dimecres, 3 de novembre de 2004

Capítol matrimonial

Comparteixo aquestes pàgines de Diàleg amb altres joves escriptors de talent demostrat, a alguns dels quals he recomanat més d’una vegada que procurin fer més feina que soroll. No em molesta la pirotècnia, em molesta el nen que tira el petard a les àvies i fuig. Ara, poc després que l’Alzamora ens renyés per tenir fills, l’amic Hèctor Bofill ens proposa abolir directament el
matrimoni. Encén la metxa, tapa’t les orelles i amaga’t. Molt més lluny en la ubicació del diari i en l’estil, en Sostres ja ens parlava de la seva idea crematística de la institució matrimonial, tot diferenciant-la de l’amor. Sí, això ho arribem a entendre, i sempre he agraït que en Salvador ens faci aquest exercici amb el món que ens envolta (“i tot això qui ho paga?”). Però el que ja no comprenc és aquesta obsessió dels dos poetes per fer sociologia familiar del quart mil·lenni. De després de l’hecatombe, de Mad Max, de retorn a la caverna. Contribuiré al debat no perquè m’agradi polemitzar, sinó per deixar clar que la meva generació no queda reduïda a una simple competició per veure qui pixa més llarg.

L’article d’en Bofill basava bona part de l’argumentació en les lliçons del professor Vicenç Navarro, cosa que ja és molt grossa, tenint en compte que aquest home ha arribat a construir frases com “després de 70 anys de govern de dretes”, referint-se a Catalunya. Però a banda de miserables reduccionismes, l’Hèctor Bofill ens ve a associar l’abolició del matrimoni amb la de l’esclavitud. Segons ell, qualsevol matrimoni condemna la dona a tenir cura dels nens, a fregir verdureta i en definitiva a sus labores. Caram, imparable. Potser serà cert que no han passat 70 anys, que encara vivim sota els Principios Generales del Movimiento i que totes les dones es volen assemblar a Isabel la Catòlica o a l’alegre Marisol. Hom diria que totes les femelles que es casen ho fan per seguir una tradició retrògrada i per vestir-se de blanc, completament inconscients de la trampa. No sé si aquest és un punt de partida massa igualitari ni respectuós amb la intel·ligència d’elles, Hèctor. Si deixes de banda l’esperit menjacapellans que plana pel teu article, potser veuràs que el nostre món ha evolucionat una mica i que avui la dona, i també l’home, es casen perquè els dóna la reial (o republicana) gana. No nego que falta molt de camí per a la plena igualtat de drets, però alguna cosa hem avançat. Avui una parella decideix casar-se als 25 o als 30, lliurement i meditada. Més enllà de viure junts, fan una aposta (illusa, si vols) per aquelles coses que perduren i que ens transcendeixen. En el millor dels casos, creuen en una certa immortalitat dels sentiments. Almenys fan un compromís madur, públic i solemne de lluitar-hi. No sé tu, Hèctor, però jo em guardaria de riure’m d’una cosa tan seriosa.

Afirmes que el matrimoni només són maldecaps i renúncies. Em sobta veure això escrit en mà d’un poeta que també ha fet novel·la. Algú que sap (se suposa) mantenir-se fidel a una idea i extreure’n tota la màgia possible, sense desviar-se’n massa, sense precipitar-se i sense desesperar-se en els moments difícils. Tantes renúncies i maldecaps comporta estar casat com viure junts, i ja no parlo dels solters vocacionals i els seus fantasmes de bar de la cantonada. No em fico en la teva vida ni en la de l’Alzamora, que algun dia suposo que també va ser nen, vull dir tub digestiu. Admeto que cal discutir molt sobre el concepte de família. Però en comptes de combatre els excessos de la tradició cristiana, que és una feina que a nosaltres ja no ens pertoca, cal que els de la nostra generació lluitem contra aquesta constant exaltació de la individualitat o de l’individualisme. Aquest foment constant de l’autarquia personal. Que no ens caiguin els anells, Hèctor, tampoc els de compromís.

T’aprecio però t’equivoques: el matrimoni no va en contra de l’individu sinó que pot reforçar-lo, com el sentit de pertànyer a una comunitat nacional, com la iniciativa de tenir fills que cridin i que es taquin els dits de tinta o de melmelada. Quan us rieu d’aquestes coses és quan penso que l’única forma de ser imparable de debò és aturar-se una mica. I només us disculpo perquè, sens cap mena de dubte, no heu conegut algú com la Maria Badia i Farrero. O sigui que el que passa és que heu tingut una mala sort immensa.

Publicat al diari AVUI. 3-11-2004

Cap comentari:

Publica un comentari