . pirata del cel . pirofòric . piròman . pixallits . pixapins . pocapena . pocavergonya . podrit . polígraf . projecte d'analfabet caragirat . projecte de pillastre . protozous . quadrilàter . rapinyaire . rata . renegat . rizòpode . rostit d'ectoplasma amb all-i-oli . ruc . rufià . sac de gemecs . sacabutxos . saltabardisses . saltabarrancs . saltataulells . saltimbanqui . salvatge . sapastre . sàtrapa . subproducte d'ectoplasma . suc de regalèsia . tanoca . tecnòcrata . terrorista . tigressa . tombatruites . tornavís . trabucaire . trabucaire del carall . traïdor . transcolador d'aigua . trinxeraire . trinxeraire dels càrpats . troglodita . troglodita de carnaval . tros de babau . tros de catacresi . tros de mula . tros de tifa interplanetària amb ulleres . tros d'ectoplasma rebullit . tros d'iconoclasta . truà . vampir . vàndal . vegetarià . venedor de catifes . visigot . viviseccionista . ximpanzé . xuixo de crema . zapoteca d'estar per casa . zuau escabetxat . zulú

dimecres, 17 de novembre del 2010

Perfils polítics (6)


JOAN CARRETERO O VOSALTRES DIREU

No m’atabalis. Faves comptades. O hi anem a totes, o no hi anem. Elogi dels professionals lliures i de la “bona gent”. Confiança cega en la força del carrer, en la saturació de l’independentisme creada a cops de disgustos i divorcis. Joan Carretero va tenir una bona idea i, sobretot, un bon nom al començament: Reagrupament Nacionalista. El primer signe clar de voluntat de reconciliació, davant d’un escenari de trencadissa anti-tripartida i pro-tripartida. Segurament hauria volgut més complicitat amb CiU o (fins i tot) amb ERC que no pas vetllar sempre per les complicitats dels múltiples satèl•lits del sobiranisme. Carretero: al final, sense núvies. Carretero: símptomes i diagnòstic. País malalt, país poruc, país que s’ha de merèixer les coses. Som-hi o pleguem. I pleguem és pleguem, i no li sap greu l’escenari.

Home franc, excessivament franc: té moltes formes però no té gaire diplomàcia. Bona mà dreta, fidelitat Carandell, un cert entusiasme “naïf” a les bases. El mèrit indiscutible d’haver “patejat” els pobles. La voluntat de fer una cosa gran, més o menys permanent, més o menys sòlida. Carretero: bona la idea, bones les persones. Bona la recepta. Dubtós càlcul de forces, dubtosa administració de les dosis i dels tempos: el temps, m’han dit, en política ho és tot.

Publicat a Elsingulardigital

Perfils polítics (5)


JOAN PUIGCERCÓS O QUE NINGÚ NO S'EQUIVOQUI

Insegur. Suós. Somriure de cartró, consciència atabalada. Valent, això sí: valent per a prescindir de Carod, per a forjar el tripartit, per a esmicolar dissensions. I per a presentar-se. Joan Puigcercós afronta com a cap de llista les eleccions més delicades per a ERC, no tant per enquestes com per pèrdua de nord, de bous i d’esquelles. Un candidatura que es fa perdonar notòriament, nit i dia. Set anys de tacticisme, d’odi anticonvergent i de contraproduents sectarismes: la millor manera d’eclipsar tota bona feina.

Puigcercós i l’equipatge inflamable. La incontinència verbal, el marcar paquet. La bandera espanyola no, la bandera espanyola sí. Ausàs, desautoritzat. El preu de la demagògia. Puigcercós i “que ningú no s’equivoqui”. Puigcercós i “li ho diré molt clar”. Independència i socialisme. “Sobirania i progrés”. Som com som. Amenaces, insults i argumentaris salvats pels pèls. Divuit diputats seran un triomf, resum d’una història que hauria pogut sortir bé si hagués tingut més bona fe al darrera.

Publicat a Elsingulardigital el 17 de novembre del 2010

dimecres, 10 de novembre del 2010

Perfils polítics (4)


JOAN HERRERA O L'HEREU DEL DOGMA

Canvi generacional. Somriure als ulls. Llenguatge cursi. Caricatura d’ell mateix, hereu d’hipoteques prou considerables. No sembla un salvador de la causa, però sí que posa cara de salvavides. La bicoca podria acabar-se, els murs de contenció del tripartit ja no eviten la força de les onades. Prejudicis i domini de l’estètica. Mai no pactarem amb CiU, una ploma menys i una cadena més. Una illa enmig del mar, que ni guanya ni perd vots perquè només se’ls disputa amb si mateixa. Risc clar d’autarquia, d’atròfia o d’onanisme crònic.

Mala reputació com a governants, Dragon Khan, ninot Saura, cultura del “no”, límits de 80, càmeres a les comissaries, bloqueig d’infraestructures. Fòrum de les Cultures “ad aeternum”. Sostenibilitat, “haima”, els amics okupes, els perversos poderosos, xiulets contra Noa. Recursos fàcils per a una societat massa complexa. Herrera sembla molt més complex que tot això: o bé és l’hora d’enderrocar dogmes, o bé “no serem moguts”.

Publicat a Elsingulardigital.cat el 9 de novembre del 2010

dilluns, 8 de novembre del 2010

Expiació


Aproximadament un cop al trimestre el destí o la feina em fan passar per l'església de Santa Maria del Mar. La setmana passada un turista nord-americà es meravellava dins l'espai mentre caminava damunt les làpides que en conformen bona part del terra, tot conversant amb l'esposa sobre les belleses que anaven trobant. Li deia (traducció meva): “Si t'hi fixes, van posar a l'església el nom de Santa Maria: és a dir, el nom de la caravel·la de Colom”. Havent-se ventilat dos o tres segles d'història amb una sola frase, la dona emocionada va respondre tot ampliant l'associació d'idees: “Doncs tens raó. I si no m'equivoco estem parlant del 1492, oi?”. Ell va assentir, amb cara d'enciclopèdia il·lustrada.

En el fons, no era tan important l'exactitud dels seus coneixements: volien endur-se a casa un bocí de monumentalitat medieval, sentir-se part de tota la meravella, encara que fos com a membres d'un continent descobert. La meva posterior intervenció en la conversa no ve a tomb ara: l'important era que Santa Maria del Mar els havia fiblat stendhalianament, que hi reclamaven un paper per petit que fos, com si reclamessin una inscripció pròpia entre les làpides. I el capítol convidava a pensar: quants altres monuments tenim, de tan majestuosos i rics, que identifiquin l'arquitectura catalana com a tal? Quins grans edificis ens caracteritzen com a poble, després del gran referent gòtic inaugurat per Alfons el Benigne i continuat per Pere el Cerimoniós?

Els edificis modernistes, senyors i senyores. El Modernisme. Passen quasi sis segles fins que trobem un moviment artístic que iguala el gòtic català en termes de grandesa arquitectònica i de genuïnitat cultural. La monumentalitat catalana és el gòtic i és el modernisme. I encara podem precisar més: la nostra arquitectura més impactant i identificable és Santa Maria del Mar i és la Sagrada Família. Ni torres Agbar, ni Camps Nous, ni estàtues de Colom, ni Palaus Nacionals: dos edificis religiosos. Dos edificis destinats a la feligresia i/o a expiar els pecats.

El Temple Expiatori de la Sagrada Família ha estat objecte d'escarnis, protestes, polèmiques i trampes urbanístiques (TGV inclòs) des del primer dia. Oriol Bohigas, que és un arquitecte que només ha endurit horroroses places, ha denunciat sovint la “lletjor” del temple així com la priorització de les seves obres per sobre d'altres consideracions com els permisos administratius i mediambientals. I fa poc un tal Joaquim Coll escrivia a la premsa, aprofitant la visita del papa, que és una vergonya que es faci servir d'excusa la continuació de l'obra de Gaudí per a fer regnar sobre el skyline de la ciutat la perpetració de “l'hegemonia simbòlica del catolicisme”.
No cal dir que, el que precisament amaga aquesta aparença de laïcitat i de recerca del “bé comú”, és o bé un odi indissimulable contra una religió determinada (la catòlica), o bé un profund complex d'inferioritat creativa i espiritual. “Descomunal despropòsit arquitectònic” i “marranada”, li han dit ambdós personatges. Menyspreus a la genialitat, menysteniment de l'excepcionalitat, argumentació burocràtica i administrativista, menjacapellanisme palpable. Tot plegat al voltant, insisteixo, del segon monument més important i genuí de l'arquitectura catalana després de Santa Maria del Mar.

El Modernisme és símbol del millor de nosaltres mateixos. Com ho fou el gòtic, l'arquitectura sorgida els anys posteriors a la Renaixença política i cultural és la que més ha marcat ja no l'skyline (qüestió menor), sinó l'imaginari interior i forà de la ciutat i del país. El catalanisme o la catalanitat estan fortament incrustats en les pedres i els arcs d'ambdues construccions, i en ambdós moviments arquitectònics. Tots dos s'eleven fins al cel gràcies a finançament privat o a la participació gremial, tots dos van cap amunt, sí senyors, com hi anava Eiffel i com hi anaven les Torres Bessones. Tots dos són marca registrada de la nostra capacitat creativa, del nostre esperit constructiu i de la nostra fe en l'autosuperació de l'home. En el transcurs de la seva construcció s'expien les idees dels esperits mediocres carregats d'enveja, i es projecta tot un país. Una manera de fer. Una manera de presentar-nos davant del món, amb papa o sense. Som protagonistes de la història quan els borinots deixen de dir bestieses i d'arrossegar-nos sempre, sempre, cap a baix i arran de terra.

Publicat al diari AVUI el 8 de novembre del 2010

diumenge, 7 de novembre del 2010

Perfils polítics (3)


ALICIA SÁNCHEZ CAMACHO O EL GOL D'INIESTA

Imperfectament humana. Si us plau mireu-me. Paraula greu. Raigs UVA. El PP traurà bons resultats en aquestes eleccions gràcies al tripartit: l’antítesi té molts més punts a favor quan la tesi fracassa estrepitosament. Mai en aquest país no s’havien sentit expressions com “cordó sanitari”, referida a la necessitat d’evitar que el PP pintés res. Efecte boomerang és poc. Càstig diví, tal vegada. Tot un regal. El gol d’Iniesta. L’Alícia es fa escoltar perquè alguna raó devien tenir. La immigració no és un recurs argumental fàcil, la immigració de fàcil no en té res. Els seus vots ho saben.

L’Alícia va vèncer la Nebrera per la mínima mediàtica: no sembla que n’hagi après gran cosa. Més que mai la “rojigualda” oneja, desacomplexada, darrera la foto del cartell. Més que mai la justícia (és un dir) resol allò que el PP no aconsegueix conrear a les urnes. Més que mai l’odi aflora, notòriament, darrera d’una estudiada “mise en scène”. Continuen fent por: no per pensar com pensen, sinó per buscar sempre la brega. Amb la benedicció de l’àrbitre.

Publicat a Elsingulardigital.cat el 6 de novembre del 2010

divendres, 5 de novembre del 2010

dimecres, 3 de novembre del 2010

Perfils polítics (2): Albert Rivera


ALBERT RIVERA O EL PETIT PRÍNCEP VA NU

L’Otto o el Luzde. Somriure sota el nas. Poli bo de l’espanyolisme. Paraules boniques amb trampa dialèctica. Potser sí que ens hem passat. Aquest noi no diu tantes ximpleries. Hi faria una copa, tu (què dius ara, nena!). Excel•lents campanyes publicitàries, des del super-ciutadà fins al nu integrista. Llautó visible, malgrat tot. Astúcia en l’estètica, mala fortuna en els companys de viatge. Resistència acreditada però tot per demostrar. Caminant perillosament pel bosc dels freaks.

El 28 de novembre és la prova de foc. Gran actuació al Polònia. Nen del carrer ficat pels passos perduts de la política. Dibuixa’m un xai. Retalla’m una estelada. Perfecta coordinació entre imatge pública i transeünt de bon veure. Les obsessions els perden. L’Estatut és ciutadà i les manifestacions són ciutadanes. Clark Kent és una identitat secreta: Jakin Boor també.

Publicat a Elsingulardigital el 2 de novembre del 2010

Perfils polítics (1): Jan Laporta


JAN LAPORTA O ACCIÓ CATALANA

Natural. Impetuós. Tal com raja. Joan Laporta festeja amb l’alliberament nacional de Catalunya des de les gestes futbolístiques del 2009, i s’ha envoltat de savis i intel•lectuals estil Acció Catalana que acrediten la racionalitat dels seus plantejaments. Solidaritat Catalana té, bàsicament, raó: Catalunya ha de ser independent el més aviat possible. CiU i ERC tenen raó en una altra cosa: tenir raó no és suficient.

En Jan vol ser feliç i se li nota. El factor personal és terreny relliscós a Solidaritat, ja que hi han aterrat grans decebuts d’altres formacions (remarco: en el terreny personal). Però en tot cas no podia existir un estrèpit d’ERC sense que hi hagués una formulació independentista alternativa, amb un missatge renovat. L’acusació de torpedinar unitats i reagrupaments té molts punts per a ser certa: veurem quant puja la factura. La seriositat se li suposa a SI, no se li suposa tant a Laporta: no hi hauria unanimitat en aquest sentit. Però diria que és més raonable del que sembla. I això que la modernitat ja mai no es basa només en la raó.

Publicat a Elsingulardigital el 3 de novembre del 2010