JOSÉ MONTILLA O SENSE PARAULES
Silenciós. Fred. Amaga alguna cosa. El grau de sinistralitat de tota “sinistra”. En tensió permanent, com si sempre anés a examen (o ens anés a examinar). Montilla, l’aspirant a aprovat just. Ui, la desafecció. “Y tú me lo preguntas”, president: la criticada primacia de les direccions dels partits té la seva investidura com a paradigma. Llei del silenci, la imaginació expulsada del poder (no prenguéssim mal), governar és de seriosos. Després, tenim un problema de comunicació. Reivindicació dels orígens d’Iznájar i de barri. Fins i tot per a legitimar l’accés al càrrec més alt de la Generalitat.
No escriu articles. Ni llibres. No té tesis ni tesi. No parla idiomes. No resol encara el “como” i el “por”. No improvisa discursos, ni rèpliques, ni dedicatòries oficials. No admet excessos però no fa cessaments. No respon a les preguntes impertinents, ni dels periodistes ni dels adversaris. No tolera bé, tampoc, les preguntes que es pugui fer tot un poble. No creu en drets històrics ni en autodeterminacions. L’home que només creu en els fets i que repudia les paraules, ara aspira a guanyar les eleccions a una cosa que es diu (oh, gran ironia!) Parlament.
Publicat a Elsingulardigital.cat el 23 de novembre del 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada