divendres, 17 de setembre de 2004

Escolta, Europa

Hom podria haver esperat que el nét del poeta encetés així la reflexió que, de ben segur, hauria fet l’avi sobre aquest dilema de la Constitució europea. És a dir pensar en el que volen els ciutadans d’aquest país i no en el que volen sentir els funcionaris de Brussel·les. Tampoc no cal tancar-se a fer un congrés extraordinari com a can Convergència, però sí tenir una mica en consideració i avaluar les causes d’aquest palpable –molt palpable– ambient de frustració en la nostra eterna i llegendària vocació europeista. No, pel que sembla no hi ha discussió possible: el sí no cal justificar-lo gaire. Perquè només faltaria, nosaltres, Marca Hispànica, locomotora d’Espanya, bandera de l’europeisme peninsular, on s’és vist, en tot cas que s’expliquin els altres, els radicals. Ah, els companys de govern votaran no? Tant se val, volia dir els radicals de debò. Aquells. Els que es queixen sempre, els que dubten, els que tampoc no han entès aquesta Diada i que les derrotes són per celebrar-les, i si no mira l’últim 16-N. A casa encara l’estem celebrant.

Encuriosit, en definitiva, per les veritables raons del sí, vaig visitar el weblog d’un gran home d’Estat i europeista internacionalment reconegut com és l’il·lustre diputat Iceta. Des del mes d’agost, aquesta pàgina dedica paràgrafs i paràgrafs a posar-se les mans al cap per l’actitud dubitativa dels convergents, amb arguments que van des del vot de Le Pen, la posició d’Unió, el reconeixement per part de la UE que el català –en efecte!– existeix, i les eternes acusacions de radicalització desbocada i allunyament del centre. Cap retret a la postura contundent i negativa d’ERC o d’IC-V, o al corrent del no que lidera l’exprimer ministre francès i segon del Partit Socialista, Laurent Fabius, precisament per considerar que la Constitució proposada no encamina la UE cap a polítiques més socials. Els únics ciutadans europeus que semblen no voler veure els defectes insalvables del text són els socialistes catalans, que en això prefereixen tapar-se els ulls i així, suposo, continuar topant de cap en una i altra soca.

Desconfiem dels textos indiscutibles. Podia ser indiscutible el suport a l’avenç descomunal que suposava la Constitució espanyola del 78, venint d’on veníem, i el mateix per l’Estatut. Però ara no venim d’un passat fosc sinó d’una consolidada consciència democràtica i una enfortida consciència nacional, la qual cosa s’ha de reflectir forçosament en el vot de les noves generacions i també en la nova definició del que és el centre polític. Entenc que en Josep M. Cullell ens parli del que hauria votat Franco, però amb tota cordialitat: no ens interessa gens. Coincideixo amb en Duran i Lleida quan diu que les mancances de l’Estat espanyol –en gran part responsabilitat nostra– no s’haurien de fer pagar ara a la UE. Però aquesta Catalunya del nou segle està farta de quedar fora del mapa. Ja no estem disposats a demanar permís per sobreviure ni a creure en tarannàs, ara ja no, ara tothom ha vist que els balcons vestien estelades. Més que mai. Per tant assumim que aquesta frustració, enfortida per l’estel·lar trajectòria de Lituània, Letònia, Estònia, Malta i tutti quanti, hagi d’esclatar per alguna banda.

Això sí, només demano una cosa als qui ara agafin la papereta del no: la mateixa fermesa i la mateixa coherència quan ens plantin als nassos, un dia d’aquests, una proposta d’Estatut que ens vendran com el necessari esglaonet de la “millora substancial”. Ho demano i ho reclamo als qui, des d’ERC, IC o CDC, es planten en contra del text europeu. Perquè vull entendre que aquests són els qui, com jo, han subratllat la part final del famós poema.

Publicat al diari AVUI. 17-09-2004

Cap comentari:

Publica un comentari