Perfils polítics (6)

JOAN CARRETERO O VOSALTRES DIREU

No m’atabalis. Faves comptades. O hi anem a totes, o no hi anem. Elogi dels professionals lliures i de la “bona gent”. Confiança cega en la força del carrer, en la saturació de l’independentisme creada a cops de disgustos i divorcis. Joan Carretero va tenir una bona idea i, sobretot, un bon nom al començament: Reagrupament Nacionalista. El primer signe clar de voluntat de reconciliació, davant d’un escenari de trencadissa anti-tripartida i pro-tripartida. Segurament hauria volgut més complicitat amb CiU o (fins i tot) amb ERC que no pas vetllar sempre per les complicitats dels múltiples satèl•lits del sobiranisme. Carretero: al final, sense núvies. Carretero: símptomes i diagnòstic. País malalt, país poruc, país que s’ha de merèixer les coses. Som-hi o pleguem. I pleguem és pleguem, i no li sap greu l’escenari.

Home franc, excessivament franc: té moltes formes però no té gaire diplomàcia. Bona mà dreta, fidelitat Carandell, un cert entusiasme “naïf” a les bases. El mèrit indiscutible d’haver “patejat” els pobles. La voluntat de fer una cosa gran, més o menys permanent, més o menys sòlida. Carretero: bona la idea, bones les persones. Bona la recepta. Dubtós càlcul de forces, dubtosa administració de les dosis i dels tempos: el temps, m’han dit, en política ho és tot.

Publicat a Elsingulardigital