Expiació

Aproximadament un cop al trimestre el destí o la feina em fan passar per l'església de Santa Maria del Mar. La setmana passada un turista nord-americà es meravellava dins l'espai mentre caminava damunt les làpides que en conformen bona part del terra, tot conversant amb l'esposa sobre les belleses que anaven trobant. Li deia (traducció meva): “Si t'hi fixes, van posar a l'església el nom de Santa Maria: és a dir, el nom de la caravel·la de Colom”. Havent-se ventilat dos o tres segles d'història amb una sola frase, la dona emocionada va respondre tot ampliant l'associació d'idees: “Doncs tens raó. I si no m'equivoco estem parlant del 1492, oi?”. Ell va assentir, amb cara d'enciclopèdia il·lustrada.

En el fons, no era tan important l'exactitud dels seus coneixements: volien endur-se a casa un bocí de monumentalitat medieval, sentir-se part de tota la meravella, encara que fos com a membres d'un continent descobert. La meva posterior intervenció en la conversa no ve a tomb ara: l'important era que Santa Maria del Mar els havia fiblat stendhalianament, que hi reclamaven un paper per petit que fos, com si reclamessin una inscripció pròpia entre les làpides. I el capítol convidava a pensar: quants altres monuments tenim, de tan majestuosos i rics, que identifiquin l'arquitectura catalana com a tal? Quins grans edificis ens caracteritzen com a poble, després del gran referent gòtic inaugurat per Alfons el Benigne i continuat per Pere el Cerimoniós?

Els edificis modernistes, senyors i senyores. El Modernisme. Passen quasi sis segles fins que trobem un moviment artístic que iguala el gòtic català en termes de grandesa arquitectònica i de genuïnitat cultural. La monumentalitat catalana és el gòtic i és el modernisme. I encara podem precisar més: la nostra arquitectura més impactant i identificable és Santa Maria del Mar i és la Sagrada Família. Ni torres Agbar, ni Camps Nous, ni estàtues de Colom, ni Palaus Nacionals: dos edificis religiosos. Dos edificis destinats a la feligresia i/o a expiar els pecats.

El Temple Expiatori de la Sagrada Família ha estat objecte d'escarnis, protestes, polèmiques i trampes urbanístiques (TGV inclòs) des del primer dia. Oriol Bohigas, que és un arquitecte que només ha endurit horroroses places, ha denunciat sovint la “lletjor” del temple així com la priorització de les seves obres per sobre d'altres consideracions com els permisos administratius i mediambientals. I fa poc un tal Joaquim Coll escrivia a la premsa, aprofitant la visita del papa, que és una vergonya que es faci servir d'excusa la continuació de l'obra de Gaudí per a fer regnar sobre el skyline de la ciutat la perpetració de “l'hegemonia simbòlica del catolicisme”.
No cal dir que, el que precisament amaga aquesta aparença de laïcitat i de recerca del “bé comú”, és o bé un odi indissimulable contra una religió determinada (la catòlica), o bé un profund complex d'inferioritat creativa i espiritual. “Descomunal despropòsit arquitectònic” i “marranada”, li han dit ambdós personatges. Menyspreus a la genialitat, menysteniment de l'excepcionalitat, argumentació burocràtica i administrativista, menjacapellanisme palpable. Tot plegat al voltant, insisteixo, del segon monument més important i genuí de l'arquitectura catalana després de Santa Maria del Mar.

El Modernisme és símbol del millor de nosaltres mateixos. Com ho fou el gòtic, l'arquitectura sorgida els anys posteriors a la Renaixença política i cultural és la que més ha marcat ja no l'skyline (qüestió menor), sinó l'imaginari interior i forà de la ciutat i del país. El catalanisme o la catalanitat estan fortament incrustats en les pedres i els arcs d'ambdues construccions, i en ambdós moviments arquitectònics. Tots dos s'eleven fins al cel gràcies a finançament privat o a la participació gremial, tots dos van cap amunt, sí senyors, com hi anava Eiffel i com hi anaven les Torres Bessones. Tots dos són marca registrada de la nostra capacitat creativa, del nostre esperit constructiu i de la nostra fe en l'autosuperació de l'home. En el transcurs de la seva construcció s'expien les idees dels esperits mediocres carregats d'enveja, i es projecta tot un país. Una manera de fer. Una manera de presentar-nos davant del món, amb papa o sense. Som protagonistes de la història quan els borinots deixen de dir bestieses i d'arrossegar-nos sempre, sempre, cap a baix i arran de terra.

Publicat al diari AVUI el 8 de novembre del 2010