dimecres, 29 de novembre de 2006

Recusació

SI SER CATALANISTA significa retorçar la definició de la manera que a cadascú li plagui, i aprofitar qualsevol conjuntura per adequar-la a les conveniències particulars; si és pintar-la com un quadre abstracte, en què tothom pot veure-hi allò que prefereixi sense cap límit a la imaginació, a la flexibilitat i a la vergonya; si és utilitzar el terme de forma oposada als seus sinònims immediats, a la recerca d’una pretesa modernitat que per alguna raó fa defugir tota referència a la defensa de la identitat i la llengua; si és usar-lo com a excusa per celebrar acords complicats, tant durant els 23 anys d’un color com en els 3 anys del color present; si és pervertir-ne el significat essencial,ambl’esperança que els ciutadans acabem empassant-nos-ho tot; si ser catalanista és això, jo no sóc catalanista.

SI SER CATALANISTA és establir plataformes aparentment cíviques que reclamen l’autodeterminació al febrer i la sobirania al setembre, i que després dels referèndums o de les eleccions callen davant de fórmules de govern que no tenen res a veure ni amb l’autodeterminació ni amb la sobirania, però que a més hi van en contra; si ser catalanista és parlar de sobirania i de progrés, però també contribuir a la divisió del moviment mantenint silencis còmplices davant l’oasi (el fictici oasi sociovergent o el real oasi sociorepublicà) en què estem instal·lats; si és escriure sobre la inconveniència d’investir un determinat tipus de president, però després no escriure ni una gota sobre la seva efectiva investidura; si ser catalanista és, doncs, acceptar que hi ha alguns partits que poden fer el que vulguin però n’hi ha d’altres que tot ho tenen prohibit; si ser catalanista és això, jo no sóc catalanista.

SI SER CATALANISTA és autoenganyar-se dient que l’autogovern només ens interessa per millorar carreteres o serveis socials, i arribar a pretendre que els nouvinguts acabin creient-s’ho; si és buscar fórmules estranyes per vendre motos, parlant incansablement sobre economia i sobre beneficis per al “dia a dia de la gent”, sense saber tenir la mínima decència de reconèixer que el catalanisme és una cosa que surt majoritàriament del sentiment i de l’ànima col·lectiva; si ser catalanista és promoure un exagerat concepte de “patriotisme social”, que pretén fer oblidar tot el que fa referència a coses tan essencials com les essències, i convertir-nos a la llarga en una gran gestoria d’esquerres o de dretes; si ser catalanista és parlar de xecs contra serveis, d’impostos contra rebaixes, d’ecologisme contra desenvolupament, defugint el centre de la qüestió, que no és cap altre que l’alliberament nacional d’un poble; si ser catalanista és això, jo no sóc catalanista.

SI SER CATALANISTA és parlar de ponts de diàleg i al mateix temps propinar constants puntades de peu; si és posar l’orgull ferit per davantde l’interès nacional, les antipaties personals per davant de les urgències col·lectives, l’ànim de revenja per davant de la construcció; si ser catalanista és desactivar el debat sobre Catalunya, per passar a reduir-ho tot a la dogmàtica entre progressisme i conservadorisme només perquè aquest és el tipus de debat que interessa per provar d’enfonsar les formacions més centrades; si ser catalanista és, també,defugir la idea d’independència i ni tan sols admetre que mereix ser considerada per tot partit que aspiri a ser la “casa gran”; si ser catalanista és això, jo no sóc catalanista.

PERÒ SI SER CATALANISTA és no tenir cap invenient a presentar una devoció als interessos nacionals catalans, i defensar el reconeixement de la personalitat política d’aquest país; si és reivindicar la pròpia identitat, i contribuir a l’assoliment de les màximes cotes d’autogovern sense excloure en cap cas la plena sobirania; si és preservar allò que fa que una comunitat nacional sigui ella mateixa, i procurar elevar el seu prestigi i la seva diferenciació en positiu,
que és el que l’ha mantinguda viva; si és no tenir cap dubte de quin tipus de govern pot ajudar millor a fer que tot això tiri endavant, sense buscar excuses semàntiques ni electorals; aleshores no és que jo sigui catalanista: és que EL CATALANISME ÉS AIXÒ. La resta és una altra cosa.

Publicat al diari AVUI. 29-11-2006

dimecres, 15 de novembre de 2006

L'esperit de la llei

En efecte, les lleis també tenen esperit. A banda de text, articulat, exposició de motius i disposicions addicionals, tenen una justificació i una ànima pròpies que cal saber identificar i reconèixer per a la seva correcta aplicació. La cosa esdevé molt més òbvia si hi posem l’exemple dels semàfors: és evident que la llei determina que el color vermell indica prohibició de passar i el verd indica que el camí està lliure. De tal manera que el bon conductor o el bon vianant s’aturaran quan se li encengui el fanalet roig, i de forma igualment coherent arrencaran quan es posi verd. Ara bé: és també igualment obvi que no només es tracta d’això. Que existeix el sentit comú i l’ús que en cada cas puguem fer des les normes. És a dir: si realment el vianant o el conductor s’estimen la pròpia vida, per molt verd clorofil·la que es posi el semàfor, de cap de les maneres arrencaran si encara passen cotxes.El semàfor et dóna llum verda per passar, sí, amb totes les de la llei: però després depèn de tu l’ús que facis de la norma. La lliçó a ensenyar als nostres fills no és “pots passar quan es posi verd”. Sinó que, a més, procurin estar segurs que no moriran atropellats.Que és del que es tracta, oi? I disculpin l’evidència.

Però, per tant, i d'acord amb això que és tan clar, de la llei se’n pot fer un millor o un pitjor ús. O també pot arribar a pervertir-se’n el sentit, o fins i tot profanar-se’n l’esperit.Últimament, arran de les eleccions catalanes i la creació del tripartit 2, hem sentit parlar molt sobre legalitat i legitimitat. En Salvador Cardús l’encertava de ple quan es preguntava, deixant de banda consideracions legals i fins i tot conveniències polítiques de cadascú, si aquest govern realment es correspon a la fotografia actual del país. La seva conclusió, igual que la meva i la de molts ciutadans de diverses sensibilitats, és que no. És un govern legítim, doncs? Ho és en el sentit etimològic de la paraula, “legítim” també ve de “llei”: però també és cert que la legitimitat també té una connotació moral, ètica,més enllà de l’arrel de la paraula. En definitiva: ¿és bo que un govern d’aquestes característiques prengui el poder? ¿És una cosa bona, sana, recomanable per al sistema? ¿I per a la democràcia? ¿És, en definitiva, un bon ús de la llei? ¿És haver sabut interpretar l’expressió de la ciutadania? Penso francament que no, que es troba massa al límit de la correcta interpretació de l’esperit de la llei. Tan al límit que el sobrepassa. I de bon tros.

S¡ha argumentat que es tractava de l’única fórmula que garantia la cohesió social i l’absència de fronts. Aquesta argumentació resulta menys admissible, d’entrada, que la simple justificació legalista. Com es pot dir que es tracta de no formar fronts, quan justament el front que s’està formant és d’una solidesa extrema?¿Ono s’està intentant conformar un bloc “d’esquerres” (o “front obrer”) contra un bloc de “dretes” en què la intenció és posar-hi CiU? Es poden dir moltes coses per justificar el pacte, però de cap de les maneres es pot dir que aquíno s’han creat fronts. I pel que fa a la cohesió social,només cal que preguntin pel carrer si avui la gent se sent més o menys identificada amb el sistema democràtic que ens regeix. Si se sent representada de debò en aquestnou govern i si creu que realment retrata amb fidelitat l’expressió de la sobirania (és un dir) popular. La cohesió social s’enforteix, precisament, creant confiança en el sistema i no adobant-hi la desconfiança i l’escepticisme. La cohesió social és, justament, no parlar dels cognoms del futur president de la Generalitat. Si tenir cognoms o origen català no ha de ser condició ni avantatge per ser president, tenir-los castellans tampoc no ha de ser utilitzat com a virtut. Ni com a justificació de res.

Es por, en definitiva, acabar fenr inintel·ligible l'ús que es fa de les normes. Estirar-les tant que acabin trencant-se. És legal que jo m’assegui al metro abans que la dona embarassada. És legal que jo em vesteixi de Hitler en una festa de commemoració de l’Holocaust. És legal parlar en castellà al Parlament de Catalunya. I és que no és el mateix anar amb la llei a lamà, que fotre mà a la llei.

Publicat al diari AVUI. 15-11-2006

dimecres, 1 de novembre de 2006

La recepta Julie Andrews

Girls in white dresses and blue satin sashes: noies en vestits blancs i llaços blaus de setí. Flocs de neu que se’t queden al nas i a les parpelles. Gotes de pluja a les roses i els hiverns platejats quan es fonen. Segurament la llista no val per a tothom, però sí que feia efecte en aquella colla de nens espantats per la tempesta que trobaven consol a l’habitació de la mainadera (Somriures i llàgrimes, 1965). La recepta que feia servir la monja alegre amb els nens Trapp és tan simple que espanta: quan t’envaeix la por i el desconsol, pensa en les teves coses preferides. Qui més qui menys ja sap que la vida no és sempre tan senzilla, i que de vegades l’invent no funciona per molt que t’hi posis muntanyes de gerds, gatets amb bigotis o el jardí de la mansió de Playboy. Però últimament m’he vist fent de monja alegre amb diversa gent del meu entorn que, de forma simultània, sembla haver-se posat d’acord a passar tràngols: jo, que sempre havia tendit a espantar-me i a prendre’m la vida massa seriosament.Queda clar que dec el canvi a la forçada visualització de pel·lícules infantils durant els últims mesos, de manera que em trobo sovint amb la veu de la consciència (el “give a little whistle” del grill de Pinotxo),amb la necessitat de confiar en un mateix (volar no és tan difícil,Wendy, “all it takes is faith and trust”), o bé, de forma més crua, amb un elefantet que en veure la mare empresonada es llança directament a la beguda. I, entre Disney i Disney, algun musical de colors i de sucre i de vestits fets amb cortines.




Avui, dia d'anar a les tombes i també jornada electoral en què poden succeir tantes coses, en què l’alegria i la tristesa semblen tocar-se per damunt del fil que les separa, és un bon dia per repassar la llista. Evidentment que veure aquestes pel·lícules amb tu, sapastre, no és més divertit que pujar-te a cavall o rebolcar-te per l’herba. I que dalt de tot també hi tinc les teves minúscules espardenyes i el teu curiós riure de pagerol. Però evidentment també altres coses que encara no has vist,com els carruatges vienesos i les màscares venecianes. Les nits còsmiques dels mars del sud. El recorregut entre Strawberry Fields i el Cafè des Artistes, a l’alçada del 71 amb Central Park.Un concert de Mariza a qualsevol indret de Lisboa o a qualsevol lloc del món. Un bany de mar durant la revetlla de Sant Joan, però també la sorra trista de les platges d’hivern. Un vespre dalt de l’òptica del far de Sant Sebastià, i que de sobte surti a saludar la lluna plena. Un cafè al pi, un altre cafè al pi, i un altre cafè al pi, fins que escampi d’una vegada aquesta estúpida por de viure.Descobrir sobtadament un nou concert de Mozart, i fer-se creus d’haver viscut ignorant-lo fins ara. La primavera de Porto, l’estiu de San Francisco, l’hivern de París. La gran foto dels grans amics i el prestatge dels llibres propis. El somriure de la granota Kermit i la mirada d’Audrey. Els pijames. La gent amb imaginació, el combat amort contra l’avorriment a risc de fer el ridícul. Les màquines d’escriure. Els homes i dones tan morts de por com els altres, però nascuts per encomanar coratge. Conversar amb algú que et descobreix coses noves de la teva pròpia novel·la. El piano de l’Arts i la nit on ens elevàvem. Que guanyin els bons, o almenys els qui s’hi deixen la pell. Els dies que plantes cara als qui només et fan mal. Les botigues de llibres antics, les capsetes de música.Rellegir una obra preferida i mesurar-hi els teus propis canvis. Rebre un premi del poble que t’ha vist créixer.Veure el concert homenatge a George Harrison, i aprendre què és un homenatge.Parlar cara a cara amb els teus mites. Les sales d’estar, i els locals que només aspiren a ser sales d’estar.Els cops d’encenedor damunt la taula. Els silencis que atorguen.




Sí que té sentit provar de fer aquestes llistes, senzillament per comprovar que encara sabem fer-les. Que estem vius. I fins i tot quan les coses no surten com un espera, com li passarà a més d’un polític en el dia d’avui, fins i tot per a aquests casos Julie Andrews també ens va donar la solució
perfecta: una cullerada plena de sucre fa baixar d’allò més bé la medecina. In the most delightful way.




Publicat al diari AVUI. 1-11-2006