dijous, 30 de setembre de 2004

Popisme




Està de moda escriure, signar i exhibir manifestos com més pretensiosos millor, normalment en defensa d’una determinada puresa literària i fins i tot desacomplexadament dirigits a “molestar”. De vegades els intel·lectuals i els autors d’aquest país han trobat així la manera de distingir-se dels altres i proclamar-se més autèntics, més profunds, més innovadors. No hi tinc res en contra. Tot i així, personalment aquestes actituds m’han seduït poc perquè hi he trobat a faltar alguna cosa, i suposo que és l’immens respecte que jo guardo per la cultura popular. No el folklore, sinó el pop. No està malament que el país giri al voltant de les reflexions hamlètiques, de les lletres transcendents o de les tertúlies de l’Ateneu Barcelonès, però si alguna cosa ens ha fallat durant l’últim segle ha estat una bona relació amb la cultura de masses. De la qual faré elogi tot seguit.


Quan Marlon Brando va pronosticar la destrucció del planeta Krypton, en virtut dels seus càlculs científics, el consell de savis no li va fer cas. Però per sort va tenir temps de salvar el seu fill Kal-El de la catàstrofe. La nau salvadora va recórrer galàxies fins a aterrar prop de Kansas, com si fos la placenta on va engendrar-se l’heroi més famós i més pop de tots els temps. És amb Superman on neix el meu entusiasme (i el de molts) per l’art popular. El còmic dut al cinema, l’heroi de la ciutat de Metròpoli que salva els trens que han de descarrilar, enxampa els malfactors i enarbora els tres colors primaris sota la batuta de John Williams. No és frivolitat hollywoodiana, o sí, tant se val. Darrere d’aquesta història hi ha un sentit, hi ha una estètica estudiada, art, i un missatge ocult sobre els poders que tots posseïm i sobre la identitat que tots amaguem. Fins i tot una protesta contra la condició mortal i un manifest ecologista. Però sobretot hi ha l’admirable i meritòria capacitat d’entretenir i d’il·lusionar el gran públic, de fer-los volar i forjar-los un somriure perdurable. I ara, a la sortida, parla’ls dels dissortats excessos del Noucentisme.



A mi no em fa vergonya dir-los a vostès que sí, que m’agrada el somriure de la granota Kermit, que devoro Calvin & Hobbes, que admiro Jules Verne i enyoro John Lennon, que escolto Françoise Hardy, Camera Obscura, La Casa Azul, que –Déu em perdoni– esmorzo Nesquik, que aplaudeixo l’harmonia Disney, que lògicament idolatro Hepburn –Audrey–, que m’agrada com imagina Labanda i com fa pel·lícules Allen, i que reclamo que torni el desaparegut Colajet. Puc fer tot això i al mateix temps pretendre fer alta literatura i fins i tot fer país, de la mateixa manera que un dia ens vam atrevir amb el rock, de la mateixa manera que Mikimoto encara és un exemple i que un dia la Coca-cola va posar-se filosòfica i esdevingué sensació de viure. I no va passar res.

Jo penso que ens hem equivocat vetant el pop a la cultura catalana, banalitzant-lo, gairebé prohibint-lo. Tanta popularitat ens ha semblat sempre sospitosa de pobresa, i cal dir que de vegades n’hi ha –llegiu Buenafuente, o més ben dit, no el llegiu–. Però no veig pobresa en els esforços de Monzó, d’Espinàs, de Torrent, fins i tot de Carner i de Folch i Torres, etcètera. Per
fer bones obres no té per què ser necessari establir residència permanent a l’Olimp entre els bibelots arnats, la retòrica onanista i la recerca de les essències destil·lades. Aquesta ha estat la
nostra kryptonita, aquest darrer segle: ser tan incapaços de baixar al carrer, de somriure una mica, d’atrevir-nos a fer pop de qualitat. I ara que ja he desvelat la meva identitat secreta, els convido a llevar l’àncora dels somnis i a gaudir de la cultura, no a torturar-s’hi. Els ha escrit en Jordi Cabré, secció d’opinió, per al Daily Planet.

Publicat en el diari AVUI. 30-09-2004

divendres, 17 de setembre de 2004

Escolta, Europa

Hom podria haver esperat que el nét del poeta encetés així la reflexió que, de ben segur, hauria fet l’avi sobre aquest dilema de la Constitució europea. És a dir pensar en el que volen els ciutadans d’aquest país i no en el que volen sentir els funcionaris de Brussel·les. Tampoc no cal tancar-se a fer un congrés extraordinari com a can Convergència, però sí tenir una mica en consideració i avaluar les causes d’aquest palpable –molt palpable– ambient de frustració en la nostra eterna i llegendària vocació europeista. No, pel que sembla no hi ha discussió possible: el sí no cal justificar-lo gaire. Perquè només faltaria, nosaltres, Marca Hispànica, locomotora d’Espanya, bandera de l’europeisme peninsular, on s’és vist, en tot cas que s’expliquin els altres, els radicals. Ah, els companys de govern votaran no? Tant se val, volia dir els radicals de debò. Aquells. Els que es queixen sempre, els que dubten, els que tampoc no han entès aquesta Diada i que les derrotes són per celebrar-les, i si no mira l’últim 16-N. A casa encara l’estem celebrant.

Encuriosit, en definitiva, per les veritables raons del sí, vaig visitar el weblog d’un gran home d’Estat i europeista internacionalment reconegut com és l’il·lustre diputat Iceta. Des del mes d’agost, aquesta pàgina dedica paràgrafs i paràgrafs a posar-se les mans al cap per l’actitud dubitativa dels convergents, amb arguments que van des del vot de Le Pen, la posició d’Unió, el reconeixement per part de la UE que el català –en efecte!– existeix, i les eternes acusacions de radicalització desbocada i allunyament del centre. Cap retret a la postura contundent i negativa d’ERC o d’IC-V, o al corrent del no que lidera l’exprimer ministre francès i segon del Partit Socialista, Laurent Fabius, precisament per considerar que la Constitució proposada no encamina la UE cap a polítiques més socials. Els únics ciutadans europeus que semblen no voler veure els defectes insalvables del text són els socialistes catalans, que en això prefereixen tapar-se els ulls i així, suposo, continuar topant de cap en una i altra soca.

Desconfiem dels textos indiscutibles. Podia ser indiscutible el suport a l’avenç descomunal que suposava la Constitució espanyola del 78, venint d’on veníem, i el mateix per l’Estatut. Però ara no venim d’un passat fosc sinó d’una consolidada consciència democràtica i una enfortida consciència nacional, la qual cosa s’ha de reflectir forçosament en el vot de les noves generacions i també en la nova definició del que és el centre polític. Entenc que en Josep M. Cullell ens parli del que hauria votat Franco, però amb tota cordialitat: no ens interessa gens. Coincideixo amb en Duran i Lleida quan diu que les mancances de l’Estat espanyol –en gran part responsabilitat nostra– no s’haurien de fer pagar ara a la UE. Però aquesta Catalunya del nou segle està farta de quedar fora del mapa. Ja no estem disposats a demanar permís per sobreviure ni a creure en tarannàs, ara ja no, ara tothom ha vist que els balcons vestien estelades. Més que mai. Per tant assumim que aquesta frustració, enfortida per l’estel·lar trajectòria de Lituània, Letònia, Estònia, Malta i tutti quanti, hagi d’esclatar per alguna banda.

Això sí, només demano una cosa als qui ara agafin la papereta del no: la mateixa fermesa i la mateixa coherència quan ens plantin als nassos, un dia d’aquests, una proposta d’Estatut que ens vendran com el necessari esglaonet de la “millora substancial”. Ho demano i ho reclamo als qui, des d’ERC, IC o CDC, es planten en contra del text europeu. Perquè vull entendre que aquests són els qui, com jo, han subratllat la part final del famós poema.

Publicat al diari AVUI. 17-09-2004